un detall

on es descús una frase
i on es desgela una cama, en caminar, avall
cap al teu carrer,
i perdo un mot a terra
ajupida a buscar-lo entre fulles
esbrino que al balcó em mires
i han tirat coets
perquè la nit és molt fosca
i ens feia falta un detall



(portem a la bossa "84 Charing Cross Road", de Helen Hanff)

la malaltia

que puja, arrossegant-se, desfent-t'ho tot, anihilant-ho
que puja, i has perdut l'alè, et trobes desprotegida
les nits són de suor pàl·lida, malsons
el fred insuportable dels ossos
el fred insuportable de la calor
que puja, i voldries desfer-te'n a cops de cafè
que puja, caminant amunt i avall, cap per avall, no marxa
sents com et desfàs,
lentament et desfàs,
tampoc no hi ha mans grans i càlides
només la malaltia
i tu

confidencias

sube mi otra parte por mis orejas y busca con fruición y desvelo tres pecas en un cuello transparente que se convierten en seis escalones hacia la boca; se entromete, me absorbe, el ansia en dos labios escondidos que traen una luna muda que con vergüenza no atina a encontrarnos detrás de un cristal empañado y un mundo abierto en una voz que espera tras un cable y el musgo de la lágrima que se queda para siempre atrapada en cuatro ojos que tiran a verde; un sabor, entrecortado, un cruce de playas, algún silencio que por espeso me hizo daño y después ya salimos a nadar entre las comisuras, a hacer una casa en mis zapatos, a añorar el olor de unos pinos a través de kilómetros; he metido una bolsita de arena y tú los colores de un acantilado en esa piel que está en dos lugares pero que nos robamos

esperança

Silenci.

I una pregunta
com una mosca
fent zigazagues
damunt d’una tassa de te.

Vindrà amb el dit nu
completament nu
completament nu
perquè el tanqui
dins del meu palmell?

Baixada de pestanyes.

Caiguda en picat.

(s'acaben de creuar
un camp de roses
un poema
el destí continua jugant als daus)

domingo

Y qué se hace cuando el corazón se rompe, cuando la sangre (desgarrados) llueve por la habitación y transforma las paredes sin cuadros en mejillas que han palidecido. Qué dicen los árboles de esto. Me ven caminar y callan. Y qué se hace cuando pesan las piernas y no hay nadie para recogerlas, exánimes, desechas en tallos de plantas que han sido regadas demasiado. Qué saben los pájaros de todo esto. ¿Quién me mira? No me ven. Estoy aquí. Los pedazos son parches, pecas, miles de pecas que tapan el sol que nunca ha existido.
Sentirse en el agujero profundo de la impotencia. Un bosque enfermo dentro de mi habitación. ¿Alguien sabe por qué me falta el aire? Mis pulmones son de mantequilla y trato de salir corriendo a través de las sábanas. Garras de pájaro que me suben al cielo.
¿Será que me estoy muriendo?
¿Y entonces por qué se siente tanto esta madrugada helada en los párpados cerrados?

(portem a la bossa "Princesas, olvidadas o desconocidas", el regal que més ens ha agradat dels reis)

com es fa per deixar d'estar trist?

Passejant sola a través dels arbres del riu, a les tardes, el sol creixia fins a dalt del cel i arribaven matins grisos vistos des d’una finestra. El terra ple de taques, la música a les orelles. La profunda soledat. La tristor. La buidor. La melangia. Els mots que pugen per les clavegueres i s’enreden en la gola. S’enfonsava el dia, la nit eterna. La manca d’aire. La nit eterna. Passejava sola entre carrers buits a les fosques. No sentia ningú, anava perduda. Ímfima. Ridícula. Una pedra esmicolada.
Per això les decisions no volgudes. La ràbia. El menyspreu. Els ulls encesos, com els fanals, el crit que no s’escolta. Després aquelll buit i un poema:
Se li van buidar els dits
I els ulls se li tornaren fang,
El cos inert
Corrent per un carrer encalçant-te.
I no hi eres.
La porta tancada,
L’esquena recolzada amb força
Sense ganes
Novament
De caure de genolls
Sobre la gespa que s’ha assecat.
Les ferides dels palmells
De tant demanar-te
A cops
Ajuden a tancar els ulls
I respirar olor de volcans.
Un record de besada
I un mot a mig dir
Una tirallonga de les nits secretes
La baixada de les pestanyes
Quan li abraces els cabells
La tendresa
Un no em deixis, si us plau,
El brindis enterrat entre el glaç
De l’hivern enigmàtic
Com es fa per deixar d’estar trist?

no puc

no podria dir-te, per molt que m'ho demanessis, com és que encara sóc aquí. Hi ha uns llavis amagats que encenen fanals, i esclats de volcà en alguna paraula. Necessito les teves mans per passejar.

les mentides que m'has dit

Uns ulls observen. Es mantenen a l’aguait. Però la cambra està a les fosques i ni tan sols deixa espai perquè llisqui el raig de la tarda a través d’una taca d’humitat a les parets.
A les nits, fa voltes i més voltes entre els blens de son que cauen, com una tempesta, fent-se espai a les pestanyes d’uns ulls oberts de bat a bat.
Aleshores s’aixeca i arrossega mitjons sobre les rajoles congelades. Diu en veu alta:
-No tinc res més que la nit que s’escola.
I entre els dits, deixa caure una porció de lluna opaca.
La decepció és tan forta que prem els palmells de les mans contra les orelles per no sentir l’esclat dels núvols bruts dels tubs d’escapament que pugen al cel des de l’exterior.

la planta s'ha curat

la diferència
és l'actitud
no pas un dia
o un any
l'actitud;
la diferència
entre el que puc
i el que vull
a partir d'ara
no arrossego
a partir d'ara
s'acaba el dol
a partir d'ara
com la planta
que no pesava
que es pansia
que no pesava
enfonsada
en la tristesa,
i ara menja
i es fa alta
i torna a crèixer
com la planta;
si m'equivoco
és cosa meva
la meva vida
la visc com vull,
no sóc or
sóc mussol
i el vent
esgarrapa
la visc com vull;
com la planta
ara revifo
i entenc les coses
vull anar
endavant,
si no hi ha lluna
m'invento una nit
i si l'estel
no brilla massa
l'enfonso
en la vànova.
I ja està

tot queda igual

i et penses que menjar el raïm i brindar amb cava farà que, pam!, de cop i volta el món rodi bé
doncs no
continuo amagada dins d'un calaix, la vida encara està bruta i jo continuo amb la soledat a la gola
he de parlar fluixet
no m'agrada l'any que comença perquè és igual que el que s'acaba