un embús

no hi ha dies millors.
la monotonia de les pedres
trencades contra el vidre
que reflectia abans un ocell
i ara fa un esboç
de somriure agre.
s'han clavat els miralls
als meus dits fràgils
mentre pujo i baixo
i tinc por de tot
i el cos se m'ennuvola
i gairebé no atanso
(mentida, no atanso
però m'avergonyeix ser feble)
les teves intencions.
véns a estones.
com la por.

sirmione

he somiat que caminava per uns carrers a la vora de l'aigua. les cases eren del color de les galtes tímides i no en reconeixia el posat. queia el vespre i hi havia vaixells de vela als canals. la gent, a les terrasses, parlava una llengua dolça.

em crida l'atenció que quan els sentits estan a flor de pell i són capaços de reconèixer el més mínim moviment de les coses quotidianes, es desperti el poder de recordar allò que, aparentment, no coneixem. quan he estat jo a Sirmione?

gràcies, Monique, per posar-me sobre la pista d'aquest misteri...

es veu bonic el cel des del menjador de casa

si una cosa descobreixes quan tens moltes hores buides és que la vida està farcida de detalls que deixem passar una vegada i una altra. sona a tòpic, deu ser-ho, però la lentitud del meu caminar i la parsimònia de les hores que transcorren a casa són bons mestres en l'art enigmàtic de conèixer allò que tenim davant dels nassos i no ens aturem a veure.

el cel és preciós. els núvols, estripats. i també l'olor de la cuina al matí. la variació de tons solars a la paret. els crits al parc a mesura que moren les tardes...

no és que tot això em faci absolutament feliç. em sento engabiada. el dolor no em permet fer coses que vull fer. però aprenc a mirar i a veure, a comprendre i a escoltar. i alguna cosa en treuré.

he llegit stieg larsson i la meva conclusió és que es tracta d'un llibre que enganxa, que té algun tipus de substància que se't fica al cervell i no et deixa tancar-lo (diria que és una barreja d'intriga, morbo, CSI, Bones, Life, The mentalist i un llarg etcètera). però res més. a veure si m'explico. me l'he llegit molt de pressa. però m'ha succeït una cosa que no em passa normalment amb els llibres que llegeixo. jo tinc tendència a marcar les pàgines on he trobat un fragment que m'agrada i que vull rellegir. acostumo a deixar els llibres fets una arruga, amb tanta marca.

de la novel·la del larsson, no n'he marcat ni una sola pàgina. és el que és, una sèrie de la Fox que comença i acaba, que et fa passar una estona capficada en una investigació i punt. no aporta cap novetat. la prosa és normal i corrent, tens la sensació de llegir alguna cosa que s'ha escrit a tota màquina. això sí, confesso que en llegiré la segona part, sense cap mena de remordiment lector. no tinc res més a dir.

després he començat El joc de l'àngel, del Ruiz Zafón i, sent sincera, no he passat del primer capítol. uf. no n'esperava grans meravelles, però tot i que L'ombra del vent va ser un llibre bonic amb bon regust, aquest no el podré comentar perquè no el penso llegir. d'entrada no m'agrada com està escrit, no m'agrada la història que es va plantejant i em fa l'efecte que no tindrà ni cap ni peus. corregiu-me els que l'hàgiu llegit, eh? un capítol no és prova de res, però ja sabeu que havent-hi tants llibres com hi ha, el fet de perdre les poques hores d'oci lector que tenim amb lectures que no ens fan el pes és una pèrdua de temps. Bé, crec que això ens porta a un post molt interessant del meu amic Héctor sobre el tema que podeu llegir aquí.

per això he agafat de la prestatgeria, a l'atzar, el Retahílas, de la Carmen Martín Gaite, per recuperar lectures meves (ja sabeu que sóc molt fanàtica d'algunes escriptores...).

us recomano, això sí, Una música constant, del Vikram Seth, un llibre preciós sobre la música, l'amor, els camins que uneixen i separen les persones, i les relacions que s'estableixen al llarg de la vida. Entretingut i amb passatges deliciosos. Està en butxaca.

I us recomano molt i molt La porta, de la Magda Szabó, un llibret curt on l'autora, una escriptora hongaresa de renom, explica la seva relació al llarg dels anys amb la dona que feia les feines de casa. Aquesta dona, l'Emerenc, és l'eix del llibre i la pintura d'una època i d'una societat. Està escrit d'una manera impecable i m'ha deixat amb la boca ben oberta d'admiració.

i res més, si teniu dèficit de passions en grau superlatiu, regaleu-vos la sèrie de la BBC de la Jane Eyre. A mi me la va comprar Ell perquè passés millor el postoperatori i no m'ha defraudat. Paisatges exuberants i plens de melangia, situacions d'injustícia, exòtiques, doloroses, amor absolut, pèrdues, desgràcies, passió desenfrenada... No hi ha res com una bona píndola de Brontë a la pantalla per passar un bon cap de setmana somiant. I amb paraules de la Jane Eyre, m'acomiado.

