bilingüe

al depasseig no acostumem a ficar-nos en política, que en parlin els que en saben, però hi ha coses que fan mal, que ofenen, que t'omplen d'una pena punyent i corrosiva... sense que serveixi de precedent:

jo tinc dues llengües.
jo he tingut un avi i una àvia amb una llengua.
y un abuelo y una abuela con otra.
una mare andalusa.
un pare català.
amics que parlen català. amiques que no parlen català. a barcelona, la meva generació parla dues llengües sense complexos.
puc comprar en castellà allà on vagi.
i agafar taxis.
i fer entrevistes de treball.
i anar a classe.
no puc fer el mateix en català.
molts dels meus professors no sabien català.
hi ha molta gent que no m'entén.
no vol entendre'm.
jo conec cançons de bressol en dues llengües.
als meus periquitos els parlo català i castellà.
i tinc una capacitat més gran d'aprendre idiomes.
puc mantenir una conversa alhora amb un castellà i un català i anar saltant boing boing de llengua sense equivocar-me.
m'agraden les pel·lis en versió original.
m'encanta m-clan.
i antònia font.
mai ningú m'ha dit que li parli en cristià, faci el favor, senyoreta, quan m'hi he dirigit en castellà.
no acostumo a veure faltes ortogràfiques a les cartes dels restaurants en castellà.
el castellà és una de les llengües més parlades del món.
conec una dona fantàstica que va anar a ensenyar castellà a uns nens d'un poble petit de l'Ebre fa anys.
mon pare era castigat físicament si parlava o escrivia en català.
escriure no l'escrivia, ningú no li va ensenyar a fer-ho.
no m'agrada que no es respecti la memòria.
que no es recordin coses del passat.
no es demanen diplomes oficials de coneixement del castellà per treballar a Espanya.
es demanen nivells de català per treballar a Catalunya.
la meva llengua no és folklore.
no és un souvenir de botiga de les rambles.
jo penso en català.
jo parlaré als meus fills en català.
Ell parlarà als nostres fills en castellà.
jo respecto el castellà.
jo utilitzo el castellà.
el castellà està molt lluny de desaparèixer d'enlloc, perquè cada cop té més parlants.
a mi cada vegada m'entenen menys quan parlo en català.
tristesa lingüística.
fa mal.
jo bloguejo en català.
jo escric en català.
somio en català.


and I feel like amb talking in a language I don't speak

demano perdó als arbres

un llac d'indiferència
mentre jo demano perdó als arbres.
perdoneu-me la intolerància
de vegades sóc menys persona
o voldria fondre'm fang,
partir-me les cames
―titella ridícula.
creuen les algues els meus cabells,
no sóc nimfa
no sóc sirena
sóc ossos i pell enfonsats.
un llac d'indiferència.
demano perdó al vent

per voler esborrar-me entre la sorra.

més lletres per oblidar el futbol

Sonets del portuguès

VI

Vés-te'n. Però ja sento que, des d'ara,
a la teva ombra m'estaré. Mai més,
solitària al llindar d'aquella vida
reclosa i meva, no seré mestressa
dels viarays del cor, i no alçaré
la mà, serena, al sol, com altres dies,
sense el record d'allò que jo esquivava:
la teva mà en la meva. L'ampla terra
amb què el Destí en separi em deixa el teu
cor en el meu, amb batec doble. Tot
el que somnio i faig t'enclou, com serva
el vi gust de raïms. I quan a Déu
reso per mi, també el teu nom escolta
i veu les nostres llàgrimes mesclades als meus ulls.

Elizabeth Barrett Browning

L'autora és anglesa i visqué al segle XIX. Es casà i marxà a Itàlia. Elizabet Barrett va escriure uns sonets (que fa veure que ha traduït del portuguès) d'amor d'una tristesa implacable.

de poetes portuguesos i macarrons dolços

la calor fa que barregem coses que, en un principi, no sembla que s'hagin de poder fusionar de cap de les maneres. a l'estil de l'oli i l'aigua. malgrat tot, parelles més inversemblants s'acaben trobant a tot arreu, massa a la vora, dins d'un mateix. massa calor, oxímorons i equinocci (a l'estil de maxicosi i minipímer: veieu? les coses es contaminen per atzar o hi ha algun mecanisme que es posa en marxa? tal com ahir tu sortires de l'ascensor al temps que jo en sortia i les nostres mirades esclataren).














