el meu llibre del 2007


Hajime té un gran amor, Shimamoto.
Però, com tot allò de la infància, com tot allò que la memòria corromp i modifica al seu gust, com tot allò que per extravagant ho convertim en màgic, sembla que Shimamoto és un gran amor inabastable, condemnat a ser sempre el seu gran amor més enllà de qualsevol vida feliç que assoleixi Hajime.
Després dels desencants de convertir-se en un adult, de la recerca del propi jo, de l'amputació dels sentiments de la seva primera nòvia, Izumi, i de moltes altres situacions agredolces, Hajime arriba a ser un home ben casat, amb fills i un negoci propi.
I només aleshores reapareix Shimamoto.
I només en aquell moment, quan tota la vida va endavant i el jazz omple de tranquil·litat el complex univers interior del protagonista, entra en escena aquest gran amor, aquesta atracció irrefrenable, el que és màgic i envoltat de misteri.
És de debò Shimamoto o és només l'altre jo de Hajime, que, malgrat tot, pugna per escapar de la bombolla còmoda i protectora d'una vida quasi perfecta?
Meravellós el capítol de la recerca del riu i la barreja que fa l'autor, sense que ens adonem en un principi, del que podria ser realitat amb el que podria ser un somni.
Quina és la història real? On està la mentida?
Sense cap mena de dubte, la meva novel·la del 2007 i el descobriment d'un escriptor que m'apassiona.

Haruki Murakami, Al sur de la frontera, al oeste del sol, Tusquets (compra'l a la catalonia!)

la meva cançó del 2007

caigut del cel el mes de maig, com una mena de tel protector, el darrer cd de travis va fer-me companyia els dies llargs i difícils de mitjan any, durant aquelles tardes inacabables a pau claris i les passejades sola per la meva ciutat tractant de recol·locar-ho tot (no és un gran CD, però va fer el seu paper).
"Closer" és, sens dubte, la cançó que identifico amb el 2007 i, qualsevol que em conegui bé, sabrà que encara (encara!) va amb mi a tot arreu...

nos casaremos en invierno

Nos casaremos ahora que llueve a carcajadas.
Vos y yo y la tierra celebraremos juntos
el verdor de los cuerpos,
el sexo de las flores,
el polen de la risa
y todas las estrellas
que vienen confundidas
en la gota de lluvia.
Pondremos inviernos en el amor
para verlo crecer
al ritmo de las plantas.
Uniremos las nubes
para formar el trueno,
uniremos la tierra con el agua.
Nos casaremos con el cielo cerrado,
cuando suenen los techos
como ametralladoras
y el canto de las ranas
suba desde el jardín
junto con un cortejo de hormigas voladoras.
Nos casaremos sin sombrillas, amor,
con la cabeza descubierta,
en un patio mojado,
oloroso de tierra,
sin otra sed más que la del uno por el otro,
con la ropa empapada,
juntando nuestros quehaceres
para que se venga el temporal
que lo va a lavar todo,
como la lluvia, amor, de cuando nos casemos.

Gioconda Belli

he llegit

iris murdoch, el castillo de arena, alianza literaria


compra'l a la catalonia!!!

encanteri

i a última hora, ens miràvem les mans,
com aquells qui en secret
han comès un crim
i busquen un mocador entre teranyines
per eixugar-se els dits amb delicadesa.

un silenci després
passaves aquests dits pels meus cabells
i ja tornava a fer olor de perfum,
engegat el motor,
el soroll de l'aigua
―el soroll de l'aigua―.

el meu últim llibre del 2007

Per motius diferents, Iris Murdoch va causar cert aldarull en les meves aficions literàries fa cosa de dos anys. Algú me la va vendre molt bé: «si llegeixes "dones", si t'agrada la literatura anglosaxona i si trobes molt interessant la psicologia dels personatges, la barreja entre la racionalitat i la sensualitat, la realitat i allò oníric, és impossible que no adoris les novel·les d'Iris».

Ara per ara només n'he llegit dues, que m'han despertat sentiments molt diferents però que, com era d'esperar, m'han deixat completament atrapada i en silenci. El silenci és la reflexió: encara no he aconseguit no quedar-me quieta, mirant endins i fent net després de llegir-la.

