quan menys t'ho penses... surt el sol














adéu, petit. sempre t'estimarem.

més enllà

Per cada gest
que lleva fruit,
pròdiga
escampadissa
de flor vermella.
Vida, excés,
hemorràgia:
Imponderable
tresor
de la pèrdua.

Maria Mercè Marçal

un punt de suport cada dia

rentar-se els cabells, quan es té tot el matí per fer-ho, es converteix en una mena de ritual. després d'una setmana intensa amb quatre llargs dies de repòs, els cabells s'enganxen al clatell, al front, es converteixen en gotes de pluja argilosa que tracta de romandre perpètuament a la pell: escorça d'arbre inundant la pàl·lida epidermis. agafo un ble entre els dits freds i l'estiro. deixo anar la suavitat oliosa de l'oblit i el respiro. respiro tot allò que ha succeït des de dilluns i me n'adono que cal abandonar aquesta capa per deixar que en comenci una altra. cal, doncs, desfer-se'n.
la llarga cabellera s'enreda sota el raig de l'aigua tèbia. alguna cosa és diferent i es perden les clapes entre els forats invisibles. el sol puja amunt i entra a través de la finestra tancada. reflecteix l'ala d'un ocell en les canes amagades.
la brutícia s'escola entre els plecs. alguna cosa és diferent. el beuratge màgic de xampús i mascaretes omple d'una olor forta les parets de la banyera.
premo els cabells negres, suaus, immensos, i els dic adéu. s'eixugaran i cauran sobre l'esquena, llarguíssims, però els que resten saben que alguna cosa molt important ha passat.
queda't tu amb mi.
tanco l'aixeta, les falanges arrugades, els peus tous, el sòl rellisca.
passo inesperadament la mà pel ventre i quan me n'adono has vingut a buscar-me i sortim a passejar, ple de cabells el terra del bany, una massa inhòspita de fils de ferro, antigues pors, els nervis a la gola. adéu, adéu.

en l'espera


i en aquella setmana, aquell poema

Estás

Y estás: en el vacío
y en la ausencia presente,
en la que es y vive
sin dejar de ser única
oquedad invisible
con raíces eternas.
No hay mundo que la llene
pero sí algo vivo
que la besa y la calma.

Ernestina de Champourcín

http://www.elmundo.es/elmundosalud/2010/11/19/mujer/1290165976.html

(obrim parèntesi)

sense por...



cançó brutal del Damià Olivella. Per passar aquesta muntanya russa!

l'altre engranatge (parèntesi obligat)

ahir tot va començar... :)

i quan ho penso, fa quatre anys l'altre engranatge, el que ens ha portat aquí, es va posar en marxa. I des de l'altra banda del món, algú altre vivia la mateixa història i ens va cantar un disc: Jorge Drexler i els seus 12 segundos de oscuridad ens han explicat fins a portar-nos on ara estem.

(parèntesi obligat)



Stuff and nonsense

Disobey my own decisions.
I deserve all your suspicion.
First it's yes and then it's no,
I dilly dally down to a duo.

But I got no secrets that I babble in my sleep.
I won't make promises to you that I can't keep.

And you know that I love you,
Here and now, not forever.
I can give you the present,
I don't know 'bout the future,
that's all stuff and nonsense.

I once lived for the future,
Every day was one day closer.
Greener on the other side,
This I believed before I met you.

I soon learned your love burned brighter than the stars in my eyes.
Now I know how and when
I know where and why.

And you know that I love you,
Here and now, not forever.
I can give you the present,
I don't know 'bout the future,
That's all stuff and nonsense.

Tim Finn (Split enz)

versió de l'Eddie Vedder (per la carmeta!)



(tornem en dos mesos)

(parèntesi obligat)

Wherever you are

Wherever you are
it's 3 a.m. and I'm awake.
Imagine the light
upon your blue transparent face.
Through coloured glass
it filters down to warmest red
Faded... I'm the one who reads your mind
see my life in your design
true companion at your side.
You're gracious and good
when all around is turning bad.
Restless and brave
when laid upon suburban grass.
Your timing is right
remove the sad persistent thought,
hold the course
I'm the one who reads your mind,
see my life in your design,
true companion at your side.
I'll give you something
for when I'm not around
to make you smile
And if only I could make it through
and if you think it then it must be true
climb into my bed
wherever you are
wherever you are
your timing is good
remove the sad persistent thought
hold the course
I'm the one who reads your mind
Sees my life in your design
True companion at your side
I'll leave you something for when I'm not around
To make you smile
Outside that wasteland
And if only I could make it through
If you think it then it must be true
Wherever you are

Neil Finn



(tornem en dos mesos)

EmBloCA'T

EmBloCA'T és un mem per ajudar a la difusió dels blocs catalans.
Això vol dir que, si tens un bloc en català, has de recomanar en un post titulat “EmBloCA'T!” cinc blocs més que escriguin en català.
Vaja, una cadena com les de sempre, però amb una bona finalitat: fer córrer la llengua per la xarxa! :p
I no us en dic ni una paraula, perquè cal que els tasteu vosaltres solets, de debò... Però us asseguro que tots cinc escriuen de meravella.

tot rutlla...

malenconia

Per acabar amb les bones notícies de l'any nou (o potser és un final abans del bis), cal destacar dues estrenes de cinema que em tenen mossegant-me les ungles.

De la primera, que ja està al cinema, què en puc dir? Ja n'havia parlat i no veia el moment de saber quan arribava al Mediterrani! Amants de la poesia romàntica anglesa: finalment (després de taaaant de temps) estrenen Bright star, la pel·lícula de la Jane Campion sobre l'enamorament del poeta John Keats.



La sorpresa inesperada ha estat saber que la novel·la que de Murakamai que jo vaig llegir amb el títol de Tòquio blues, també ha estat convertida en pel·lícula:



Per posar punt i final, un poema de Keats i la cançó dels Beatles que dóna vida a la novel·la japonesa.

Oda a la malenconia

No, no, no vagis al riu de l’oblit,
ni exprimeixis l’acònit púrpura,
Desitjant el seu verinós vi.
Ni deixis que el teu pàlid front sigui besat
Per la nit, rubí raïm de belladona.
Ni fagis el teu rosari amb fruites del bosc
Ni deixis que l’escarabat ni l’arna visquin a la
teva trista ment
Ni que l’òliva pernoctadora sigui
una companya en els misteris de la teva tristesa sense fi:
Perquè l’ombra a l’ombra torna, adormida.
I afoga la vigília angoixant de l’ànima.

Però quan la malenconia arriba,
Repentina des del cel com un núvol ploraner,
Que rega les flors cuidades pel sol.
I abril amaga el verd turó en una mortalla.
Aleshores eixuga la pena en una rosa del matí.
O en el salat arc de San Martí de les ones marines.
O en la riquesa rodona de les peonies
O si la teva amant la seva abundosa ira mostra
Pren la seva mà i deixala tronar
I mira el profund dels seus incoparables ulls.

Amb la bellesa viu, bellesa que morirà:
I amb la joia del seu dit que sobre els llavis
sempre diu adéu,
Desitjant l’’adéu i amb plaer dolorós
L’abella es torna verí,
Doncs al temple del desig amb el seu vel,
la malenconia és sagrada,
Encara que només la pot veure aquell que amb infatigable
llengua menja el raïm fatal de la joia.
La seva ànima provarà la tristesa del seu poder
I l'exposarà entre els seus ennuvolats trofeus.

