microrelat de la setmana

Elena de València ens envia aquest microrelat sobre la sensació de buidor que també provoquen les festes nadalenques. Com veureu, a l'hora d'experimentar tenim escrits de tota mena. La setmana passada molt poques línies, gairebé una sentència. Aquesta, un escrit més llarg. Què en penseu?

Ella estava al supermercat omplint el carro de la compra per a les festes de Nadal. Sempre l’havia posada trista aquesta festivitat. No podia remediar-ho. Ni tan sols les noves presències havien pogut difuminar les absències passades...
I aquest any no estava siguent diferent.
Agarrava cada botella de cava lentament, com si ho fera a càmera lenta...I de sobte, entre els rostres anònims aparegué ell.
-Hola!
-Hola!
-Què tal?
-Bé, i tu?
-Bé, me n’alegre de vore’t.
-Igualment.
-Vinc a per una botella de vi.
-Ah! Que bé! Jo ací estic comprant algunes coses d’última hora…ja saps, com sempre...
-Ja saps, seguisc igual que sempre, res ha canviat en els últims anys.
-Ah! Molt bé.
Ell li va mirar l’escot i va imaginar el que tan bé coneixia a través del jersei, el que tantes vegades havia tocat, el que tantes vegades havia tastat, el que tantes vegades havia enyorat, el coixí imaginari de tants plors ofegats...
-Tinc pressa! Els meus pares estan esperant-me...A mi i al vi per dinar.- va dir apressuradament.
Era mentida. Éra la seua nova nòvia la que l’estava esperant al cotxe. Sort que no havia entrat amb ell.
Ella no va dir res, tenia l’ànima paralitzada. Feia tant de temps que no el veia! Una eternitat suficient per sentir un buit feixuc però escassa per oblidar deu anys junts.
Ara només podia somriure sangglaçada i mirar els seus ulls.
-Bé, doncs me’n vaig- va dir ell per fi.
-Adéu!
-Adéu!
Ell se n'anà tan ràpid com les cames van poder a pesar de la flonjor dels membres, dels colps de puny al pit, del dolor reavivat d’una pèrdua camuflada en la quotidianitat.
Ella continuà el seu camí cap a les caixes de torró amb mil papallones revolotejant-li a la panxa i amb unes ganes terribles de plorar, i de parlar-li, i d’abraçar-lo, i de besar-lo de nou…i de morir-se.

paranoica

L’habitació en forma de triangle. Quina mala sort. Com els ocells engabiats, necessitava una habitació quadrada perquè no m’engolís cap forat que no pogués tocar a les fosques. M’ho veia venir, em passaria l’insomni fent voltes per un triangle, abraçada a unes parets fredes impossibles de predir.
El balcó, en canvi, era menut però sensat. Tan sensat que va ser l’únic indret de l’habitació on vaig trobar el nord. Què hi faria, allà, doncs, envoltada de mobles de color caoba i un enorme quadre en blanc i negre? Les vànoves feien pudor de cossos antics i les rajoles havien perdut la brillantor a causa de vés a saber quantes passes.
Al balcó, mig agenollada, veia la ciutat petita i el brunzir dels cotxes, i deixava que els cabells em fessin pessigolles al nas. Si l’omplia de plantes ben verdes que miressin amunt podria trobar-me gairebé com a casa. Vista des de l’angle del balcó, l’habitació era desvalguda i tristoia. Un càlid afecte de reconciliació va creuar el meu front.
-Però és mentida –vaig dir en un xiuxiueig. -Sempre ho veig tot massa endreçat des dels balcons.

bones festes, passejants

Amb aquesta imatge dels thePAPERkids team, uns il·lustradors que val molt la pena seguir i que ens estant dibuixant els llibres d'enguany, aprofito per felicitar-vos les festes de nadal, any nou i reis que, com sempre, comencen avui amb la loteria!

Passeu per aquí a veure els dibuixos del Sergio i la Laura!

el creuallibres

M'arriba a través de mon germà i de l'INFOZÈFIR la notícia interessantíssima i superprovocadora del naixement del Creuallibres (que podeu llegir al Vilaweb). Un projecte fet realitat que barreja el bookcrossing amb el club de lectura.

