EmBloCA'T és un mem per ajudar a la difusió dels blocs catalans. Això vol dir que, si tens un bloc en català, has de recomanar en un post titulat “EmBloCA'T!” cinc blocs més que escriguin en català. Vaja, una cadena com les de sempre, però amb una bona finalitat: fer córrer la llengua per la xarxa! :p
Per acabar amb les bones notícies de l'any nou (o potser és un final abans del bis), cal destacar dues estrenes de cinema que em tenen mossegant-me les ungles.
De la primera, que ja està al cinema, què en puc dir? Ja n'havia parlat i no veia el moment de saber quan arribava al Mediterrani! Amants de la poesia romàntica anglesa: finalment (després de taaaant de temps) estrenen Bright star, la pel·lícula de la Jane Campion sobre l'enamorament del poeta John Keats.
La sorpresa inesperada ha estat saber que la novel·la que de Murakamai que jo vaig llegir amb el títol de Tòquio blues, també ha estat convertida en pel·lícula:
Per posar punt i final, un poema de Keats i la cançó dels Beatles que dóna vida a la novel·la japonesa.
Oda a la malenconia
No, no, no vagis al riu de l’oblit, ni exprimeixis l’acònit púrpura, Desitjant el seu verinós vi. Ni deixis que el teu pàlid front sigui besat Per la nit, rubí raïm de belladona. Ni fagis el teu rosari amb fruites del bosc Ni deixis que l’escarabat ni l’arna visquin a la teva trista ment Ni que l’òliva pernoctadora sigui una companya en els misteris de la teva tristesa sense fi: Perquè l’ombra a l’ombra torna, adormida. I afoga la vigília angoixant de l’ànima.
Però quan la malenconia arriba, Repentina des del cel com un núvol ploraner, Que rega les flors cuidades pel sol. I abril amaga el verd turó en una mortalla. Aleshores eixuga la pena en una rosa del matí. O en el salat arc de San Martí de les ones marines. O en la riquesa rodona de les peonies O si la teva amant la seva abundosa ira mostra Pren la seva mà i deixala tronar I mira el profund dels seus incoparables ulls.
Amb la bellesa viu, bellesa que morirà: I amb la joia del seu dit que sobre els llavis sempre diu adéu, Desitjant l’’adéu i amb plaer dolorós L’abella es torna verí, Doncs al temple del desig amb el seu vel, la malenconia és sagrada, Encara que només la pot veure aquell que amb infatigable llengua menja el raïm fatal de la joia. La seva ànima provarà la tristesa del seu poder I l'exposarà entre els seus ennuvolats trofeus.
John Keats (Traducció de l'anglès: Marta Salvador)
All the muscles tighten in her face Buries her soul in one embrace They're one and the same Just like water
KT Tunstall, Other side of the world
Aprofitant l'iplus de la tele, que et deixa gravar coses quan no les pots veure, he vist un fotimer de pel·lis que tenia pendents. Algunes d'aquestes m'han colpit força. Entre elles hi ha Iris, protagonitzada per la Kate Winslet i la Judi Dench: una recrea la vida de jove de l'escriptora Iris Murdoch; i l'altre, la vida de gran.
Iris Murdoch va ser una importantíssima escriptora anglesa que mereixia haver guanyat el Nobel de literatura abans de morir. Autora de més de vint novel·les d'una qualitat excepcional, va ser una magnífica "domadora de paraules", algú que coneixia a la perfecció la llengua anglesa i sabia donar-li una força gairebé comparable a la que li donà Shakespeare en el seu dia. A més a més, també va aconseguir representar a la perfecció en la seva ficció la personalitat superficial i l'amagada de tot un seguit de personatges que donaven forma a la societat que li havia tocat viure. Darrere d'aparents novel·les d'embolics emocionals s'amaga la realitat dura, sense màscares, i la solitud, la hipocresia i l'egoisme inherents de la raça humana. Tot això embolicat amb un toc màgic, amb alguna mena de vareta onírica que li dóna la gràcia definitiva a les seves històries. Una no tanca mai una novel·la de la Iris Murdoch sense quedar-se abans una bona estona amb el llibre sobre la falda i la mirada enganxada en algun punt inexistent, preguntant-se moltes coses sobre ella mateixa i els que l'envolten. I mira el món des de perspectives noves.