John Keats
(Traducció de l'anglès: Marta Salvador)



she's waiting like an iceberg

All the muscles tighten in her face
Buries her soul in one embrace
They're one and the same
Just like water

KT Tunstall, Other side of the world



Aprofitant l'iplus de la tele, que et deixa gravar coses quan no les pots veure, he vist un fotimer de pel·lis que tenia pendents. Algunes d'aquestes m'han colpit força. Entre elles hi ha Iris, protagonitzada per la Kate Winslet i la Judi Dench: una recrea la vida de jove de l'escriptora Iris Murdoch; i l'altre, la vida de gran.

Iris Murdoch va ser una importantíssima escriptora anglesa que mereixia haver guanyat el Nobel de literatura abans de morir. Autora de més de vint novel·les d'una qualitat excepcional, va ser una magnífica "domadora de paraules", algú que coneixia a la perfecció la llengua anglesa i sabia donar-li una força gairebé comparable a la que li donà Shakespeare en el seu dia. A més a més, també va aconseguir representar a la perfecció en la seva ficció la personalitat superficial i l'amagada de tot un seguit de personatges que donaven forma a la societat que li havia tocat viure. Darrere d'aparents novel·les d'embolics emocionals s'amaga la realitat dura, sense màscares, i la solitud, la hipocresia i l'egoisme inherents de la raça humana. Tot això embolicat amb un toc màgic, amb alguna mena de vareta onírica que li dóna la gràcia definitiva a les seves històries. Una no tanca mai una novel·la de la Iris Murdoch sense quedar-se abans una bona estona amb el llibre sobre la falda i la mirada enganxada en algun punt inexistent, preguntant-se moltes coses sobre ella mateixa i els que l'envolten. I mira el món des de perspectives noves.

La pel·lícula, per desgràcia, no és res de l'altre món i, a més, representa la part més crua i depriment de la vida d'aquest geni de la literatura: l'alzheimer que va arribar per emportar-se allò que ella més apreciava, la capacitat de raonar i escriure. La duresa de la malaltia, que jo he conegut de forma colpidora en la figura de la meva àvia, va acabar amb l'Iris Murdoch forta i domadora de mots, va posar punt i final a l'equilibri i a un pou inesgotable de lingüística humana, si això es pot dir o existeix. La pel·lícula, com imaginareu, és fins i tot desagradable. Però val la pena acostar-se a ella a través de dues actrius tan espectaculars com les que li donen vida: és increïble com de bé representa la Judi Dench el deteriorament mental de l'escriptora, quina capacitat té d'expressar l'alzheimer en els seus ulls.

Un altra pel·lícula que sí que us recomano, però que també és molt dura, és Gran Torino, del Clint Eastwood qui, com sempre, està fabulós fent d'ell mateix, i juga amb el tema del racisme com si es tractés d'un joc de nines russes, des de la guerra de Corea (que seria la nina més gran) fins a les bandes juvenils de l'actualitat: tot és anar treient nines i nines i nines i s'arriba sempre als mateixos tòpics i abusos. És clar que el missatge que ens transmet és el que esperem: no ens quedem en la superfície, mirem de front la realitat, hem de conèixer les persones pel que són realment.

I dues pel·lícules que es poden oblidar fàcilment són la d'El club de lectura Jane Austen, tot i que a mi em va semblar més entretinguda que el llibre en què està basada; i Becoming Jane, una pel·lícula ambientada en la joventut de l'escriptora i que és de gran bellesa visual.

feliç diada!



feliç dia a tots els catalans! gràcies als llunàmbuls per la fotografia. aprofito per repetir una cançó del roger mas, amb lletra d'un poema d'en mossèn cinto verdaguer, que és preciosa.

Caminant

Mig segle fa que pel món
vaig, camina que camina,
per escabrós viarany
vora el gran riu de la vida.
Veig anar i veig venir
les ones rodoladisses:
les que vénen duen flors
i alguna fulla marcida,
mes les ones que se’n van
totes s’enduen ruïnes.
De les que em vénen damunt
quina vindrà per les mies?

Una barca va pel riu
d’una riba a l’altra riba;
fa cara de segador
la barquera que la guia.
Qui es deixa embarcar, mai més
torna a sa terra nadiua,
i es desperta a l’altre món
quan ha feta una dormida.
Barquereta del bon Déu,
no em faces la cara trista:
si tanmateix vens per mi,
embarca’m tot de seguida;
lo desterro se’m fa llarg,
cuita a dur-me a l’altra riba,
que mos ullets tenen son
i el caminar m’afadiga.

Jacint Verdaguer

la distància

Well I've been running
But I've been running around
Now there's nothing left for me to do
But sit around and see the view

And see the distance
Everybody wants to run
And I'm no different
Feeling like the only one

Travis, The distance



Aquest estiu he seguit la meva típica línia recta de lectures que m'agraden. Com que estava molt cansada i no tenia ganes de moure un dit, la solució fàcil i plaent era endur-me de la Catalònia una pila de llibres que, a priori, sabia que no em decebrien i així m'estalviava cap altre esforç. No vull treure mèrit a cap dels llibres que m'han acompanyat aquest mes, però si algú espera novetats en la meva tria, que torni d'aquí unes setmanes. Ara per ara és més lectura "de dones", més Japó, més època victoriana... Us en comento els tres més rellevants:

Carmen Laforet, Al volver la esquina: és una novel·la que es va publicar quan l'escriptora ja havia mort. A mi m'ha recordat força l'estil de la Carmen Martín-Gaite però li ha faltat un pessic d'alguna cosa que encara no sé definir. La Martín-Gaite també té una novel·la pòstuma, Los parentescos, que malgrat tot és rodona, i aquesta, a mi, se'm va fer coll amunt quan la vaig començar. He de dir que de la Laforet sempre n'he esperat més. Em va colpir amb Nada (potser perquè aleshores jo vivia al costat del carrer Aribau i era a punt d'estudiar a la Central, o vés a saber) però no em va convèncer anys després quan li vaig llegir La mujer nueva, que no em vaig creure de cap de les maneres. Per articles que n'he llegit, sembla ser que ella podria haver estat una escriptora molt important, però que la seva personalitat i la situació política i personal que li va tocar viure no la van fer obrir aquesta porta. Tot i que això són especulacions meves agafades d'aquí i d'allà, és possible que Laforet tingués alguna mena de fòbia social i sobretot alguna crisi personal relacionada amb la figura del qui fou el seu marit, l'escriptor Ramón J. Sender. Insegura i carregada de tantes punyetes com encara arrosseguem les dones un segle després, va deixar en l'ombra la seva gran capacitat intel·lectual?

Haruki Murakami, El salze cec i la dona adormida: llibre de relats del meu fetitxe japonès. Com que m'agrada amb passió per la seva misteriosa manera de no posar finals i la gràcia que té creant atmosferes que semblen estar buides però no deixen d'encisar-nos, vaig gaudir moltíssim d'aquest llibre (molt fàcil d'empassar en la col·leció La Butxaca en català!). Però he de dir que, malgrat tot, prefereixo el Murakami de les novel·les, ja que resulta molt més versemblant el seu món oníric i trist quan el desenvolupa de manera més extensa.

Elizabeth Gaskell, Las crónicas de Cranford: ara que es recupera la figura d'aquesta escriptora anglesa del segle XIX, val la pena fer-ne algun tast, ja que omple d'ironia la societat en què va viure dins les pàgines dels seus relats. A més, cal apuntar que va ser una dona que va tractar amb força escriptors de l'època i que casa seva era un lloc de reunió i tertúlia literària.

un mal dia: però xiulant



Try whistling this

Tales from my head
Can't buy the book
No one's listening but I guess you could
Try whistling this

You say you're tired
Liquid as water
But you'll succumb now as I stroke your back
I'm the best that you know

And every time you think of me
I hope you think of true romance
And every time you want to leave
You give us both another chance.

Warmest welcome violent stranger
He said come here as he pushed me down
Impossible to do.

