Estoy aquí. Pasa. Un momento y termino. Algo difícil sobre consonantes absurdas... ¿Hace frío? ¿Hace amor, lluvia, viento? ¿Qué me traes? ¿Hemos tenido hijos esta noche? Siéntate. ¿Puedes? Quito libros, papeles. Como siempre la invasión de las letras que ya trepan, ¿las ves?, por paredes y techos.
Tienes las manos pálidas y en tu cara amanece el cansancio. Deja que también pasen los árboles, contigo, el bosque, el mar, las grandes cataratas. Esa ardilla que tengo aquí, en el hombro, me cuchichea brisas y los pájaros llenan de insurrección la casa. ¿Quieres café, un zumo, coca-cola? La silla tiene flojos los huesos, has de perdonarla, ya es vieja... (¿Un ave lira? ¿La flor del Paraíso a punto ya de ser manzana? ¡Qué detalle!) Quiero que estés contento de mí. Escribo mucho. Tanto como querías tú. ¿Qué ocurre? La niebla se interpone, no te veo. Los pájaros te ocultan y esas ramas me vuelven parte del bosque. Habla. Que te oigan mis hojas. Que mis ojos vegetales te sepan cerca. Tengo nidos en los brazos y el pelo. Llega una taza de café volando del comedor, y a la terraza le nace un sauce, ese árbol triste, ese árbol que llora.
darrerament estic una mica (perdó, molt) tipa de llegir referències i comentaris (en la majoria, sarcàstics) sobre allò que s'anomena "literatura femenina". Què és la literatura femenina? La que només llegeixen dones? La que només escriuen dones? La que llegeixen i escriuen dones? I de què serveix posar-li aquesta etiqueta? En farem un apartat nou a la llibreria del tall anglès?
Aquest bloc és un bloc personal on l'autora penja el que li sembla bé. L'autora, ja fa cosa de deu anys, va llegir un petit assaig de la Lucía Etxebarría (La letra futura. La Eva futura). Aquesta escriptora, tot i no ser massa santa de la meva devoció, em va mig obrir els ulls respecte a unes quantes coses sobre els cànons literaris tradicionals: per què la major part dels autors canònics són homes? És que les dones que han escrit o escriuen no tenen la mateixa qualitat literària per a formar part del cànon? Per què a la literatura canònica de tota la vida (pensem en Bloom, però també en els plans escolars d'abans) no se l'anomena "literatura masculina" i s'ha acabat el bròquil?
A mi m'agrada Txèkhov. I qui sigui més o menys lector habitual n'ha sentit a parlar o ha llegit algun dels seus contes. Però... coneixen Katherine Mansfield? Saben que es podrien haver parlat de tu a tu pel que fa a la qualitat dels seus escrits? Saben que Jane Austen no és novel·la romàntica de plorar i emportar-se un mocador a la galta, sinó crítica social d'una època? Tenen idea que Janet Frame va estar a punt de guanyar el premi Nobel, una escriptora silenciada perquè se la titllava de boja només perquè no seguia les convencions socials i allò que s'espera d'una dona? Mercè Rodoreda, aquella a qui la majoria consideren tova i sentimental, és l'escriptora en català traduïda a més llengües del món. I si us molesteu a llegir-ne alguna novel·la, a descobrir-ne el lirisme en cada combinació de paraules, deixareu de considerar-la un pastel per adonar-vos que la literatura que ella feia i la gran dedicació a la recuperació del català, són d'una admirable complexitat.
Aquest post podria ser etern i no arribaria enlloc: a mi m'agrada redescobrir aquestes dones a través del meu bloc. M'agrada que algunes persones no les oblidem, compartir-les i mostrar-les a altres dones i als homes que tenen l'habilitat i el do d'escriure. Una mena de feminisme literari que no exclou admirar bojament els escriptors masculins (tinc debilitat per Murakami, pot haver-hi un escriptor "més masculí"?).
Per això, si entreu aquí, heu de saber que, principalment, s'hi penja poesia, feta per mi mateixa o d'alguns escriptors i escriptores que remouen l'interior amb les seves paraules. I també s'hi parla de dones, dones anònimes, dones escriptores, dones que saben usar les lletres d'una manera excepcional i que es mereixen qualsevol tipus d'homenatge, encara que sigui tan discret i petit com un passeig.
Avui finalitza el congrés més romàntic del món, del qual aquest bloc ha format part durant el cap de setmana. I també arriba al final la votació sobre la novel·la de Jane Austen que més agrada als lectors i lectores del depasseig. Com era d'esperar, ha guanyat Pride and prejudice. Però hi ha hagut sorpreses rellevants, almenys per mi, perquè Mansfield Park no ha rebut ni un sol vot. També hi ha opcions que no em sorprenen: Sense and sensibility ha quedat segona, molt a prop de la primera, i força lluny de les altres. Al meu parer, és gràcies al fet que la meva generació, en la majoria, va conèixer aquesta novel·la per la magnífica pel·lícula d'Ang Lee, protagonitzada per Emma Thomson (Elinor), Kate Winslet (Marianne) i Hugh Grant (Edward Ferrars).
Personalment, la meva novel·la preferida és Pride and prejudice, perquè trobo que és un treball literari perfecte. He de confessar, de tota manera, que Sense and... és una de les que més m'agrada, o de les que més em va fer gaudir quan la llegia, i que Emma m'encanta perquè el personatge principal és una dona deliciosa. Gràcies a una relectura de Persuasion, també m'estic adonant que la darrera novel·la de la Jane Austen està d'absoluta actualitat pel tema que tracta i que és molt recomanable. I, al meu parer, tot i que sé que no tothom hi està a favor, la més fluixa és Mansfield Park. Tinc la teoria que, com que la vaig llegir la darrera, una protagonista com la Fanny Price se'm va fer massa pusil·lànime i feble, en comparació amb totes les altres. Fins i tot amb la Catherine Morland, heroïna del primer llibre que va publicar, Northanger Abbey, que no és res més que una noia ingènua enamorada de les novel·les gòtiques que surt al món real per a topar-hi de nassos, vaig gaudir molt més: la Catherine, tot i la seva inexperiència amb les persones de carn i ossos, és una noia de caràcter fort.
