Un tast d'Astúries
Fa 1 setmana
en moviment
les ones d'uns quants estels escampats
com la brossa de la gespa i uns grills,
els ulls de les persianes a través del mar
convertint un somriure en sal coenta.
enfonsa la cabellera i enreda-la de pins
sota l'esguard intermitent d'un far
que s'apaga quan rebenten els estels
mullant les cames descobertes de molsa.
llums de neó i unes dents blaves,
orelles petites cobertes de polsim
de la calç d'una tarda ennuvolada.
penso que dorms però és mentida
quan defuges el cel i hi pares un tel:
puc veure-hi les clivelles de les roques.
Portem a la bossa "L'última trobada", de Sándor Márai.
com la brossa de la gespa i uns grills,
els ulls de les persianes a través del mar
convertint un somriure en sal coenta.
enfonsa la cabellera i enreda-la de pins
sota l'esguard intermitent d'un far
que s'apaga quan rebenten els estels
mullant les cames descobertes de molsa.
llums de neó i unes dents blaves,
orelles petites cobertes de polsim
de la calç d'una tarda ennuvolada.
penso que dorms però és mentida
quan defuges el cel i hi pares un tel:
puc veure-hi les clivelles de les roques.
Portem a la bossa "L'última trobada", de Sándor Márai.
un camp amb aigua
Trontolla una pedra. I és perquè hi cau l'aigua.
D'on vénen aquests dolls invisibles al rebedor?
T'he imaginat bufar, amagat rere una cortina,
com un follet màgic amb barret de colors.
Tinc present totes les nits de vent que no puc prémer
la sensació de l'aigua lliscant entre els cabells,
les esgarrifances de la màgia insospitada
d'una sensació d'hostilitat gairebé impossible.
I m'alço de la cadira, descalça, i veig un camp.
Les pedres fonedisses s'ajunten en caminois
que salto entre esquitxos de blavor molt fresca.
Ajeguda a l'herba m'han caigut als palmells oberts
llàgrimes de tulipes grans i blanques, tovetes.
Amb els ulls oberts de frisança torna casa meva,
descorro les cortines amb un deix de misteri
i el detall d'una passa molla em fa cloure els punys.
D'on vénen aquests dolls invisibles al rebedor?
T'he imaginat bufar, amagat rere una cortina,
com un follet màgic amb barret de colors.
Tinc present totes les nits de vent que no puc prémer
la sensació de l'aigua lliscant entre els cabells,
les esgarrifances de la màgia insospitada
d'una sensació d'hostilitat gairebé impossible.
I m'alço de la cadira, descalça, i veig un camp.
Les pedres fonedisses s'ajunten en caminois
que salto entre esquitxos de blavor molt fresca.
Ajeguda a l'herba m'han caigut als palmells oberts
llàgrimes de tulipes grans i blanques, tovetes.
Amb els ulls oberts de frisança torna casa meva,
descorro les cortines amb un deix de misteri
i el detall d'una passa molla em fa cloure els punys.
passeig de juliol
"Time on earth" és el resultat de la reunificació de Crowded House. El disc surt a la venda el dia 3 de juliol i seran de concert a Barcelona el dia 1 d'octubre.
al balcó
la compassió
d'una mà erma sota la terra,
entrellucant espais d'infinit
en un llençol rebregat.
Cau el sol quan me n'adono
de copsada
que alguna cosa ha de passar.
quina melangia
tan insípida
que s'escola a través de l'aire
mentre estenc els cabells,
diria que són algues,
cap per avall
i penso que de vegades
més valdria dir no
no no no
i continuar recorrent muntanyes
la platja olora a tu
encara que aquests balcons
no els hem vist de dia.
d'una mà erma sota la terra,
entrellucant espais d'infinit
en un llençol rebregat.
Cau el sol quan me n'adono
de copsada
que alguna cosa ha de passar.
quina melangia
tan insípida
que s'escola a través de l'aire
mentre estenc els cabells,
diria que són algues,
cap per avall
i penso que de vegades
més valdria dir no
no no no
i continuar recorrent muntanyes
la platja olora a tu
encara que aquests balcons
no els hem vist de dia.
amb el pinzell
Amb el pinzell
fet de branques i matolls,
fulla tendra i humida,
t'he dibuixat un port.
