EmBloCA'T

EmBloCA'T és un mem per ajudar a la difusió dels blocs catalans.
Això vol dir que, si tens un bloc en català, has de recomanar en un post titulat “EmBloCA'T!” cinc blocs més que escriguin en català.
Vaja, una cadena com les de sempre, però amb una bona finalitat: fer córrer la llengua per la xarxa! :p

Els meus suggeriments són:

Salms.
El fil d'Ariadna.
Sota la creueta.
Diari d'avort.
El pèndol de les petites oscil·lacions.

I no us en dic ni una paraula, perquè cal que els tasteu vosaltres solets, de debò... Però us asseguro que tots cinc escriuen de meravella.

tot rutlla...

malenconia

Per acabar amb les bones notícies de l'any nou (o potser és un final abans del bis), cal destacar dues estrenes de cinema que em tenen mossegant-me les ungles.

De la primera, que ja està al cinema, què en puc dir? Ja n'havia parlat i no veia el moment de saber quan arribava al Mediterrani! Amants de la poesia romàntica anglesa: finalment (després de taaaant de temps) estrenen Bright star, la pel·lícula de la Jane Campion sobre l'enamorament del poeta John Keats.



La sorpresa inesperada ha estat saber que la novel·la que de Murakamai que jo vaig llegir amb el títol de Tòquio blues, també ha estat convertida en pel·lícula:



Per posar punt i final, un poema de Keats i la cançó dels Beatles que dóna vida a la novel·la japonesa.

Oda a la malenconia

No, no, no vagis al riu de l’oblit,
ni exprimeixis l’acònit púrpura,
Desitjant el seu verinós vi.
Ni deixis que el teu pàlid front sigui besat
Per la nit, rubí raïm de belladona.
Ni fagis el teu rosari amb fruites del bosc
Ni deixis que l’escarabat ni l’arna visquin a la
teva trista ment
Ni que l’òliva pernoctadora sigui
una companya en els misteris de la teva tristesa sense fi:
Perquè l’ombra a l’ombra torna, adormida.
I afoga la vigília angoixant de l’ànima.

Però quan la malenconia arriba,
Repentina des del cel com un núvol ploraner,
Que rega les flors cuidades pel sol.
I abril amaga el verd turó en una mortalla.
Aleshores eixuga la pena en una rosa del matí.
O en el salat arc de San Martí de les ones marines.
O en la riquesa rodona de les peonies
O si la teva amant la seva abundosa ira mostra
Pren la seva mà i deixala tronar
I mira el profund dels seus incoparables ulls.

Amb la bellesa viu, bellesa que morirà:
I amb la joia del seu dit que sobre els llavis
sempre diu adéu,
Desitjant l’’adéu i amb plaer dolorós
L’abella es torna verí,
Doncs al temple del desig amb el seu vel,
la malenconia és sagrada,
Encara que només la pot veure aquell que amb infatigable
llengua menja el raïm fatal de la joia.
La seva ànima provarà la tristesa del seu poder
I l'exposarà entre els seus ennuvolats trofeus.

John Keats
(Traducció de l'anglès: Marta Salvador)

she's waiting like an iceberg

All the muscles tighten in her face
Buries her soul in one embrace
They're one and the same
Just like water

KT Tunstall, Other side of the world



Aprofitant l'iplus de la tele, que et deixa gravar coses quan no les pots veure, he vist un fotimer de pel·lis que tenia pendents. Algunes d'aquestes m'han colpit força. Entre elles hi ha Iris, protagonitzada per la Kate Winslet i la Judi Dench: una recrea la vida de jove de l'escriptora Iris Murdoch; i l'altre, la vida de gran.