"Brocklehurst: Saps on van els dolents després de morts?

Jane: A l'infern.

Brocklehurst: I saps què és l'infern?

Jane: Un abisme ple de foc.

Brocklehurst: T'agradaria caure en aquest abisme i cremar-hi eternament?

Jane: No, senyor.

Brocklehurst: I què cal que facis per evitar-ho?

Jane: Estar sana i no morir, senyor."

ara mateix

gràcies, P.

mentre fa efecte l'anestèsia...

" Y, después de todo, el tiempo era ideal. Si lo hubieran hecho de encargo no habría resultado un día más perfecto para la fiesta en el jardín. Sin viento, cálido, el cie­lo sin una nube. Como pasa al principio del verano, una neblina de oro pálido velaba, apenas el azul. El jardinero estaba en pie desde el alba, segando el prado y barriéndolo, hasta que el césped y los rosetones chatos y oscuros donde habían estado las margaritas parecieran brillar. En cuanto a las rosas, no se podía negar que habían comprendido que las rosas son las únicas flores que impresionan a la gente en una fiesta en el jardín, las únicas flores que a todos interesan. Cientos, cientos. literalmente, habían abierto en la noche; las zarzas verdes estaban inclinadas como si los arcángeles las hubieran visitado. "

Katherine Mansfield

microrelat de (post)nadal

des del bloc del cinto amat, ens arriba aquest microrelat del dijous.

Joan Miró, El naixement del món, 1925

Hi havia la llum. Però no hi havien els pastors, ni la mula, ni el bou, ni l’àngel, ni els mags, ni l’estrella. I enmig d’aquella llum germinal la noia va adonar-se que estava a punt de trencar aigües. Just abans de trencar-les, tingué un pressentiment . No aguantà més, es deixà anar de plaer i de dolor, i barrejat amb les aigües que brollaven va néixer el firmament. Sota la volta celeste va ressonar el primer plor i va degotar la primera llàgrima d’alegria.

breu comiat

aquesta setmana que comença he d'enllestir moltes coses i dubto que tingui gaire temps d'escriure res. dilluns dia 19 és el dia de l'operació. després, no sé quant trigaré a tornar. no crec que sigui gaire, però m'hauré de recuperar. per això, faig un punt i a part (trencat únicament pel vostre relat que es publicarà, com sempre, dijous) a l'espera d'una recuperació (per fi!) que ha tardat tres anys a arribar.

per no ser gaire especial, me'n vaig amb l'Stieg Larsson sota el braç, culpa de l'Ainoa que sempre em recomana bestsèllers, tot i que sap que no m'agraden!

i us deixo també de fons la música del Neil Finn i el seu She will have her way.

ja us explicaré com prova recuperar la normalitat després del dolor. estic morta de por i, alhora, més feliç que un gínjol!

a barcelona

jardí vora el mar, de la rodoreda, és un llibre molt rodoredià. de fet, és un dels més més rodoredians que l'hi he llegit. però, curiosament, se'n parla poc. el protagonista, que és un home, treballa en el jardí d'una torre vora el mar i, a través de les seves paraules, ens fa conèixer els secrets i les misèries de la gent catalana de la burgesia. gent que s'avorreix, que no sap què fer amb tants diners, que no sap estimar, que es dedica a l'egoisme com a sortida de la buidor vital. tot això, com era lògic, envoltat de l'ambient floral de l'autora, que aquest cop fa una olor magnífica, converteix l'atmosfera en un perfum infinit de sensacions melangioses.

el musical d'Aloma, produït i dirigit per Dagoll Dagom, no em va decebre. suposo que perquè no m'esperava que es pogués fer alguna cosa amb seny amb un llibre sobre l'evolució i maduresa d'una adolescent trista. un musical de penúries? una novel·la fosca i introvertida convertida en un espectacle teatral al TNC? doncs mira, sí. potser no és el millor musical que he vist, però pel sol fet d'aconseguir que tingui sentit aquesta història envoltada de música i poemes de la mateixa autora ja és tot un encert. fabulosa la julia möller!

quanta, quanta barcelona. he tingut carrers engalanats, gòtics i passejos lents amb febre. ah, i manel. us en poso un vídeo que m'agrada perquè és a l'eixample i perquè fa casa, i he tingut molta necessitat d'infantesa aquests dies, fent plans i més plans de persona gran.

microrelat d'avui

Des del seu bloc, imaginary princess ens fa arribar aquest relat:

Es va despertat aquell matí sobresaltada. Va mirar l'hora però encara eren les 7 del matí així que va donar mitja volta i va tornar a dormir amb un somriure als llavis. Més tard, cap a les 10 va tornar a obrir els ulls i va decidir aixecar-se. Era un dissabte especial, era el seu aniversari i aquell dia seria força llarg. Va obrir de bat a bat les finestres perquè entrés el sol i es va prendre un bon café amb llet.
En obrir la televisió i sintonitzar el canal de notícies tot va cambiar de sobte. El presentador estava explicant les notícies d'aquell dia, segons ell el dilluns següent. Va canviar de canal immediatament i en tots la informació era la mateixa, no podia creure-s'ho. Què estava passant? Va trucar a vària gent i tots li van dir el mateix, que és clar que era dilluns, que si no recordava lo bé que ho havien passat dissabte celebrant el seu aniversari, que havien acabat al matí del diumenge? Més d'un es va riure d'ella pensant que els hi estava fent una broma. Ella trasbalsada i sense entendre res va trucar a la feina per dir que no es trobava bé i que no hi aniria aquell dia.
No recordava res més que ahir va ser divendres, que va anar a treballar i a la nit va anar a prendre unes cerveses amb uns amics i després va anar a dormir tot esperant que fos dissabte, dia en que feia 30 anys.
Tot allò era absurd, realment no recordava res? Estava perdent la cordura? Li estaven fent una broma de mal gust?

El seu móbil va sonar i en agafar-l'ho una veu de dona que no va reconèixer li va dir que l'estaven esperant des de feia més d'una hora al bar de sota a casa i sense més va penjar. No entenia res del que estava passant però tot i així va baixar per veure què li deparava aquell dia sense sentit. En arribar va trobar el bar ple de gent que no coneixia però que semblava que sí que la coneguessin. I entre rialles i molt de soroll la van anar saludant i felicitant, per la qual cosa ella va pensar que realment allò era una broma, que era dissabte i era el seu aniversari i d'un moment al altre arribarien els seus amics de veritat i reemplaçarien aquella gent.
Però no va ser així, del fons del bar de la cuina va sortir un noi amb un gran pastís i en arribar la va besar. Ella que no l'havia vist mai es va quedar ben parada i ell li va dir: felicitats amor meu, t'han publicat la novela!!!

Ella que no podia més amb tantes emocions contrariades, amb tantes coses que no entenia i que no tenien sentit per ella, va desmaiar-se. En obrir els ulls era al seu llit i, sobresaltada, va mirar el rellotge que marcava les 7 del matí així que va donar mitja volta i va tornar a dormir amb un somriure als llavís. Feia menys d'una hora que s'havia ficat al llit, després d'haver celebrat el seu 30 aniversari i haver conegut l'home del seus somnis, després de l'aniversari més estrany que havia tingut a la seva vida...
Creia que aquella experiència donaria per escriure un llibre, qui sap potser podria ser una novela... potser algún dia se la publicarien...

londres

no he estat mai a Londres però, coi!, com si hi fos... o és que sóc l'única que té la sensació de clima londinenc aquest final d'any?
final d'any que si comença malament...
acabarà de meravella. us ho asseguro.
l'aiguat, tempesta, diluvi, el que fos que ens va caure al damunt mentre Ell i jo corríem cap al TNC per veure Aloma, el dia de sant Esteve, ha estat la causa de la nostra grip de cap d'any. després de tres dies en una mena de coma físic i mental, incapaços de dir res més que paracetamol o caldo, sembla que anem tornant a la normalitat de l'any nou.
m'he quedat sense un post final de bons propòsits o de lectura preferida o alguna cosa nostàlgica i melancòlica del meu estil. però prometo alguna mena de qüestionari proust breu en la meva recuperació total. i també una mica d'Aloma i de dos llibres que he llegit aquestes festes (un de la Magda Szabó i l'altre del Vikram Seth).
ara per ara, us deixo amb una cançó que m'ha agradat força i que inaugura un any més passejant.

microrelat per encetar l'any

encetem l'any amb un microrelat que m'ha agradat especialment i que m'ha arribat a través dels comentaris i en castellà. no ve signat.


Él miraba por la ventana el incansable corre pilla de las luces y las sombras, inundando el horizonte de colores y matices; y escuchaba el constante rumor de la vida circular por su calle: motores, prisas, cantos, gritos, risas, silencio... Y se imaginaba situaciones y escenas, diferentes posibilidades para esas figuras anónimas y animadas: esa pareja discute porque la madre se inmiscuye en sus vidas, y esa morenita que sonríe viene de la revisión médica, y ese hombre paseando el perro tiene una amante, ¿o quizás un amante?, y esa mujer cansada y feliz viene de cuidar a sus tres nietos, y esos ancianos de allí vienen de hacer la partida diaria y no se soportan, y esa madre con su hijo viene de hablar con el atractivo profesor calvo con gafas que le ha robado el corazón...

¡¡Qué divertido!!

Y cada vez le gustaba más mirar por su ventana, escondido, protegido, a salvo del mundo.

Y cada vez le parecía más interesante imaginar y soñar.

Y cuanto más soñaba, lentamente y sin darse cuenta, fue dejando de vivir.