In high heels walking into walls
Ever wonder if you're here at all
Try whistling this.

And my words are ringing in your ears
Drawing your attention now to all the things that you ignore
If I can't be with you I would rather have a different face
And if I can't be near you I would rather be adrift in space
And if the gods desert us now I'll turn this chapel into flames
And if someone tries to hurt you I would put myself in your place

Neil Finn

deep inside you cry cry cry











amb l'entrada del nou any (de la meva pròpia religió, vaja, d'aquella que diu que l'1 de setembre comença l'any depasseig i ja està) comencen a sortir els bolets, els col·leccionables i les bones notícies. sembla com si l'estiu fos el veritable mes de la letargia, de la "hibernació" (que no seria correcte etimològicament en aquest cas, però!) i que, una vegada hem recuperat les forces treiem del barret de copa tot un fum de conills.

per començar, les noies que dirigeixen les principals associacions d'afectades d'endometriosi a l'estat s'han posat mans a l'obra i han organitzat la I Jornada Informativa sobre aquesta malaltia crònica que encara no té cura.


Podeu llegir en aquest enllaç tota la informació sobre l'esdeveniment, que serà a l'octubre, quin és el programa previst i com apuntar-vos-hi. Tindrà lloc a Madrid, però com els polítics ja s'han encarregat de procurar que tots els camins duguin al centre, imagino que ningú tindrà gaire complicació per arribar-hi...


Espero que aquesta mena d'iniciatives vagin fent que prenguem consciència d'una malaltia tan frustrant i dolorosa.


l'amant de tota la vida

Sabia que vindries, que ja era
l'hora de parar taula dignament,
d'obrir la porta i enramar el vent
amb les paraules de la primavera.

Amor i més amor d'aquell que espera,
amor i més amor d'aquell que sent
la pentecosta de l'amor, l'advent,
i en el vent el gran crit de la bandera.

Tenia a punt, amor, totes les coses
perquè sabia que vindries, ara,
amb un escàndol de sonets i roses.

Amor i més amor i més encara,
i avemaries i vitralls i aloses,
i tots els blats novells de la tarara.


*
Amor i amor quan plou i quan fa sol,
amor quan és de dia o és de nit,
i a la taula i al llit, al primer crit,
i l'oli socarrant-se en el cresol.

L'amor, que és una pena i un consol,
un desembre plujós i abril florit,
atrevit, enardit i decidit,
que tot ho té i ho dóna i tot ho vol.

Plou i plou en finíssimes agulles,
plou i plou en la brossa, en el terrat,
plou i plou en la roba i en les fulles...

D'amor de cap a peus vinc amarat,
d'amor i de furor quan et despulles
vora el llit on t'espere despullat.

Vicent Andrés Estellés

pour le monde














i ja ha passat un altre "any". final de l'estiu: les tardes s'escurcen, la humitat pren els matins, el despertador sona a les 6.30. obro la porta de casa i és plena de pols: cedés per terra, alguna pel·lícula que no he vist i llibres oberts, panxa amunt. un petit bonsai agafa espai damunt d'una prestatgeria nova de colors. serà aquest "l'any"? no ho sé. no ho penso. només tinc ganes d'agafar l'escombra, mocador al cap, neil finn a l'equip de música i recuperar el temps d'abandó.


em feien mal les cames de no passejar.

pour le monde

he imagines the world
as the angel ascending
like the ghost of a man
who is tied up to the chair.
and he tries to believe
that his life has a meaning
with his hand on his heart.

pour le monde
pas pour la guerre

and i wake up blind
like my dreams were too bright,
and i lost my reguard
for the good things that i had
and the radio was sad,
when you listen for good.

in a hope that comes to nothing
cos' the liars moved in,
and they believe their own dark medicine...

they act so nonchalant
but he is not a dog.
perform for you in the stadium,
for the world not for the war.
and he won't hesitate
though it might lead to heartache
in the nightclub indigo,
for the world not for the war.

pour le monde
pas pour la guerre

when you listen for good...

in a hope that comes to nothing
cos' the liars have moved in,
and they brew their own dark medicine
believing it's good.
behind their jaded eyes a dilemma:
he's the best that you ever had,
he's so low you'll never know.

crowded house

sara i iacobus

Resulta inexplicable que a estas alturas, yo, Galcerán de Born, hasta hace poco caballero de la orden del Hospital de San Juan de Jerusalén, segundo hijo del noble señor de Taradell, que fue cruzado en Tierra Santa y es vasallo de nuestro señor Jaime II de Aragón, pueda creer todavía en la existencia de un destino ineludible oculto tras los aparentes azares de la vida. Sin embargo, cuando pienso en lo sucedido durante los últimos tres años –y pienso en ello con harta frecuencia– no consigo librarme de la sospecha de que un misterioso fatum, quizá ese supremum fatum del que habla la Qabalah, teje los hilos de los acontecimientos con una lúcida visión de futuro sin contar en absoluto con nuestros deseos y proyectos.

Iacobus, Matilde Asensi

(feliç tercer aniversari!)

de molt lluny aquest matí el setembre sense pietat

Navegant aquesta tarda una estona per la música en català, he descobert una versió que ha fet el grup valencià Verdcel sobre una de les cançons que més m'agraden de Sau: Perestroika.
Les enllaço totes dues. Una delícia per escoltar amb aquesta lluna plena!





i omplo pàgines en blanc en blanc pàgines en blanc amb el teu nom...

món irreal (però encara possible)












els dits dels peus amagats
entre els plecs
del sofà.
ja en tinc ganes
-no em mossegaré les ungles.
he somiat que corria entre punts
i comes,
perduda,
de l'inrevés.
ara, de sobte, estiro dues mans.
calfred.
acarono la pell blanca.
mirant directament el palantir
alguna cosa em diu:
ara potser.
i és suficient.
m'alço a poc a poc.
se m'han adormit les cames.

i'm a spacewoman flying high

Per què, gòtic avall, el cansament s'escola per les cames i cau rodolant a terra, desapareix entre les rajoles i és engolit sense pietat per les clavegueres? Per què l'olor dels plàtans de l'eixample fa que caminis empentada en una direcció concreta, oh mestre zazen, i caiguin a les teves mans teles japoneses, pastissets àrabs, coca de sant jaume, fideus xinesos, un sakuraba kukicha, george sand, carmen laforet, haruki murakami i elizabeth gaskell? Quina amistat no supera una dècada enmig del paradís de la terra natal? Això és la fortuna i, sí, és cert, de vegades cal airejar-se uns anys perquè les retrobades facin bon gust i tinguin aquell caliu sincer del que és estar de debò a casa.

un llibre en un prestatge

no està amagat, tampoc a la vista. Porta un punt de llibre molt al començament: recordo que no em feia el pes. Té una dedicatòria. Fa més de tres anys i mig d'allò. Patapam. Galtada. Tot i que, ho reconec, sóc molt sincera: la meva pell ja no reacciona de la mateixa manera. Ja no ho puc recordar a dins. Hi és i sempre hi serà. La sensació de l'abisme. La bola de vidre amb mi a dins que algú va posar cap per avall, plens els meus pulmons de neu artificial.
I ara, de sobte, aquest llibre.
Suposo que no és por, el que sento. Entenc que és una defensa inconscient davant de les decisions que es prenen amb valentia. La valentia, en aquesta vida, acostuma a anar acompanyada de patapams i galtades. Al final, però, hi ha una recompensa. No a tothom li val aquesta recompensa. No tothom és capaç d'entendre la recompensa.
La recompensa no són focs artificials, no són aplaudiments, no són admiracions, no són nits profundes. La recompensa és un somriure de solitud. L'orgull d'una mateixa en mirar-se les sabates. El silenci tranquil del batec de la tarda. Casa meva. L'ansietat a la boca de l'estómac. La frustració. Els bucles infinits. La persiana abaixada. En definitiva, la vida.
I és així. Aquest llibre porta un enigma per desxifrar: si no hagués decidit viure d'acord amb mi mateixa, segurament no hauria existit dins d'aquest prestatge. Però, aleshores, seria una nina més, petita, de joguina, esclafada dins del maleter d'un cotxe que no és el seu.
Seré capaç de llegir-lo, finalment? Amb quantes gambades podria jo anar escapant de les trampes del destí...