He de dir que «El mar, el mar», la primera que en vaig llegir, a més a més en un moment vital certament cap per avall, em va colpir. Les imatges de somni, les actuacions impossibles, els desitjos irrealitzables i una increïble sensació d'ofec giraven com a fantasmes al voltant d'una trama molt real, malgrat tot, i d'uns personatges espectacularment vius assetjats constantment pel mar. Els pensaments, els diàlegs, les actuacions i sobretot les obsessions... tot hi pren un sentit vivíssim. Em vaig quedar de pedra davant de la que em va semblar una senyora novel·la imprescindible en qualsevol biblioteca, prestatgeria o tauleta de nit.

Aleshores vaig començar a indagar sobre Iris Murdoch i vaig descobrir que va ser professora i filòsofa, que va escriure més de vint llibres, i que va morir després de patir alzheimer. Aquesta darrera dada, per la importància que té en la meva biografia, em va fer sentir encara més una atracció fascinant cap a l'escriptora i els seus treballs, una mena d'unió extratemporal i de comprensió més enllà de les línies de la seva narrativa.

Ara tinc entre les mans, i acabaré probablement aquesta setmana, «El castillo de arena» (Alianza literaria), un altre llibre de boca oberta però silenci. Ben diferent de l'anterior, em va recordar moltíssim el dilema de C.S. Lewis i l'estimada Joy, molt ben pintat a la meva pel·lícula preferida de tots els temps, Shadowlands (insuperable Anthony Hopkins). Per què acaba algú de moral irrefutable, racionalitat absoluta i vida organitzada lliure de perills atret sense remei per allò que s'aproxima a la bogeria, a l'absurd, al somni? No deu ser perquè de vegades aquest món de cristall, protegit i càlid, no és més que una enganyifa, una màscara d'infelicitat i asfíxia? No deu ser que es miren les flors quan es passeja però que realment no es veuen ni s'oloren? I no resulta embriac l'aroma d'allò que ens fascina?

Mor, el protagonista d'«El castillo de arena», no és Lewis, però també és un professor d'Oxford, també porta una vida com cal, s'enorgulleix de cara a la galeria (i per autoafirmar-se) de la seva racionalitat i moral intatxables, però viu un matrimoni i una paternitat que l'oprimeixen. No deixa de ser un ésser incomprès, incapaç d'expressar els sentiments propis perquè és incapaç d'analitzar-los des d'un punt de vista que no sigui el prudent, que no sigui el socialment convingut dins del seu cercle de relacions. Però, just quan no tocava, apareix en la seva vida Rain. I aquesta Rain-Joy (es podrien dir mil coses sobre la semàntica dels noms dels personatges femenins, oi?!) ve per agafar-lo de la mà i fer-li olorar les flors.

Existeix una pel·lícula de fa poc que es diu Iris i que protagonitzen Kate Winslet (una de les meves actrius preferides) i Judi Dench i que tracta de l'etapa final de la vida de l'escriptora, quan va estar malalta. De vegades tinc moltes ganes de buscar-la i veure-la, i d'altres em fa una mica de por. Crec que, de moment, prefereixo conèixer-la a través de les seves lletres i, més endavant, ja intentaré descobrir-la com algú de carn i ossos. Per a vosaltres, lectors que passegeu, us deixo un post ple de referències a on trobar-la i, si no us sembla suficient, també he robat un fragment d'una de les seves darreres novel·les:

«Estic tan sol, va pensar ell, ningú m'ajuda, ningú em pot ajudar, ni tan sols demano l'ajut de ningú. Però què serà de mi, no estaré millor mort? Estic simplement incomodant i contaminant la terra. Sóc un mort en vida, la gent ha de veure-ho, per què no corren allunyant-se de mi? Ells sí que se n'allunyen, ells m'eviten. Cap veu no pot agafar-me, no seré capaç de pensar novament, no seré capaç de treballar novament, estic ferit permanentment. La meva ment ja no és lliure, la meva imaginació està completament enverinada, embussada amb un verí negre. Sóc una minúscula maquinària, ja no sóc un esperit humà, el meu esperit ha mort, el meu pobre esperit ha mort». The good apprentice.

