visca la poesia, sigui en vers, en prosa, en imatges, en música
«Estoy convirtiéndome en líquido para invadir cada uno de sus orificios cuando abra la puerta. Tenaz como un pájaro recién nacido, todo boca con su único deseo, cierro los ojos y tiemblo, esperando el paraíso: va a tocarme»
una persona entre milers d'altres persones solcava l'interior d'aquella fredor. l'aparença, la frisança, l'esperit de fugir. pujada damunt d'una branca immensa imaginava urpes d'ocells. una persona entre milers que sóc, entre milers que seré, i aquest fons tan desconegut, tan amarg. la música rebota les pauses en carrers deserts. he vist que brillaves, entre milers, i m'he reconegut.
de vegades, quan rellegeixo les meves paraules, me n'adono de la dificultat. de la meva dificultat.
d'una llum de color verd he trobat que venia el vermell i el blau de la carícia (que no he donat, no podia). i ara que s'apaguen i resto en l'obscuritat d'aquesta sala tèbia, em pregunto: a on han anat tots els colors? a on han esclatat, que no és a la vora?
i omplo els mapes de carrers buits de petites passes d'un peu trenta-sis, però a velocitats incompreses, com pot ser? diu que està malalta. senyores, senyors, quinze dies sense somiar quinze dies sense respirar quinze dies a peu dret caminant món enllà. la dona que carrega mapes prem amb força els malucs: no m'aturaré, caure a terra, dolor, dolor, dolor, vaig de genolls. però no m'aturo em segueixen les branques les mànigues els passos de vianants un semàfor en groc l'olor del riu buit un paper sense llençar una formiga de cap vermell. em segueixen les paraules i camino, camino senyores, senyors com que no sento l'interior he decidit ser volàtil, tancar els ulls. demanar perdó de vegades, quan tinc dolor, camino quilòmetres. sé que al final, no sé a on, un dia m'aturo i la vida torna a començar. com pot ser? torno a ser jo cada nou cicle.
el mes de març està dedicat a l'endometriosi, una malaltia incapacitant i poc coneguda. Aquest any, pel dia de la dona, m'ha semblat que era una bona oportunitat dedicar-li uns minuts. gràcies
una de les coses que més em va agradar de la (excessivament aclamada) pel·lícula An education és aquesta peça al piano de Floyd Cramer, que apareix just al començament, juntament amb una animació ben bonica (totes les imatges del film, en general, són delicioses).
.jpg)
