microrelat anònim

El fred mostra el seu sospir en l’aire. Des de la terrassa ho veu tot, cada teulada i les siluetes en les finestres. Repenjada a la barana, deixa córrer els seus pensaments, que la turmenten dia i nit, mentre els raigs de sol il·luminen el seu rostre i senyalen la seva ombra. Sense ganes, entra a la habitació per la porta que havia deixat oberta, una petita habitació, ara amb bona temperatura gràcies al sol que entra des de bon matí. Ella tanca les portes i es queda mirant per la finestra, per no acomiadar-se sobtadament de la tranquil·litat del plein air.

Hi té tot de llibres, damunt la taula, llibres que pretén llegir i viure en la ficció, però els pensaments no reposen en la seva ment i així li impedeixen submergir-se en altres històries. Qui pogués tornar enrere, saber el futur, tenir les mans per modular-ho tot...

Quan veu que el rellotge marca les quatre s’apressa a fer el llit. Ha dormit moltes hores, avui, sense ni tan sols anar cansada, però no volia despertar-se per no veure el mateix. La realitat sovint és maliciosa i no deixa respirar. Preferia quedar-se somniant o en estat inconscient abans que afrontar la vida; ella ja ho sap que és covarda. Abans d’aixecar-se pensava que no deu ser només ella la que es troba així, mai ha entès la raó de l’existència humana, però mentre és potser val la pena que sigui. Com més passa el temps més s’allunya aquell bri d’esperança...

Amb el llit fet i tot al seu lloc, surt de l’habitació i agafa la bossa, plena d’objectes personals, els necessaris per sortir de casa i no tornar fins que es faci fosc.

cinema en clau de dona

EL NOSTRE COS, LA NOSTRA DECISIÓ: L’AVORTAMENT

Presentació pel·lícula: Beatriu Vallés.

• El secreto de Vera Drake, de Mike Leigh.
Intérprets principals: Imelda Stauton, Phil Devis, Peter Wight.
Sinopsi: Londres, 1950. Vera viu amb la seua modesta família.
Neteja cases i ajuda dones joves a avortar, sense acceptar
diners a canvi, nomès per ajudar-les. Vera ho porta en secret
fins el dia que les coses es compliquen i el seu món s‘afona
davant d ella.

Xarrada debat: Mujeres jóvenes Valencia las Moiras i Católicas
por el derecho a decidir.


Seu de la Intersindical Valenciana
C/ Juan de Mena, 18. València

no hi falteu!

sitting on a cornflake

periòdicament, i en espiral, tinc atacs de walrus. no, no m'he engreixat. senzillament, he entrat en allò que és pròpiament el tancament de l'edició dels llibres de text, necessari per a la campanya d'enguany a la feina. i com que tot ve sempre alhora, el meu cap vinga a fer zigazagues i giragonses i jo, pobreta de mi, vora el desfici.

aleshores arriba la nit. la nit que somio la cançó dels beatles. just en aquell moment, ja no hi ha retorn. l'ansietat reclama a crits una via d'escapament. després del slow living, senyores i senyors, benvinguts a l'absurd i inútil estrés occidental!

vida més enllà de l'ikea

de Suècia en sé poques coses. però també confesso que sempre m'han fascinat els països nòrdics. ara, això sí, el més lluny que he anat és a Skågen, al nord més nord de Dinamarca, i sé que tinc pendent un viatge a Suècia. Què més puc dir-ne? De l'actualitat, que visc envoltada de mobles suecs barats i ben bonics, que a la meva editorial hi treballa una sueca, que fa un temps vaig conèixer un suec en un fòrum sobre llibres i gastronomia...
I ara el Larsson.
definitivament, ho confesso, me n'he enamorat.