nadalejant

Ja ha passat la primera part de les festes de nadal.
M'encanta el nadal.
A casa meva sempre hem sigut poc familiars, però hem fet pinya els quatre que érem més el gos i el lloro (quan hi eren). El nadal sempre va ser la part màgica de la infantesa: amb el novembre arribava el fred temible, que no suporto, i només volia quedar-me a casa, sota les flassades, i dormir i llegir. Però, de sobte, alguna cosa fantàstica s'esdevenia, els carrers de l'Eixample s'omplien de llum, la gent s'amuntegava a les botigues, l'olor de les xurreries de la Gran Via s'alçava al cel. Una permanent sensació de «sé que ha de passar alguna cosa, sé que ha de passar alguna cosa», envaïa l'ambient de la ciutat.

I passava, perquè caminant cap a la catedral a peu anaves a topar amb la fira de Santa Llúcia. Aleshores sabies que ja havia arribat el nadal.
A partir d'aquell moment tot feia voltes com els cavallets i surava l'alegria fent repicar les orelles. Sortíem a passejar, una vegada i una altra, per les paradetes de joguines i hippies, on sempre acostumes a trobar gent del barri que havies desat al bagul de les persones que ja no formen part de la teva vida. Et vénen al cap records d'altres èpoques, mentre prens dolços, escoltes nadales en català, i et refugies del fred en alguna granja de cantonada a fer un cacaolat.
La nit de nadal a casa sempre hi va haver cagatió, de la manera que fos (normalment amb forma de capsa de cartó enorme de televisor). Al col·le també en fèiem, però es disfressava de pot de dixan, perquè el tió és un ésser a qui li agrada vestir-se de qualsevol manera segons el lloc i les circumstàncies. El fèiem cagar, després d'alimentar-lo, i ens portava llaminadures, neules, torrons, massapans i alguna joguina.

El dia de nadal menjàvem sopa de galets gegantins i la pilota ―que bona.
Després, la tarda es feia llarga però tornaven els dies de passejar. Els canelons de sant Esteve o les llufes al carrer del dia dels innocents (érem el perill de la zona: bombes fètides, xiclets, llufes, trucades telefòniques...).
Amb el cap d'any començava la sensació que alguna cosa ja estava arribant al final, però sempre va ser molt emocionant prendre el raïm a casa, barallant-nos, competint, brindant i veient els espectacles lamentables de la televisó.

El millor, però, estava per venir.
La nit de reis. Pot haver-hi res de més fantàstic?
Primer la cavalcada, que la vèiem des de casa de la Clàudia i la senyora Teresa, les porteres, i que passava pel carrer Sepúlveda. Amb aquella emoció, sopàvem en algun bar amb els pares i després marxàvem a casa amb la iaia, a dormir.
Els reis dels petits són fabulosos, no recordo cap sensació millor. Dormia, i a les cinc de la matinada ja ens llevàvem, sortíem de les habitacions i descobríem un menjador farcit fins al sostre de regals. Era com entrar en un món màgic de joguines, disfresses, dolços...
Els reis de gran també són fabulosos. Vaig esbrinar, sense remei possible, el que passava durant aquell interval de son d'infant: els pares baixaven a la Gran Via, on les paradetes bullien de gent. L'ajuntament tallava el trànsit i tots els bars posaven xiringuitos amb frànkfurts al carrer. La gent jove i la gent gran anava amunt i avall, passejant, rient, menjant, fent les darreres compres. Molts compraven un regal i el deixaven als cotxes que es posaven en cada cantonada, que els recollien per als infants dels hospitals.

Ara la meva nit de reis també és així: paradetes fins a ben entrada la matinada, frànkfurts, cerveses, xerrades, darrers detallets, una pileta de regalets a casa del carrer Consell de Cent...
El dia sis sempre es lleva trist i cansat. Les paradetes són tancades o n'hi ha que les desmunten. Alguns aprofiten per vendre a preu de saldo el gènere que els queda. Passejar-hi és moure's entre fantasmes de cava de la nit anterior. Només resta el tortell, farcidet de massapà, fava i rei, i la tornada quilomètrica a casa amb la sensació, un any més, que el nadal és màgia.
El nadal m'encanta, no ho puc evitar.

sí, sí, sí!

la meva mitja pera m'ha regalat

la minisèrie de Pride and Prejudice de la BBC!

