Lo que dices de mí no son tus opiniones, es el dulce apagón de la conciencia, es la locuacidad de lo que existe, es un puente colgante entre nosotros, son ardillas que roen las cuerdas de ese puente, son cáscaras de nueces, un arca abandonada, maderos embreados que alimentan el fuego de un náufrago asustado.
Dissabte dia 16 d'abril a partir de les 12 del migdia seré signant exemplars de La iaia és una segrestadora a la caseta de la llibreria El Cresol, a la fira del llibre de València, als Vivers.
les fulles cruixents, les punxades, les nits en blanc, el sofà fred, els mitjons gruixuts als peus, el quiròfan, els plors, l'angoixa, l'adéu, la solitud, els arbres amb les branques nues, dues persones que s'estimen, més plors, el dolor que s'arrela, el fred punyent, els arbres que han perdut les fulles, la fulla, molta feina, matinada, el cap baix, paraules, lletres, nervis, els crits, els arbres nus, la tarda s'allarga, els plors, les nits en blanc, els arbres es van vestint. i, al final, la posta del sol.
si visqués a Anglaterra, en una altra època, i em digués Elisabetta Cattlered, segurament no escriuria ni una línia. Com una dama victoriana de família benestant, em dedicaria a passejar pels meus jardins de lilàs. De tant en tant escaparia al bosquet del costat i observaria humitejar els arbres. M'embrutaria els enagos, perquè sóc maldestra, i pensaria. En res i en tot. De donar-li tantes voltes a les coses que podrien ser, oblidaria escriure. Aleshores llegiria d'una manera compulsiva i permanent. La solitud, enganxada a la gespa entre el marbre gastat, em faria creure en la immensitat de ser així. Recolliria els meus cabells negres en un monyo al clatell i deixaria caure les pestanyes sobre un vestit de color maragda.
I mai podria tenir fills.
Però vaig néixer a finals dels anys setanta i d'adolescent m'agradava la música de la ràdio en anglès. I ara, per desgràcia, et diuen que potser. Mentrestant, com una dona victoriana amb el monyo desfet, penso entre les rajoles de casa meva que val la pena escriure per no haver de seguir escoltant la pressió. Els tocadiscos van caure per l'escala i la rigidesa als llavis es queda atrapada a la funda del coixí. Olor de cuir de cotxe als cabells.
Feu-me una novel·la. Fiqueu-m'hi a dins. Anomeneu-me d'una altra manera... No deixeu tots els llibres en blanc al cantó de la tauleta, que no suporto la buidor.
abandonada la lectura, la música i el passeig, el darrer trimestre del 2010 ha suposat un canvi silenciós. el final d'un cicle descobreix el que significa per a una parella, una família, sotmetre's a un tractament de fecundació in vitro. un gran èxit de curta durada que posa la guinda a la possibilitat d'arribar a algun lloc després de tant de caminar.
i ara, addicta a Barcelona, intento recuperar a poc a poc el ritme: un peu rere un altre.
De moment, fent neteja d'un temps que ja s'ha acabat, descobreixo un "Resentimiento" de Magda Szabó en un calaix (125 pessetes). Em desprenc dels diners per por de la rapidesa dels esdeveniments i escolto com alguna cosa haurà de començar-se a moure. Tic-tac-tic-tac.
A la primavera, això sí, sortirà publicada la meva segona novel·la de LIJ, en aquest cas per a nens i nenes d'uns 10 anys, il·lustrada per la magnífica Àngels Ruiz.
rentar-se els cabells, quan es té tot el matí per fer-ho, es converteix en una mena de ritual. després d'una setmana intensa amb quatre llargs dies de repòs, els cabells s'enganxen al clatell, al front, es converteixen en gotes de pluja argilosa que tracta de romandre perpètuament a la pell: escorça d'arbre inundant la pàl·lida epidermis. agafo un ble entre els dits freds i l'estiro. deixo anar la suavitat oliosa de l'oblit i el respiro. respiro tot allò que ha succeït des de dilluns i me n'adono que cal abandonar aquesta capa per deixar que en comenci una altra. cal, doncs, desfer-se'n. la llarga cabellera s'enreda sota el raig de l'aigua tèbia. alguna cosa és diferent i es perden les clapes entre els forats invisibles. el sol puja amunt i entra a través de la finestra tancada. reflecteix l'ala d'un ocell en les canes amagades. la brutícia s'escola entre els plecs. alguna cosa és diferent. el beuratge màgic de xampús i mascaretes omple d'una olor forta les parets de la banyera. premo els cabells negres, suaus, immensos, i els dic adéu. s'eixugaran i cauran sobre l'esquena, llarguíssims, però els que resten saben que alguna cosa molt important ha passat. queda't tu amb mi. tanco l'aixeta, les falanges arrugades, els peus tous, el sòl rellisca. passo inesperadament la mà pel ventre i quan me n'adono has vingut a buscar-me i sortim a passejar, ple de cabells el terra del bany, una massa inhòspita de fils de ferro, antigues pors, els nervis a la gola. adéu, adéu.