Lisboa és una ciutat agredolça per mi. Enmig d'un cataclisme, amb un avió equivocat d'hora, feia força amb els braços per penjar-me del coll de Pessoa. Oa, oa. Pastissos de crema i carrers tristos. Carrers de sol i uns macarrons dolços. Canyella, Eivissa i un record barrejat que potser no té massa sentit. Un vaixell equivocat d'hora i una illa de vendaval de lletres. Per què Lisboa i Eivissa? M'arriba un fragment de poema al mateix temps que un dolç de sant Joan. I, aleshores, es fusionen dos records i es tornen un, es compliquen els missatges i el matí es l'anunci d'un viatge.
la calor, la calor, massa calor.

Autopsicografia

O poeta é um fingidor.
Finge tão completamente
Que chega a fingir que é dor
A dor que deveras sente.

E os que lêem o que escreve,
Na dor lida sentem bem,
Não as duas que ele teve,
Mas só a que eles não têm.

E assim nas calhas de roda
Gira, a entreter a razão,
Esse comboio de corda
Que se chama coração.

Fernando Pessoa

en català

El poeta és fingidor.
Fingeix tan completament
que fins fingeix que és dolor
el dolor que de bo sent.

I qui llegeix el que escriu
en el dolor llegit sent
no els dos que el poeta viu
ans només el que ell no té.

I així per la vida roda,
joguinejant amb la ment,
un tren de corda que roda:
el cor, contínuament.

(adaptació Joaquim Sala-Sanahuja)

els macarrons dolços són unes postres típiques de sant Joan a Eivissa (gràcies P.!!!)

la nit de la màgia

Em llevo, no tan aviat com havia previst, i m'enfilo cap al bosc. El dia ha començat estrany: el sol encara lluita per sortir entre els núvols, la boira ho cobreix tot d'un alè estrany. La llum... no sé si el dia comença o acaba. M'he llevat? Aquesta boira, aquesta llum, fan que això sembli un somni. Fa calor, la boira s'enganxa al cos... Com marca la tradició, recullo algunes herbes: romaní, herba de Sant Joan, farigola... Les abelles treballen, les aranyes s'enfilen i els ocells canturregen. L'esperit de la natura es respira per tot arreu, espès. Torno a casa. L'olor de la coca està enganxat a les parets. El sol ha aconseguit, a la fi, lluir.

fragment màgic de sant Joan de na Pepa, des d'Eivissa

...i trinaranjus

L'estiu va arribar ahir. Ja tenim la calor al damunt, de cop i volta, i a la casa nova estem molt bé. Tot ha pres un color càlid de familiaritat. A més, el concert d'Antònia Font anit a la sala Heineken per celebrar el dia de la música va ser dels més espectaculars que recordo.

Més de dues hores de cançons divertides, amb una orquestra fabulosa de gent jove, un ambient impressionant i molt heterogeni, salts, balls, bisos i molt wa yeah! No penso explicar-ne res perquè l'únic consell que es pot donar és que si no aneu a escoltar els mallorquins en directe no podreu entendre de què parlo. Valen la pena, moltíssim.

primavera i...

L'últim dia de primavera va ser decebedor. De fet, aquesta primavera passadeta per aigua no ha portat més que maldecaps. La pluja ja estava bé. La resta, doncs regular. La guinda: una important editorial ha entrat en el joc de les vendes per davant de la feina professional, i s'ha atrevit a humiliar els seus col·laboradors i la seva feina només per treure un llibre "venedor" i fer calés. Una autèntica llàstima. Per ells, sobretot, perquè molts bons col·laboradors ja no ho tornaran a ser i perquè treure llibres plens de faltes tampoc és que els aporti cap benefici. En les paraules d'ells mateixos: una vergonya.

Afortunadament, la primavera ja ha passat.