La pel·lícula, per desgràcia, no és res de l'altre món i, a més, representa la part més crua i depriment de la vida d'aquest geni de la literatura: l'alzheimer que va arribar per emportar-se allò que ella més apreciava, la capacitat de raonar i escriure. La duresa de la malaltia, que jo he conegut de forma colpidora en la figura de la meva àvia, va acabar amb l'Iris Murdoch forta i domadora de mots, va posar punt i final a l'equilibri i a un pou inesgotable de lingüística humana, si això es pot dir o existeix. La pel·lícula, com imaginareu, és fins i tot desagradable. Però val la pena acostar-se a ella a través de dues actrius tan espectaculars com les que li donen vida: és increïble com de bé representa la Judi Dench el deteriorament mental de l'escriptora, quina capacitat té d'expressar l'alzheimer en els seus ulls.
Un altra pel·lícula que sí que us recomano, però que també és molt dura, és Gran Torino, del Clint Eastwood qui, com sempre, està fabulós fent d'ell mateix, i juga amb el tema del racisme com si es tractés d'un joc de nines russes, des de la guerra de Corea (que seria la nina més gran) fins a les bandes juvenils de l'actualitat: tot és anar treient nines i nines i nines i s'arriba sempre als mateixos tòpics i abusos. És clar que el missatge que ens transmet és el que esperem: no ens quedem en la superfície, mirem de front la realitat, hem de conèixer les persones pel que són realment.
I dues pel·lícules que es poden oblidar fàcilment són la d'El club de lectura Jane Austen, tot i que a mi em va semblar més entretinguda que el llibre en què està basada; i Becoming Jane, una pel·lícula ambientada en la joventut de l'escriptora i que és de gran bellesa visual.
feliç dia a tots els catalans! gràcies als llunàmbuls per la fotografia. aprofito per repetir una cançó del roger mas, amb lletra d'un poema d'en mossèn cinto verdaguer, que és preciosa.
Caminant
Mig segle fa que pel món vaig, camina que camina, per escabrós viarany vora el gran riu de la vida. Veig anar i veig venir les ones rodoladisses: les que vénen duen flors i alguna fulla marcida, mes les ones que se’n van totes s’enduen ruïnes. De les que em vénen damunt quina vindrà per les mies?
Una barca va pel riu d’una riba a l’altra riba; fa cara de segador la barquera que la guia. Qui es deixa embarcar, mai més torna a sa terra nadiua, i es desperta a l’altre món quan ha feta una dormida. Barquereta del bon Déu, no em faces la cara trista: si tanmateix vens per mi, embarca’m tot de seguida; lo desterro se’m fa llarg, cuita a dur-me a l’altra riba, que mos ullets tenen son i el caminar m’afadiga.
Well I've been running But I've been running around Now there's nothing left for me to do But sit around and see the view
And see the distance Everybody wants to run And I'm no different Feeling like the only one
Travis, The distance
Aquest estiu he seguit la meva típica línia recta de lectures que m'agraden. Com que estava molt cansada i no tenia ganes de moure un dit, la solució fàcil i plaent era endur-me de la Catalònia una pila de llibres que, a priori, sabia que no em decebrien i així m'estalviava cap altre esforç. No vull treure mèrit a cap dels llibres que m'han acompanyat aquest mes, però si algú espera novetats en la meva tria, que torni d'aquí unes setmanes. Ara per ara és més lectura "de dones", més Japó, més època victoriana... Us en comento els tres més rellevants:
Carmen Laforet, Al volver la esquina: és una novel·la que es va publicar quan l'escriptora ja havia mort. A mi m'ha recordat força l'estil de la Carmen Martín-Gaite però li ha faltat un pessic d'alguna cosa que encara no sé definir. La Martín-Gaite també té una novel·la pòstuma, Los parentescos, que malgrat tot és rodona, i aquesta, a mi, se'm va fer coll amunt quan la vaig començar. He de dir que de la Laforet sempre n'he esperat més. Em va colpir amb Nada (potser perquè aleshores jo vivia al costat del carrer Aribau i era a punt d'estudiar a la Central, o vés a saber) però no em va convèncer anys després quan li vaig llegir La mujer nueva, que no em vaig creure de cap de les maneres. Per articles que n'he llegit, sembla ser que ella podria haver estat una escriptora molt important, però que la seva personalitat i la situació política i personal que li va tocar viure no la van fer obrir aquesta porta. Tot i que això són especulacions meves agafades d'aquí i d'allà, és possible que Laforet tingués alguna mena de fòbia social i sobretot alguna crisi personal relacionada amb la figura del qui fou el seu marit, l'escriptor Ramón J. Sender. Insegura i carregada de tantes punyetes com encara arrosseguem les dones un segle després, va deixar en l'ombra la seva gran capacitat intel·lectual?