Oooh, quines tardes, senyor Darcy!

bones festes!


blocs de lletres


el depasseig ja apareix al blocsdelletres!

la crítica de l'aigua a la revista faristol

ROIG, Elisabet. L'aigua. Picanya: Ed. del Bullent, 2007.
96 p. (Esplai; 37) ISBN 978-84-96187-67-2


Elisabet Roig descriu l'evolució psicològica d'una adolescent i la superació del seu trauma. Ho fa en una narració breu, sense digressions gratuïtes i amb un ritme ràpid. Dosifica la intriga i aconsegueix mantenir l'interès fins al final: el descobriment del motiu de la seva fòbia a l'aigua.
A l'automarginació de la Marta, que ja no es troba a gust amb la seva colla d'amics superficials, contraposa la marginació del nouvingut Nahuel, rebutjat per motius racistes i classistes. Un i altra s'ajudaran mútuament a trobar el seu propi lloc.
D'altres subtrames són incloses hàbilment, encaixant-les amb el tronc central de l'acció: l'adopció, la necessitat de la identificació amb el grup, la confusió sentimental o el prejudici contra certs grups juvenils. Potser la figura paterna, absent durant el temps de la narració i a la qual es fa referències, era una altra subtrama que no va arribar a quallar.
Amb tot, cal felicitar-se per una novel·la de i per a adolescents, escrita amb coneixement de causa, talent narratiu i respecte pels lectors, que també es pot llegir com una novel·la de misteri.

Eulàlia Barbosa ***

REVISTA FARISTOL NÚM. 59

la meva història de la literatura infantil particular (part II)

enllà del fred i de boirosos mons,
vers coves velles i calabossos fons,
ens cal partir ans surti el sol
per rescatar d'oblit el nostre or

així deia la coberta del meu llibre d'El hòbbit. Ara mateix sóc incapaç de recordar-ne l'editorial, però aquest exemplar no l'he perdut; aquest llibre (plastificat, evidentment) corre per casa dels meus pares a Barcelona i el fotografiaré com cal. El que no he pogut oblidar mai han sigut aquests versets que l'iniciaven. I és que la meva història amb Tolkien marca el meu inici de lectora gran. Podria haver sigut el final, podria haver detestat la lectura. Però no. Tot un seguit de fets van convertir-lo en "el meu llibre" i, després, tota la literatura del món ja es va poder obrir davant meu.

fèiem sisé d'EGB i el llegíem obligatòriament a la classe de català. Cal dir, per aclarir-ho, que el meu germà i jo vam estudiar fins als 9 i 11 anys respectivament en allò que s'anomena "una acadèmia de pis", que ni era un col·le privat, ni un col·le religiós, ni un col·le concertat ni un col·le públic. Era, senzillament, una acadèmia, i en els vuitanta encara n'hi havia un grapat a Barcelona i tenien fama de formar nens i nenes intel·ligents, educats, polits i laics. No toca en aquest post parlar-ne, perquè la cosa té tela, però almenys laics sí que som tots aquells que encara ens coneixem...

bé, doncs una o dues tardes a la setmana, no ho recordo, fèiem lectura en veu alta. I llegíem El hòbbit. Evidentment, per a canalla d'aquestes edats era una lectura feixuga, avorrida i molts cops, incomprensible. Si encara ens haguessin volgut il·lustrar amb un còmic que existeix sobre l'obra en qüestió... Però no. Teníem a les mans un llibre de persones grans, sense dibuixos, amb moltes pàgines, lletra petita, i que utilitzava un vocabulari català d'allò més purista. Teníem pànic al càstig, i llegíem per rigorós ordre, pronunciant amb tota la soltesa de què érem capaços i intentant entendre alguna cosa.