Sí, sóc feble. I reconec que vaig prometre després d'El codi da Vinci que mai mai més llegiria un bestsèler acompanyat d'un "enganxa moooolt". El codi... em va decebre tant, em va semblar tan avorrit, previsible i mal escrit, que em va provocar un mal de panxa que encara arrossego (una, que és massa passional).
En fi, les comparo com a bestsèlers, però ja us adverteixo que una és una novel·la històrica, i que la del Larsson és una novel·la negra.
Segurament això també és un punt perquè m'agradi. Ja sabeu, ho he dit altres cops aquí, m'encanten les intrigues, novel·les de misteri, d'investigacions, sèries clon de la Fox sobre trames sòrdides..., gust que entenc que va començar quan era petita i devorava trixies belden o senyores Fletcher. Quines coses de devorar..., però tant se val, són camins que marquen, al cap i a la fi.

Què té, doncs, el Larsson, perquè m'enganxi fins al moll de l'os, a mi, detractora en potència de dans brown i altres herbes? Ingredients: personatges clixé però creïbles, intriga, molta intriga, llenguatge senzill, frases curtes, molt periodístiques, diàlegs, rapidesa verbal, trama actual, molt propera, temes que poden estar passant en qualsevol país occidental ara mateix... Trama políciaca que ve a saciar la set informativa de sang i fetge que està tan de moda però que, a més a més, ens mostra que si actuem, ho podem canviar o tractar de resoldre. Una mena de "quina trola més gran però com m'ho empasso!". I és que té sentit des de la primera paraula fins a l'última (no farem cas de la correcció del llibre, això ja són figues d'un altre paner...).

A mi, el que m'arriba al cor de debò, és que la novel·la en realitat parla de les dones. I, si no, feu una ullada a tots els protagonistes femenins i penseu si n'hi ha algun que sigui estúpid, fracassat o que no visqui d'acord amb els seus principis. Després, jutgeu els homes i acabareu deixant-ne només dos o tres com a sensats. La resta són maltractadors de tota mena i, elles, les víctimes. Xapó, Larsson.

Això sí, com a protagonistes, en Larsson ens ha venut la moto i crea el típic heroi home previsible i una heroïna que sembla atípica i que, no us deixeu enganyar tampoc pel que hi ha..., no ho és pas. Ja ampliaré, si tinc temps, aquest tema de per què crec que la Lisbeth Salander cau en alguns tòpics moooolt repetits de dona protagonista clàssica, encara que ens la vulguin encasellar com "l'antibleda", la Lara Croft de la literatura.

Tampoc m'hi vull estendre gaire més, de manera que acabo reconeixent novament (fuetada a l'esquena) que és un bestsèler de la punyeta que em té el cor robat. Això sí, m'està venint la por, no fos cas que ara els agafés a tots per deixar d'escriure novel·les històriques i ens fiquèssim en les sagues policíaques infinites i sense solta ni volta. Us imagineu en Dan Brown apallissant-nos amb una trilogia d'intriga? Els homes que no estimaven els llibres.
Ah, i acabo, espero que Hollywood no intenti fotre queixalada massa de pressa sobre el Larsson. En la meva opinió, les pel·lícules es carreguen allò més fabulós que ofereix un llibre: la imaginació. O és que us agradaria canviar-li la cara i la veu que té per a vosaltres en Kalle Blomkvist?
Això sí, els suecs, com pertoca, ja l'han rodat. Ho podeu veure aquí (i també podeu escoltar els The radio dept, uns suecs que es van donar a conèixer a la pel·li de la S. Coppola, Maria Antonieta):

una espera

en Vicent, des de L'aixeta, ens envia aquest microrelat. darrerament rebo textos molt llargs, però aquest text em serveix per a deixar-vos un exemple del que és un microrelat, més o menys, pel que fa a l'extensió. gràcies!