He representat el cel
del blau d'uns ulls de passada,
els núvols a les petxines,
i la línia de l'horitzó
les escates de la darrera pesca.
Amb el pinzell
fet de sal i pedres,
cases blanques i carbasses,
t'he pintat cançons.
Els mariners són fragments
de cales i trencaclosques,
gavines i arengades,
i el moll el somriure
recte, concís, perfecte,
i l'escalfor que esclata
mentre pren matí
aquesta pintura.
Amb el pinzell
he deixat només el blau,verd, blanc,
perquè ens els mengem.
Portem a la bossa el llibre "Al sur de la frontera, al oeste del sol",
de Haruki Murakami
fet de branques i matolls,
fulla tendra i humida,
t'he dibuixat un port.
He representat el cel
del blau d'uns ulls de passada,
els núvols a les petxines,
i la línia de l'horitzó
les escates de la darrera pesca.
Amb el pinzell
fet de sal i pedres,
cases blanques i carbasses,
t'he pintat cançons.
Els mariners són fragments
de cales i trencaclosques,
gavines i arengades,
i el moll el somriure
recte, concís, perfecte,
i l'escalfor que esclata
mentre pren matí
aquesta pintura.
Amb el pinzell
he deixat només el blau,verd, blanc,
perquè ens els mengem.
Portem a la bossa el llibre "Al sur de la frontera, al oeste del sol",
de Haruki Murakami
inundació a les llibreries
Ja es pot comprar L'aigua!
Si viviu al País Valencià, de segur que la trobeu a París València, a Soriano o a la Casa del llibre.
Si viviu al País Valencià, de segur que la trobeu a París València, a Soriano o a la Casa del llibre.
Si us trobeu a Barcelona o rodalia, no deixeu de passar per la llibreria Catalònia, a la ronda Sant Pere núm. 3. Allà us antendran molt amablement el blocaire Ivan Roig i el poeta Jordi Valls.
Portem a la bossa "Si tú quisieras", d'Efecto Mariposa.
el passeig de dolors jimeno
Així, durant el trajecte d’anada al treball, sempre comprava el diari. S’aturava en qualsevol de les paradetes que ja eren obertes, cada dia en un lloc diferent, segons la ruta que decidia, el temps de què disposava, l’oratge que feia o el que li passava pel cap. Havia sentit a dir —segurament en alguna programa de ràdio que escoltà per equivocació o en alguna conversa agafada al vol, encara que no era massa tafanera— que les feministes recomanven a les dones que caminaven pels carrer a hores intempestives o per llocs no massa transitats, canviar de tajecte sovint per a evitar els violadors o els lladres.
Així doncs, del seu domicili fins a Sant Vicent, podia agafar els carrers de Baix o de Dalt, després, les places de Sant Jaume i de l’Espart o el carrer de Cavallers. Si agafava Cavellrs, eixia per Mare de Déu a Miquelet i, ja per Reina, a la pensió. Si entrava per l’Espart, passava per Danses o Cadirers, Cordellats, Mercat i Maria Cristina. Però això no llevava que prengués tota la vora del riu i entràs per Pau. Aquell dia, va fer el camí més curt, amb la variació de fugir de la plaça de Sant Jaume a causa d’una por ancestral: a la gent del seu barri, encara que no hagen viscut la riuada del 57 ni, menys encara, cap de les anteriors, no els agrada passar per aqueixa plaça quan ha plogut molt. Aquell dia la sensació de catàstofre era gran: pluja des de feia uns quants dies i vent, mot de vent, durant tota la nit. Va eixir pel Portal de Valldigna a Sant Nicolau i per Correu Vell a Calatrava. A Dr. Collado va comprar el diari.Maluy Benet, Dolors Jimeno, Vicent Mateo, Pilar Monerri i Ismael Vallès, Hostes, Ed. Marfil
Dolors Jimeno és una escriptora valenciana que ha publicat literatura per a infants i joves (L'illa de l'amistat, a Baula, o Un edifici en forma de vaixell, a Tabarca, entre d'altres) i uns quants relats recollits en diverses antologies (La dona policroma, El mirador de Meissen, Alvar i Jean...). A més a més, ha obtingut tot un seguit de premis amb les seves obres: premi Maig de narrativa breu, premi Conta'm dona de Catarroja o el premi Joan Fuster, entre d'altres.
