pessoa, un cop més

He anat a l'Ucronies i, d'amagatotis, n'he pispat això. Gràcies, company!

“Tinc un alt sentiment patriòtic. La meva pàtria és la llengua portuguesa. Gens de greu em sabria que envaïssin o ocupessin Portugal, posat que no m’incomodessin personalment. Però odio, amb odi vertader, amb l’únic odi que sento, no qui escriu malament el portuguès, no qui no sap sintaxi, no qui escriu amb ortografia simplificada, sinó la pàgina mal escrita, com la persona mateixa, la sintaxi incorrecta, com gent que es pega, l’ortografia sense i grega, com la flegma directa que em fa fàstic independentment de qui l’hagi escopida. […] perquè l’ortografia també és algú.”

(Pessoa, Llibre del desassossec, Quaderns Crema, p. 265.)

digui'm la veritat

Em deixa una mica sorpresa que El conte número tretze es presenti com un llibre que beu de Jane Austen. Això és una mentida com una catedral, de manera que ja us en previnc: no és pas de la Jane Austen de qui beu, sinó de les germanes Brontë (enemigues d'Austen i escriptores radicalment diferents d'aquesta), en concret de Charlotte Brontë.
Reconec que llibres d'aquest estil, supervendes de llargues tirades, d'entrada ja no m'agraden i els prejutjo sense contemplacions. Però Ell insistia tant a dir-me que m'encantaria, que em vaig deixar entabanar. I tan contenta, eh?
Perquè jo sóc fan de la novel·la gòtica. Bovarisme actiu, recordeu? Sí, la novel·la gòtica m'agrada, sempre m'ha agradat i he tingut etapes de tota mena relacionades amb aquesta literatura. Suposo que per això, la Carme sempre ha estat encertada a dir que jo sóc una mica com la Catherine Morland de l'Abadia de Northanger, heroïna de la Jane Austen que, molt bovaritzada, cruspeix literatura gòtica sense parar i això condiciona l'esdevenir de la seva vida.
Doncs bé, senyores i senyors, El conte número tretze és una novel·la gòtica d'avui dia. Diguéssim que un supervendes gòtic. I em sembla fabulós.
La història ho té tot: misteris, secrets familiars, cases encantades, sang i fetge, un fantasma, boira, gats, llibres, paisatges llòbrecs...
He de dir que el llibre és una delícia, tot i que no és una gran obra. Enganxa des del primer capítol i resulta dificilíssim estar-se'n. La tensió no deixa d'augmentar fins a les darreres pàgines i hi ha un fum de personatges secundaris interessantíssims (què me'n dieu de la Teta? I la Hester? I l'aparició de l'Aurelius? Oi que sembla que ballem entre el conte i la realitat? I un etcètera a aquest parèntesi). Al meu parer, el final s'allarga massa, però en definitiva la recomano per als amants de la literatura de misteris d'ultratomba. I també per als que gaudim amb Wilkie Collins o Henry James, salvant les distàncies...
I us en faig cinc cèntims: una noia llibretera que amaga una pena acaba convertint-se en la biògrafa d'una escriptora extravagant que s'ha passat la vida dient mentides. De ben segur que perquè la seva realitat és molt més increïble que la resta d'històries que s'inventa. Un trencaclosques que la llibretera anirà resolent per anar a parar al misteriós conte número tretze, un conte inèdit que formava part d'una antologia inacabada.

El conte número tretze, Diane Setterfield, Empúries

la tardor

Vaig fer un gargot damunt del full de paper en blanc.
Tantes vegades que havia començat aquella línia. Les mateixes que no l'havia pogut acabar. Per què? Segurament perquè tot allò que havia de fer per obligació em resultava tan feixuc que me'n veia incapaç.
No tenia cap mena de ganes de redactar la carta.
En quin moment va començar aquella sensació d'intensa malaltia?
"Necessito la carta escrita per d'aquí un mes. Té molt de temps. El suficient per reflectir-hi tot allò que li he demanat"
Al començament va ser un dolor intens a la part superior de les cuixes. No podia estar-me quieta. Els nervis. Sempre els nervis.
Però la cosa va anar a més: cada dos dies, un nou símptoma.
Les mans entumides. L'intens malestar quan tancava els punys. L'estómac destrossat i l'evident pèrdua de pes.
Les contraccions. Estirada al terra i després arraulida com un gat aterrit. Talment com si algú m'hagués destrossat les entranyes.
Em faltava l'aire i feia glopades d'alè cap amunt i cap avall. Una nova contracció. Un coltell intensament clavat a la part dreta del meu cos, entre l'abdomen i el ronyó.
Dos dies abans de finalitzar el termini per enllestir la carta, els dolors, que havien assolit el clímax, es van aturar. Ja no dormia ni menjava.
Malgrat la millora aparent, o fictícia, les lletres seguien sense prendre forma damunt del paper en blanc. Em resistia a fer-ho.
La maleïda culpabilitat davant del treball inacabat em torturava.
Però ara, després de tot, què m'importava? Era incapaç de sentir res que no fos una malenconia colpidora. La gola seca i la sensació evident que qualsevol obligació convertia el meu do en una autèntica rucada.
"Escrigui la carta amb cura. Que sigui creïble. Primer, acomiadi's dels éssers a qui més vulgui. I, després, inventi un jeroglífic, alguna cosa digna d'investigar".
Vaig llençar-me balcó avall amb la convicció que la meva vida seria una mala novel·la.
Dos dies més tard, la persona que m'havia encarregat la feina va trobar la carta damunt de l'escriptori. Només hi deia una cosa:"No puc".