Haruki Murakami, El salze cec i la dona adormida: llibre de relats del meu fetitxe japonès. Com que m'agrada amb passió per la seva misteriosa manera de no posar finals i la gràcia que té creant atmosferes que semblen estar buides però no deixen d'encisar-nos, vaig gaudir moltíssim d'aquest llibre (molt fàcil d'empassar en la col·leció La Butxaca en català!). Però he de dir que, malgrat tot, prefereixo el Murakami de les novel·les, ja que resulta molt més versemblant el seu món oníric i trist quan el desenvolupa de manera més extensa.
Elizabeth Gaskell, Las crónicas de Cranford: ara que es recupera la figura d'aquesta escriptora anglesa del segle XIX, val la pena fer-ne algun tast, ja que omple d'ironia la societat en què va viure dins les pàgines dels seus relats. A més, cal apuntar que va ser una dona que va tractar amb força escriptors de l'època i que casa seva era un lloc de reunió i tertúlia literària.
Tales from my head Can't buy the book No one's listening but I guess you could Try whistling this
You say you're tired Liquid as water But you'll succumb now as I stroke your back I'm the best that you know
And every time you think of me I hope you think of true romance And every time you want to leave You give us both another chance.
Warmest welcome violent stranger He said come here as he pushed me down Impossible to do.
In high heels walking into walls Ever wonder if you're here at all Try whistling this.
And my words are ringing in your ears Drawing your attention now to all the things that you ignore If I can't be with you I would rather have a different face And if I can't be near you I would rather be adrift in space And if the gods desert us now I'll turn this chapel into flames And if someone tries to hurt you I would put myself in your place
amb l'entrada del nou any (de la meva pròpia religió, vaja, d'aquella que diu que l'1 de setembre comença l'any depasseig i ja està) comencen a sortir els bolets, els col·leccionables i les bones notícies. sembla com si l'estiu fos el veritable mes de la letargia, de la "hibernació" (que no seria correcte etimològicament en aquest cas, però!) i que, una vegada hem recuperat les forces treiem del barret de copa tot un fum de conills.
per començar, les noies que dirigeixen les principals associacions d'afectades d'endometriosi a l'estat s'han posat mans a l'obra i han organitzat la I Jornada Informativa sobre aquesta malaltia crònica que encara no té cura.
Podeu llegir en aquest enllaç tota la informació sobre l'esdeveniment, que serà a l'octubre, quin és el programa previst i com apuntar-vos-hi. Tindrà lloc a Madrid, però com els polítics ja s'han encarregat de procurar que tots els camins duguin al centre, imagino que ningú tindrà gaire complicació per arribar-hi...
Espero que aquesta mena d'iniciatives vagin fent que prenguem consciència d'una malaltia tan frustrant i dolorosa.
i ja ha passat un altre "any". final de l'estiu: les tardes s'escurcen, la humitat pren els matins, el despertador sona a les 6.30. obro la porta de casa i és plena de pols: cedés per terra, alguna pel·lícula que no he vist i llibres oberts, panxa amunt. un petit bonsai agafa espai damunt d'una prestatgeria nova de colors. serà aquest "l'any"? no ho sé. no ho penso. només tinc ganes d'agafar l'escombra, mocador al cap, neil finn a l'equip de música i recuperar el temps d'abandó.
em feien mal les cames de no passejar.