L'aigua
Ja s'ha publicat a Edicions del Bullent la meva primera novel·la juvenil, L'aigua.
La història gira al voltant de Marta, una noia que ha patit un fet traumàtic que li canvia la forma de veure la vida i que li fa tenir por a l'aigua. Però, alhora, el que tracta de reflectir la novel·la és l'evolució d'una noia durant l'adolescència, la sensació primera de no pertànyer enlloc, d'ofegar-se, la difícil tasca de buscar l'espai que li correspon i anar deixant la por enrere, i finalment, la consciència d'haver arribat a algun lloc.
Podeu llegir-ne més al següent enllaç i molt aviat en farem la presentació.
Si voleu saber més coses sobre L'aigua, no dubteu a escriure'm.
time on earth
El nou CD de Crowded House estarà ja a la venda pel meu aniversari. Coincidència? :D
Això és un esdeveniment.
davallen ombres
No sabia si tancar la finestra
però, al capdavall, la tarda asfixiava.
Li queien blens de cabells esclarissats
per l’esquerda de l’espiera.
I el baf dels vidres opacs,
el tel dels ulls lleganyosos.
I un pati ple de coloms sense urpes,
el zel de les nits amb bombeta.
Un guix que pinta rajoles
per posar un límit a les històries
que s’entesten a no fer un mutis.
Una gàbia de caramels de xiclet
on els braços cerquen a les palpentes
coixins tendres per recolzar-se.
Tot és enganxifós des d’un temps hostil:
el de la inquietud de la tarda.
Tanmateix, quan tanca la finestra,
ofeguen els raigs de sol minúsculs
el pati pintat de nines i una veu
que recorda que hi ha minuts
en què tot encara s’atura, i davallen ombres.
Portem a la bossa "Chasing cars", Snow Patrol
però, al capdavall, la tarda asfixiava.
Li queien blens de cabells esclarissats
per l’esquerda de l’espiera.
I el baf dels vidres opacs,
el tel dels ulls lleganyosos.
I un pati ple de coloms sense urpes,
el zel de les nits amb bombeta.
Un guix que pinta rajoles
per posar un límit a les històries
que s’entesten a no fer un mutis.
Una gàbia de caramels de xiclet
on els braços cerquen a les palpentes
coixins tendres per recolzar-se.
Tot és enganxifós des d’un temps hostil:
el de la inquietud de la tarda.
Tanmateix, quan tanca la finestra,
ofeguen els raigs de sol minúsculs
el pati pintat de nines i una veu
que recorda que hi ha minuts
en què tot encara s’atura, i davallen ombres.
Portem a la bossa "Chasing cars", Snow Patrol
dues cases
el vent que tracta d'escolar-se
però encara no sé com podria aconseguir-ho.
mirar-te ajuda a enretirar les parets
que cobreixen aquestes estones de foscor.
el vent que s'escola entre els dits
i mentre jo em miro els teus, sense adonar-me'n,
el teu somriure ajuda a enretirar la boira.
un clima petit entre nosaltres.
Portem a la bossa "Si ens queda la cançó", de Feliu Ventura.
però encara no sé com podria aconseguir-ho.
mirar-te ajuda a enretirar les parets
que cobreixen aquestes estones de foscor.
el vent que s'escola entre els dits
i mentre jo em miro els teus, sense adonar-me'n,
el teu somriure ajuda a enretirar la boira.
un clima petit entre nosaltres.
Portem a la bossa "Si ens queda la cançó", de Feliu Ventura.
en l'esquitx d'un núvol
Fites l'espai i dius que em busques
quan camines pel carrer dormint.
És impossible perquè no hem tractat
de fer que les coses prenguin forma
i uns quants ocells desdibuixats
han perdut les plomes de disfressa:
ja són nues les cartes sense estripar.
Indiques la platja i vols besar-me
perdent aquests silencis en música.
L'únic minut concedit és ja pólvora
i pretens barrejar alfabets i batecs.