s'ha trencat el silenci

silenci. i deixa'm mirar com passen
els cotxes,
les balconades veïnes i els pedaços
estripats
de la roba que acostumàvem a estendre
(sota una persiana verda tan antiga, les meves pestanyes s'enredaven amb potes de gat).
silenci. no vull que ara m'agafis
les mans,
reconeix que el llavi et tremola
com el dit gros d'aquella veïna dins
d'una sabatilla
tan bonica, així de seda, tan polida.
em fa venir una tendresa a la gola
que diria que vull plorar.
aleshores ploro.
silenci. ara he de plorar perquè quan ajupo el cap la vista se m'escola
entre les cópes dels arbres joves.
i dius que no haurà de ser.
i dic que no m'importa.
silenci. tot s'ha guixat a l'estil d'un nen petit.
silenci. silenci.
s'ha trencat el silenci dins el meu cap i m'he quedat tan sorda.
tan sorda.

la possessió

intenció de conquesta,

com petjades d'elefants

que han perdut el camí

i agafen la drecera del carrer,

s'endinsen en el teu barri,

destrossen plàtans,

arrenquen semàfors,

elefants bornis,

elefants tristos,

tan grans que fan nosa,

petjades immaculades

proves evidents

que he muntat l'excèrcit

que havia d'envair

el teu petit espai a part

i m'he fet amb les regnes,

d'una manera maldestra,

de tot allò que cobeges.

el meu cor cap per avall

res no passa dues vegades

Res no passa ni passarà mai
dues vegades. A causa d'això
hem nascut sense pràctica
i morirem sense rutina.

Encara que fóssim els alumnes
més llonzes de l'escola del món,
no tornarem a repetir
ni cap estiu ni cap hivern.

No hi ha un dia bessó d'un altre
ni dues nits de ben semblants,
dues besades de forma igual
ni dues idèntiques mirades.

Ahir, quan algú va esmentar
el teu nom en veu alta,
per a mi va ser com si una rosa
hagués entrat per la finestra.

Avui, ara que estem junts,
m'he tombat de cara al mur.
Una rosa? I què és una rosa?
És una flor? O bé una pedra?

Per què, mala hora, t'interposes
amb una por innecessària?
Existeixes, doncs has de passar.
Hauràs passat, i serà bell una altra vegada.

Somrients, mig encerclats,
provarem de retrobar la concòrdia,
per bé que som tan diferents
com dues gotes d'aigua.


Wislawa Szymborska
(traducció de Josep M. de Sagarra)

auster a mitja llum

Després de llegir Un home a les fosques, el darrer llibre de Paul Auster publicat per 62, tinc la sensació que no rutlla. Aviam, m'explico.

Abans que aquest, vaig llegir El llibre de les il·lusions, lectura fabulosa i molt recomanable, que es llegeix d'una tirada, i que t'atrapa dins del món al qual Auster ens té acostumats.

Bé, sí, recordem aquest món: obsessions, confusions, dobles veritats, realitat i somni, paral·lelismes, fets que condicionen una vida, trobades casuals, identitats barrejades i un llarg etcètera. Molt esotèric, fins i tot. Això enganxa.

Al darrer llibre, l'inici ens posa la mel a la boca. És un auster total, absolut, i el cervell comença a fer hipòtesis: ah, doncs ara resulta que passarà això..., i aquell segur que és el qui l'altre deia que..., i quan arribin a noséon es trobaran que... Vaja, el misteri, l'embolic d'històries, el no saber. Reconeguem-ho, el punt de partida d'un home que inventa una història durant l'estona d'insomni nocturn, crida l'atenció. I, almenys, a mi, de seguida em va encisar i enganxar a les pàgines del llibre aquesta història inventada. Els mons paral·lels. Ficció servida.

Què li passa, doncs, a la història de l'Owen Brick, aquest senyor que s'inventa l'insomne? A mi ja em perdonareu, però en el moment en què la història del Brick s'acaba, d'aquella manera que s'acaba, el llibre fa un pet. Pregunto als qui l'hàgiu llegit: no us imaginàveu clarament una barreja de mons (crec que em faig entendre sense haver d'explicar més del compte) a l'estil mons-possibles-de-Borges?

Aleshores, què li passa al llibre? Per què de sobte es transforma en un bluf sense solta ni volta? És curiós com al començament les coses que no semblen tenir sentit, lliguen. I com al final, no hi ha manera de lligar el que succeeix amb tota la història anterior. Mandra. La paraula és mandra.