En què consisteix exactament? Segons el seu web, és un intercanvi de llibres a gran escala. Cada participant cedeix un o més llibres en uns llocs concrets, i les dades (títol, autor, etc.) i les ubicacions són registrades a la web. Si algú està interessat a llegir-ne algun, pot trobar-ne la localització física a la web i anar a buscar-lo. Els participants poden cedir tants llibres propis com vulguen i quan vulguen. És, doncs, un sistema bibliotecari de cooperació voluntària.

L'objectiu d’aquest creuallibres en concret és cedir publicacions escrites en valencià. La finalitat principal de l’activitat és la promoció de la lectura, i en especial de la lectura en valencià.

És a dir, atenció, amb la finalitat de fomentar la lectura en la nostra llengua! Vaja, una perla d'iniciativa que jo ja vull començar a utilitzar. De fet, us animo a fer-ho també perquè la literatura en català es mogui i la idea funcioni.

Això sí que és jugar a cuit i amagar! I, amb premi.

Il·lustració d'Oriol Vidal.

un altre microrelat

De moment sembla que us aneu animant, passejants! Vinga, ompliu-me de lletres la bústia...!
El microrelat que us enganxaré ara l'envia en Jesús m. Tibau, escriptor i autor del conegudíssim bloc tens un racó dalt del món.

“La immortalitat té els seus inconvenients”, pensa l’agent d’assegurances de vida durant l’inútil intent de suïcidar-se.

endometriosi i poesia

Endometriosi


Es pot viure amb el dolor.

No hi ha cap mal insuportable

ho has provat, no hi ha dubte,

en cada revinclada.


Cap poema és la veritat

ho has vist entre les boires

que forma el patiment

i cap paraula és guariment

les paraules són paraules

cada tall, cada punxada

és totalment real

és la veritat nua

és l'únic que importa

la resta són artificis

i la despullada calma

que segueix al dolor intens

és l'únic bàlsam.


Josep Lluís Aguiló
La biblioteca secreta, 2004

Podeu llegir més sobre el guanyador dels Jocs Florals d'enguany clicant aquí.

mira el que has fet...

els qui passegeu per aquí sabeu que m'encanta estirar fils. jo crec que tot està connectat amb tot, digueu-li ales de papallona, destí, casualitats o, senzillament, el món és un panyuel. però passa que vas tirant i tirant i arribes a tants llocs...
amb això de la mudança recuperava aquest matí vells cedés, cedés importants d'aquells que m'han acompanyat en diferents travessies (per exemple, el common people dels pulp o el x&y del coldplay) i he anat a parar al Jack Johnson, al seu famós cedé groc amb un arbre molt gros dibuixat (better together).
i quan acabava d'escoltar del seu cedé de color blau (on and on) la cançó Cocoon, he posat una sèrie a la fox i ha sonat això:

Look what you've done, dels Jet, una cançó que ha fugit de mi durant temps i que sempre he tractat de tenir. i ara que la tinc, resulta que passa això altre:

Songs seemed similar to "Sexy Sadie" (the Beatles) include Australian rock group Jet's "Look What You've Done", which has similar (occasionally identical) lyrics and style to the song. Oasis lifts a remarkably similar intro on their b-side, "Sitting Here In Silence (On My Own)." Also, Jack Johnson's song, "Cocoon" (from the On and On album), is strikingly similar to this song and parts of the piano are similar to Radiohead's song "Karma Police", and the band has apparently acknowledged the similarity.

de manera que, per no embolicar més el fil que estic estirant, us deixo que escolteu també la del Jack Johnson i, finalment, la dels Beatles i jutgeu vosaltres mateixos. Segur que d'aquesta última ve tot. Almenys ve tota la música que m'agrada. I, total, no m'importa massa que s'assemblin. De fet, ho prefereixo. Perquè abans d'això, només el cànon de Pachelbel.

passeu un bon dia musical.

el que és dolent de la poesia és que anima a llegir més poesia

diu el poeta novaiorquès Billy Collins al final del seu llibre Lo malo de la poesía y otros poemas, publicat a Bartleby.

