implosió

Lo que dices de mí no son tus opiniones,
es el dulce apagón de la conciencia,
es la locuacidad de lo que existe,
es un puente colgante entre nosotros,
son ardillas que roen las cuerdas de ese puente,
son cáscaras de nueces, un arca abandonada,
maderos embreados que alimentan el fuego
de un náufrago asustado.

Jesús Aguado

(i hem arribat, novament, a la cruïlla)

signatura de La iaia és una segrestadora

Dissabte dia 16 d'abril a partir de les 12 del migdia seré signant exemplars de La iaia és una segrestadora a la caseta de la llibreria El Cresol, a la fira del llibre de València, als Vivers.

Us hi espero!

les etapes que es deixen enrere

les fulles cruixents, les punxades, les nits en blanc, el sofà fred, els mitjons gruixuts als peus, el quiròfan, els plors, l'angoixa, l'adéu, la solitud, els arbres amb les branques nues, dues persones que s'estimen, més plors, el dolor que s'arrela, el fred punyent, els arbres que han perdut les fulles, la fulla, molta feina, matinada, el cap baix, paraules, lletres, nervis, els crits, els arbres nus, la tarda s'allarga, els plors, les nits en blanc, els arbres es van vestint. i, al final, la posta del sol.

gràcies pel tacte de les teves mans.

a vegades, a l'abril, és el que passa

els quaranta són meus

per molts molts anys (we don't wear any wings...)

I've got an angel
She doesn't wear any wings
She wears a heart that could melt my own
She wears a smile that could make me want to sing

She gives me presents
With her presence alone
She gives me everything i could wish for
She gives me kisses on the lips just for coming home

She can make angels
I've seen it with my own eyes
You got to be careful when you you've got good love
'cause them angels will just keep on multiplying

But you're so busy changing the world
Just one smile and you could change all of mine
We share the same soul
Oh oh oh ohh

We share the same soul
Oh oh oh ohh
We share the same soul
Oh oh oh ohh
Oh oh oh ohh
Mmm mmm mmm mmm

la iaia ja està aquí!

anomeneu-me d'una altra manera

si visqués a Anglaterra, en una altra època, i em digués Elisabetta Cattlered, segurament no escriuria ni una línia. Com una dama victoriana de família benestant, em dedicaria a passejar pels meus jardins de lilàs. De tant en tant escaparia al bosquet del costat i observaria humitejar els arbres. M'embrutaria els enagos, perquè sóc maldestra, i pensaria. En res i en tot. De donar-li tantes voltes a les coses que podrien ser, oblidaria escriure. Aleshores llegiria d'una manera compulsiva i permanent. La solitud, enganxada a la gespa entre el marbre gastat, em faria creure en la immensitat de ser així. Recolliria els meus cabells negres en un monyo al clatell i deixaria caure les pestanyes sobre un vestit de color maragda.

I mai podria tenir fills.

Però vaig néixer a finals dels anys setanta i d'adolescent m'agradava la música de la ràdio en anglès. I ara, per desgràcia, et diuen que potser. Mentrestant, com una dona victoriana amb el monyo desfet, penso entre les rajoles de casa meva que val la pena escriure per no haver de seguir escoltant la pressió. Els tocadiscos van caure per l'escala i la rigidesa als llavis es queda atrapada a la funda del coixí. Olor de cuir de cotxe als cabells.

Feu-me una novel·la. Fiqueu-m'hi a dins. Anomeneu-me d'una altra manera... No deixeu tots els llibres en blanc al cantó de la tauleta, que no suporto la buidor.

a fer la mà el 2010

abandonada la lectura, la música i el passeig, el darrer trimestre del 2010 ha suposat un canvi silenciós. el final d'un cicle descobreix el que significa per a una parella, una família, sotmetre's a un tractament de fecundació in vitro. un gran èxit de curta durada que posa la guinda a la possibilitat d'arribar a algun lloc després de tant de caminar.

i ara, addicta a Barcelona, intento recuperar a poc a poc el ritme: un peu rere un altre.

De moment, fent neteja d'un temps que ja s'ha acabat, descobreixo un "Resentimiento" de Magda Szabó en un calaix (125 pessetes). Em desprenc dels diners per por de la rapidesa dels esdeveniments i escolto com alguna cosa haurà de començar-se a moure. Tic-tac-tic-tac.

A la primavera, això sí, sortirà publicada la meva segona novel·la de LIJ, en aquest cas per a nens i nenes d'uns 10 anys, il·lustrada per la magnífica Àngels Ruiz.

La resta, un garbuix.