Proposo, doncs, que si a algú li ve de gust inventar un altre final per a la història del Brick, que l'escrigui, i intentem posar-li una altra cara a aquest mig llibre de l'Auster i, potser, en salvem la història.

you might be a big fish

ara sí, l'estiu per mi s'ha acabat. i el temps acompanya. doncs ja està bé.

Barcelona ha estat un son reparador. tot ha anat molt bé: he llegit Entre visillos i he començat l'últim del Paul Auster.

he barcelonejat.

Coldplay va ser, com sempre, espectacular (gràcies per tancar la paradeta amb Yellow!).

i la resta, sense paraules. es tracta de passejar. el mal humor, s'arregla sol.

i no, no us posaré cap altre cançó dels Coldplay. ja està bé. passem pàgina!

us deixo amb els Ix! i el seu Autòmat infinit.

faig net i torno a engegar el depasseig, amb moltes ganes!

aloma

gràcies a Ell m'he assabentat que Dagoll Dagom prepara un musical basat en l'obra de Mercè Rodoreda, Aloma. això m'ha omplert d'emoció, ja que no vaig tenir la sort de veure la representació de La plaça del diamant i espero poder gaudir ara d'aquesta autora en viu.

se n'espera l'estrena cap a finals d'octubre. de moment, no en parlaré més, només us en deixo un enllaç i dos apunts. l'un, que m'he tornat a llegir per tercera o quarta vegada la novel·la (quin esclat de tristor, melangia, colors sípia i desengany personal: un escrit d'una introspecció brutal i d'una duresa emocional impactant) i dos, que em fa l'efecte en aquestes imatges del musical que l'Aloma jove és una doble de la Mercè Rodoreda. No us ho sembla?

http://www.dagolldagom.com/pags/cat/aloma/aloma.pdf

bovarisme actiu

si segueixo llegint així m'agafarà un cobriment mental al més pur estil Quixot. però, mireu, no tinc res més interessant a fer: Ell està estudiant tot el sant dia, i a mi em fa una mena de por -freda i llefiscosa arrapada a l'esquena- pensar que he tornat a la feina, les tardes s'escurcen i, en definitiva, els plaers s'hauran de tornar a racionar...

m'he comprat dues lectures noves: Al faro, de Virginia Woolf, i Animales y más que animales, de Saki (autors recomanats per la mirielle i l'héctor, respectivament), que espero llegir a l'anada i tornada de l'Euromed en el meu viatge cap a Barcelona. reconec que l'ànsia no m'ha dut a comprar-ne quatre més perquè a la Catalònia hi deuen ser també en català, i ja m'enyoro de llegir en la meva llengua.

aprofito per confessar que aquests dies he llegit com una boja el meu tercer llibre de la Rosamunde Pilcher en la meva vida. van de mal en pitjor, o potser jo he millorat com a lectora, vés a saber. però no puc deixar de llegir-li novel·les. oh, mira que hi ha tòpics, bestieses, estereotips i finals ben trillats. però m'enganxen moltíssim: crec que podríem parlar de voyeurisme lector, perquè és com fullejar una revista del cor però amb més sofisticació i menys fotos, of course. aquest en concret, que es diu Setembre i, coses de la vida, té un final una mica semblant al final de la pel·li que vaig veure divendres (I y a longtemps que je t'aime), no té molla ni gràcia i fa un pèl de ràbia, i tanmateix, tafanejar en la vida dels altres, encara que sigui de mentida, m'atreu.

podria dir, doncs, que el fet que aquest estiu hagi estat bastant decebedor pel que fa a les relacions amb els altres ha provocat que hagi de relacionar-me via fantasia (fomentant el bovarisme). bé, no és que no m'hagi relacionat pas, i tot i així, quan sento que se'm fa una muntanya tan alta i escarpada haver de parlar amb ningú, o gairebé amb ningú, em pregunto per què punyeta no se m'ha donat el do de la memòria dels llibres. potser llegeixo compulsivament i un darrere de l'altre per no oblidar-los: llegir, mantenir, bloguejar i tot resolt. el llibre roman.

i és mentida: el meu cap no emmagatzema els llibres i els acabo oblidant. els moments de gaudi i plaer que passo aprenent personatges, situacions, llocs i fent de psicòloga virtual o paparazzi, segons el moment, desapareix, es fon com la mantega oblidada al sol.

i, per acabar de fotre, sóc incapaç d'esborrar de la meva memòria els fets o les paraules enverinats ben publicats pels que s'anomenen amics o persones properes i em van martellejant el cap amb tanta força que de vegades miro a terra i desitjo, sisplau, que si m'he de reencarnar voldria ser cargol, tortuga o qualsevol altre animal amb closca.

després d'un any

MUERTE EN EL OLVIDO

Yo sé que existo
porque tú me imaginas.
Soy alto porque tú me crees
alto, y limpio porque tú me miras
con buenos ojos,
con mirada limpia.
Tu pensamiento me hace
inteligente, y en tu sencilla
ternura, yo soy también sencillo
y bondadoso.
Pero si tú me olvidas
quedaré muerto sin que nadie
lo sepa. Verán viva
mi carne, pero será otro hombre
-oscuro, torpe, malo- el que la habita...

Ángel González

feliç aniversari!