relat d'en Jordi Llavina

Els orfes del món

La meva filla va aparèixer sostenint una capsa de sabates sense tapa. A dins, hi havia un dit de sorra i una cria de gat que des del seu refugi estirava el coll d’una manera certament graciosa. La mare de la nena, des de darrere, arronsava les espatlles. Portava en una mà una bossa de supermercat, que contenia un petit biberó, un llibret de sobres de llet en pols i un pot que hi deia paté com frango e perú (a sota, amb lletres més petites, l’equivalent castellà: paté con pollo y pavo, i la quantitat exacta de menjar: 100 grams. La cara i la presència del gat blanc retratat a la tapa de l’envàs feien pressuposar que un animal tan senyor —d’Angora, per la fila que feia— no arribaria a tastar mai un preparat com aquell). Jo no havia tingut temps de restablir-me de la sorpresa que la nena deixava anar:
—El vam trobar abans-d’ahir, al bosc de darrere de casa. És orfe. ¿Oi que el puc tenir uns dies aquí amb tu, pare?— i, després de deixar la capsa a terra, va arrabassar de la mà de la seva mare la bossa de les vitualles i va obrir el pot del preparat, tot alçant-ne la pestanya de paper d’alumini. Aquell pot feia una pudor immatisable (immatisable, per entendre’ns, com la dels ous podrits). La pasta de dins era de color de salmó i tenia una textura untuosa. Quan la nena va començar a buidar-ne la potinga en un plat fondo, van aparèixer alguns filaments una mica més foscos, que s’estiraven amb el moviment de la cullera i que finalment s’hi adherien com fils de mucositat. Del pollastre i el gall dindi, només en devien haver aprofitat les entranyes.
—Però... no pot ser... —vaig balbucejar, sense fer gaire cabal que el petit felí no tenia mare, ni cap casa on guardar-se.
—És orfe, pare —va recalcar la nena—. Tenia molt de fred, quan el vam trobar a prop del rec. ¿Què volies, que el deixéssim perquè es morís tot sol?
L’orfenesa és un estat que no admet rèplica: només pot ser atès amb compassió i tractat amb una tendresa desinteressada. Vam convenir que el gat s’estaria a la terrassa. Feia molta calor, aquell agost, però un para-sol de tres metres de diàmetre protegia del foc directe del sol. La dona va fer dos petons a la petita i jo vaig tocar amb la punta del dit la sorra fosca de la capsa, tot dibuixant-hi una o.
Vam deixar el gat a la terrassa. L’animal havia ensumat la solució de pollastre i gall dindi, però de seguida l’havia desestimat, no sense abans deixar-hi mig gravada una part de l’urpa dreta i les línies del bigoti. Ara la nena es disposava a preparar-li un biberó. Em va demanar que l’hi omplís d’aigua tèbia. Mentrestant, ella mateixa havia retallat un vèrtex d’un dels sobrets platejats de la llet i en va abocar tota la pols dins el biberó (poc més gros que el d’una nina que havia tingut anys enrere). L’hi donava amb una tendresa maternal. El gatet tenia el pèl esborrifat i la marca d’una ferida al llom. Xumava amb voracitat i mossegava la tetina amb unes dents minúscules. Es va acabar tota la llet i, com que havia de dormir fins que el cor li digués prou perquè no comptava més de dues o tres setmanes, vam deixar-lo fora, dins la seva capsa de cartró. L’animaló va saltar del seu cau i ens va empaitar, amb una certa malaptesa. Encara el vam sentir que miolava: uns miols aguts, com de violí mal afinat. Alzinat amb les dues potetes damunt el vidre de la porta —que anava picant—, donava a entendre que s’estimava més passar la nit sota cobert que no pas al ras.
Aquell dia me’n vaig anar a dormir amb una barreja de sensacions estranya. I vaig somiar en nens orfes de pell fosca i ulls esfereïts, i en gossos i gats orfes, i tots tenien unes dificultats invencibles per trobar un recer familiar i unes mans que els cuidessin, i també anaven tots nafrats.
Em vaig despertar feliç d’haver acollit un animal sense casa, que no se sabia per què s’havia vist apartat de la seva mare i dels seus germans de gatinada. Mentre em dutxava, la ràdio informava d’una bomba nord-americana que havia caigut en algun lloc de l’orient mitjà. Havia fet més d’un centenar de morts, entre els quals nadons i vells. Havien mort moltes mares que deixaven fills orfes (els pares guerrejaven). Les notícies també donaven compte dels resultats esportius de la vigília (partits de futbol de pretemporada i tornejos estivals) i, pel que fa al temps, de les tempestes que havien assolat el país durant la matinada i que encara continuarien tot el dia, fins ben entrat el vespre.
De cop vaig pensar en el gat. Vaig obrir la porta de la terrassa amb un salt al cor. El para-sol s’havia abocat: a terra, la tela blanca recordava un mirinyac esqueixat. L’única torreta que tenia —amb una senzilla planta de menta— també estava trabucada, i la terra fosca, barrejada amb l’aigua abundant, havia fet un petit fangar. Les fulles de la menta eren pertot, estripades. En aquell moment no plovia, però l’aigua estanyava les rajoles i havia omplert ben bé fins a la meitat una galleda que hi havia en un racó.
El gat s’havia abraçat a la reixeta bombada del desguàs. Semblava una manyopla peluda de bany que hagués garfit la reixa de plàstic per protegir-se de l’aigua atorrentada i del vent. Amb un nus al coll, vaig començar a pensar com l’hi diria a la meva filla, mentre amb el peu mirava de separar el cos ert de l’animal del seu agafall desesperat.