per molts anys, vulcaneta

coses imprescindibles que una no es pot descuidar un 22 de juliol (l'ordre dels factors no altera el producte):

una minijo












l'home de la seva vida












el pink pop










un CD de moby





la marededeudevallivana












una sèrie friki









la scarpa perduta












una dosi de jane eyre




ulises











il gelatto per excel·lència












i les teves tènies!











però ho superarem (and I feel fine)



That's great, it starts with an earthquake, birds and snakes,
an aeroplane - Lenny Bruce is not afraid.
Eye of a hurricane, listen to yourself churn,
world serves its own needs, dummy serve your own needs.
Feed it off an aux speak, grunt, no, strength,
The ladder starts to clatter with fear fight down height.
Wire in a fire, representing seven games, a government for hire and a combat site.
Left of west and coming in a hurry with the furies breathing down your neck.
Team by team reporters baffled, trumped, tethered cropped.
Look at that low playing!
Fine, then.
Uh oh, overflow, population, common food, but it'll do.
Save yourself, serve yourself. World serves its own needs, listen to your heart bleed dummy with the rapture and the revered and the right - right.
You vitriolic, patriotic, slam, fight, bright light, feeling pretty psyched.

It's the end of the world as we know it.
It's the end of the world as we know it.
It's the end of the world as we know it and I feel fine.

Six o'clock - TV hour. Don't get caught in foreign towers.
Slash and burn, return, listen to yourself churn.
Locking in, uniforming, book burning, blood letting.
Every motive escalate. Automotive incinerate.
Light a candle, light a votive. Step down, step down.
Watch your heel crush, crushed. Uh-oh, this means no fear cavalier.
Renegade steer clear! A tournament, a tournament, a tournament of lies.
Offer me solutions, offer me alternatives and I decline.

It's the end of the world as we know it.
It's the end of the world as we know it. (It's time I had some time alone)
It's the end of the world as we know it (It's time I had some time alone) and I feel fine.
(I feel fine)

It's the end of the world as we know it. (It's time I had some time alone)
It's the end of the world as we know it. (It's time I had some time alone)
It's the end of the world as we know it (It's time I had some time alone) and I feel fine.

The other night I dreamt of knives, continental drift divide. Mountains sit in a line
Leonard Bernstein. Leonid Brezhnev. Lenny Bruce and Lester Bangs.
Birthday party, cheesecake, jelly bean, boom!
You symbiotic, patriotic, slam book neck, right? Right.

It's the end of the world as we know it. (It's time I had some time alone)
It's the end of the world as we know it. (It's time I had some time alone)
It's the end of the world as we know it (It's time I had some time alone) and I feel fine.

lisbeth i éowyn

Ja fa uns mesos que vaig posar punt i final a la trilogia cinematogràfica sobre els llibres del Larsson. La passió amb què he viscut tant els llibres com l'adaptació al cinema pot ser similar a la que vaig sentir quan era nena amb Tolkien i, posteriorment, amb les tres pel·lícules de Peter Jackson. Diuen que per això ja no m'agrada veure altres films sobre mons fantàstics. La Terra Mitjana ho omple tot, no cal res més. Per què creure's els mons, així barrejats i sense criteri, de Laura Gallego, de Margaret Weis, de Michael Ende, de J.K. Rowling...?

Per a mi, als 11 anys, estava clar: hi havia una Terra Mitjana i punt. Tolkien va aconseguir fer realitat un altre món absolutament creïble i versemblant, basat en el pilar que sustenta tota la seva història: la lingüística. La Terra Mitjana té diferents individus amb diferents idiomes. I aquests idiomes evolucionen, retrocedeixen, es barregen. La lingüística de la Terra Mitjana és la base de la meva fe en aquesta fantasia. La història de la llengua del món de Tolkien és una obra d'art.

En contra de totes les previsions, i sense parlar d'un autor brillant, Larsson ha resultat ser una mena de Tolkien de la novel·la negra per mi. I el pilar en què sustento la meva creença ara es una dona: es diu Lisbeth Salander. La capacitat que ha tingut Larsson per carregar-se d'una manotada els tòpics de la-dona-que-acompanya-l'heroi o l'heroïna-feta-perquè-la-jolie-la-interpreti són la base fonamental de l'èxit d'aquests llibres.

Com s'ho ha fet? Relatant de manera brillant i sense massa floritura la pèrdua de la capacitat de la protagonista d'expressar "cap a fora" per culpa dels seus traumes. Com es podia relatar millor la riquesa del món interior femení sense caure en els tòpics romàntics i bleda? Lisbeth Salander és totes les dones intel·ligents que han estat menystingudes dins d'un món occidental que es considerava tan avançat i tan correcte, tan tolerant i tan innovador, i que no ho és pas, encara no en la mida justa, amb el sexe femení. Segurament hem fet passes endavant d'ençà les nostres àvies, però no podem oblidar que continuem vivint en un escenari fonamentalment dirigit per homes. I hi ha moltes Lisbeth Salander que cobren un sou més baix, que són valorades pel cul ben posat, que no tenen l'oportunitat de mostrar els seus coneixements, que es veuen relegades al paper de mares treballadores (allò que tothom coneix per superwoman i que no és res més que un eufemisme de presonera moderna)...

A ningú hauria de deixar indiferent aquesta dona. D'alguna manera, totes hem trobat una part de nosaltres mateixes en algun dels tatuatges de la Lisbeth. Amb la mateixa intensitat que llegíem el "Jo no sóc un home!" que li engaltava l'Éowyn de Tolkien al Nazgul, i que ens va fer remoure per dins una mena de Gea intemporal que encara resta amagada, qui no se sent metafòricament representada per una dona petitona que ressuscita del fons del fang per superar les seves pors?

Els llibres de Larsson són una crida d'auxili en favor de les dones escrita en llenguatge planer i entenedor, de la mateixa manera que el món de Tolkien era un tractat de filologia que va provocar que moltes persones volguéssim apuntar-nos a estudiar lletres pures.

rèquiem per la poesia

mentre la gent es deixa vèncer per la submissió absoluta al deliri exacerbat aliè, la nostra terra clama i brama, i sortim al carrer: no ens importen els himnes i banderes dels altres, el primer són les paraules, la germanor, el record d'on provenim; la nostra terra. estem de dol, les coses no surten bé. la gent es col·loca davant de les pantalles i crida en una llengua forània. la gent que ens envolta no respecta el nostre passat. és l'opi del poble. afortunadament, aquell poble no és el meu.











Rèquiem (fragment)

Ja aixeca la seva ala la follia
per cobrir la meitat de la meva ànima,
em fa embriaga amb el seu vi de foc
i em xucla cap a la més fosca vall.

He ben entès com ara em cal
acceptar la seva victòria
i copsar tot el meu desvari
com si el deliri d'un altre veiés.

I sé que no m'ha de deixar
que m'endugui res amb mi:
(el meu prec insistent és endebades
i l'enfureixo de tant suplicar.)

Ni l'esfereïdora mirada del meu fill,
com un lament fet pedra,
ni el dia en què esclatava la tempesta,
ni l'hora en què ens trobarem al davant de les reixes,

ni la frescor tan dolça de les mans,
ni l'ombra tremolosa dels til·lers
ni cap ressò, tènue, llunyedà,
del darrer mot de consolació.

