dues cases

el vent que tracta d'escolar-se
però encara no sé com podria aconseguir-ho.
mirar-te ajuda a enretirar les parets
que cobreixen aquestes estones de foscor.
el vent que s'escola entre els dits
i mentre jo em miro els teus, sense adonar-me'n,
el teu somriure ajuda a enretirar la boira.
un clima petit entre nosaltres.













Portem a la bossa "Si ens queda la cançó", de Feliu Ventura.

en l'esquitx d'un núvol

Fites l'espai i dius que em busques
quan camines pel carrer dormint.
És impossible perquè no hem tractat
de fer que les coses prenguin forma
i uns quants ocells desdibuixats
han perdut les plomes de disfressa:
ja són nues les cartes sense estripar.
Indiques la platja i vols besar-me
perdent aquests silencis en música.
L'únic minut concedit és ja pólvora
i pretens barrejar alfabets i batecs.
Saps de veritat que hi havia el cel,
i únicament ha existit en l'esquitx


d'un núvol.

si no véns a dormir

I de tan blanc
no queda espai per res més,
no queda espai.
Explota el silenci
perquè no queda espai
i em tanco als racons
d’aquest pis de color blanc
amb claus de mantega
i és que no queda espai.
Si intento obrir els ulls
la soledat m’enlluerna
i alço els peus
sobre les parets blanques
perquè no queda espai
per res més.
Ja no ploro, tampoc
tinc ganes de riure:
si obro els palmells s’escapen
el blau, verd, vermell, morat
i s’escolen entre paraules
congelades a la nevera.
No queda espai per res més.
Camino sola,
en trenta metres quadrats
si no véns a dormir.







Portem a la bossa
el darrer CD de Travis

coets

Sembla que són coets,
o potser un esclat
llunyà de planetes,
o potser milions
de pedres contra el riu.
Muntanyes que es mouen,
serpentines a la cintura,
uns dits, la teva mà,
i la meva galta.
Sembla que són raigs
i de cop hi ha un sol
o potser és una explosió
d’aigua al coll,
baixant per les espatlles.
Una tempesta de vent
porta la planta enfiladissa,
en un test del teu balcó,
i l’olor de les fulles,
i tu que ets tan a prop,
tan lluny.

Portem a la bossa "Primera memoria", d'Ana Maria Matute.

alzheimer

sargantanes esfilagarsades en ombres llargarudes d'un sol que respira per infiltrar-se, de forma molt immoral, entre quadrats petits de reixa de pis i records d'un pati d'illa amb una franja vermella i la calç de la mitja paret les formigues atrapades dins un pot minúscul de vidre i érem petits com els quadrats i ens estiràvem per terra sangonera crits de guerra; venia la meva àvia i ens feia berenar, la memòria dels geranis i un cactus que s'ha trencat, el pou del final de casa ple de papers on hi ha dos-cents vint-i-cinc correus electrònics plens de faltes d'imaginació i un nus enorme entre el que es barreja la inversemblança del cel d'una ciutat de balcons endins perquè a fora fa soroll i ara el balcó dóna a una plaça i l'església pega cops de martell quan arribes en un altre cotxe: sargantanes, puces, mosques, mosquits, escarbats. la dansa maligna de la lluna i surto al carrer em converteixo en la nena que empaitava formigues, les esclafava amb els dits i posava una pedra en el forat de terra perquè es morissin de llàstima.

Portem a la bossa la pel·lícula "Mia Sarah"