l'alè

Faig com que no m’hi fixo però sé que fa dies que ja no m’estimes.
He deixat la tassa de cafè damunt del marbre de la cuina i et sento respirar al menjador. He après a deixar a un costat els sorolls quotidians dels sorolls que fem nosaltres. És fàcil obviar el tic-tac del rellotge de la paret, el rumor de veus de la televisió i els crits de la canalla al carrer. Això són coses prescindibles. Són un pegat que forma part del que és teu i és meu.
La teva respiració, però, la puc percebre per damunt de totes les coses. És lenta i feixuga, gairebé avorrida, de bèstia mansa.
De fet, la percebo a tot arreu. Allà on vaig, et sento respirar. Si sóc a la feina, respires sota les veus de les clientes. Si compro al mercat, alenes entre les pomes vermelles. Quan em dutxo, puc presentir-la caient embolicada amb les gotes d’aigua, recargolada a l’esponja.
I no pararia. Al cine, al cotxe, al carrer... Infinitament, sempre et tinc a la vora. Et conec bé. Potser són els anys, o aquesta mena de lligam com una cadena invisible que he traçat sense que m’ho demanessis.
Per això sé amb exactitud en quin moment vas deixar d’estimar-me. En un to diferent del teu respirar ho vaig entendre. Torno al menjador i sec al teu costat, al sofà. Passes el braç per la meva espatlla.
Em demanes el berenar amb tendresa i torno a aixecar-me.
Vaig cap a la porta del carrer i et dic adéu. Em poso l'abric i es barreja el soroll de l'ascensor quan puja amb la teva alenada al meu coll.