la dona de les flors

Plovia moltíssim i em vaig cobrir el cap amb una carpeta plena de papers. Se’m mullaran tots els papers i no servirà de res, perquè el cabell també el tinc moll i vaig tota xopa i ja no s’hi pot fer res. El gest, però, era necessari. Cobrir-se, vull dir, necessitava sentir-me aixoplugada, d’alguna manera, enmig d’aquell diluvi inesperat.
Vaig trobar recer sota d’un balcó prim. Mentre recuperava la respiració em vaig mirar les puntes de les sabates: havien agafat un color cafè molt fosc i notava els dits dels peus amerats. Les gotes em relliscaven pel nas i em feien pessigolles. Em sentia inquieta, sense motiu. Inquieta. Havia de donar-me pressa a fer alguna cosa, però què?
Aleshores la vaig veure. Va ser ràpid, perquè tot el carrer s’havia fet gris i costava distingir els pantalons de les voreres, la pluja del gas dels tubs d’escapament. Paraigües, bosses, caputxes i carpetes amagaven els rostres i m’imaginava ficada, sense voler-ho, enmig d’una representació teatral de pega.
Aquella dona és ella, sí, sí, és ella. Ho sé. Fa molts anys que no l’he vista.
Plantava poncelles en testos de fang cuit al pati del costat de casa dels meus pares, en una illa de l’Eixample. Jo era petita i duia els cabells curts com un noi i m’avergonyia que els altres nens em dirigissin la paraula. Amb els adults era diferent. Els adults no es riuen dels nens ni de les nenes.
La dona mantenia la mateixa cara de trets durs i rocallosos, com una muntanya dibuixada enmig d’una cara per perfilar. És clar, l’estava veient de perfil, i sempre l’havia vist igual, ajupida al pati, vinga a plantar i collir flors i flors i flors. Jo no entenc gens ni mica de flors. Els meus pares no han tingut mai flors al pati. Després, de gran, he cuidat alguna planta amb poca sort. Però... les flors! Quin gran misteri. Llegia embolicada en la flassada i m’inventava noms nous per a flors dels meus contes. Però n’hi havia un d’autèntic que m’agradava, perquè sonava a embarbussament: buguenvíl·lea. Quina paraula més magnífica. Buguen buguen. Com devia ser una buguenvíl·lea?
Les buguenvíl·lees, nena, són per tot arreu. Són aquestes típiques plantes que fan un color morat, enormes, enormes, de les façanes. De la part de Sarrià, sobretot, que a les façanes dels edificis d’aquí no en veuràs ni una, de planta. Alguna molsa al terra, perquè les plantes, això ja ho tenen, que tracten d’escapar de l’esclavatge de les rajoles. Viuen a sota, a sota dels nostres peus. No sé massa bé com respiren. Les veus? Si t’hi fixes, entre les rajoles, de tant en tant se n’escapa alguna: molseta de ciutat. Són les plantes que sobreviuen a aquesta presó de ciment. Però les buguenvíl·lees... ai, les buguenvíl·lees! Són vistoses, boniques, i molt resistents!
L’olor de la terra mullada de ciutat em fa entrar basques. La dona se m’escapava de l’angle de visió i vaig sortir esperitada de sota el meu refugi. Tant se me’n donava, ja anava xopa de cap a peus i sentia la fiblada incòmoda de la humitat a l’espinada. Cauré malalta, novament, aquest refredat mal curat.
La seguia amb pressa; havia traspassat l’ànsia desconeguda al retrobament de l’estranya. I és que ho era, d’estranya, no hi vaig parlar mai, o potser sí. En realitat ella em parlava a mi, un diàleg amb ella mateixa, però em prenia a mi de mirall. Parlava en veu alta, dura, ferma i com enfadada, i jo m’enfilava a la reixa que separava els dos patis i me l’escoltava, embadalida, mentre ella seguia plantant poncelles. Explicava coses que jo no comprenia. Sobre les plantes, sobre ella mateixa.
De vegades tenia la impressió que li feia nosa. Però com que es posava a parlar en el mateix moment en què jo pujava al reixat, jo m’hi quedava, tranquil·lament. Mai no em va dirigir ni una mirada. Notava la meva presència, és clar, però jo era petita.
Nena, vinga a berenar. La mare cridava i cridava perquè li empipava que m’estigués allà quieta observant la veïna. Una veïna esquerpa, que no es feia amb ningú. Jo la veia molt vella, però no ho era pas, perquè caminant sota la pluja mantenia la mateixa figura després de tots aquells anys, la mateixa cara. La seva cara impassible, seriosa. Dura. De muntanya.
En un semàfor vaig estar a punt d’encalçar-la. Aleshores va passar un autobús massa de pressa i em va esquitxar amb l’aigua bruta d’un bassal que no havia vist. Vaig quedar regada. La carpeta i jo. Algunes persones van cridar-li quatre coses al conductor i una jove amable em va donar un mocador de paper que va quedar de seguida inservible. Perquè no parava de ploure.
I entre tot el desconcert, la dona s’havia barrejat entre els paraigües i els grisos, un altre cop. La pluja volia esborrar-la, però jo no em veia amb esma de defallir. Salto el bassal i l’aigua se m’escola fins al moll dels ossos. Ara ja no importa.
Buguen buguen. Són flors morades, morades. I és l’únic color que ressalta com el foc a la ciutat una tarda com avui. Perquè tot és tan trist i jo tinc una ansietat molt grossa: he de fer alguna cosa de pressa, però ningú no em sap dir què és. I prenc fred i voldria arribar ja a casa, i m’he desviat tant que ara hauré de caminar més estona sota l’aigua gelada.
Aquella dona ja no hi és. A banda i banda només hi ha tristesa. No la tornaré a trobar. I recordo amb melangia i una mena de fàstic a l’estómac que la mare em va dir que havia mort feia uns mesos i que el pis se l’havia quedat el propietari de l’edifici i que ara el tenia llogat un dentista que havia posat un gabinet molt bo i que ella i mon pare volien anar a fer-s’hi una revisió.
D’una esgarrapada vaig arrencar una branca de buguenvíl·lea i la vaig anar desfent en trossets mentre tornava a casa, per deixar un rastre de color damunt les petjades.
Segurament havia estat un miratge. Perquè els dies de pluja les cares de les persones s’esborren i pots projectar-hi tu la que tinguis als ulls. I aquella dona hi era, als meus ulls, com a part de les tardes a casa, damunt d’un reixat, olorant poncelles que no havia de tornar a veure mai més.