bilingüe

al depasseig no acostumem a ficar-nos en política, que en parlin els que en saben, però hi ha coses que fan mal, que ofenen, que t'omplen d'una pena punyent i corrosiva... sense que serveixi de precedent:

jo tinc dues llengües.
jo he tingut un avi i una àvia amb una llengua.
y un abuelo y una abuela con otra.
una mare andalusa.
un pare català.
amics que parlen català. amiques que no parlen català. a barcelona, la meva generació parla dues llengües sense complexos.
puc comprar en castellà allà on vagi.
i agafar taxis.
i fer entrevistes de treball.
i anar a classe.
no puc fer el mateix en català.
molts dels meus professors no sabien català.
hi ha molta gent que no m'entén.
no vol entendre'm.
jo conec cançons de bressol en dues llengües.
als meus periquitos els parlo català i castellà.
i tinc una capacitat més gran d'aprendre idiomes.
puc mantenir una conversa alhora amb un castellà i un català i anar saltant boing boing de llengua sense equivocar-me.
m'agraden les pel·lis en versió original.
m'encanta m-clan.
i antònia font.
mai ningú m'ha dit que li parli en cristià, faci el favor, senyoreta, quan m'hi he dirigit en castellà.
no acostumo a veure faltes ortogràfiques a les cartes dels restaurants en castellà.
el castellà és una de les llengües més parlades del món.
conec una dona fantàstica que va anar a ensenyar castellà a uns nens d'un poble petit de l'Ebre fa anys.
mon pare era castigat físicament si parlava o escrivia en català.
escriure no l'escrivia, ningú no li va ensenyar a fer-ho.
no m'agrada que no es respecti la memòria.
que no es recordin coses del passat.
no es demanen diplomes oficials de coneixement del castellà per treballar a Espanya.
es demanen nivells de català per treballar a Catalunya.
la meva llengua no és folklore.
no és un souvenir de botiga de les rambles.
jo penso en català.
jo parlaré als meus fills en català.
Ell parlarà als nostres fills en castellà.
jo respecto el castellà.
jo utilitzo el castellà.
el castellà està molt lluny de desaparèixer d'enlloc, perquè cada cop té més parlants.
a mi cada vegada m'entenen menys quan parlo en català.
tristesa lingüística.
fa mal.
jo bloguejo en català.
jo escric en català.
somio en català.


and I feel like amb talking in a language I don't speak

4 caminants:

Joan Vecord ha dit...

T'has deixat de comentar dues coses:

(1) Com a exemple de què tots els animals poden aprendre català (malgrat que alguns homínids s'entestin en ser un exemple vivent de lo contrari), hauries pogut comentar que els animals que hem tingut (Toni, Txiqui, Oliver, Dolça, etc.) ens han entès sempre, tant quan nosaltres ens hi adreçàvem (i adrecem encara) en català com quan la mare ho fa en castellà.

(2) Com a bon exemple de què "la sang" no determina res (perquè hi ha massa racista suelto), també podries haver comentat que tenim 4 tiets materns (és a dir, andalusos), un dels quals, la Pili, parla en català perfecte de manera habitual ("perfecte" però no "normatiu", perdó per insistir en la meva batalleta personal) perquè ràpidament es va casar amb l'Antònio, un pagès del Baix Llobregat. I, en l'altre extrem hi tenim el tiet Pepe, a qui mai no hem sentit proferir cap paraula en català i que sovint no ens entén quan nosaltres l'emprem. I a l'entremig la mare i la tieta Mati, que habitualment s'expressen en castellà (i quan ho fan en català és amb accent Montilla) però que t'entenen perfectament i per tant possibiliten una conversa realment bilingüe.

A més, també matisaria i ampliaria un dels teus versos: quan dius "a Barcelona, la meva generació parla dues llengües sense complexos", jo ho diria així:

a Barcelona, alguns de la meva generació
parlen dues llengües sense complexos ;
uns altres, també sense complexos,
en parlen només una:
la comuna ;-)

PS: perdó per la conya amb el cony de Manifiesto dels fatxes aquells...

JOAN CALSAPEU ha dit...

Jo de vegades sí que escric -de mala gana- sobre política. Voldria poder-me'n estar, que no m'hi forcessin, que les qüestions polítiques es tractessin amb normalitat a les tribunes que fan al cas -podent-hi participar si t'abelleix, respectuosament i amb racionalitat. Però és que no ens deixen, Elisabet. Mira com ens hem de veure: com gats que es defensen panxa enlaire, sense urpes ni ullals, d'un rinoceront que els vol esclafar.

Elena ha dit...

Amb la meua mare parle valencià/català. és la meua llengu materna amb tot el que això comporta. Tambien domino el castellano, però m'entritisc quan a l'administració parle castellà perquè NECESSITE que m'atenguen amb certa educació i rapidesa, quan parle valencià en certs àmbits i la gent es queda estranyada (que parlaré una variant del xinés en compte de valencià?, i una llarga llista de situacions surreals que vivim els que pensem, parlem i somiem en valencià, la llengua amb la que parle amb ma mare.
Molts bespetons a tots els que llisquen aquest interessantíssim bloc!
I a l'autora, milers!!!

elisabet ha dit...

ivan (amb barret de palla): tot aquest desficaci del manifest és per fer-hi conya, quin remei...!
els casos explicats al post podrien haver-se allargat, i me'n vénen al cap un bon grapat més, però si els afegeixo acabaré de molt mala llet.

joan: però el gat és un animal audaç i té moltes vides... ;)

elena: maquíssima! he aconseguit per a tu soleta el llibre que em vas demanar, però debades! ja en parlarem, només hauràs d'esperar una mica... bespetonarrosssss!

 

passejant barcelona