la dona de les flors

Plovia moltíssim i em vaig cobrir el cap amb una carpeta plena de papers. Se’m mullaran tots els papers i no servirà de res, perquè el cabell també el tinc moll i vaig tota xopa i ja no s’hi pot fer res. El gest, però, era necessari. Cobrir-se, vull dir, necessitava sentir-me aixoplugada, d’alguna manera, enmig d’aquell diluvi inesperat.
Vaig trobar recer sota d’un balcó prim. Mentre recuperava la respiració em vaig mirar les puntes de les sabates: havien agafat un color cafè molt fosc i notava els dits dels peus amerats. Les gotes em relliscaven pel nas i em feien pessigolles. Em sentia inquieta, sense motiu. Inquieta. Havia de donar-me pressa a fer alguna cosa, però què?
Aleshores la vaig veure. Va ser ràpid, perquè tot el carrer s’havia fet gris i costava distingir els pantalons de les voreres, la pluja del gas dels tubs d’escapament. Paraigües, bosses, caputxes i carpetes amagaven els rostres i m’imaginava ficada, sense voler-ho, enmig d’una representació teatral de pega.
Aquella dona és ella, sí, sí, és ella. Ho sé. Fa molts anys que no l’he vista.
Plantava poncelles en testos de fang cuit al pati del costat de casa dels meus pares, en una illa de l’Eixample. Jo era petita i duia els cabells curts com un noi i m’avergonyia que els altres nens em dirigissin la paraula. Amb els adults era diferent. Els adults no es riuen dels nens ni de les nenes.
La dona mantenia la mateixa cara de trets durs i rocallosos, com una muntanya dibuixada enmig d’una cara per perfilar. És clar, l’estava veient de perfil, i sempre l’havia vist igual, ajupida al pati, vinga a plantar i collir flors i flors i flors. Jo no entenc gens ni mica de flors. Els meus pares no han tingut mai flors al pati. Després, de gran, he cuidat alguna planta amb poca sort. Però... les flors! Quin gran misteri. Llegia embolicada en la flassada i m’inventava noms nous per a flors dels meus contes. Però n’hi havia un d’autèntic que m’agradava, perquè sonava a embarbussament: buguenvíl·lea. Quina paraula més magnífica. Buguen buguen. Com devia ser una buguenvíl·lea?
Les buguenvíl·lees, nena, són per tot arreu. Són aquestes típiques plantes que fan un color morat, enormes, enormes, de les façanes. De la part de Sarrià, sobretot, que a les façanes dels edificis d’aquí no en veuràs ni una, de planta. Alguna molsa al terra, perquè les plantes, això ja ho tenen, que tracten d’escapar de l’esclavatge de les rajoles. Viuen a sota, a sota dels nostres peus. No sé massa bé com respiren. Les veus? Si t’hi fixes, entre les rajoles, de tant en tant se n’escapa alguna: molseta de ciutat. Són les plantes que sobreviuen a aquesta presó de ciment. Però les buguenvíl·lees... ai, les buguenvíl·lees! Són vistoses, boniques, i molt resistents!
L’olor de la terra mullada de ciutat em fa entrar basques. La dona se m’escapava de l’angle de visió i vaig sortir esperitada de sota el meu refugi. Tant se me’n donava, ja anava xopa de cap a peus i sentia la fiblada incòmoda de la humitat a l’espinada. Cauré malalta, novament, aquest refredat mal curat.
La seguia amb pressa; havia traspassat l’ànsia desconeguda al retrobament de l’estranya. I és que ho era, d’estranya, no hi vaig parlar mai, o potser sí. En realitat ella em parlava a mi, un diàleg amb ella mateixa, però em prenia a mi de mirall. Parlava en veu alta, dura, ferma i com enfadada, i jo m’enfilava a la reixa que separava els dos patis i me l’escoltava, embadalida, mentre ella seguia plantant poncelles. Explicava coses que jo no comprenia. Sobre les plantes, sobre ella mateixa.
De vegades tenia la impressió que li feia nosa. Però com que es posava a parlar en el mateix moment en què jo pujava al reixat, jo m’hi quedava, tranquil·lament. Mai no em va dirigir ni una mirada. Notava la meva presència, és clar, però jo era petita.
Nena, vinga a berenar. La mare cridava i cridava perquè li empipava que m’estigués allà quieta observant la veïna. Una veïna esquerpa, que no es feia amb ningú. Jo la veia molt vella, però no ho era pas, perquè caminant sota la pluja mantenia la mateixa figura després de tots aquells anys, la mateixa cara. La seva cara impassible, seriosa. Dura. De muntanya.
En un semàfor vaig estar a punt d’encalçar-la. Aleshores va passar un autobús massa de pressa i em va esquitxar amb l’aigua bruta d’un bassal que no havia vist. Vaig quedar regada. La carpeta i jo. Algunes persones van cridar-li quatre coses al conductor i una jove amable em va donar un mocador de paper que va quedar de seguida inservible. Perquè no parava de ploure.
I entre tot el desconcert, la dona s’havia barrejat entre els paraigües i els grisos, un altre cop. La pluja volia esborrar-la, però jo no em veia amb esma de defallir. Salto el bassal i l’aigua se m’escola fins al moll dels ossos. Ara ja no importa.
Buguen buguen. Són flors morades, morades. I és l’únic color que ressalta com el foc a la ciutat una tarda com avui. Perquè tot és tan trist i jo tinc una ansietat molt grossa: he de fer alguna cosa de pressa, però ningú no em sap dir què és. I prenc fred i voldria arribar ja a casa, i m’he desviat tant que ara hauré de caminar més estona sota l’aigua gelada.
Aquella dona ja no hi és. A banda i banda només hi ha tristesa. No la tornaré a trobar. I recordo amb melangia i una mena de fàstic a l’estómac que la mare em va dir que havia mort feia uns mesos i que el pis se l’havia quedat el propietari de l’edifici i que ara el tenia llogat un dentista que havia posat un gabinet molt bo i que ella i mon pare volien anar a fer-s’hi una revisió.
D’una esgarrapada vaig arrencar una branca de buguenvíl·lea i la vaig anar desfent en trossets mentre tornava a casa, per deixar un rastre de color damunt les petjades.
Segurament havia estat un miratge. Perquè els dies de pluja les cares de les persones s’esborren i pots projectar-hi tu la que tinguis als ulls. I aquella dona hi era, als meus ulls, com a part de les tardes a casa, damunt d’un reixat, olorant poncelles que no havia de tornar a veure mai més.