pour le monde
he imagines the world as the angel ascending like the ghost of a man who is tied up to the chair. and he tries to believe that his life has a meaning with his hand on his heart.
pour le monde pas pour la guerre
and i wake up blind like my dreams were too bright, and i lost my reguard for the good things that i had and the radio was sad, when you listen for good.
in a hope that comes to nothing cos' the liars moved in, and they believe their own dark medicine...
they act so nonchalant but he is not a dog. perform for you in the stadium, for the world not for the war. and he won't hesitate though it might lead to heartache in the nightclub indigo, for the world not for the war.
pour le monde pas pour la guerre
when you listen for good...
in a hope that comes to nothing cos' the liars have moved in, and they brew their own dark medicine believing it's good. behind their jaded eyes a dilemma: he's the best that you ever had, he's so low you'll never know.
Resulta inexplicable que a estas alturas, yo, Galcerán de Born, hasta hace poco caballero de la orden del Hospital de San Juan de Jerusalén, segundo hijo del noble señor de Taradell, que fue cruzado en Tierra Santa y es vasallo de nuestro señor Jaime II de Aragón, pueda creer todavía en la existencia de un destino ineludible oculto tras los aparentes azares de la vida. Sin embargo, cuando pienso en lo sucedido durante los últimos tres años –y pienso en ello con harta frecuencia– no consigo librarme de la sospecha de que un misterioso fatum, quizá ese supremumfatum del que habla la Qabalah, teje los hilos de los acontecimientos con una lúcida visión de futuro sin contar en absoluto con nuestros deseos y proyectos.
Navegant aquesta tarda una estona per la música en català, he descobert una versió que ha fet el grup valencià Verdcel sobre una de les cançons que més m'agraden de Sau: Perestroika. Les enllaço totes dues. Una delícia per escoltar amb aquesta lluna plena!
i omplo pàgines en blanc en blanc pàgines en blanc amb el teu nom...
els dits dels peus amagats entre els plecs del sofà. ja en tinc ganes -no em mossegaré les ungles. he somiat que corria entre punts i comes, perduda, de l'inrevés. ara, de sobte, estiro dues mans. calfred. acarono la pell blanca. mirant directament el palantir alguna cosa em diu: ara potser. i és suficient. m'alço a poc a poc. se m'han adormit les cames.
Per què, gòtic avall, el cansament s'escola per les cames i cau rodolant a terra, desapareix entre les rajoles i és engolit sense pietat per les clavegueres? Per què l'olor dels plàtans de l'eixample fa que caminis empentada en una direcció concreta, oh mestre zazen, i caiguin a les teves mans teles japoneses, pastissets àrabs, coca de sant jaume, fideus xinesos, un sakuraba kukicha, george sand, carmen laforet, haruki murakami i elizabeth gaskell? Quina amistat no supera una dècada enmig del paradís de la terra natal? Això és la fortuna i, sí, és cert, de vegades cal airejar-se uns anys perquè les retrobades facin bon gust i tinguin aquell caliu sincer del que és estar de debò a casa.
no està amagat, tampoc a la vista. Porta un punt de llibre molt al començament: recordo que no em feia el pes. Té una dedicatòria. Fa més de tres anys i mig d'allò. Patapam. Galtada. Tot i que, ho reconec, sóc molt sincera: la meva pell ja no reacciona de la mateixa manera. Ja no ho puc recordar a dins. Hi és i sempre hi serà. La sensació de l'abisme. La bola de vidre amb mi a dins que algú va posar cap per avall, plens els meus pulmons de neu artificial. I ara, de sobte, aquest llibre. Suposo que no és por, el que sento. Entenc que és una defensa inconscient davant de les decisions que es prenen amb valentia. La valentia, en aquesta vida, acostuma a anar acompanyada de patapams i galtades. Al final, però, hi ha una recompensa. No a tothom li val aquesta recompensa. No tothom és capaç d'entendre la recompensa. La recompensa no són focs artificials, no són aplaudiments, no són admiracions, no són nits profundes. La recompensa és un somriure de solitud. L'orgull d'una mateixa en mirar-se les sabates. El silenci tranquil del batec de la tarda. Casa meva. L'ansietat a la boca de l'estómac. La frustració. Els bucles infinits. La persiana abaixada. En definitiva, la vida. I és així. Aquest llibre porta un enigma per desxifrar: si no hagués decidit viure d'acord amb mi mateixa, segurament no hauria existit dins d'aquest prestatge. Però, aleshores, seria una nina més, petita, de joguina, esclafada dins del maleter d'un cotxe que no és el seu. Seré capaç de llegir-lo, finalment? Amb quantes gambades podria jo anar escapant de les trampes del destí...