Saps de veritat que hi havia el cel,
i únicament ha existit en l'esquitx
d'un núvol.
quan camines pel carrer dormint.
És impossible perquè no hem tractat
de fer que les coses prenguin forma
i uns quants ocells desdibuixats
han perdut les plomes de disfressa:
ja són nues les cartes sense estripar.
Indiques la platja i vols besar-me
perdent aquests silencis en música.
L'únic minut concedit és ja pólvora
i pretens barrejar alfabets i batecs.
Saps de veritat que hi havia el cel,
i únicament ha existit en l'esquitx
d'un núvol.
si no véns a dormir
I de tan blanc
no queda espai per res més,
no queda espai.
Explota el silenci
perquè no queda espai
i em tanco als racons
d’aquest pis de color blanc
amb claus de mantega
i és que no queda espai.
Si intento obrir els ulls
la soledat m’enlluerna
i alço els peus
sobre les parets blanques
perquè no queda espai
per res més.
Ja no ploro, tampoc
tinc ganes de riure:
si obro els palmells s’escapen
el blau, verd, vermell, morat
i s’escolen entre paraules
congelades a la nevera.
No queda espai per res més.
Camino sola,
en trenta metres quadrats
si no véns a dormir.
Portem a la bossa
el darrer CD de Travis
no queda espai per res més,
no queda espai.
Explota el silenci
perquè no queda espai
i em tanco als racons
d’aquest pis de color blanc
amb claus de mantega
i és que no queda espai.
Si intento obrir els ulls
la soledat m’enlluerna
i alço els peus
sobre les parets blanques
perquè no queda espai
per res més.
Ja no ploro, tampoc
tinc ganes de riure:
si obro els palmells s’escapen
el blau, verd, vermell, morat
i s’escolen entre paraules
congelades a la nevera.
No queda espai per res més.
Camino sola,
en trenta metres quadrats
si no véns a dormir.
Portem a la bossa
el darrer CD de Travis
coets
Sembla que són coets,
o potser un esclat
llunyà de planetes,
o potser milions
de pedres contra el riu.
Muntanyes que es mouen,
serpentines a la cintura,
uns dits, la teva mà,
i la meva galta.
Sembla que són raigs
i de cop hi ha un sol
o potser és una explosió
d’aigua al coll,
baixant per les espatlles.
Una tempesta de vent
porta la planta enfiladissa,
en un test del teu balcó,
i l’olor de les fulles,
i tu que ets tan a prop,
tan lluny.
o potser un esclat
llunyà de planetes,
o potser milions
de pedres contra el riu.
Muntanyes que es mouen,
serpentines a la cintura,
uns dits, la teva mà,
i la meva galta.
Sembla que són raigs
i de cop hi ha un sol
o potser és una explosió
d’aigua al coll,
baixant per les espatlles.
Una tempesta de vent
porta la planta enfiladissa,
en un test del teu balcó,
i l’olor de les fulles,
i tu que ets tan a prop,
tan lluny.
Portem a la bossa "Primera memoria", d'Ana Maria Matute.
alzheimer
sargantanes esfilagarsades en ombres llargarudes d'un sol que respira per infiltrar-se, de forma molt immoral, entre quadrats petits de reixa de pis i records d'un pati d'illa amb una franja vermella i la calç de la mitja paret les formigues atrapades dins un pot minúscul de vidre i érem petits com els quadrats i ens estiràvem per terra sangonera crits de guerra; venia la meva àvia i ens feia berenar, la memòria dels geranis i un cactus que s'ha trencat, el pou del final de casa ple de papers on hi ha dos-cents vint-i-cinc correus electrònics plens de faltes d'imaginació i un nus enorme entre el que es barreja la inversemblança del cel d'una ciutat de balcons endins perquè a fora fa soroll i ara el balcó dóna a una plaça i l'església pega cops de martell quan arribes en un altre cotxe: sargantanes, puces, mosques, mosquits, escarbats. la dansa maligna de la lluna i surto al carrer em converteixo en la nena que empaitava formigues, les esclafava amb els dits i posava una pedra en el forat de terra perquè es morissin de llàstima.
Portem a la bossa la pel·lícula "Mia Sarah"
.jpg)