Anna Akhmàtova

Traducció: Maria-Mercè Marçal i Monika Zgustova

follow you down

en aquest 33 aniversari, em ve al cap una frase d'una dona que em va ajudar a fer passes en uns moments en què ballava sense moure els peus:

Aprèn a conviure amb tu mateixa: al capdavall, ets l’única persona amb qui estàs obligada a viure la resta de la teva vida.

I com que ja vaig força avançada en aquest aspecte, puc donar les gràcies a totes les persones amb qui no convisc, sinó amb qui comparteixo la resta de la meva vida.





Follow you down

Broken down on this lonesome highway
Just my luck that you were headed my way

(together)
We drive off into the night
(wherever)
Wherever we end up will be alright

I will follow you down wherever you go
Through every twist and turn in the road
I will follow you down wherever you go

The open air and the stars above us
There ain't a thing that can come between us

(remember)
We were strangers yesterday
(tomorrow)
We could change our lonely ways

And I will follow you down wherever you go
Through every twist and turn in the road
I will follow you down wherever you go

I will follow you down wherever you go

I will follow you down to the end of the road
I will follow you down to wherever you go

The Rembrandts



prou de tanta èpica, que torni la lírica!

Ho diu amb claredat i contundència el poeta Jordi Valls: èpica futbolística, èpica gladiadora, èpica taurina, èpica constitucional..., tanta èpica anul·la el meu lirisme.

I el meu!

I el teu?

Ja n'hi ha prou!

Afortunadament, no tot està perdut...


El pas tranquil de les vaques

Has de reconèixer que no ha anat del tot malament
som vius com vaques sagrades que campen entre l’herba
i encara caminem obstinats cap a la derrota,
l’estimball és a prop, una catifa de tous pètals
ens condueix per la sendera de la lliure esperança
“temps era temps hi hagué una vaca cega” llegeixes
però és tan natural avançar sense fer soroll
que no parem atenció a les altres vaques sotmeses;
ja ens està bé el destí planificat, amb pocs sotracs
i garantida qualitat de vida, al final
el teu viatge serà el millor viatge, sempre és així,
la mala llet, però, te la guardes, no se sap mai
quina llunyana veu esmola l’eina per escorxar-te,
al final del camí, observes com t’esperem, els murris.

Jordi Valls

em sento fràgil

la meva vida es troba dins dels meus poemes

Si jo tingués les robes brodades del cel,
teixides amb fils d'or i de plata i de llum,
les robes blaves i grises i fosques del cel,
de la nit negre, del capvespres i de la llum,
aquestes robes desplegaria jo sota els teus peus:
però, com que sóc pobre, nomes tinc els meus somnis;
he desplegat els meus somnis sota els teus peus;
trepitja amb compte, perquè trepitges els meus somnis.

W. B. Yeats (traducció d'Ernest Riera)

don't suffer in silence

Cantora nocturna

Joe, macht die Musik von damals nacht...

La que murió de su vestido azul está cantando.
Canta imbuida de muerte al sol de su ebriedad.

Adentro de su canción hay un vestido azul, hay
un caballo blanco, hay un corazón verde tatuado
con los ecos de los latidos de su corazón
muerto.

Expuesta a todas las perdiciones, ella
canta junto a una niña extraviada que es ella:
su amuleto de la buena suerte. Y a pesar de la
niebla verde en los labios y del frío gris en los
ojos, su voz corroe la distancia que se abre entre
la sed y la mano que busca el vaso.

Ella canta.


Alejandra Pizarnik


CLODIA











que obres els ulls al món...

Em preguntes, quants besos teus,
Lèsbia, em calen i necessito.
Tants com els grans de sorra Líbica
on està Cirene curulla de laserpici
entre l'ardent temple de Júpiter
i el sagrat sepulcre del vell Bat;
O tants com la munió d'estrelles, en la silenciosa nit,
que veuen els furtius amors dels homes.
Tants de petons seran suficients
per embogir al teu Catul,
que ni puguin ser comptats pels tafaners
ni la llengua viperina pugui embruixar-los.

Catul


Quaeris, quot mihi basiationes tuae,
Lesbia, sint satis superque.
quam magnus numerus Libyssae harenae
lasarpiciferis iacet Cyrenis
oraclum Iouis inter aestuosi
et Batti ueteris sacrum sepulcrum;
aut quam sidera multa, cum tacet nox,
furtiuos hominum uident amores:
tam te basia multa basiare
uesano satis et super Catullo est,
quae nec pernumerare curiosi
possint nec mala fascinare lingua.


i ara ja serem quatre i caldrà pintar una altra aquarel·la

it brings me relief

la banda sonora (i escrita!) de la meva vida es diu Crowded House. Una autèntica obra poètica cantada.



Nails on my feet

My life is a house
you crawl through the window
slip across the floor and into the reception room
you enter the place of endless persuasion
like a knock on the door
when there's ten or more things to do
Who is that calling?
you my companion
run to the water on a burning beach
and it brings me relief

Pass through the walls
to find my intentions
circle 'round in a strange, hypnotic state
I look into space
there is no connection
a million points of light
and a conversation I can't face

Cast me off one day
to lose my inhibition
sit like a lap dog on a matron's knee
wear the nails on your feet

I woke up the house
stumbled in sideways
the lights went on and everybody screamed "Surprise!"
the savage review
it left me gasping
but it warms my heart to see that you can do it too

Total surrender
your touch is so tender
your skin is like water on a burning beach
and it brings me relief

Like a night in your mind
it brings me relief
in the back door
under the stars
and the scenery is my floor
in the back room
under the stars
and the scenery is my floor



Neil Finn i jo. 24 de juny 2010. Razzmatazz, Barcelona.
Felicitat.

twice if you're lucky

a mesura que vaig creixent, augmenta amb mi la intensitat de les fòbies. la por que implosiona dins d'una persona introvertida causa amb certesa una gran quantitat de tsunamis creatius que, malgrat tot, s'empassen i van a parar a les vísceres. de què serveix, doncs, anar superant fòbies? cada passa és un poema menys coll avall, cada batec accelerat una idea pel desguàs. els nervis i la inconsistència, anem aprimant la carn i, amb ella, totes les paraules desendreçades amb melodia que no hauran de repercutir.
per primera vegada, i malgrat la tremolor de les mans, la mantega de les cames, he cantat a ple pulmó, com un canari i amb la veu fent ziga-zagues, una cançó repetitiva i nova en el meu cotxe acabat de sortir del forn. cala't, si vols. brunzeix, si vols. rellisca, protesta, enganxa't. fes el que vulguis, jo entraré en estat d'on, i cantaré you will love this one i em taparé les orelles, el camí es farà planer, i la meva vida es buidarà de poesia.



Twice if you're lucky

Breathe it out,
I can hear you now
you think reality's shut you down
And you're locked away
where you can't get out
spent a while on your back

But you know what it means to me babe
in the course of a history hey
it all makes sense to me somehow
And it's not what it used to be no
we're suddenly free to let go
and look what's happening now

You will love this one
you will love this one
and if we create something magical honey
there are times that come
these are times that come
only once in your life
and twice like mine

Do you wish to love
can you give enough
use your saving graces
in the heavy light
when the sky falls down
you can pray all you like

But you know what it means to me babe
in the course of a history hey
it all makes sense to me somehow
it's a course in philosophy yeah
what is life is it just a dream no!
the perfect mystery but somehow I know

You will love this one
you will love this one
and if we create something magical honey
there are times that come
these are times that come
only once in your life
or twice if you're lucky

And if the chance it comes round another time
you risk it all, you take the fall for what you like
And sure enough before your love has taken flight
you make a revelation. You will love this one

You will love this one
you will love this one
dream in my head something magical honey
there are times that come
these are times that come
only once in your life
or twice if you're lucky

Crowded House



divuit dies i restant

Estamos tan intoxicados uno del otro...