Iris Murdoch va ser una importantíssima escriptora anglesa que mereixia haver guanyat el Nobel de literatura abans de morir. Autora de més de vint novel·les d'una qualitat excepcional, va ser una magnífica "domadora de paraules", algú que coneixia a la perfecció la llengua anglesa i sabia donar-li una força gairebé comparable a la que li donà Shakespeare en el seu dia. A més a més, també va aconseguir representar a la perfecció en la seva ficció la personalitat superficial i l'amagada de tot un seguit de personatges que donaven forma a la societat que li havia tocat viure. Darrere d'aparents novel·les d'embolics emocionals s'amaga la realitat dura, sense màscares, i la solitud, la hipocresia i l'egoisme inherents de la raça humana. Tot això embolicat amb un toc màgic, amb alguna mena de vareta onírica que li dóna la gràcia definitiva a les seves històries. Una no tanca mai una novel·la de la Iris Murdoch sense quedar-se abans una bona estona amb el llibre sobre la falda i la mirada enganxada en algun punt inexistent, preguntant-se moltes coses sobre ella mateixa i els que l'envolten. I mira el món des de perspectives noves.

La pel·lícula, per desgràcia, no és res de l'altre món i, a més, representa la part més crua i depriment de la vida d'aquest geni de la literatura: l'alzheimer que va arribar per emportar-se allò que ella més apreciava, la capacitat de raonar i escriure. La duresa de la malaltia, que jo he conegut de forma colpidora en la figura de la meva àvia, va acabar amb l'Iris Murdoch forta i domadora de mots, va posar punt i final a l'equilibri i a un pou inesgotable de lingüística humana, si això es pot dir o existeix. La pel·lícula, com imaginareu, és fins i tot desagradable. Però val la pena acostar-se a ella a través de dues actrius tan espectaculars com les que li donen vida: és increïble com de bé representa la Judi Dench el deteriorament mental de l'escriptora, quina capacitat té d'expressar l'alzheimer en els seus ulls.

Un altra pel·lícula que sí que us recomano, però que també és molt dura, és Gran Torino, del Clint Eastwood qui, com sempre, està fabulós fent d'ell mateix, i juga amb el tema del racisme com si es tractés d'un joc de nines russes, des de la guerra de Corea (que seria la nina més gran) fins a les bandes juvenils de l'actualitat: tot és anar treient nines i nines i nines i s'arriba sempre als mateixos tòpics i abusos. És clar que el missatge que ens transmet és el que esperem: no ens quedem en la superfície, mirem de front la realitat, hem de conèixer les persones pel que són realment.

I dues pel·lícules que es poden oblidar fàcilment són la d'El club de lectura Jane Austen, tot i que a mi em va semblar més entretinguda que el llibre en què està basada; i Becoming Jane, una pel·lícula ambientada en la joventut de l'escriptora i que és de gran bellesa visual.

feliç diada!

feliç dia a tots els catalans! gràcies als llunàmbuls per la fotografia. aprofito per repetir una cançó del roger mas, amb lletra d'un poema d'en mossèn cinto verdaguer, que és preciosa.

Caminant

Mig segle fa que pel món
vaig, camina que camina,
per escabrós viarany
vora el gran riu de la vida.
Veig anar i veig venir
les ones rodoladisses:
les que vénen duen flors
i alguna fulla marcida,
mes les ones que se’n van
totes s’enduen ruïnes.
De les que em vénen damunt
quina vindrà per les mies?

Una barca va pel riu
d’una riba a l’altra riba;
fa cara de segador
la barquera que la guia.
Qui es deixa embarcar, mai més
torna a sa terra nadiua,
i es desperta a l’altre món
quan ha feta una dormida.
Barquereta del bon Déu,
no em faces la cara trista:
si tanmateix vens per mi,
embarca’m tot de seguida;
lo desterro se’m fa llarg,
cuita a dur-me a l’altra riba,
que mos ullets tenen son
i el caminar m’afadiga.