aleshores, a mi El hòbbit ni fu ni fa. Era avorrit perquè era obligatori, perquè l'havíem de llegir en veu alta, perquè hi havia qui llegia molt a poc a poc o no pronunciava bé les comes i això entorpia el seguiment del fil de la història... Bé, mil coses que no ajudaven a estimar-lo ni una mica.

i tanmateix, jo de petita era una nena malaltissa, una asmàtica típica de passar-se dies i setmanes al llit avorrida, de pastilles i xarops fins a l'últim pèl del cap i tipa de veure programes avorrits de la tele. però, de tant en tant passava, queia malalta i, au, aïllada a casa sense parlar amb ningú més que amb la iaia o amb la salut. I vaig tenir una crisi asmàtica a l'inici de la lectura d'El hòbbit. I estant al llit (encara al de l'habitació de davant de la cuina, amb el prestatge que m'havia de caure al cap), vaig pensar que no hi havia res més per fer que llegir. I només tenia El hòbbit. La resta, me'ls sabia ja de memòria (vegeu el post anterior).

va ser un autèntic plaer. la millor lectura que he tingut mai per ser la primera lectura important que vaig fer sola. no em va caler l'esforç inicial d'enganxar-m'hi: coneixia el principi de la història. I aleshores ja va ser apuntar-me a la colla d'en Bilbo Baggins i els nans i marxar a buscar l'Smaug. No puc dir res més que fantàstic. Absolutament fantàstic. La tria d'un camí, i la petjada de moltes coses que sóc ara. Després, d'una manera inevitable, van haver de venir El senyor dels anells (aquell mateix estiu me'l van regalar els meus pares: en català també), el Silmaril·lion, els àlbums il·lustrats, el joc de rol, altres contes, els documentals de la tele, una sèrie de dibuixos que en van fer...

Mil coses que li vaig transmetre també a mon germà, que fins i tot va aprendre a escriure tengwar, i que compartíem quan ens imaginàvem com seria de fantàstic que hi hagués una pel·li de tota l'obra i jugàvem a decidir quins actors i actrius podrien protagonitzar-la. He de reconèixer que les pel·lícules que es van fer després de veritat, van deixar-me plenament satisfeta, però no puc evitar pensar que una part d'un món que "era meu" i que formava part de la meva evolució tant com a lectora com a adolescent, es va fer pública i va deixar de tenir el regust màgic de les coses que els altres no entenen.

què en recordo més? doncs precisament una escena que jo no sabia que seria fonamental... les endevinalles de Bilbo i Gòl·lum! La bu-bu-butxaca!

sigui com sigui, puc dir molt contenta que va ser El hòbbit el meu primer llibre de persona gran, i avui, gràcies a aquesta classe de dissabte de matí, he pogut recuperar la dolça sensació de sentir-me estirada al llit, el pijama posat, les ulleres de miop, el Toni xisclant i el volum tovet a la mà. I ressonaven amb una veu ja menys infantil aquells versos enllà del fred i de boirosos mons...



Fe d'errates

Al post "when the hunger's gone" diu que la cançó de Damien Rice és "5 crimes". Ja estaria bé que només en fossin cinc, malauradament en són 9, el títol autèntic és "9 crimes". En què pensava la que passeja? Vés tu a saber! De fet amb la loteria de nadal m'ha passat igual, jo vinga a dir que 5, i resulta que a Barcelona ha sortit el 9. Sóc de lletres pures.

la meva història de la literatura infantil particular (part I)

des del mes de novembre estic fent un postgrau que es diu Diploma en cultura, lectura i literatura per a infants i joves que m'ha aportat experiències enriquidores (sobretot en l'escolta d'opinions i projectes tan interessants com els de Pau Rausell, la Fundación Germán Sánchez Ruipérez, Teresa Duran...) i d'altres de nostàlgia al més pur estil magdalena proustiana.

avui, per exemple, a la Gemma Lluch se li ha acudit preguntar-nos quin llibre ens va marcar en la infància (ja abans se'ns va interrogar sobre quin llibre ens havia fet prendre consciència de ser lectors adults) i això ha causat una mena de daltabaix emocional important carregat d'ohs i ais, jo també el vaig llegir, tens raó quins records, l'havia oblidat, etc.
jo tenia clara una cosa: havia de parlar d'El hòbbit, de Tolkien.

però abans d'explicar-ho, val a dir que he recuperat la meva veritable literatura infantil (vuit anys, penso). deixant de banda Superhumor de tota mena, els imprescindibles Tria la teva aventura de Timun Mas, Las Torres de Mallory, Els Hollister i d'altres que anaven bé per acompanyar les nits d'insomni, hi ha dos tipus de lectures que van marcar la meva història de la literatura infantil prèvia a la presa de consciència de lectora adulta.