l'alè

Faig com que no m’hi fixo però sé que fa dies que ja no m’estimes.
He deixat la tassa de cafè damunt del marbre de la cuina i et sento respirar al menjador. He après a deixar a un costat els sorolls quotidians dels sorolls que fem nosaltres. És fàcil obviar el tic-tac del rellotge de la paret, el rumor de veus de la televisió i els crits de la canalla al carrer. Això són coses prescindibles. Són un pegat que forma part del que és teu i és meu.
La teva respiració, però, la puc percebre per damunt de totes les coses. És lenta i feixuga, gairebé avorrida, de bèstia mansa.
De fet, la percebo a tot arreu. Allà on vaig, et sento respirar. Si sóc a la feina, respires sota les veus de les clientes. Si compro al mercat, alenes entre les pomes vermelles. Quan em dutxo, puc presentir-la caient embolicada amb les gotes d’aigua, recargolada a l’esponja.
I no pararia. Al cine, al cotxe, al carrer... Infinitament, sempre et tinc a la vora. Et conec bé. Potser són els anys, o aquesta mena de lligam com una cadena invisible que he traçat sense que m’ho demanessis.
Per això sé amb exactitud en quin moment vas deixar d’estimar-me. En un to diferent del teu respirar ho vaig entendre. Torno al menjador i sec al teu costat, al sofà. Passes el braç per la meva espatlla.
Em demanes el berenar amb tendresa i torno a aixecar-me.
Vaig cap a la porta del carrer i et dic adéu. Em poso l'abric i es barreja el soroll de l'ascensor quan puja amb la teva alenada al meu coll.

visca la vida

No ens ha tocat anar de franc a Barcelona a veure l'estrena catalana dels Coldplay. Què hi farem. De tota manera, com era d'esperar, ja tinc ben compradetes dues entrades pel mes de setembre (gairebé me'n quedo sense...). També tinc a punt d'arribar a Mislata el Viva la vida... (no escric el nom sencer del CD perquè és llarg, pesat i em fa mandra), i unes ganes boges d'escoltar-lo fins avorrir-me'n.

No sé massa bé què n'espero. El darrer treball, l'X&Y, va ser tan absolutament brillant que suposo que ara els toca perdre el nord, ser rics, aclamats i fer una mica de ràbia. Però m'és igual, que inventin, que experimentin. Facin el que facin, ho fan bé, ho fan amb aquest toc trist de la veu del Martin i el piano, les lletres esquitxades d'un pessimisme permanent i l'ironia dels que encobreixen una pena.

I jo continuo aquí, posant en ordre la biblioteca, el temps lliure per escriure, i l'espera dolça de la inauguració de la piscina d'aquí sota. Visca l'estiu des del vuité pis!

de dones (les meves)

De temps ençà no puc pujar al porxo. No tinc força a les cames i l'escala és massa llarga. Avui sent la necessitat de mirar el meu rostre d'abans, el rostre que estimà Luigi. El miraré per darrera vegada. Vés i baixa amb compte una capsa grossa que hi ha al darrere unes posts de ropero. La capsa està embolicada mb paper d'embalar.

