ara sí, parada i fonda

els qui heu anat passejant amb mi des de fa gairebé dos anys o us hi heu anat afegint pel camí, us haureu adonat que darrerament la meva marxa s'ha anat alentint.

com que ja vaig tenir un bloc abans, jo ja sabia que aquestes coses passen, vull dir, hi ha moments d'intensitat bloguera, altres de mandra intensa, i temps per fer altres coses que tenen prioritat o que, senzillament, et vénen més de gust.

no estic pas avorrida del bloc ni tampoc m'he quedat sense res per dir, però sí que és cert que (per fi!) el meu passeig passa per un moment dolç i tinc moltes ganes d'ocupar el temps en altres coses.

escriure alguna altra novel·la, potser..., moblar el pis nou, això sí..., llegir força sense haver-ho d'explicar a tothora... i gaudir d'Ell i dels amics, que van retornant (les coses, al final, sempre tornen a ser al seu lloc i el camí es fa planer).

no tanco aquest indret, ni he pensat fer-ho!, el deixo obert per si algun dia necessito dir-vos alguna cosa o dir-me-la a mi des de la distància. això sí, us regalo tots els enllaços als blocs que més m'estimo, que sí que continuen actius i plens d'històries fantàstiques.

si voleu res, seré al gmail o al facebook.

DESTINS

La nit és lleu. Els dos amants s'han adormit.
Té dos presents l'Amor dintre la mà distreta.
A qui darà l'enyor? A qui l'oblit?

Josep Carner

había en su andar (si el oxímoron es tolerable) una como graciosa torpeza

seguint amb l'escolta de nena daconte, amb topo amb una cançó que es diu El aleph. I, és clar, encuriosida, la deixo fer. I me la faig pròpia. Sembla ser que se li va acudir la frase:
Tardamos tanto que salió un aleph en un rincón
després de llegir Borges i quedar entusiasmada amb la idea que en algun lloc podia aparèixer un aleph.

tota la cançó parla d'una pèrdua, interpretacions les que vulgueu, però si retornem a l'origen del que és un aleph, Borges i el seu conte rei, aquell que condensa la ficció dels seus mons, continuarem fent-nos la pregunta fins a l'infinit (com en una espiral): Què és un aleph? Tantes coses. Tot l'univers en un petit punt de llum amagat en un sòtan.

Qui mira el meu món? A qui bellugo amb els meus dits petits?

M'imagino el meu aleph com una bola de vidre plena de neu.
Pensaria Tolkien en Borges quan va inventar els palàntir?
Pot un aleph aparèixer i desaparèixer, omplir-te d'angoixa, arrabassar-te el seny? Pot retornar-te la llum si t'arrossegues pel terra? És la veritat una malaltia?

A través d'un punt puc veure l'univers i sentir el que sents i, en lloc de fer-me gran, m'he convertit en una puça.

Enhorabona per la cançó i ja tinc fam de contes de Borges (quant de temps!). Ai, que se m'oblidava. Si seguim amb la teoria dels llibres comunicants, estic acabant els contes de Saki, i això lliga amb Borges, perquè aquest els tira moltes floretes...

la guspireta

diuen que l'organisme es regenera completament cada set anys: tot en nosaltres s'ha modificat, fins i tot les línies de les mans. no em pregunteu d'on he tret això ni on ho he llegit (darrerament tinc el cap en un altre lloc). només que m'he dedicat a fer càlculs i, curiosament, cada set anys s'ha esdevingut alguna cosa a la meva vida que l'ha posat potes enlaire. podria dir, doncs, que he viscut vides diferents, com una gata.
i això, que, explicat així, no té ni solta ni volta (cabòries, que diria aquell), ho he reflexionat perquè ahir, quan tornava a casa, vaig coincidir amb Ell, que també hi tornava, i jo duia una bosseta del FNAC a la mà i ell una de MediaMarkt. tots dos ens vam regalar el mateix CD, i com dos nens petits il·lusionats amb la coincidència, vam córrer a casa a escoltar-lo.
nena daconte ens va escriure una part important del nostre canvi complet fa uns anys. la seva música, que no és d'entrada de l'estil que jo escolto, em va convéncer. és més, em va sorprendre positivament quan vaig acabar trobant-me en un concert cantant com si els conegués de tota la vida. va resultar ser un treball impecable amb poquíssims defectes.
però a la vida potser no calen set anys per comprendre que hi ha coses que tenen un moment, un de molt concret, i després, passen. quan escoltàvem ahir el treball nou, ens agradava, però enyoraven rabiosament la primera sensació, la de l'enamorament.
a la nit, quan vèiem Kyle XY enroscats al sofà, algú deia que era una sort que a ell els records li anessin tornant a poc a poc, per recuperar-los, quan la resta d'humans ens passem la vida fent grans esforços per no perdre'ls.