A veure, jo tinc el Navegando a solas por la habitación, de DVD, també bilingüe anglès-espanyol com l'altre, però m'espera a l'Eixample. De manera que mentrestant mato la curiositat navegant per la xarxa i descobrint veritables perles d'un poeta apassionant. Amb sentències absolutament quotidianes, aconsegueix crear poesia de molta qualitat que et deixa, sense més, tocada. i, vinga, a donar-li voltes al perquè de tot! Sabeu? Em fa pensar en el Quim Monzó, el seu llenguatge familiar, les escenes casolanes, i la reflexió personal bruta treient el cap darrere de cada substantiu.

D'algun lloc he pispat això que us adjunto ara. Gaudi-ne, que en vindran més... No l'he trobada en anglès. Espero que sigui, almenys, una bona traducció de l'original.

Tú, lector

Me pregunto cómo te vas a sentir
cuando averigües
que escribí yo esto y no tú,

que fui yo el que se levantó pronto
para sentarse en la cocina
y mencionar con un bolígrafo

las ventanas empapadas de lluvia,
el papel pintado con dibujo de hiedra,
y el pez de colores dando vueltas en la pecera.

Venga, date la vuelta,
muérdete el labio y arranca la hoja,
pero, escucha —era tan sólo una cuestión de tiempo

antes de que uno de nosotros casualmente
percibiera las velas sin encender
y el reloj murmurando en la pared.

Encima, nada ocurrió esa mañana-
una canción en la radio,
el silbido de un coche que pasaba por la carretera-

y yo sólo pensando
en el salero y el pimentero
que estaban colocados juntos en un mantel individual.

Me preguntaba si se habían hecho amigos
después de todos estos años
o si aún eran desconocidos el uno para el otro

como tú y yo
que nos las arreglamos para ser conocidos y desconocidos
al mismo tiempo—

yo en esta mesa con peras en un frutero,
tú apoyándote por ahí en el quicio de una puerta
cerca de unas hortensias azules, leyendo esto.

microrelat del dijous

Algú que passeja sovint per aquí d'amagatotis ens ha regalat aquest microrelat colpidor de tristesa perquè el compartim.

Una data al calendari...Un dia gris, un any més, i què? I què si no ho celebrem, canviarà alguna cosa?
Jo l'estimo, ell m'estima, cal un regal o un sopar especial?
Tenim la mania d'encasellar-ho tot, d'exigir el record, un detall... No sé què ho va fer, però desitjava fondre'm amb la pluja. En dies com aquell dubto si soc vàlida pel meu nou rol...
El meu cos era pluja i el seu un núvol flonjo.
Un any més, un altre any.

tregui'm el ovaris, sisplau, ja no aguanto més aquest dolor!

això mateix va cridar una dona de 34 anys d'Eibar quan va arribar a la consulta del ginecòleg, fa uns mesos. "¡quíteme los ovarios, por favor, ya no aguanto más este dolor!".

doncs sí, poseu-vos-hi a la pell i imagineu el dolor que devia sentir per fer una cosa semblant.

podeu?

tant de bo que no. perquè us asseguro que el dolor que provoca l'endometriosi en alguns casos és insofrible. però moltes dones el patim, cada mes.

podeu llegir l'article complet aquí.

continuaré parlant d'aquesta malaltia, perquè considero que cal explicar-la, conèixer-la, i ajudar les malaltes a portar una vida millor.

[continueu enviant relats al juguem a microrelats!]

jugant a microrelats

si aneu a la pàgina de l'héctor, com sempre, bones recomanacions, interessants propostes... incitacions a l'escriptura!

així, doncs, per què no juguem a fer microrelats?

va, vinga, atreviu-vos! envieu-me al correu o als comentaris un microrelat, espontani, treballat, com us sembli millor!

jo ja m'he engrescat:

la claror que entrava pel balcó nou de casa era massa forta. omplia de llum amb tons rosats les parets del menjador i se li clavava a la pupil·la. segurament li feia mal, però continuava dreta davant de la finestra, mirant, extasiada, aquella sortida de sol que no havia de tornar a veure mai.
i el mar, tan a mà, amagat entre dues cases, sobrevolat per gavines cridaneres. aquella muntanya, retallada com una ungla, expressiva davant de la ciutat que anava creixent. els edificis nous, els arbres tendres. brots de vida a tot arreu.
obria amb força els ulls i ja li saltaven les llàgrimes.
«No els tanquis, no els tanquis».
però les persones som febles, dèbils, minces, incapaces.
i quan va prémer els ulls amb força per respirar, el teló va caure, es va desfer el paisatge a la retina, es va esborrar del cap, va degotar avall, molt avall, entre les clavegueres acabades d'estrenar, i va deixar d'existir de cop i volta.

