t'estim com un locu i m'aguant

I quin ens ho anava a dir, tan rodat com anava tot, que de cop i volta i sense esperar-ho, the doubtful guest entraria a casa. Sí, senyores i senyors, nosaltres fèiem la nostra vida i se'ns ha colat a dins del pis. Mira que no m'agrada veure'l moix contra les parets, ajegut al terra tristoi, ni estripant papers i altres estris i, tanmateix, no sé com fer-lo sortir. Em fa pena i alhora em fa nosa. Què puc fer-hi? Com posar-hi remei? Com ens el podem treure del damunt? Un any després, el tenim trencant coses com una fera, instal·lat a les nostres vides, tan incert i tan barrut que ja no sé com dir-li que va sent hora de marxar. Deixa'ns respirar, hoste incert!

Bojament trasbalsada m'he quedat amb la traducció del Jordí Puntí de The doubtful guest, de l'Edward Gormey (Angle editorial), trasbalsada perquè no deixo de pensar-hi amb enigmàtica passió. Es tracta, per explicar-ho d'alguna manera, si és que es pot explicar, d'una història gràfica molt breu i molt inquietant, una metàfora dels monstres que desem a l'armari.
I, per amanir-ho, el Joan Miquel Oliver m'arriba (a través de L'aixeta) i em canta a l'orella el que tu véns reflexionant de camí a casa. Va, vinga, que entre els dos acabarem per trobar-li una llar decent a l'hoste incert.