Era de nit. Assegut al sofà, Joan esperava pacientment que Laura tornara. Fumava i escoltava cançons de Leonard Cohen seguint amb la mirada les lletres que havia imprès d'Internet. Li agradava Dance me to the end of love: "Show me slowly what I only know the limits of...", cantava ara Joan concentrat. De sobte, el soroll de la cadena del lavabo: en uns moments estaria Laura al seu costat.

quart de primària

avui he visitat el bloc de la mónica calvo (que ara ens està il·lustrant una antologia de textos!) i he vist que ha penjat unes fotos de les lectures motivadores del llibre de quart de primària, que vam fer plegades. i com que va ser una feina molt bonica i que va quedar molt bé, la comparteixo jo també amb tots vosaltres...

l'acomodadora de praga

avui us adjunto un article de Dolors Jimeno, a qui podeu llegir al diari El punt. aquest article fa perfectament el paper de relat, i a Dolors ja la coneixeu perquè ha passejat altres cops per aquí. per tant, bona lectura assegurada!

Quan vaig estar a Praga vaig voler anar al teatre. No era difícil saber a quines obres escèniques es podia assistir perquè la publicitat era molt bona. En qualsevol lloc —també en el carrer— podies consultar la programació i comprar entrades. Vaig elegir òpera i vaig tindre sort: estaven representant La flauta màgica, una de les meues preferides. Es representava en un teatre del segle XVIII que acabaven de restaurar: recorde encara l'olor de nou que emanava de tot l'interior. La meua localitat estava situada en el pis superior, excessivament alt perquè el meu vertigen ho suportara. Així doncs, vaig decidir quedar-me en l'antesala, una peça quadrada presidida pel guarda-roba que també atenien les dues dones que feien d’acomodadores, uniformades elegantment amb faldilla grisa, brusa blanca i cabells recollits amb una cinta a joc. Em vaig asseure en el sofà amb el programa en la mà i la disposició a romandre allí durant tota la representació, convençuda que no anava a poder sentir res perquè estava segura que la insonorització estaria a l'altura de la bellesa de l'edifici: fabulosa. Va sonar el primer avís. Va sonar el segon i les dones es van mirar entre elles. Parlaven de mi. Vaig comprendre que estaven pensant com advertir-me que faltaven uns pocs minuts perquè començara l'obra. La meua situació era semblant: com fer-los entendre que el meu pitjor enemic, el vertigen, m'obligava a romandre allí dins. Quan va sonar el tercer, una de les empleades es va dirigir cap a mi i en el seu idioma, que jo no entenc, em va dir que havia d'accedir a la meua localitat immediatament. En el meu idioma, que ella no entenia, li vaig explicar el meu problema. Ràpidament es va dirigir cap a l'escala i davallà amb fúria. Va tornar, em va agafar de la mà i em va estirar perquè la seguira. M'havia trobat una localitat lliure en la planta baixa! Quan em pregunten què és el que més em va agradar de Praga els parle de l’eixerida acomodadora.

la pedra màgica

Des de fa tres anys, el primer cap de setmana de febrer me'n vaig a fer un tomb pel mercat medieval que munten al barri de Campanar. Abans jo vivia just al davant de la plaça de l'església i recordo el primer cop que em vaig despertar amb el soroll dels cascavells, l'olor del formatge i els embotits i el rumor de les veus amunt i avall. Va ser deliciós notar aquella escalforeta gairebé màgica, com d'altres temps.

Ara, com sabeu, visc en un altre barri, a Benicalap, però continuo escapant-me a Campanar sempre que puc, perquè és el meu punt de referència a València, com si hi hagués nascut, vaja.

I un ritual que compleixo cada cop que vaig al mercat medieval, i que no he deixat de fer enguany, és anar a la paradeta de l'endevina dels ulls clars i esperar que, amb les pedres i la seva psicologia tan especial, em digui alguna coseta sobre mi i sobre el que he de fer o em pot passar.

També he de confessar que aquesta mena de tractament màgic amb pedres ja l'havia provat a Barcelona, en una botigueta petita que hi havia a les Rambles. I és sorprenent com sempre t'encerten alguna cosa, com si fossin capaços, aquests endevins amb minerals, de llegir a través dels teus ulls o dels gestos que fas, o de la postura que carregues.