1. El pequeño Nicolás. El llegíem al col·le, una vegada i una altra, fins atipar-nos-en. Me'l sabia de memòria. Ara no en tinc cap record concret, només de la coberta i de la forma especial com el plastificava el meu pare, que era molt diferent de com el duien plastificat la resta de nens (sí, era obligatori plastificar-se TOTS els llibres).

2. Les noies detectives. Deu ser per això que m'agrada tafanejar, ficar el nas a tot arreu, descobrir coses abans que ningú. Deu ser per això que m'agraden les coses ocultes, els misteris, tot allò esotèric que no té una explicació lògica, el romanticisme en el sentit estricte. No puc deixar de citar les meves detectives infantils preferides. D'una, la Meg, no n'he trobat foto, però adorava "Las trece brujas", llibre que llegia i rellegia i que causava una intriga que no disminuïa mai. De les altres, la Trixie Belden i la Puck, us en deixo les cobertes que jo mateixa vaig tenir a les mans fa anys i panys.
Quan hi penso, em ve al cap l'habitació del carrer Sepúlveda, davant de la cuina, amb un prestatge damunt del llit que semblava que havia de caure en qualsevol moment... Per cert, de la Trixie recordo un volum que parlava d'un genet que no tenia cap. Espero que no dubteu ni un segon sobre el fet que Sleepy Hollow és una de les pel·lis que em tornen boja.

when the hunger's gone

estic recuperant velles cançons de fa any i mig, dos anys, que tenia amagades al meu portàtil i que era incapaç d'escoltar (envà d'orella).
entre elles la d'Anthony and the Johnsons que vaig penjar el dia 12(Hope there's someone, de la pel·li "La vida secreta de las palabras", increïble), L'ultimo baccio (de la Consoli), qualsevol del Parachutes de Coldplay (des del concert de novembre del 2005 a BCN, impossible), el Damien Rice (si "The blower's daughter" impressionava, el "5 crimes" et deixava mut), i, al fons fons del calaix, aquesta.
recuperada quan ja ni me'n recordava, esbrino que forma part de la BSO de la pel·li de la Bridget Jones (nefasta, d'altra banda, res a veure a com vaig riure amb el llibre fa anys, quan el va comprar mon pare, que jo encara vivia a BCN).
bé, sense més, "I eat dinner", una tristíssima preciositat del magnífic Ruffus i la Dido. jo no en diré res, jutgeu vosaltres, anònims lectors i no tant.

de tornada

Li agradava caminar quan enfosquien els carrers i semblava que el fum s'havia condensat en un núvol gris i blau marí de tempesta. El perill assetjant a les cantonades de pedra, gotes de pluja regalimant entre les costures que fan els arbres del riu i les bombetes blanques. Allò era caminar de debò l'esfalt, ensopegar-lo en cada passa curta i ràpida, sense collir flors grogues de pas de vianants, esclafades i amb aspecte de bonobús. El cel abaixava les mans i recollia els cabells humits. L'alenada es convertia en un llarg so de tub d'escapament antic i els balcons feien una reverència.

manifest

Em declare submís
al teu esguard,
que m’atrapa i m’empeny
com una nova força
vers l’infinit.

Em declare rebel
a aquest estat
en el que em trobe,
si no et trobe,
quan te’n vas.

No diré res, no vull saber
d’un altre cos que no siga el teu.

Em declare fidel
al nostre estel
que és qui ens guia despert
camí d’una alta glòria,
des de la nit.

Em declare submís
al teu esguard,
que m’atrapa i m’empeny
com una nova força
vers l’infinit.

No diré res, no vull saber
d’un altre cos que no siga el teu

Feliu Ventura

caga tió, tió de nadal...