That's great, it starts with an earthquake, birds and snakes, an aeroplane - Lenny Bruce is not afraid. Eye of a hurricane, listen to yourself churn, world serves its own needs, dummy serve your own needs. Feed it off an aux speak, grunt, no, strength, The ladder starts to clatter with fear fight down height. Wire in a fire, representing seven games, a government for hire and a combat site. Left of west and coming in a hurry with the furies breathing down your neck. Team by team reporters baffled, trumped, tethered cropped. Look at that low playing! Fine, then. Uh oh, overflow, population, common food, but it'll do. Save yourself, serve yourself. World serves its own needs, listen to your heart bleed dummy with the rapture and the revered and the right - right. You vitriolic, patriotic, slam, fight, bright light, feeling pretty psyched.
It's the end of the world as we know it. It's the end of the world as we know it. It's the end of the world as we know it and I feel fine.
Six o'clock - TV hour. Don't get caught in foreign towers. Slash and burn, return, listen to yourself churn. Locking in, uniforming, book burning, blood letting. Every motive escalate. Automotive incinerate. Light a candle, light a votive. Step down, step down. Watch your heel crush, crushed. Uh-oh, this means no fear cavalier. Renegade steer clear! A tournament, a tournament, a tournament of lies. Offer me solutions, offer me alternatives and I decline.
It's the end of the world as we know it. It's the end of the world as we know it. (It's time I had some time alone) It's the end of the world as we know it (It's time I had some time alone) and I feel fine. (I feel fine)
It's the end of the world as we know it. (It's time I had some time alone) It's the end of the world as we know it. (It's time I had some time alone) It's the end of the world as we know it (It's time I had some time alone) and I feel fine.
The other night I dreamt of knives, continental drift divide. Mountains sit in a line Leonard Bernstein. Leonid Brezhnev. Lenny Bruce and Lester Bangs. Birthday party, cheesecake, jelly bean, boom! You symbiotic, patriotic, slam book neck, right? Right.
It's the end of the world as we know it. (It's time I had some time alone) It's the end of the world as we know it. (It's time I had some time alone) It's the end of the world as we know it (It's time I had some time alone) and I feel fine.
Ja fa uns mesos que vaig posar punt i final a la trilogia cinematogràfica sobre els llibres del Larsson. La passió amb què he viscut tant els llibres com l'adaptació al cinema pot ser similar a la que vaig sentir quan era nena amb Tolkien i, posteriorment, amb les tres pel·lícules de Peter Jackson. Diuen que per això ja no m'agrada veure altres films sobre mons fantàstics. La Terra Mitjana ho omple tot, no cal res més. Per què creure's els mons, així barrejats i sense criteri, de Laura Gallego, de Margaret Weis, de Michael Ende, de J.K. Rowling...?
Per a mi, als 11 anys, estava clar: hi havia una Terra Mitjana i punt. Tolkien va aconseguir fer realitat un altre món absolutament creïble i versemblant, basat en el pilar que sustenta tota la seva història: la lingüística. La Terra Mitjana té diferents individus amb diferents idiomes. I aquests idiomes evolucionen, retrocedeixen, es barregen. La lingüística de la Terra Mitjana és la base de la meva fe en aquesta fantasia. La història de la llengua del món de Tolkien és una obra d'art.
En contra de totes les previsions, i sense parlar d'un autor brillant, Larsson ha resultat ser una mena de Tolkien de la novel·la negra per mi. I el pilar en què sustento la meva creença ara es una dona: es diu Lisbeth Salander. La capacitat que ha tingut Larsson per carregar-se d'una manotada els tòpics de la-dona-que-acompanya-l'heroi o l'heroïna-feta-perquè-la-jolie-la-interpreti són la base fonamental de l'èxit d'aquests llibres.
