sa lluna amb paraigües al cel despenjava neons

i aleshores avui seria un altre dia, diferent, i no estaria mirant el cel des d'aquesta orientació, tot i que també estaria núvol i hi hauria molta xafogor.

segurament dormiríem fins més tard, o probablement el nostre fill en tindria gairebé tres i no ens deixaria dormir. és segur que viuríem al mateix lloc de sempre veient passar la vida, a poc a poc, entre maons d'obra nova i pols de les antigues hortes abandonades.
aquella jo que viu en aquell dia, que és el mateix que avui però fa olor de xurreria d'un carrer molt lleig i solitari, no té tanta por de reinventar-se la ciutat, no pensa en Girona ni en una acadèmia de pis a les 15 de la tarda, ofegada entre l'avorriment i l'olor penetrant dels geranis. aquella jo viu amb la gana de l'absència que no coneix, és feliç però continua en la gàbia de la tranquil·litat que suposa tenir-ho tot sota ordre.

i aquella jo, que travessa la meva mirada si giro ràpidament el coll cap al vidre del balcó, sembla que em suplica que busqui un terme mitjà, i em demana quantes vegades s'atura la vida i si una té la valentia suficient per atrevir-se a dir: que després no hi ha res. que això és el que vull.