Vaig davallar-la. Ella, tremolosa, emocionada, desféu els cordills, llevà els papers, obrí la capsa i tragué la tela. Una adolescent molt bella, amb els ulls baixos, els cabells amollats, seia mirant unes violetes que tenia a la mà. El seu cos semblava nu sota un mantó de seda groga que el cobria.

Carme Riera

Després de llegir els contes de Te deix, amor, la mar com a penyora, recupero les ganes de llibres que aquestes setmanes d'incertesa havien fet desaparèixer dels meus passeigs. Els ulls se m'havien abaixat cap a la molseta que creix, salvatge, intentant respirar a través de les escletxes de les rajoles de ciutat. Sense ennuegar-nos, ens ha tornat l'aire (de vegades oblidem que no som res més que floretes de ciutat, com deia aquella professora...). I aquests contes deliciosos, escrits des del més profund de les emocions, amb un llenguatge d'imatges, records, melangia (gràcies, E.!), tendresa i enyorament m'han fet venir al cap, tot d'una, les dones magnífiques que m'envolten i que estan profundament arrelades a la terra més fèrtil i humida de les hortes i a terra mullada, profunda i salada del mar.

A E.F., en una carrossa de cavalls entre tomàquets i carxofes, gaudint ara que ha aprés a donar vida a personatges de teatre, fent intensa la seva gran història d'amor entre paraules, la literatura feta vida, el cor al paper.

A C., amb els ulls enfonsats al mar de la costa andalusa, respirant el salobre amb els porus, ulls tancats d'intensitat, amb un amor que creix a poc a poc, perquè ve de la profunditat marina i acabarà esclatant com l'escuma de les ones.

A M., viatgera d'hiperbòrees, amb la pell dividida entre oliveres, ciutats d'alts edificis, la mar mediterrània, els rius antics d'històries que no deixa que s'oblidin, encara no sap que darrere d'una flor de llarg aroma hi ha el blau, blau, blau que està desitjant cridar-la, i deixar enrere illes de Calipso, per ser la reina d'un món sencer.

A P., la reina dels espàrrecs, en un territori tancat, clos a les mirades de sol, a mitja llum entre camps d'herba fresca, tomàquets, gelats d'albercoc, una delícia de colors de verdura i una nova vida que batega, amb força, i que creix ràpidament per envair-ho tot de rialles.

A E.T., amb el do de la comprensió als dits, la mirada clara, el cor tan gran, reposada, alegre, la vida aïllada en una bombolla de feliç dependència, i ara una més, quatre potetes.

i també a Ell, que no em va pintar un quadre, però va portar-me'n un, i és com una història completa de final feliç, sense reixes que ens separin. A plena llum.

l'altra banda

El cel s'havia inflat com un globus de color negre. Ho va veure a través de la finestra d'un altre matí que es llevava sense entusiasme.
Encara en pijama, va ficar el dit en un pot de sucre. No hi trobava el final.
Percebé com el dit s'hi enfonsava, més i més i més, i l'ungla va començar a cristal·litzar.
Què passaria si, després de perdre el dit, hi fiqués la mà, el canell, el braç, el colze, l'espatlla...? A on aniria a parar?
Amb els ulls ben premuts, les barres closes, tremolava de cap a peus perquè era possible que fes la volta a la Terra i aparegués de l'altra banda.
Penjada com un ratpenat, observaria inquieta moviments desconeguts. Ombres de pells que no podia desxifrar. Encara no.
Tot allò aliè li era molt necessari.
De tota manera, i sense haver-ho decidit pausadament, va enretirar el dit del pot de sucre. Plovia damunt de la terrassa mentre el cel s'encongia.
Va continuar preparant el cafè del matí amb moviments estudiats i familiars. Però ara plorava.

de mudança...

tornem aviat...

anul·lada

La inquietud
dels núvols barrejats amb mosques
que entren al menjador de casa
―i aquella persona menyspreable
―i el teu malestar de gespa.
Ets tan inútil
que quan tractes de fer poemes
les paraules rellisquen
vuit pisos avall
trontollant com granotes.
S'enreden els meus cabells
i dormo amb els ulls oberts.
Per si un cas.

els versos brollen a tot arreu

gràcies reina. estem connectades