Estamos tan intoxicados uno del otro
Que de improviso podríamos naufragar,
Este paraíso incomparable
Podría convertirse en terrible afección.
Todo se ha aproximado al crimen
Dios nos ha de perdonar
A pesar de la paciencia infinita
Los caminos prohibidos se han cruzado.
Llevamos el paraíso como una cadena bendita
Miramos en él, como en un aljibe insondable,
Más profundo que los libros admirables
Que surgen de pronto y lo contienen todo.

Ana Ajmátova

Versión de Jorge Bustamante García



tot el que toca la mà de Neil Finn és màgic...

les òlibes i les xafarderies

gràcies, Imma.

La nit, ahir, portava dues llunes:
La del cel i la meva, cap de bona.
"Assenyalem el temps", vaig pensar jo
i era veritat.
Amb eufòria evident
avui l'home del temps prediu tempestes.

Pilar Cabot

l'orgull (i la fam)

hi ha autors que desprenen una aroma d'orgull que m'atreu a ells amb curiositat evident.

feia temps que no llegia Murakami, un dels meus escriptors preferits. After dark m'ha agradat. És Murakami, no hi ha discussió, però és un Murakami fluix, desinflat, sense novetats i "molt pel damunt". Algú hauria de deixar de dir-li allò que els seus llibres són com pel·lis de cine. I és que After dark ha vingut ràpidament com unes postres després d'El palacio de la luna, de Paul Auster, que va ser un tiberi de campionat. I les postres, quan has menjat molt i bé, l'únic que provoquen són digestions pesades.
Paul Auster també té blufs. El més curiós és que són blufs intermitents, aleshores sempre desemboliques un llibre seu pensant que potser, com els pebrots del piquillo, és el que pica. Amb Murakami ha passat que va dir tot el que havia de dir, i ara només repeteix, i amb forma de suís sense nata, el mateix. El mateix ja ens el sabem. Què més en pots treure, d'això? Un llibre que passa però que s'oblida.
I mentre trec la pols del proper àpat, una Irène Némirovsky sortideta del forn, reflexiono tímidament sobre l'Eri Asai, un dels personatges del llibre de Murakami: una noia que decideix dormir i es passa el temps complint aquesta decisió. I no sé com, salto de l'orgull evident de l'autor a l'orgull imprecís de l'Eri i em pregunto, i si jo decidís dormir?
Com puc afrontar tot el que ha de venir amb un coltell en l'obscuritat?
I el meu orgull és el que fa, mà en maluc i barbeta alçada, que cada nit llegeixi en silenci, cada dia treballi en silenci, cada migdia faci dieta en silenci, nedi en silenci, escrigui en silenci, respiri en silenci... el meu orgull és el que em manté dempeus en la son de la meva malaltia insuportable.

I per això, les nits d'insomni, són per devorar les lletres que omplen l'intestí buit.

que demà tot continuï bé, sisplau

només alçar les parpelles, el primer gest és al maluc. mentre s'espolsa la son, l'únic que li preocupa és si sent dolor. afina tots els sentits. no respira ni una mosca. potser un cotxe que passa sis pisos avall. el barri està tranquil i fa olor de matinada. gràcies, avui tampoc fa gaire mal.



Kistner, l'any 1975, va descriure el perfil psicològic de la dona amb endometriosi com a angoixada, intel·ligent, hiperactiva, egocèntrica i proteccionista. Vés a saber en què es basava aquest bon home.

i una pluja de calor invisible

per fi!, xisclen les cames, ens hem desfet de les maleïdes mitges!

anahata


Sent la buidor en ella mateixa
manifestada en un coltell
inalterable
damunt del pit
davall del ventre.
Tanca el bec l’ocell
i implosionen els silencis.
Amb les mans ofertes
sobre un llençol de plomes
li han insistit en el vol
i es desploma com una paraula
que algú ha sentit
però no ha entès.
Tinc mig cos enfonsat al fang,
demana.
I mentre l’energia s’esgota
la copa vessa en un altre lloc.
Damunt del palmell,
només resta el desig incomplert.


els galls




Mal día... dolores terribles, etcétera, y debilidad. No pude hacer nada. La debilidad no era sólo física. Debo curar mi Yo antes de poder sanar... He de hacerlo sola y ahora mismo. Es la raíz de mi incapacidad de mejorar. No controlo mi mente. He aquí la gentil alondra harta de descanso, qué insoportable sería morir, dejar recortes, fragmentos, nada verdadero terminado.
(...)
Mi vecino de habitación tiene la misma queja. Cuando por la noche me despierto, lo oigo darse vueltas. Y entonces tose. Sigue en silencio y toso yo. Y él vuelve a toser. Y así sigue largo rato. Hasta que me da la sensación de que somos como dos gallos llamándose uno al otro en un falso amanecer.

Katherine Mansfield (diari)

a woman like me, so irresponsible



A una casa de rosa no te acerques...

a una casa de rosa no te acerques
demasiado, que estragos de una brisa
o el rocío inundándola -una gota-
abatirán su muro, amedrentado.

Y atar no intentes a la mariposa,
ni escalar setos del arrobamiento.
Hallar descanso en lo inseguro
está en el mismo ser de la alegría.

Emily Dickinson

i una coma darrere un vers que no he acabat

(la vaig escoltar a House l'altra nit i no deixo de pensar-hi)



We skipped the light fandango
turned cartwheels 'cross the floor
I was feeling kinda seasick
but the crowd called out for more
The room was humming harder
as the ceiling flew away
When we called out for another drink
the waiter brought a tray

And so it was that later
as the miller told his tale
that her face, at first just ghostly,
turned a whiter shade of pale

She said, 'There is no reason
and the truth is plain to see.'
But I wandered through my playing cards
and would not let her be
one of sixteen vestal virgins
who were leaving for the coast
and although my eyes were open
they might have just as well've been closed

She said, 'I'm home on shore leave,'
though in truth we were at sea
so I took her by the looking glass
and forced her to agree
saying, 'You must be the mermaid
who took Neptune for a ride.'
But she smiled at me so sadly
that my anger straightway died

If music be the food of love
then laughter is its queen
and likewise if behind is in front
then dirt in truth is clean
My mouth by then like cardboard
seemed to slip straight through my head
So we crash-dived straightway quickly
and attacked the ocean bed

tot de vides tendres entre mans

Al jardí plou.
L’herba és dreta:
petites agulles erectes,
antenes de la terra,
esponja negra.

I jo romanc callada,
profundament retreta,
amb els fils invisibles
de tot de vides tendres entre mans.

Dona, necessària com la pedra,
sempre endinsada en la terra!