Y estás: en el vacío y en la ausencia presente, en la que es y vive sin dejar de ser única oquedad invisible con raíces eternas. No hay mundo que la llene pero sí algo vivo que la besa y la calma.
i quan ho penso, fa quatre anys l'altre engranatge, el que ens ha portat aquí, es va posar en marxa. I des de l'altra banda del món, algú altre vivia la mateixa història i ens va cantar un disc: Jorge Drexler i els seus 12 segundos de oscuridad ens han explicat fins a portar-nos on ara estem.
Wherever you are it's 3 a.m. and I'm awake. Imagine the light upon your blue transparent face. Through coloured glass it filters down to warmest red Faded... I'm the one who reads your mind see my life in your design true companion at your side. You're gracious and good when all around is turning bad. Restless and brave when laid upon suburban grass. Your timing is right remove the sad persistent thought, hold the course I'm the one who reads your mind, see my life in your design, true companion at your side. I'll give you something for when I'm not around to make you smile And if only I could make it through and if you think it then it must be true climb into my bed wherever you are wherever you are your timing is good remove the sad persistent thought hold the course I'm the one who reads your mind Sees my life in your design True companion at your side I'll leave you something for when I'm not around To make you smile Outside that wasteland And if only I could make it through If you think it then it must be true Wherever you are
EmBloCA'T és un mem per ajudar a la difusió dels blocs catalans. Això vol dir que, si tens un bloc en català, has de recomanar en un post titulat “EmBloCA'T!” cinc blocs més que escriguin en català. Vaja, una cadena com les de sempre, però amb una bona finalitat: fer córrer la llengua per la xarxa! :p
Per acabar amb les bones notícies de l'any nou (o potser és un final abans del bis), cal destacar dues estrenes de cinema que em tenen mossegant-me les ungles.
De la primera, que ja està al cinema, què en puc dir? Ja n'havia parlat i no veia el moment de saber quan arribava al Mediterrani! Amants de la poesia romàntica anglesa: finalment (després de taaaant de temps) estrenen Bright star, la pel·lícula de la Jane Campion sobre l'enamorament del poeta John Keats.
La sorpresa inesperada ha estat saber que la novel·la que de Murakamai que jo vaig llegir amb el títol de Tòquio blues, també ha estat convertida en pel·lícula:
Per posar punt i final, un poema de Keats i la cançó dels Beatles que dóna vida a la novel·la japonesa.
Oda a la malenconia
No, no, no vagis al riu de l’oblit, ni exprimeixis l’acònit púrpura, Desitjant el seu verinós vi. Ni deixis que el teu pàlid front sigui besat Per la nit, rubí raïm de belladona. Ni fagis el teu rosari amb fruites del bosc Ni deixis que l’escarabat ni l’arna visquin a la teva trista ment Ni que l’òliva pernoctadora sigui una companya en els misteris de la teva tristesa sense fi: Perquè l’ombra a l’ombra torna, adormida. I afoga la vigília angoixant de l’ànima.
Però quan la malenconia arriba, Repentina des del cel com un núvol ploraner, Que rega les flors cuidades pel sol. I abril amaga el verd turó en una mortalla. Aleshores eixuga la pena en una rosa del matí. O en el salat arc de San Martí de les ones marines. O en la riquesa rodona de les peonies O si la teva amant la seva abundosa ira mostra Pren la seva mà i deixala tronar I mira el profund dels seus incoparables ulls.
Amb la bellesa viu, bellesa que morirà: I amb la joia del seu dit que sobre els llavis sempre diu adéu, Desitjant l’’adéu i amb plaer dolorós L’abella es torna verí, Doncs al temple del desig amb el seu vel, la malenconia és sagrada, Encara que només la pot veure aquell que amb infatigable llengua menja el raïm fatal de la joia. La seva ànima provarà la tristesa del seu poder I l'exposarà entre els seus ennuvolats trofeus.
John Keats (Traducció de l'anglès: Marta Salvador)
.jpg)
