am I part of the disease?















queda menys d'una setmana per anar a gaudir d'uns dels millors concerts d'enguany, al Palau Sant Jordi. Coldplay. dia 6.

tinc entès (algú m'ho pot confirmar?) que el teloner és l'Albert Hammond Jr. (antic component dels Strokes). A mi em fa gràcia perquè ma mare és una fanàtica del pare de la criatura i de petits ens matxacava amb un casset: "Albert Hammond canta en español", el qual ja va lligat a la nostra història musical dels diumenges al matí.

Us en poso unes perles. L'una, ben bonica (que podeu veure en vídeo més avall), l'altra, ben significativa (pareu atenció a aquest vídeo, no té desperdici...), i l'última, ben romanticota! He de dir, malgrat la ironia, que a mi m'agrada força. Us en recordeu?

El post, però, també és per a algunes lletres delicioses dels Coldplay. Si m'hi poso, us les transcric totes, però volia compartir amb els passejants una en concret que em commou especialment i que ja he penjat en format goear fa dos o tres posts. Com que aquesta entrada és un poti-poti de músiques, l'acabo amb la lletra de Warning sign, el vídeo de l'Albert Hammond pare i el goear de l'Albert Hammond fill. Bona escolta!

A warning sign
I missed the good part then I realised
I started looking and the bubble burst
I started looking for excuses
Come on in, Ive gotta tell you what a state Im in
Ive gotta tell you in my loudest tones
That I started looking for a warning sign
When the truth is
I miss you
Yeah the truth is
That I miss you so

A warning sign
You came back to haunt me and I realised
That you were an island and I passed you by
And you were an island to discover
Come on in,Ive gotta tell you what a state Im in
Ive gotta tell you in my loudest tones
That I started looking for a warning sign

And the truth is
I miss you
Yeah the truth is
I miss you so
And Im tired
I should not have let you go

So I crawl back into your open arms
Yes I crawl back into your open arms
And I crawl back into your open arms
Yes I crawl back into your open arms.




síndrome bovary









podríem dir que encara està en fase experimental... de tota manera, com que no acabo mai allò que començo (tret dels llibres que m'interessen), m'agrada dir que aquest bloc nou estarà sempre en fase experimental. fa més exòtic.
ja fa temps que deixo escapar el secret a veus que una amiga i jo volem fer un club de lectura. el problema és que totes i tots tenim coses a fer: la feina, la parella, la família, els amics, el pànxing, els fills, la mandra... la idea de virtualitzar-lo (ehem) és que sigui de més fàcil accés a tota persona que tingui interès a descobrir lectures diferents de les seves i a comentar-les amb altra gent. de vegades, els comentaris sobre un llibre el converteixen en molt més atractiu, sobretot perquè sempre esbrines coses que no sabies o et trobes amb punts de vista ben curiosos.
no hi ha encara una norma sobre el funcionament d'aquest club. de moment, esperarem a tenir uns quants membres que hi vulguin participar.
si voleu saber-ne més cosetes, podeu escriure'ns:



pel que fa al nom triat, ve de tot un seguit d'esdeveniments en cadena, d'aquells que agrada dir que són obra de l'atzar, de les coincidències o de la màgia dels planetes posats en fila. així, a grans trets, eh?, va arribar fins a mi la teoria sobre la insatisfacció femenina permanent a l'estil Emma Bovary. una dona captivada per les novel·les romàntiques que no està contenta amb la seva vida perquè busca un ideal que no existeix.
la fam voraç de saber-ne més coses em va dur a Daniel Pennac i la definició en el seu llibre Como una novela, del que ell anomena bovarisme. Pennac va més enllà de la dona insatisfeta i posa l'accent en l'obsessió per llegir un tipus de literatura que ens provoca satisfacció. per ell, el lector té dret al bovarisme, a sentir plaer en lectures primerenques que ens enganxen, vaja, a llegir si ens rota novel·la pseudohistòrica, per posar un exemple molt de moda.
doncs això és.

bovaritzem-nos i juguem a llegir!




les tardes s'escurcen...