Montserrat Abelló, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, a banda d'escriure poemes magnífics, ha estat la veu en català de Sylvia Plath (i de la meva admirada Iris Murdoch) i la veu en anglès d'escriptores com ara Mercè Rodoreda o M. M. Marçal. De Sylvia Plath, quan es va posar a treballar en la seva obra, en va escriure el següent :

Per a mi quant a Sylvia Plath (...) en llegir-la per primera vegada, em vaig sentir molt propera a la seva manera d'entendre la poesia. Per fi trobava algú que creia en la força implícita de la paraula, en el seu so i qualitat intrínseca, en la identitat de cada una, no necessàriament lligada estrictament al nombre de síl·labes, sinó a la seva intensitat i durada, part indissoluble del seu significat profund, com ella mateixa ens ho diu en els seus diaris: "Fer poemes molt físics, en què el mons es plasmin en les meves paraules no en abstraccions ni pur enginy... on les paraules tinguin una aura de poder místic... dir-les en veu alta, fer-les irrefutables."

love is our resistance

i que hi hagi molts més revolts a la carretera.
i que la pluja i el sol esclatin per igual.
i que els bucles infinits siguin per cridar juntes entonant una cançó.
i que el sant jordi sigui de música.
i que I will try to fix you.

roses i llibres per tothom!


li donem la paraula al drac

demà és sant Jordi... per fi! triga tant a passar el temps fins que torna a arribar el dia més bonic de l'any...! novament hauré de viure el sant Jordi lluny de Catalunya, però això no serà tan traumàtic perquè farem un passeig literari per la Fira del llibre de Vivers d'enguany. Les novetats que hi comprem, les explicarem el cap de setmana, a la tornada del passeig i de l'excursió als Moros i cristians d'Alcoi de dissabte.
I és que ja que no puc gaudir de la Rambla engalanada de roses i lletres, aprofitaré per celebrar la cultura del País Valencià. Farem un sant Jordi diferent!
I diferent és la proposta que m'arriba a través del bloc de la magnífica il·lustradora Eva Sans, amb qui vaig poder treballar en un dels nostres llibres de primària, sobre la coneguda llegenda de sant Jordi.
Sempre hem sabut de la mà de l'heroi el que va passar, però... algú ha pensat mai quina és la versió del drac? Què en pensa la bèstia, sobre tot plegat? No us podeu perdre aquest àlbum il·lustrat per Eva Sans i escrit per Montserrat Balada, que ha publicat El Cep i la Nansa i que s'anomena: Qui diu la veritat, el cavaller o el drac?


I parlant de dracs, per sant Vicent vam anar de visita a la terra de la meva cunyada, Solsona, un lloc molt bonic i ple d'història que val la pena conèixer, ja no sols pels monuments i la vistositat dels carrers, sinó per les festes (amb dracs i gegants que ballen) i pel parlar dels seus habitants, una barreja magnífica entre el català oriental i l'occidental, única.

silence ever after

com un cranc cap endins, tot s'escola al forat del món. i recordo pujant vora un barranc, el fantasma d'una minyona en una torre. aleshores hi eres tu. ara el riu puja brut endins. com un cranc, enrere. i la tarda cau grisa. potser, diuen, la cendra del volcà de sofre ens deixarà gelats. però tu, això, ja no ho hauràs de conèixer.

premi Vale la pena

encetem el dia amb una notícia que ens ha fet molt feliços.
Des de Bloc al forn ens han concedit el premi "Vale la pena". Moltíssimes gràcies, Queti! Quina il·lusió!





Hi ha unes regles que cal seguir amb aquest premi, sisplau.

Heu de col·locar aquest segell agraint al blocaire que us l'ha atorgat tot esmentant el seu bloc, de tal manera que si cliquen al segell els hi porte. Després heu de pensar en deu blocaires més per fer-ne una cadena amb les mateixes regles, tot explicant el mateix.

Una vegada ho hàgeu pensat, cal posar els enllaços d'aquests blocs i demanar-los que seguexin la cadena. Moltes gràcies.

La meva selecció és la següent (difícil de triar, però! hi ha massa blocs que es mereixen el premi!):

Frog in love

Hidden Planet

Versos per a l'amant

Bibliopoemes

Diari d'avort

Saps què vull dir-te?

Vols llegir?

El racó de l'Anna

L'aixeta

Pequeña saltamontes

al camí de...

(i a casa d'uns bons amics trobava un poema emmarcat que em va fer caure en altres poemes, i del poema al moment actual, i del moment a l'alè sostingut)

Menos tu vientre todo es confuso...

Menos tu vientre
todo es confuso.
Menos tu vientre
todo es futuro
fugaz, pasado
baldío, turbio.
Menos tu vientre
todo es oculto,
menos tu vientre
todo inseguro,
todo es postrero
polvo sin mundo.
Menos tu vientre
todo es oscuro,
menos tu vientre
claro y profundo.

Miguel Hernández

(i Crowded House ja té primer senzill del seu Intriguer que aniré a veure a Barcelona per sant Joan)

elegant

visca la poesia, sigui en vers, en prosa, en imatges, en música

«Estoy convirtiéndome en líquido para invadir cada uno de sus orificios cuando abra la puerta. Tenaz como un pájaro recién nacido, todo boca con su único deseo, cierro los ojos y tiemblo, esperando el paraíso: va a tocarme»

Elizabeth Smart

una persona entre milers


una persona entre milers d'altres persones solcava l'interior d'aquella fredor. l'aparença, la frisança, l'esperit de fugir. pujada damunt d'una branca immensa imaginava urpes d'ocells. una persona entre milers que sóc, entre milers que seré, i aquest fons tan desconegut, tan amarg. la música rebota les pauses en carrers deserts. he vist que brillaves, entre milers, i m'he reconegut.

de vegades, quan rellegeixo les meves paraules, me n'adono de la dificultat. de la meva dificultat.



ja sóc a casa.

el costat fosc

que em perdoni mara jade skywalker, però a lady vader li encanta aquesta cançó...



little things I should've said and done, I never took the time...

i en el misteriós passar

d'una llum de color verd
he trobat que venia el vermell
i el blau de la carícia
(que no he donat, no podia).
i ara que s'apaguen
i resto en l'obscuritat
d'aquesta sala tèbia,
em pregunto:
a on han anat tots els colors?
a on han esclatat, que no és a la vora?

a barcelona, neva

i quan tornàvem, al tren, només plovia... :(



la mamma



el balcó de casa


de vegades, quan tinc dolor, camino quilòmetres


i omplo els mapes de carrers buits
de petites passes d'un peu trenta-sis,
però a velocitats incompreses,
com pot ser? diu que està malalta.
senyores, senyors,
quinze dies sense somiar
quinze dies sense respirar
quinze dies a peu dret
caminant món enllà.
la dona que carrega mapes
prem amb força els malucs:
no m'aturaré,
caure a terra, dolor, dolor, dolor,
vaig de genolls.
però no m'aturo
em segueixen les branques
les mànigues
els passos de vianants
un semàfor en groc
l'olor del riu buit
un paper sense llençar
una formiga de cap vermell.
em segueixen les paraules
i camino, camino
senyores, senyors
com que no sento l'interior
he decidit ser volàtil,
tancar els ulls.
demanar perdó
de vegades, quan tinc dolor,
camino quilòmetres.
sé que al final, no sé a on,
un dia m'aturo i la vida torna a començar.
com pot ser? torno a ser jo cada nou cicle.


el mes de març està dedicat a l'endometriosi, una malaltia incapacitant i poc coneguda. Aquest any, pel dia de la dona, m'ha semblat que era una bona oportunitat dedicar-li uns minuts. gràcies


on the rebound

una de les coses que més em va agradar de la (excessivament aclamada) pel·lícula An education és aquesta peça al piano de Floyd Cramer, que apareix just al començament, juntament amb una animació ben bonica (totes les imatges del film, en general, són delicioses).

tinc nius als braços i als cabells...









Cotidiana llegada

Estoy aquí.
Pasa. Un momento y termino.
Algo difícil sobre consonantes
absurdas... ¿Hace frío?
¿Hace amor, lluvia, viento?
¿Qué me traes?
¿Hemos tenido hijos
esta noche? Siéntate. ¿Puedes?
Quito libros, papeles. Como siempre
la invasión de las letras
que ya trepan, ¿las ves?,
por paredes y techos.

