Jo veig la teva terra nua i roent, deserta,
vora la mar en fúria sota un penya-segat,
el teu palau de pedra com una boca oberta
i l’erm on brunz la vespa i on famejà el ramat.
Jo sóc allò que es deixa, allò que fuig i passa:
l’oreig entre les fulles, l’estel que ha desistit,
el doll que riu i plora i aquella tendra massa
dels xuclamels que aturen un instant més la nit.
T’he volgut meu per sempre, cansat de mar i onada,
segur en la meva carn, corba i mel exaltada,
estranger que t’entornes cap a la teva mort.
Ara voldria ésser lleó que juga i mata
o l’olivera immòbil en son furor retort,
però al pit m’agonitza un escorpí escarlata.
Mercè Rodoreda
.jpg)
0 caminants:
Publica un comentari a l'entrada