fosc, com un escenari tancat i barrat.

que passi el fred

molt en silenci t'he deixat
anar la mà
i tu, amb respecte,
també l'has afluixada.
deixa ara que et demani perdó.
que no torni a venir una lluna
sense que et trobi dins
del meu puny.
que aquest terratrèmol
de paraules no pensades
que t'he fixat al ventre,
que t'han dolgut,
que t'han pesat,
que t'han avorrit,
que t'han abandonat,
sigui cendra sobrevolant
la propera lluna des de casa.
l'alè del fred càlid en els teus llavis.
tota la molsa tendra del teu pit.
tu sencer de somriure.
blanques nit de respirar
igual que respires tu.
deixa ara que et demani perdó.
torna a prémer fort els meus dits.

àpats de prehivern

aquest quadre és com la imatge fictícia del meu nou barri. qui ho anava a dir! després de tres anys als fons del forat, voltant amunt i avall (d'acord, avall, més aviat), tinc una casa. la casa és molt freda, freda. potser encara ha d'aprendre a deixar de rebutjar-me. Ell i jo ens hi vam instal·lar divendres. veiem la sortida del sol i la lluna plena. es desfan, com la xocolata, entre els colors perla i granat del nostre horitzó.

les primeres línies que he llegit a l'habitació morada són d'un llibre que un gran amic em va deixar. darrerament hem tingut una conversa virtual força interessant sobre els llibres que llegim o no llegim, si ens els deixen o els comprem, si preferim l'obra més coneguda o la més venuda... potser seria bo que escrivís les nostres visions particulars del tema per poder esbrinar els vostres punts de vista.
aquest gran amic m'ha deixat ja tres llibres des que ens vam conèixer (aquest i aquest). el tercer m'ha costat més d'encetar però, tot i que encara no l'he acabat, ja el recomano sense cap mena de dubte: nocilla experience, de l'Agustín Fernández Mallo. No, no és un llibre per berenar, és més seriós: és de dinar gustosament a la platja al setembre. jo tenia els meus dubtes. mooolts dubtes. que si podia ser literatura de "moderns", que tenia tota la pinta de ser un bloc en paper i no sé fins a quin punt això funciona (no m'allargaré ara en això, però la màgia d'un bloc també rau en la llibertat de tria, en la composició de nina russa de l'espai literari), i altres prejudicis.
però m'hi he enganxat. les històries tenen sentit. les imatges són molt textuals. els fils estan lligats i un carrer et porta a un altre. com bé diu l'autor,

«El mundo se rige por el azar de un parchís, no por las mecánicas leyes del ajedrez.»

i si la nocilla ve de gust, jo esmorzo amb el josep pla.
fa anys i panys que vaig comprar el quadern gris i no hi havia manera. i des que m'he apuntat a això (t'ho envien al correu cada dia), que m'he enamorat sense remei de la prosa del pla. avui no tinc a mà cap imatge devastadora, de plasticitat irrepetible, extreta del seu diari, però sí que us presto aquest paràgraf del post d'ahir. que ho païu tot bé!

Absolutament sorprès de la meva decisió, tímid, patint, ballo una estona, a la nit, al «Círculo Mercantil». Em sembla, és horrorós, que tothom em mira. Sempre tinc la sensació d'ésser espiat, d'ésser vigilat, d'ésser seguit per uns ulls inquisidors, freds, mofetes. No puc tenir un moment de pura i franca espontaneïtat, de llibertat, d'abandó complet.
Al ball, aquesta obsessió m'arriba a exasperar. Però això què és? L'essència de la vida burgesa, ¿no és precisament la sensació física de sentir-se espiat constantment, de viure a dins d'una gàbia de vidre? Sí, no té dubte: sóc un burgès, un burgès total, definitiu.