Hi ha opinions per donar i per vendre, però el que és evident és que cal llegir, almenys un cop a la vida, alguna de les novel·les de la Jane Austen. Una bona amiga em va descobrir una col·lecció que imita les llibretes moleskine de totes les novel·les de l'autora. Un dissabte a Barcelona em vaig apropar a la Casa del llibre i, mentre sonaven els germans Finn a la ràdio, i com si fos per art de màgia, van caure a les meves mans dues joies: Emma i Northanger Abbey. La col·lecció, il·lustrada per Hugh Thomson (gràcies, Carme!) i amb una bona introducció tant de la novel·la i els seus personatges, com de l'època en la qual va viure l'escriptora, és una autèntica joia de col·leccionista.
El fet que fossin precisament aquestes dues novel·les i no cap altra les que quedessin a la venda en la llibreria (i les últimes, si en voleu alguna les haureu d'encarregar a la pàgina adjunta a la il·lustració), va ser un senyal delicadament adornat per la cançó dels meus músics preferits. Va ser la meva amiga Carme qui em va descobrir la Jane Austen. I, jugant, va ser ella qui em va dir que si havia de ser una heroïna de les seves novel·les, m'anava força bé la Catherine Morland. He de dir que després de llegir Northanger Abbey no hi vaig estar gaire d'acord: una heroïna menor, a qui prenen el pèl i que no té una força com la d'Emma, per exemple, que és la seva heroïna. Amb el temps, però, he estat conscient que jo mateixa, als disset anys, i moltes de les lectores del bloc o d'altres blocs a aquesta edat o cap avall, som Catherines Morland que hem viscut amerades de llibres i que esperem viure la vida entre línies d'una novel·la. Jo m'he creuat molts cops amb Isabellas i Johns Thorpes i he estat incapaç d'adonar-me'n. No és la pròpia Catherine una mena de Quixot de l'època victoriana?
I vosaltres? Teniu una heroïna preferida? Una que admireu, que us agradi perquè sí o amb qui us sentiu identificats. Doncs voteu-la.
aquest escrit havia de formar part de la teoria dels blocs comunicants i, alhora, retre un homenatge privat a una data molt íntima: el nou de febrer. però hi ha successos que se'ns llencen al damunt, ens esgarrapen i destrueixen tots els versos que mai no s'han dit. per això, prenc l'ajut d'una escriptora única i deixo caure, plena d'esgarrifances, les seves paraules a les estovalles d'aquest camí.
The End
At the end
I have to move my sight up or down.
The path stops here.
Up is heaven, down is ocean
or, more simply, sky and sea rivalling
in welcome, crying Fly (or Drown) in me.
I have always found it hard to resist an invitation
especially when I have come to a dead end
a
dead
end.
The trees that grow along cliff-faces,
having suffered much from weather, put out thorns
taste of salt
ignore leaf-perm and polish:
hags under matted white hair
parcels of salt with the string tangled;
underneath
thumping the earth with their rebellious root-foot
trying to knock up
peace
out of her deep sleep.
I suppose, here, at the end, if I put out a path upon the air
Una lingua è cultura autentica, portano con sé ben più che banali sintassi: sono materia viva in cui si riflette l’esperienza umana; lasciare che s’estinguano significa far morire la storia della gente dalle cui passioni sono scaturite.
Jirafa
Tú hablas de tú a los árboles, penetras con tu pregunta entre las ramas,
no quieres nada de los pájaros, como no quieres nada de la hierba; tú sólo quieres lo que sabe a verde sin tristezas, quieres el verde más inalcanzable.
Eres la gran apasionada de las hojas, la gran apasionada de lo intacto, buscas el verde que no existe en esta tierra, eres la gran platónica.
l'aire glaçat damunt del sol dispara la caiguda de les darreres paraules que l'olor de l'hivern no deixa abandonar. admiro carmen consoli (el diari espanyol El País va publicar-ne aquesta declaració: "Tuve un novio español y estaba convencida de que con él había aprendido castellano, pero no, ¡resulta que lo que sé es catalán!").
Sud est
Quella domenica mattina una brezza malinconica Soffiava dal mare Il pensiero di odissee lontane Viaggiatori in cerca di emozioni forti a cui approdare.
Sopravviverò al tumulto delle tue parole A Sud est, ai margini del buio incede il sole Ed aspetterò la sera agghindata di brillanti Verresti a guardare le stelle.
Spiegami in fondo che senso ha Aspettare l’estate per poi Rimpiangere il freddo dell’inverno Dove il cielo è più terso Il sapore dell’inverno.
Quella domenica mattina accettavo senza accorgermi un invito al dolore, un tripudio di onde anomale agitava l’orizzonte. Non avevo che me stessa e una ridente imbarcazione Sopravviverò al tumulto delle tue parole, sopravviverò.
Spiegami in fondo che senso ha Aspettare l’estate per poi rimpiangere Il freddo dell’inverno E gli odori che non risvegliano i sensi e le anguste giornate sempre brevi Che senso ha ostinarsi a reprimere un desiderio e Lasciarlo alla porta fingendo l’assenza Ed ancora una volta non saper dire basta.
Quella domenica mattina accettavo senza accorgermi un invito al dolore.
.jpg)
