com es fa per deixar d'estar trist?

Passejant sola a través dels arbres del riu, a les tardes, el sol creixia fins a dalt del cel i arribaven matins grisos vistos des d’una finestra. El terra ple de taques, la música a les orelles. La profunda soledat. La tristor. La buidor. La melangia. Els mots que pugen per les clavegueres i s’enreden en la gola. S’enfonsava el dia, la nit eterna. La manca d’aire. La nit eterna. Passejava sola entre carrers buits a les fosques. No sentia ningú, anava perduda. Ímfima. Ridícula. Una pedra esmicolada.
Per això les decisions no volgudes. La ràbia. El menyspreu. Els ulls encesos, com els fanals, el crit que no s’escolta. Després aquelll buit i un poema:
Se li van buidar els dits
I els ulls se li tornaren fang,
El cos inert
Corrent per un carrer encalçant-te.
I no hi eres.
La porta tancada,
L’esquena recolzada amb força
Sense ganes
Novament
De caure de genolls
Sobre la gespa que s’ha assecat.
Les ferides dels palmells
De tant demanar-te
A cops
Ajuden a tancar els ulls
I respirar olor de volcans.
Un record de besada
I un mot a mig dir
Una tirallonga de les nits secretes
La baixada de les pestanyes
Quan li abraces els cabells
La tendresa
Un no em deixis, si us plau,
El brindis enterrat entre el glaç
De l’hivern enigmàtic
Com es fa per deixar d’estar trist?