...i la foscor s'enganxa als talons.
ja comença a notar-se un canvi d'ombra
i les fulles de ciutat perceben
que la pell és de gallina.

diu un que passeja
que li ha semblat veure
llet merengada
dins d'un barret.
temo el fred temo el fred.

les tardes s'escurcen al balcó
i la setmana vinent tot tornarà
a ser d'una solitud flonja.
qui vindrà al rescat
quan el que passa al meu cap
és impossible que ho endevinis?

el destí és el caràcter

No tinc gaire temps ni ganes d'escriure. O potser tinc massa temps i poca esma per fer res. L'estiu ha passat tranquil envoltada de llibres. He llegit tant i tant que he arribat a sentir bulímia lectora i a empassar-me les pàgines sense pair-les massa bé, amb aquella ansietat dels qui no sabem menjar a poc a poc i gaudir dels aliments.

Deu ser, penso, una qüestió de por de tornar a la normalitat de la manca de temps, o al poc control dels dies d'hivern, quan el cos cau en picat a la somnolència de la foscor i el cervell demana una pàgina més mentre les parpelles busquen el coixí de la son. Llegir per salvar-se.

Us recomano, doncs, les meves tres darreres lectures: ràpides i senzilles, però no per això menys profundes o d'una riquesa literària i històrica rellevant.













La primera, de la qual ja us en vaig parlar, és Usos amorosos de la postguerra española, un assaig de la Carmen Martín-Gaite. N'esperava més, he de confessar-ho. I entenc, malgrat tot, que un llibre sobre el tema d'una extensió tan breu (ara mateix no el tinc a prop, però és un llibre de butxaca) només pot abastar pinzellades del que va esdevenir. És interessant tot el que apunta i les cites extretes de testimonis de l'època sobre com la instauració del règim franquista va marcar les relacions entre dones i homes i l'absoluta desconeixença íntima embolcallada de malentesos i històries fictícies. Un llibre curiós, per mi no de la grandària literària d'algunes de les seves novel·les, però interessant de llegir si cau a les vostres mans.

Els altres dos llibres de què us parlaré van units, tot i que la seva lectura no ha de ser conjunta. Josefina Aldecoa va escriure una mena de trilogia-deslligada basada en la vida d'una mestra de la República. Jo, com que sempre començo la casa per la teulada (o més aviat per les golfes, en aquest cas), em vaig sentir atreta per Mujeres de negro, que és just el llibre que va enmig. Ja us dic, però, que els podeu llegir de manera independent, segons el que més us interessi. Per fer-ne un resum ràpid:

Historia de una maestra. Llibre força conegut perquè ha entrat com a lectura en alguns plans d'estudi. És, de tots tres, el que menys m'ha agradat pel que fa a la manera de ser escrit. Trobo que és excessivament senzilla la prosa, de vegades sense emoció o avorrida o, fins i tot, poc treballada. No ho és pas la història, ep! Aquesta enganxa des del principi, i, al cap i a la fi, és el que més interessa de la novel·la. Coneixem la protagonista, Gabriela, i a partir dels seus records ens dóna una visió de l'Espanya de començaments del segle XX fins a l'esclat de la guerra civil espanyola. Hi ha moltes coses que ja se saben, per hiperepetides, però sempre descobreixes algun fil que no sabies o que ha quedat amagat en la memòria dels que ho visqueren. A mi, concretament, m'han sobtat moltíssim les condicions de vida a la muntanya dels anys 30, pràcticament de supervivència. Bé, totalment de supervivència, on el fred, la gana i l'analfabetisme són els seus trets més remarcables.

Mujeres de negro. El vaig llegir fa temps i tendeixo a oblidar les lectures. Aquest llibre es treballa des del punt de vista de la filla de Gabriela i la seva vida durant la postguerra, a mig camí entre Mèxic i Espanya. Trobo que, pel que fa al contingut i a l'estil, és el millor de tots tres.

La fuerza del destino. Llibre duríssim per a mi. No sabia si deixar-ho córrer a partir de les darreres vint pàgines pels records personals que em van venir a buscar com una bufetada traïdora. Vaig fer el cor fort i anit hi vaig posar punt i final, amb un pensament llarguíssim per la meva iaia Teresa. El llibre és d'un estil impecable, tot i que al començament sembla que zigzagueja, l'autora assoleix una magnífica capacitat de monologar amb el llenguatge adient de les emocions. Converteix el text en el cervell de Gabriela i el repàs de tot el que ha viscut i la seva reincorporació, tan tard, a la democràcia. El regust agredolç del missatge que se'n desprén pot afectar les persones pessimistes. Aviso.

