si aneu a la pàgina de l'héctor, com sempre, bones recomanacions, interessants propostes... incitacions a l'escriptura!
així, doncs, per què no juguem a fer microrelats?
va, vinga, atreviu-vos! envieu-me al correu o als comentaris un microrelat, espontani, treballat, com us sembli millor!
jo ja m'he engrescat:
la claror que entrava pel balcó nou de casa era massa forta. omplia de llum amb tons rosats les parets del menjador i se li clavava a la pupil·la. segurament li feia mal, però continuava dreta davant de la finestra, mirant, extasiada, aquella sortida de sol que no havia de tornar a veure mai.
i el mar, tan a mà, amagat entre dues cases, sobrevolat per gavines cridaneres. aquella muntanya, retallada com una ungla, expressiva davant de la ciutat que anava creixent. els edificis nous, els arbres tendres. brots de vida a tot arreu.
obria amb força els ulls i ja li saltaven les llàgrimes.
«No els tanquis, no els tanquis».
però les persones som febles, dèbils, minces, incapaces.
i quan va prémer els ulls amb força per respirar, el teló va caure, es va desfer el paisatge a la retina, es va esborrar del cap, va degotar avall, molt avall, entre les clavegueres acabades d'estrenar, i va deixar d'existir de cop i volta.
i el mar, tan a mà, amagat entre dues cases, sobrevolat per gavines cridaneres. aquella muntanya, retallada com una ungla, expressiva davant de la ciutat que anava creixent. els edificis nous, els arbres tendres. brots de vida a tot arreu.
obria amb força els ulls i ja li saltaven les llàgrimes.
«No els tanquis, no els tanquis».
però les persones som febles, dèbils, minces, incapaces.
i quan va prémer els ulls amb força per respirar, el teló va caure, es va desfer el paisatge a la retina, es va esborrar del cap, va degotar avall, molt avall, entre les clavegueres acabades d'estrenar, i va deixar d'existir de cop i volta.
fosc, com un escenari tancat i barrat.
.jpg)
8 caminants:
Gracias por la mención, Elisabet. La vida es puro teatro y nosotros unos actores sin texto, obligados a improvisar hasta que el telón (nos) cae.
Elisabet, i el microrelat hauria de tindre alguna característica especial (no dic per temàtica, dic d'extensió)? És una gran idea.
Una data al calendari...Un dia gris, un any més, i què? I què si no ho celebrem, canviarà alguna cosa?
Jo l'estimo, ell m'estima, cal un regal o un sopar especial?
Tenim la mania d'encasellar-ho tot, d'exigir el record, un detall... No sé què ho va fer, però desitjava fondre'm amb la pluja. En díes com aquell dubto si soc vàlida pel meu nou rol...
El meu cos era pluja i el seu ún núvol flonjo.
Un any més, un altre any.
hola german! no, no, que sigui experimentar, que cadascú triï l'extensió, la temàtica, com si hagués deixat una pissarra gegantina perquè tothom hi digui la seva...
després els "postejaré", això sí!
Él miraba por la ventana el incansable corre pilla de las luces y las sombras, inundando el horizonte de colores y matices; y escuchaba el constante rumor de la vida circular por su calle: motores, prisas, cantos, gritos, risas, silencio... Y se imaginaba situaciones y escenas, diferentes posibilidades para esas figuras anónimas y animadas: esa pareja discute porque la madre se inmiscuye en sus vidas, y esa morenita que sonríe viene de la revisión médica, y ese hombre paseando el perro tiene una amante, ¿o quizás un amante?, y esa mujer cansada y feliz viene de cuidar a sus tres nietos, y esos ancianos de allí vienen de hacer la partida diaria y no se soportan, y esa madre con su hijo viene de hablar con el atractivo profesor calvo con gafas que le ha robado el corazón...
¡¡Qué divertido!!
Y cada vez le gustaba más mirar por su ventana, escondido, protegido, a salvo del mundo.
Y cada vez le parecía más interesante imaginar y soñar.
Y cuanto más soñaba, lentamente y sin darse cuenta, fue dejando de vivir.
fabulós! :D
El fred mostra el seu sospir en l’aire. Des de la terrassa ho veu tot, cada taulada i les siluetes en les finestres. Repenjada a la barana, deixa córrer els seus pensaments, que la turmenten dia i nit, mentre els raigs de sol il·luminen el seu rostre i senyalen la seva ombra. Sense ganes, entra a la habitació per la porta que havia deixat oberta, una petita habitació, ara amb bona temperatura gràcies al sol que entra des de bon matí. Ella tanca les portes i es queda mirant per la finestra, per no acomiadar-se sobtadament de la tranquil·litat del plein air.
Hi té tot de llibres, damunt la taula, llibres que pretén llegir i viure en la ficció, però els pensaments no reposen en la seva ment i així li impedeixen submergir-se en altres històries. Qui pogués tornar enrere, saber el futur, tenir les mans per modular-ho tot...
Quan veu que el rellotge marca les quatre s’apressa a fer el llit. Ha dormit moltes hores, avui, sense ni tan sols anar cansada, però no volia despertar-se per no veure el mateix. La realitat sovint és maliciosa i no deixa respirar. Preferia quedar-se somniant o en estat inconscient abans que afrontar la vida; ella ja ho sap que és covarda. Abans d’aixecar-se pensava que no deu ser només ella la que es troba així, mai ha entès la raó de l’existència humana, però mentre és potser val la pena que sigui. Com més passa el temps més s’allunya aquell bri d’esperança...
Amb el llit fet i tot al seu lloc, surt de l’habitació i agafa la bossa, plena d’objectes personals, els necessaris per sortir de casa i no tornar fins que es faci fosc.
Los ángeles pueden tomar apariencia humana.
Aquella noche, tras el desengaño, sólo pensaba en morir. Sin embargo, cogió el coche y se fue al cine. Por el camino cerró los ojos en algún momento, pero el miedo se apoderó de ella.
-¿Está ocupado este sitio?. Preguntó en inglés un joven bien parecido.
-No, no, está libre.
Él empezó a darle conversación y, a pesar de lo enfadada que estaba, su malestar se fue suavizando.
Terminó la película y él la siguió, dándole más conversación. Le preguntó si conocía algún lugar cercano para cenar. Le pidió que le acompañara, no le gustaba comer solo. Fueron a un restaurante cercano. Él resultó ser una persona muy interesante. Se sorprendió ella de que con su horrible inglés se entendieran, pero todo fluía maravillosamente. Terminaron de cenar.
-¿A dónde podríamos ir ahora?
Era invierno y había pocas opciones.
-Mi hotel, el número de mi habitación es...
-¿Habitación? Perdona, creo que no...
-No quería ofenderte, sólo pensaba en un lugar tranquilo, para seguir en tu compañía, ¿tienes miedo? Lo entiendo. Ha sido un placer conocerte. Eres una chica muy dulce.
-Encantada.
Al día siguiente era el cumpleaños de ella. Empezó a vivir de nuevo.
Nunca más supo de él.
Publica un comentari a l'entrada