bufa

Passava les hores mirant el terra i el terra era blanc i estava buit.
La fredor emplenava els forats de les orelles i li hagués agradat tenir les cames més llargues i ser capaç de córrer. Però era massa covarda.
Quina solitud tan estranya. És la mateixa solitud de sempre, te’n recordes?
Em pregunto què vaig fer malament, mentre agafo un guix i tracto de pintar cases amb teulada a les rajoles. I només cauen flocs de neu.
Quina gelor.
Quanta gent que camina amunt i avall i jo no els conec.
No em surten paraules dels llavis massegats. Potser no importa, pensa, i té la sensació que mai serà suficientment bona.
Una i una dos. La platja té escuma de paper.
Una i una dos. La casa es converteix en una brossa; bufa, i surt volant.