Com s'ho ha fet? Relatant de manera brillant i sense massa floritura la pèrdua de la capacitat de la protagonista d'expressar "cap a fora" per culpa dels seus traumes. Com es podia relatar millor la riquesa del món interior femení sense caure en els tòpics romàntics i bleda? Lisbeth Salander és totes les dones intel·ligents que han estat menystingudes dins d'un món occidental que es considerava tan avançat i tan correcte, tan tolerant i tan innovador, i que no ho és pas, encara no en la mida justa, amb el sexe femení. Segurament hem fet passes endavant d'ençà les nostres àvies, però no podem oblidar que continuem vivint en un escenari fonamentalment dirigit per homes. I hi ha moltes Lisbeth Salander que cobren un sou més baix, que són valorades pel cul ben posat, que no tenen l'oportunitat de mostrar els seus coneixements, que es veuen relegades al paper de mares treballadores (allò que tothom coneix per superwoman i que no és res més que un eufemisme de presonera moderna)...
A ningú hauria de deixar indiferent aquesta dona. D'alguna manera, totes hem trobat una part de nosaltres mateixes en algun dels tatuatges de la Lisbeth. Amb la mateixa intensitat que llegíem el "Jo no sóc un home!" que li engaltava l'Éowyn de Tolkien al Nazgul, i que ens va fer remoure per dins una mena de Gea intemporal que encara resta amagada, qui no se sent metafòricament representada per una dona petitona que ressuscita del fons del fang per superar les seves pors?
Els llibres de Larsson són una crida d'auxili en favor de les dones escrita en llenguatge planer i entenedor, de la mateixa manera que el món de Tolkien era un tractat de filologia que va provocar que moltes persones volguéssim apuntar-nos a estudiar lletres pures.
mentre la gent es deixa vèncer per la submissió absoluta al deliri exacerbat aliè, la nostra terra clama i brama, i sortim al carrer: no ens importen els himnes i banderes dels altres, el primer són les paraules, la germanor, el record d'on provenim; la nostra terra. estem de dol, les coses no surten bé. la gent es col·loca davant de les pantalles i crida en una llengua forània. la gent que ens envolta no respecta el nostre passat. és l'opi del poble. afortunadament, aquell poble no és el meu.
Rèquiem (fragment)
Ja aixeca la seva ala la follia per cobrir la meitat de la meva ànima, em fa embriaga amb el seu vi de foc i em xucla cap a la més fosca vall.
He ben entès com ara em cal acceptar la seva victòria i copsar tot el meu desvari com si el deliri d'un altre veiés.
I sé que no m'ha de deixar que m'endugui res amb mi: (el meu prec insistent és endebades i l'enfureixo de tant suplicar.)
Ni l'esfereïdora mirada del meu fill, com un lament fet pedra, ni el dia en què esclatava la tempesta, ni l'hora en què ens trobarem al davant de les reixes,
ni la frescor tan dolça de les mans, ni l'ombra tremolosa dels til·lers ni cap ressò, tènue, llunyedà, del darrer mot de consolació.
en aquest 33 aniversari, em ve al cap una frase d'una dona que em va ajudar a fer passes en uns moments en què ballava sense moure els peus:
Aprèn a conviure amb tu mateixa: al capdavall, ets l’única persona amb qui estàs obligada a viure la resta de la teva vida.
I com que ja vaig força avançada en aquest aspecte, puc donar les gràcies a totes les persones amb qui no convisc, sinó amb qui comparteixo la resta de la meva vida.
Follow you down
Broken down on this lonesome highway Just my luck that you were headed my way
(together) We drive off into the night (wherever) Wherever we end up will be alright
I will follow you down wherever you go Through every twist and turn in the road I will follow you down wherever you go
The open air and the stars above us There ain't a thing that can come between us
(remember) We were strangers yesterday (tomorrow) We could change our lonely ways
And I will follow you down wherever you go Through every twist and turn in the road I will follow you down wherever you go
I will follow you down wherever you go
I will follow you down to the end of the road I will follow you down to wherever you go
.jpg)