Jacint Verdaguer

la distància

Well I've been running
But I've been running around
Now there's nothing left for me to do
But sit around and see the view

And see the distance
Everybody wants to run
And I'm no different
Feeling like the only one

Travis, The distance



Aquest estiu he seguit la meva típica línia recta de lectures que m'agraden. Com que estava molt cansada i no tenia ganes de moure un dit, la solució fàcil i plaent era endur-me de la Catalònia una pila de llibres que, a priori, sabia que no em decebrien i així m'estalviava cap altre esforç. No vull treure mèrit a cap dels llibres que m'han acompanyat aquest mes, però si algú espera novetats en la meva tria, que torni d'aquí unes setmanes. Ara per ara és més lectura "de dones", més Japó, més època victoriana... Us en comento els tres més rellevants:

Carmen Laforet, Al volver la esquina: és una novel·la que es va publicar quan l'escriptora ja havia mort. A mi m'ha recordat força l'estil de la Carmen Martín-Gaite però li ha faltat un pessic d'alguna cosa que encara no sé definir. La Martín-Gaite també té una novel·la pòstuma, Los parentescos, que malgrat tot és rodona, i aquesta, a mi, se'm va fer coll amunt quan la vaig començar. He de dir que de la Laforet sempre n'he esperat més. Em va colpir amb Nada (potser perquè aleshores jo vivia al costat del carrer Aribau i era a punt d'estudiar a la Central, o vés a saber) però no em va convèncer anys després quan li vaig llegir La mujer nueva, que no em vaig creure de cap de les maneres. Per articles que n'he llegit, sembla ser que ella podria haver estat una escriptora molt important, però que la seva personalitat i la situació política i personal que li va tocar viure no la van fer obrir aquesta porta. Tot i que això són especulacions meves agafades d'aquí i d'allà, és possible que Laforet tingués alguna mena de fòbia social i sobretot alguna crisi personal relacionada amb la figura del qui fou el seu marit, l'escriptor Ramón J. Sender. Insegura i carregada de tantes punyetes com encara arrosseguem les dones un segle després, va deixar en l'ombra la seva gran capacitat intel·lectual?

Haruki Murakami, El salze cec i la dona adormida: llibre de relats del meu fetitxe japonès. Com que m'agrada amb passió per la seva misteriosa manera de no posar finals i la gràcia que té creant atmosferes que semblen estar buides però no deixen d'encisar-nos, vaig gaudir moltíssim d'aquest llibre (molt fàcil d'empassar en la col·leció La Butxaca en català!). Però he de dir que, malgrat tot, prefereixo el Murakami de les novel·les, ja que resulta molt més versemblant el seu món oníric i trist quan el desenvolupa de manera més extensa.

Elizabeth Gaskell, Las crónicas de Cranford: ara que es recupera la figura d'aquesta escriptora anglesa del segle XIX, val la pena fer-ne algun tast, ja que omple d'ironia la societat en què va viure dins les pàgines dels seus relats. A més, cal apuntar que va ser una dona que va tractar amb força escriptors de l'època i que casa seva era un lloc de reunió i tertúlia literària.

un mal dia: però xiulant

Try whistling this

Tales from my head
Can't buy the book
No one's listening but I guess you could
Try whistling this

You say you're tired
Liquid as water
But you'll succumb now as I stroke your back
I'm the best that you know

And every time you think of me
I hope you think of true romance
And every time you want to leave
You give us both another chance.

Warmest welcome violent stranger
He said come here as he pushed me down
Impossible to do.

In high heels walking into walls
Ever wonder if you're here at all
Try whistling this.

And my words are ringing in your ears
Drawing your attention now to all the things that you ignore
If I can't be with you I would rather have a different face
And if I can't be near you I would rather be adrift in space
And if the gods desert us now I'll turn this chapel into flames
And if someone tries to hurt you I would put myself in your place

Neil Finn

deep inside you cry cry cry

amb l'entrada del nou any (de la meva pròpia religió, vaja, d'aquella que diu que l'1 de setembre comença l'any depasseig i ja està) comencen a sortir els bolets, els col·leccionables i les bones notícies. sembla com si l'estiu fos el veritable mes de la letargia, de la "hibernació" (que no seria correcte etimològicament en aquest cas, però!) i que, una vegada hem recuperat les forces treiem del barret de copa tot un fum de conills.

per començar, les noies que dirigeixen les principals associacions d'afectades d'endometriosi a l'estat s'han posat mans a l'obra i han organitzat la I Jornada Informativa sobre aquesta malaltia crònica que encara no té cura.