Aquest any, l'endevina de Campanar m'ha donat una citrina (una mena de quars groc) perquè diu que em troba molt cansada, molt esgotada, que em falta energia i tornar a recuperar la confiança en mi mateixa. I es veu que la citrina recupera la força i la felicitat. El cert és que la pedra és molt bonica. A diferència d'altres anys, en què acostumava a renyar-me per valorar tan poc allò que tinc i en què em parlava de coses que havien de passar i que havia de treballar, ha considerat que necessito un tractament extra i m'ha manat un elixir de quars blanc. L'he hagut de netejar amb aigua i sal sota la lluna i beure'n una miqueta avui. A recarregar les piles amb la teràpia de les pedres!

Això sí, no sé què passa que cada cop que m'hi planto al davant, l'endevina em cohibeix i em tanco en banda. És difícil llegir-me i a mi m'entren unes ganes terribles de plorar endins. Al final, quan ja em posa la pedra al coll, m'agafen les tremolors i vergonyetes, i em sento fatigada. Crec que com que no m'agrada que em mirin, doncs això em deixa nua davant d'una gran observadora.

Però bé, és una experiència molt bonica, i us aviso que encara sou a temps d'anar-hi i que us reconciliï amb una pedra que us pugui servir de talismà. Fins aquesta nit l'endevina dels ulls clars us llegirà l'ànima al mercat medieval de Campanar. No hi falteu! (i compreu-hi pastís de formatge, nyaaam!).

el final del slow living

aviso: avui és el meu últim dia de baixa. sobre la laparoscòpia, va anar tot molt bé, ja m'han tret els punts, continuo el tractament, però de moment l'endometriosi està sota control. i que duri... la imatge del quadre de monet, penjada en una consulta mèdica, em recorda un dia important de bones notícies sobre el tema.

la veritat és que han sigut tres setmanes molt intenses pel que fa a emocions, però poc productives respecte a la lectura. no he llegit gens, i tot per culpa del stieg larsson. sí, i tant, estic esperant per llegir-ne la segona part i fins que no la tingui sóc incapaç d'avançar en la lectura de cap altra cosa.

de tota manera, la meva ràpida recuperació i les ganes de passejar per la ciutat, m'han fet comprar uns quants llibres que volia comentar aquí. abans, però, us vull recomanar que passsegeu i passegeu, que agafeu autobusos i us deixeu portar a carrers, places, parcs... sé que anem de bòlit, però aturar-nos en algun moment, caminar a poc a poc i gaudir de les coses que passen al voltant, és la millor teràpia que hi ha.

Haruki Murakami, Kafka a la platja. Sabeu que m'encanta el Murakami i que ja n'hi he llegit altres novel·les que he comentat aquí. Com que he sentit a dir que existeixen dos estils Murakami i com que jo només n'he llegit un, me'n vaig al més oníric i màgic, i espero que sigui una gran experiència. Prometo relatar-la. Està en butxaca a Empúries.

Daniel Pennac, Como una novela. També està en català, però no l'he trobat. Bé, em podria haver esperat, però ja tenia ganes de tenir-lo. Un gran llibre escrit per un professor de literatura que va ser un mal lector de jove i que ara ensenya a ser un bon lector. De fet, jo sempre he seguit una de les màximes dels drets del lector que s'inventa Pennac: el dret a no acabar un llibre. La lectura ha de provocar plaer. Si un llibre no enganxa i insistim a acabar-lo, podem avorrir el llibre i, de retruc, els altres llibres que podríem haver llegit... A Anagrama.