I això és tot. Aprofitant el quadre de Delacroix i la República i tot plegat, us poso aquí sota una cançó molt adient dels Coldplay, el darrer CD dels quals té aquesta coberta. Només queden quinze dies pel concert...!



santornem-hi

I ja hi tornem a ser.

Després de llegir el llibre El olvido que seremos, d'Héctor Abad Faciolince, que recomano convençudíssima a lectores i lectors de tota mena, ahir va anar a parar a les meves mans Mansfield Park. El darrer llibre que em faltava de la Jane Austen.

Deixeu, si en sé i no m'embolico amb el meu cervell de mico que salta de branca en branca, que lligui en aquest post d'alguna manera tots dos llibres, malgrat no tinguin en aparença absolutament res a veure.

Li comentava a l'amic que me'l va recomanar que jo tinc una obsessió amb els llibres (mal) anomenats de dones, femenins, etc. En realitat, com ja deveu esbrinar els qui seguiu aquests passeigs, el que m'emociona o m'interessa moltíssim, d'una manera de vegades gairebé addictiva, són les descripcions dels caràcters, les maneres de ser i de fer i de relacionar-se de les dones amb tot allò que les envolta.

Jo mateixa caic en el parany de posar en un calaix la literatura d'emocions i la d'imatges (així, per fer-ho resumit de pressa, però caldria aprofundir-hi, lògicament) on la primera acostuma a tenir poca acció exterior i ens mostra la psicologia dels personatges, i la segona es farceix de descripcions i diàlegs.

Les coses, com dic, no són exactament així, però dins d'aquesta divisió simple, a mi em tira més el primer tipus de llibre. Més proper a la poesia o a la indagació personal dels sentiments i percepcions vitals, les novel·les que descriuen els sentiments amaguen una profunda riquesa antropològica i semiòtica (i a mi, vés a saber per quins fantasmes de la infantesa, em causa veritable curiositat la psicologia de i entre dones).

Abad Faciolince fa un llibre on barreja el testimoni particular i el personal. La base de la novel·la és la relació entre pare i fill (una novetat per a mi, acostumada a mare i filla), una relació tan fabulosa que provoca alhora l'enveja i l'admiració de qui llegeix, i a partir d'aquí va descosint tota la història familiar per acabar filant la història del país durant una època determinada. Les descripcions, molt de l'estil psicològic, ens endinsen en els pros i contres de la família i, al mateix temps, en els de la societat colombiana de la segona meitat del segle passat. És, per tant, una novel·la de denúncia farcida d'emocionalitat i evolució personal en el devenir d'un nucli familiar concret i d'un dels seus membres en particular. És la gran troballa, la font de l'encant d'aquesta obra.

Mansfield Park no deixa de ser alguna cosa semblant, si hi pensem amb cura. Jane Austen reflecteix d'una manera espectacular els tipus de persones que conformaven la societat anglesa de finals dels segle XVIII i inicis del XIX. Les històries, on no hi ha gaire acció, tenen com a nucli fonamental les relacions socials, els matrimonis convinguts, els diners i el paper de la dona durant aquells anys.

No hi manca una fina ironia en la il·lustració quasi perfecte dels estereotips de l'època, i darrere d'això podem pensar que també s'amaga, de forma inconscient?, una mena de "denúncia" cap a aquella situació, que es fon perfectament amb les descripcions psicològiques de tot un seguit de personatges que van desfilant d'una novel·la en una altra. La dona, si no tenia una bona dot, un germà gran, o una bellesa prou rellevant com per a caçar un bon marit, podia patir d'un porvenir força gris.

Per acabar de trobar lligams entre llibres que tinc a la tauleta de nit, Carmen Martín-Gaite va escriure un assaig sobre les relacions amoroses de la postguerra anomenat Usos amorosos de la postguerra española, i que ara llegeixo i combino amb Mansfield Park. El nexe comú entre totes dues, doncs, i així aniríem teixint un tapís sense fi, el traço quan llegeixo i aprofundeixo en qüestions que sempre he sabut popularment però que no coneixia de primera mà en testimonis de l'època: el règim franquista va crear una dona submissa, pura, gairebé invisible, dedicada de ple a la llar i la família, amb l'única esperança de caçar un bon marit a qui servir la resta de la seva vida.

