El dolor ha començat abans. És dilluns al vespre i em fallen les cames. La tremolor em deixa quieta, immòbil, enmig del menjador. Estic sola i sento esgarrapades a dins, ben endins, en carn viva. Com explicar una cosa que no sé? Només sé la presència del dolor, un dolor tangible, més potent que els propis pensaments, que es van apagant, la consciència queda inerta. Morta. Vaig a poc a poc. M'ho noto. Noto que em fallen els genolls, les punxades intermitents a les cuixes fan mal. Mal. No puc aixecar les cames. Com explicar una cosa que no sé? El dolor es fa espés, cobreix amb un tel la meva panxa i esquerda el terra.Sí, el terra s'esquerda a poc a poc, però no d'una forma dura i recta, no pas d'una forma greu. S'esquerda com en una dilatació de pupil·la, a formatjades, ondulat com un toll d'aigua. Em sento defallir i vull fer-ho, vull engrandir amb els dits les esquerdes sinuoses. Gairebé no m'hi veig i l'esquerda fa clec i s'obre. Aleshores començo a ser petita, petita. M'encongeixo i sento un pànic glacial a fer-me rodona. La soledat és inminent.
Tanmateix, quan sóc un miratge m'alleuja l'escalfor del formatge fos embolicant-me les cames i pujant cintura amunt. Que apaivagui el malestar que m'impedeix de fer una passa, que m'engoleixi el buit del no-pensament, del no-sentiment. No vull que em faci més mal.
Però el dolor no s'atura. L'espàtula es va clavant i irradia espasmes d'impotència a músculs i ossos.
Aixeco la vista. No hi ha cap més esquerda que la meva pròpia ruptura, la incomunicació, la incomprensió. Com explicar una cosa que no sé? De quatre grapes arribo fins el llit, m'hi fico dins amb esforç, tanco els ulls, penso en formatges amb forats per caure-hi, les ones del mar, el tacte de la lluna.
I m'entren ganes de plorar.
.jpg)
