al final d'aquell corredor cobert de cabells enganxats a la gola, on la respiració es tornava humida darrere l'última sensació d'inexperiència, va arribar una persona que deia que em punxaria i aleshores totes les flors van perdre els pètals.
on han anat a parar els pètals? els veig a dentellades damunt de la cara que encara no existeix i a qui vull posar música i passeigs en solitari perquè vegi el riu a València quan s'acosta la primavera; i és que avui ha sortit el sol i l'he vist amb el cap girat damunt de l'espatlla.
.jpg)
1 caminants:
no coneixia la cançó cantada per Eddie Vedder i sona molt bé... ah, i gràcies per la poesia que ens regales hui! [la primavera, com la tardor, acaba venint quasi sense voler].
pd. per cert, acabe d'adonar-me que m'has enllaçat... i m'he posat roig del tot de la vergonya que m'ha entrat! Gràcies pel detall! ;)
Publica un comentari a l'entrada