Es diferencia gaire això de la denúncia implícita en els llibres de l'autora anglesa? En continuarem parlant, doncs, que ja m'allargo massa i vull anar a la piscina.

If any one faculty of our nature may be called more wonderful than the rest, I do think it is memory. There seems something more speakingly incomprehensible in the powers, the failures, the inequalities of memory, than in any other of our intelligences. The memory is sometimes so retentive, so serviceable, so obedient; at others, so bewildered and so weak; and at others again, so tyrannic, so beyond control! We are, to be sure, a miracle every way; but our powers of recollecting and of forgetting do seem peculiarly past finding out.

Mansfield Park, Jane Austen

les nits de toledo















ahir Ell i jo vam tornar del nostre viatge a Toledo. la ciutat màgica, que ja coneixíem, sempre ens reviu amb molt bon gust de boca i ens deixa caure a València amb ànims renovats. per fer una mica la guiri, vam visitar a Consuegra els molins del Quixot i vam menjar carcamusas de la mà d'una amiga toledana. també vam poder veure la via làctia des del cel de l'Antigua de Mora i vam sopar al costat de la posada de Manolo, al mateix Toledo, fet que ens va portar amb dolçor a la memòria l'any passat.
entre explicacions històriques, anècdotes antigues i molta cervesa, ahir vam arribar a la nostra piscina xafogosa amb un humor radiant.
i jo, amb moltes ganes d'acabar el llibre d'Abad Faciolince. i no pas perquè no m'agradi, sinó tot el contrari, m'està enganxant tant, que no puc estar-me'n, i ahir em deixava la vista a la terrassa mentre l'airet em despentinava el clatell.
el llibre, filat a la perfecció, ens parla de la situació d'un país a través de la història d'amor d'un fill cap al seu pare. la lectura ens ensenya dades i successos generals, però també l'evolució personal i emocional de tota una família colombiana.


no esvalotis l'aviram

sempre hi ha dies que més valdria no haver-te llevat. però si aquest dia és de les teves vacances... de vegades ni tan sols la poesia hi pot fer res: estàs perduda, enfonsada en un barret immens de color fosc amb plomes grises. l'asfalt t'ennuega, les paraules se't claven com pedretes en els peus nus. et cal alguna cosa que et pugi als núvols. una imatge. un descans.







et ve de gust un còctel?










amb poques ganes de fer res que no sigui llegir, parlar o nedar, us incloc els meus llibres de capçalera ara mateix (a l'espera d'aconseguir l'únic llibre que encara no he llegit de la Jane Austen -demano disculpes-, Mansfield Park).

Diario de Katherine Mansfield: acabadet de llegir anit. I he passat la nit del lloro. Li dec un post.


El olvido que seremos, Héctor Abad (Seix Barral). Una recomanació de la qual encara no puc dir res perquè és un misteri absolut. I se'n ve amb mi a Toledo (ai, com m'agrada patir sota el sol). gràcies, J.!

200 cócteles fabulosos, Jane Rocca (De vecchi). Una frivolitat. Un regal d'aniversari ideal per a les tardes d'estiu a la piscina, amb tasts tan intrigants com Error freudiano (absenta), Terciopelo clandestino (martini) o Pequeña niña violenta a la lavanda, un dels meus preferits. No us hi podeu perdre les il·lustracions de Kat Macleod (us en deixo una oliveta de còctel). gràcies, Monique!

i dos llibres per deixar en qualsevol lloc: damunt de la tauleta de davant del sofà, al costat de les claus, al seient del cotxe, dins de la bossa de platja... perquè val la pena trobar-los quan no t'ho esperes i llegir-ne algun poema o conte, perquè són molt ràpids de digerir, creen addicció i l'únic que fan és engrandir els sentits: la poesia de Gioconda Belli i els Viatges i flors de la Mercè Rodoreda.

afegit d'última hora: Umberto Eco. és fantàstic torrar-se al sol amb el cul a remull mentre sents algú parlar d'aquest home i de la manera com va anar donant-li forma a El nom de la rosa (també li dec un post, perquè l'admiro molt). i novel·la romàntica, perquè sí, de tarda d'estiu amb el cap a mig gas, amb un bonic i previsible Solstici d'hivern de la Rosamunde Pilcher.

visca la macedònia per tots els gustos i colors!





 

passejant barcelona