Fin de siècle: relatos de mujeres en lengua inglesa. Aquest ha estat una troballa que m'ha enamorat. Els que em seguiu ja sabeu que m'encanta la literatura de dones, i sobretot em crida molt l'atenció la del XIX. Per exemple, en aquest recull no hi falta la Katherine Mansfield, lògicament, una de les meves lectures preferides. I com que hi ha molts més contes d'altres dones que desconec, m'ha entrat la curiositat lectora sense fre. L'edició, de Cátedra, porta un bon pròleg sobre el paper de la dona en la societat, i en la literatura, d'aquella època i l'inici del reconeixement de les seves obres.

relat d'en Jordi Llavina

Els orfes del món

La meva filla va aparèixer sostenint una capsa de sabates sense tapa. A dins, hi havia un dit de sorra i una cria de gat que des del seu refugi estirava el coll d’una manera certament graciosa. La mare de la nena, des de darrere, arronsava les espatlles. Portava en una mà una bossa de supermercat, que contenia un petit biberó, un llibret de sobres de llet en pols i un pot que hi deia paté com frango e perú (a sota, amb lletres més petites, l’equivalent castellà: paté con pollo y pavo, i la quantitat exacta de menjar: 100 grams. La cara i la presència del gat blanc retratat a la tapa de l’envàs feien pressuposar que un animal tan senyor —d’Angora, per la fila que feia— no arribaria a tastar mai un preparat com aquell). Jo no havia tingut temps de restablir-me de la sorpresa que la nena deixava anar:
—El vam trobar abans-d’ahir, al bosc de darrere de casa. És orfe. ¿Oi que el puc tenir uns dies aquí amb tu, pare?— i, després de deixar la capsa a terra, va arrabassar de la mà de la seva mare la bossa de les vitualles i va obrir el pot del preparat, tot alçant-ne la pestanya de paper d’alumini. Aquell pot feia una pudor immatisable (immatisable, per entendre’ns, com la dels ous podrits). La pasta de dins era de color de salmó i tenia una textura untuosa. Quan la nena va començar a buidar-ne la potinga en un plat fondo, van aparèixer alguns filaments una mica més foscos, que s’estiraven amb el moviment de la cullera i que finalment s’hi adherien com fils de mucositat. Del pollastre i el gall dindi, només en devien haver aprofitat les entranyes.
—Però... no pot ser... —vaig balbucejar, sense fer gaire cabal que el petit felí no tenia mare, ni cap casa on guardar-se.
—És orfe, pare —va recalcar la nena—. Tenia molt de fred, quan el vam trobar a prop del rec. ¿Què volies, que el deixéssim perquè es morís tot sol?
L’orfenesa és un estat que no admet rèplica: només pot ser atès amb compassió i tractat amb una tendresa desinteressada. Vam convenir que el gat s’estaria a la terrassa. Feia molta calor, aquell agost, però un para-sol de tres metres de diàmetre protegia del foc directe del sol. La dona va fer dos petons a la petita i jo vaig tocar amb la punta del dit la sorra fosca de la capsa, tot dibuixant-hi una o.
Vam deixar el gat a la terrassa. L’animal havia ensumat la solució de pollastre i gall dindi, però de seguida l’havia desestimat, no sense abans deixar-hi mig gravada una part de l’urpa dreta i les línies del bigoti. Ara la nena es disposava a preparar-li un biberó. Em va demanar que l’hi omplís d’aigua tèbia. Mentrestant, ella mateixa havia retallat un vèrtex d’un dels sobrets platejats de la llet i en va abocar tota la pols dins el biberó (poc més gros que el d’una nina que havia tingut anys enrere). L’hi donava amb una tendresa maternal. El gatet tenia el pèl esborrifat i la marca d’una ferida al llom. Xumava amb voracitat i mossegava la tetina amb unes dents minúscules. Es va acabar tota la llet i, com que havia de dormir fins que el cor li digués prou perquè no comptava més de dues o tres setmanes, vam deixar-lo fora, dins la seva capsa de cartró. L’animaló va saltar del seu cau i ens va empaitar, amb una certa malaptesa. Encara el vam sentir que miolava: uns miols aguts, com de violí mal afinat. Alzinat amb les dues potetes damunt el vidre de la porta —que anava picant—, donava a entendre que s’estimava més passar la nit sota cobert que no pas al ras.
Aquell dia me’n vaig anar a dormir amb una barreja de sensacions estranya. I vaig somiar en nens orfes de pell fosca i ulls esfereïts, i en gossos i gats orfes, i tots tenien unes dificultats invencibles per trobar un recer familiar i unes mans que els cuidessin, i també anaven tots nafrats.
Em vaig despertar feliç d’haver acollit un animal sense casa, que no se sabia per què s’havia vist apartat de la seva mare i dels seus germans de gatinada. Mentre em dutxava, la ràdio informava d’una bomba nord-americana que havia caigut en algun lloc de l’orient mitjà. Havia fet més d’un centenar de morts, entre els quals nadons i vells. Havien mort moltes mares que deixaven fills orfes (els pares guerrejaven). Les notícies també donaven compte dels resultats esportius de la vigília (partits de futbol de pretemporada i tornejos estivals) i, pel que fa al temps, de les tempestes que havien assolat el país durant la matinada i que encara continuarien tot el dia, fins ben entrat el vespre.
De cop vaig pensar en el gat. Vaig obrir la porta de la terrassa amb un salt al cor. El para-sol s’havia abocat: a terra, la tela blanca recordava un mirinyac esqueixat. L’única torreta que tenia —amb una senzilla planta de menta— també estava trabucada, i la terra fosca, barrejada amb l’aigua abundant, havia fet un petit fangar. Les fulles de la menta eren pertot, estripades. En aquell moment no plovia, però l’aigua estanyava les rajoles i havia omplert ben bé fins a la meitat una galleda que hi havia en un racó.
El gat s’havia abraçat a la reixeta bombada del desguàs. Semblava una manyopla peluda de bany que hagués garfit la reixa de plàstic per protegir-se de l’aigua atorrentada i del vent. Amb un nus al coll, vaig començar a pensar com l’hi diria a la meva filla, mentre amb el peu mirava de separar el cos ert de l’animal del seu agafall desesperat.