Podeu llegir en aquest enllaç tota la informació sobre l'esdeveniment, que serà a l'octubre, quin és el programa previst i com apuntar-vos-hi. Tindrà lloc a Madrid, però com els polítics ja s'han encarregat de procurar que tots els camins duguin al centre, imagino que ningú tindrà gaire complicació per arribar-hi...

Espero que aquesta mena d'iniciatives vagin fent que prenguem consciència d'una malaltia tan frustrant i dolorosa.

l'amant de tota la vida

Sabia que vindries, que ja era
l'hora de parar taula dignament,
d'obrir la porta i enramar el vent
amb les paraules de la primavera.

Amor i més amor d'aquell que espera,
amor i més amor d'aquell que sent
la pentecosta de l'amor, l'advent,
i en el vent el gran crit de la bandera.

Tenia a punt, amor, totes les coses
perquè sabia que vindries, ara,
amb un escàndol de sonets i roses.

Amor i més amor i més encara,
i avemaries i vitralls i aloses,
i tots els blats novells de la tarara.


*
Amor i amor quan plou i quan fa sol,
amor quan és de dia o és de nit,
i a la taula i al llit, al primer crit,
i l'oli socarrant-se en el cresol.

L'amor, que és una pena i un consol,
un desembre plujós i abril florit,
atrevit, enardit i decidit,
que tot ho té i ho dóna i tot ho vol.

Plou i plou en finíssimes agulles,
plou i plou en la brossa, en el terrat,
plou i plou en la roba i en les fulles...

D'amor de cap a peus vinc amarat,
d'amor i de furor quan et despulles
vora el llit on t'espere despullat.

Vicent Andrés Estellés

pour le monde

i ja ha passat un altre "any". final de l'estiu: les tardes s'escurcen, la humitat pren els matins, el despertador sona a les 6.30. obro la porta de casa i és plena de pols: cedés per terra, alguna pel·lícula que no he vist i llibres oberts, panxa amunt. un petit bonsai agafa espai damunt d'una prestatgeria nova de colors. serà aquest "l'any"? no ho sé. no ho penso. només tinc ganes d'agafar l'escombra, mocador al cap, neil finn a l'equip de música i recuperar el temps d'abandó.

em feien mal les cames de no passejar.

pour le monde

he imagines the world
as the angel ascending
like the ghost of a man
who is tied up to the chair.
and he tries to believe
that his life has a meaning
with his hand on his heart.

pour le monde
pas pour la guerre

and i wake up blind
like my dreams were too bright,
and i lost my reguard
for the good things that i had
and the radio was sad,
when you listen for good.

in a hope that comes to nothing
cos' the liars moved in,
and they believe their own dark medicine...

they act so nonchalant
but he is not a dog.
perform for you in the stadium,
for the world not for the war.
and he won't hesitate
though it might lead to heartache
in the nightclub indigo,
for the world not for the war.

pour le monde
pas pour la guerre

when you listen for good...

in a hope that comes to nothing
cos' the liars have moved in,
and they brew their own dark medicine
believing it's good.
behind their jaded eyes a dilemma:
he's the best that you ever had,
he's so low you'll never know.

crowded house

sara i iacobus

Resulta inexplicable que a estas alturas, yo, Galcerán de Born, hasta hace poco caballero de la orden del Hospital de San Juan de Jerusalén, segundo hijo del noble señor de Taradell, que fue cruzado en Tierra Santa y es vasallo de nuestro señor Jaime II de Aragón, pueda creer todavía en la existencia de un destino ineludible oculto tras los aparentes azares de la vida. Sin embargo, cuando pienso en lo sucedido durante los últimos tres años –y pienso en ello con harta frecuencia– no consigo librarme de la sospecha de que un misterioso fatum, quizá ese supremum fatum del que habla la Qabalah, teje los hilos de los acontecimientos con una lúcida visión de futuro sin contar en absoluto con nuestros deseos y proyectos.

Iacobus, Matilde Asensi

(feliç tercer aniversari!)