Tienes las manos pálidas
y en tu cara
amanece el cansancio.
Deja que también pasen
los árboles, contigo,
el bosque, el mar, las grandes cataratas.
Esa ardilla que tengo aquí,
en el hombro,
me cuchichea brisas
y los pájaros llenan
de insurrección la casa.
¿Quieres café, un zumo, coca-cola?
La silla tiene flojos
los huesos, has de perdonarla,
ya es vieja... (¿Un ave lira?
¿La flor del Paraíso
a punto ya de ser manzana?
¡Qué detalle!)
Quiero que estés contento
de mí. Escribo mucho.
Tanto como querías tú.
¿Qué ocurre?
La niebla se interpone, no te veo.
Los pájaros te ocultan
y esas ramas me vuelven
parte del bosque. Habla.
Que te oigan mis hojas.
Que mis ojos vegetales
te sepan cerca. Tengo nidos
en los brazos y el pelo.
Llega una taza de café volando
del comedor, y a la terraza
le nace un sauce, ese árbol triste,
ese árbol que llora.


Maria Beneyto

l'eva futura

darrerament estic una mica (perdó, molt) tipa de llegir referències i comentaris (en la majoria, sarcàstics) sobre allò que s'anomena "literatura femenina". Què és la literatura femenina? La que només llegeixen dones? La que només escriuen dones? La que llegeixen i escriuen dones? I de què serveix posar-li aquesta etiqueta? En farem un apartat nou a la llibreria del tall anglès?

Aquest bloc és un bloc personal on l'autora penja el que li sembla bé. L'autora, ja fa cosa de deu anys, va llegir un petit assaig de la Lucía Etxebarría (La letra futura. La Eva futura). Aquesta escriptora, tot i no ser massa santa de la meva devoció, em va mig obrir els ulls respecte a unes quantes coses sobre els cànons literaris tradicionals: per què la major part dels autors canònics són homes? És que les dones que han escrit o escriuen no tenen la mateixa qualitat literària per a formar part del cànon? Per què a la literatura canònica de tota la vida (pensem en Bloom, però també en els plans escolars d'abans) no se l'anomena "literatura masculina" i s'ha acabat el bròquil?

A mi m'agrada Txèkhov. I qui sigui més o menys lector habitual n'ha sentit a parlar o ha llegit algun dels seus contes. Però... coneixen Katherine Mansfield? Saben que es podrien haver parlat de tu a tu pel que fa a la qualitat dels seus escrits? Saben que Jane Austen no és novel·la romàntica de plorar i emportar-se un mocador a la galta, sinó crítica social d'una època? Tenen idea que Janet Frame va estar a punt de guanyar el premi Nobel, una escriptora silenciada perquè se la titllava de boja només perquè no seguia les convencions socials i allò que s'espera d'una dona? Mercè Rodoreda, aquella a qui la majoria consideren tova i sentimental, és l'escriptora en català traduïda a més llengües del món. I si us molesteu a llegir-ne alguna novel·la, a descobrir-ne el lirisme en cada combinació de paraules, deixareu de considerar-la un pastel per adonar-vos que la literatura que ella feia i la gran dedicació a la recuperació del català, són d'una admirable complexitat.

Aquest post podria ser etern i no arribaria enlloc: a mi m'agrada redescobrir aquestes dones a través del meu bloc. M'agrada que algunes persones no les oblidem, compartir-les i mostrar-les a altres dones i als homes que tenen l'habilitat i el do d'escriure. Una mena de feminisme literari que no exclou admirar bojament els escriptors masculins (tinc debilitat per Murakami, pot haver-hi un escriptor "més masculí"?).

Per això, si entreu aquí, heu de saber que, principalment, s'hi penja poesia, feta per mi mateixa o d'alguns escriptors i escriptores que remouen l'interior amb les seves paraules. I també s'hi parla de dones, dones anònimes, dones escriptores, dones que saben usar les lletres d'una manera excepcional i que es mereixen qualsevol tipus d'homenatge, encara que sigui tan discret i petit com un passeig.

la meva heroïna


Avui finalitza el congrés més romàntic del món, del qual aquest bloc ha format part durant el cap de setmana. I també arriba al final la votació sobre la novel·la de Jane Austen que més agrada als lectors i lectores del depasseig. Com era d'esperar, ha guanyat Pride and prejudice. Però hi ha hagut sorpreses rellevants, almenys per mi, perquè Mansfield Park no ha rebut ni un sol vot. També hi ha opcions que no em sorprenen: Sense and sensibility ha quedat segona, molt a prop de la primera, i força lluny de les altres. Al meu parer, és gràcies al fet que la meva generació, en la majoria, va conèixer aquesta novel·la per la magnífica pel·lícula d'Ang Lee, protagonitzada per Emma Thomson (Elinor), Kate Winslet (Marianne) i Hugh Grant (Edward Ferrars).
Personalment, la meva novel·la preferida és Pride and prejudice, perquè trobo que és un treball literari perfecte. He de confessar, de tota manera, que Sense and... és una de les que més m'agrada, o de les que més em va fer gaudir quan la llegia, i que Emma m'encanta perquè el personatge principal és una dona deliciosa. Gràcies a una relectura de Persuasion, també m'estic adonant que la darrera novel·la de la Jane Austen està d'absoluta actualitat pel tema que tracta i que és molt recomanable. I, al meu parer, tot i que sé que no tothom hi està a favor, la més fluixa és Mansfield Park. Tinc la teoria que, com que la vaig llegir la darrera, una protagonista com la Fanny Price se'm va fer massa pusil·lànime i feble, en comparació amb totes les altres. Fins i tot amb la Catherine Morland, heroïna del primer llibre que va publicar, Northanger Abbey, que no és res més que una noia ingènua enamorada de les novel·les gòtiques que surt al món real per a topar-hi de nassos, vaig gaudir molt més: la Catherine, tot i la seva inexperiència amb les persones de carn i ossos, és una noia de caràcter fort.
Hi ha opinions per donar i per vendre, però el que és evident és que cal llegir, almenys un cop a la vida, alguna de les novel·les de la Jane Austen. Una bona amiga em va descobrir una col·lecció que imita les llibretes moleskine de totes les novel·les de l'autora. Un dissabte a Barcelona em vaig apropar a la Casa del llibre i, mentre sonaven els germans Finn a la ràdio, i com si fos per art de màgia, van caure a les meves mans dues joies: Emma i Northanger Abbey. La col·lecció, il·lustrada per Hugh Thomson (gràcies, Carme!) i amb una bona introducció tant de la novel·la i els seus personatges, com de l'època en la qual va viure l'escriptora, és una autèntica joia de col·leccionista.
El fet que fossin precisament aquestes dues novel·les i no cap altra les que quedessin a la venda en la llibreria (i les últimes, si en voleu alguna les haureu d'encarregar a la pàgina adjunta a la il·lustració), va ser un senyal delicadament adornat per la cançó dels meus músics preferits. Va ser la meva amiga Carme qui em va descobrir la Jane Austen. I, jugant, va ser ella qui em va dir que si havia de ser una heroïna de les seves novel·les, m'anava força bé la Catherine Morland. He de dir que després de llegir Northanger Abbey no hi vaig estar gaire d'acord: una heroïna menor, a qui prenen el pèl i que no té una força com la d'Emma, per exemple, que és la seva heroïna. Amb el temps, però, he estat conscient que jo mateixa, als disset anys, i moltes de les lectores del bloc o d'altres blocs a aquesta edat o cap avall, som Catherines Morland que hem viscut amerades de llibres i que esperem viure la vida entre línies d'una novel·la. Jo m'he creuat molts cops amb Isabellas i Johns Thorpes i he estat incapaç d'adonar-me'n. No és la pròpia Catherine una mena de Quixot de l'època victoriana?
I vosaltres? Teniu una heroïna preferida? Una que admireu, que us agradi perquè sí o amb qui us sentiu identificats. Doncs voteu-la.



 

passejant barcelona