amb el cap girat damunt de l'espatlla

al final d'aquell corredor cobert de cabells enganxats a la gola, on la respiració es tornava humida darrere l'última sensació d'inexperiència, va arribar una persona que deia que em punxaria i aleshores totes les flors van perdre els pètals.

on han anat a parar els pètals? els veig a dentellades damunt de la cara que encara no existeix i a qui vull posar música i passeigs en solitari perquè vegi el riu a València quan s'acosta la primavera; i és que avui ha sortit el sol i l'he vist amb el cap girat damunt de l'espatlla.

les vides que vivim

sovint passen coses que et traslladen, com en un forat negre que s'obre de sobte als teus peus, a una vida que vas deixar de tenir per saltar-ne a una altra. i, com si sortissis fora de tu mateixa, pots veure't vivint-la. et sents l'alè i les ganes, i també la felicitat immensa i la decepció amagada. que no tot són flors i violes i que potser els esglaons no t'han conduït on pensaves però sí on tu volies.
l'important és la llibertat.
les mancances no t'han de fer enyorar. les mancances et van portar a botar en una altra direcció.
i ara que prens la decisió, amb més dubtes que mai, el cos se sent cansat, se sent poruc, i tu has de ser com la torre alta damunt de la muntanya. i...

el cos es forada
i una veu fluixeta
traspassa el ventre,
el prem
se l'emporta
i em fa mal.
la vida, al capdavall,
passeja
i la fredor
del llac espès
traspassa el ventre,
entre granotes
d'alenades
que salten
(podria ser estiu
i també saltarien).


us recomano la pel·lícula Once, de la qual ja n'he parlat però que ara ja he vist, perquè ajuda a fer aquesta mena de salts virtuals. i de la seva banda sonora, un fragment. Carme, t'he vist a la pel·li.