Des del depasseig us desitgem...

BONES FESTES!!!

el tió està a tot arreu! com? que no en teniu encara? el nostre el vam comprar a la fira de santa llúcia, i ara ja el tenim a casa, a valència, menjant-se unes bones galetes de xocolata... no perdeu el temps, que si no l'alimenteu bé no hi haurà regals el dia de nadal...!


letra para cantar un día de domingo

Y a última hora no quedaba nada:
ni siquiera las hojas de los árboles
-acacias-, ni el viento de la tarde,
ni la alegría, ni la desesperanza.
La caricia que pudo haber rozado
aquella piel, no se produjo porque
aquella piel no era la tuya,
ni los ojos que me miraban eran
tus ojos, ni el deseo
-que en otro tiempo hubiera sido
suficiente-
tenía sentido, desviado
del cauce de ti misma.

A última hora había pasado un día,
y al sentirlo hecho sombra, y polvo, y nada,
comprendí que la luz que había llenado
sus horas,
y todas las palabras
que ocuparon mi boca, y los gestos
de mis manos,
y la fatalidad de mis designios,
y las calles que anduve paso a paso,
y el vino que bebí, y la alegría
de saber que existías en el mismo
instante,
no eran sólo el fracaso repetido
del Día del Señor, sino que eran
un día más sin ti:
comprendí con dolor que jamás, nunca
para mi habría domingos ni esperanza
fuera de tu mirada y tu sonrisa,
lejos de tu presencia tibia y clara.

Ángel González
Palabra sobre palabra

tinuviel












el passadís fosc
que ha deixat a frec de camí
es buida de pedres.
ella hi camina,
prudent,
però la foscor la calla.
a on van a parar els esvorancs
on s'esfondren les cames,
flonges,
de la sensació d'estranyesa?
van cap a una formiga de llum,
més ben dit,
un estel.
ella hi penetra, conscient,
i aleshores el món
s'encén de cop i volta.

la vida va fent espirals

ja fa més d'un any que aquesta cançó es va colar a la meva vida. ara mateix tot és tan diferent, fins i tot el fet d'escoltar-la, que podria dir allò tan evident que la vida fa espirals, roda i roda, amunt i avall, i que segons com bufa el vent una melodia sona d'una manera o d'una altra. et parla o, senzillament, t'ennuega.

no fue un sueño, lo vi: la nieve ardía









Fa gairebé dos anys, en el mateix tren, sortia el sol i no sabia quina força m'impulsava endavant. Tot volia saltar pels aires; però era bonic deixar-ho explotar, trencar-ho, estripar-ho, fer petits bocinets d'una cosa que, evidentment, era prohibida.
De vegades, t'aixeques ben d'hora i penses que no et reconeixes a tu mateix, que no ets tu qui guia la manera de vestir-te, de pentinar-te, de parlar amb els altres. Has canviat?
Potser has canviat, potser has estat tu qui ha esquitxat el panorama de grisos, ha fet mal a aquest i a l'altre, ha caigut de nassos contra les rajoles. Sí, devia ser així, però era una sensació de vida, una qüestió de permanència.
Així ho ha demostrat el temps, malgrat el que ens vam fer, el que vas fer. I sempre recordem els reis d'aleshores, i l'hivern fred entre cançons d'amor, passeigs, poemes i silencis. Girona.
Dos anys després, en el mateix tren però amb tu, estic convençuda que no vam canviar. El que passa és que ens havíem de conèixer i, al final, havíem d'estar junts.

a girona

He vist
pel forat del pany de casa meva
que entrava una ombra
vestida d'hivern.
D'una puntada de peu,
arraulida entre desitjos,
l'he fet fora.

passeig de novembre



A les novel·les de Sándor Márai no hi ha acció, ni sobresalts.
A les seves novel·les hi ha un ús quasi plàstic del llenguatge on tot el que s'explica parteix sempre del passat i no té solució, però ens atrapa sense remei, ens fa caure mot rere mot en el misteri del que s'amaga entre línies.
Tots els personatges necessiten, d'una manera o d'una altra, tancar un capítol.

Molt i molt recomanables L'última trobada, L'herència d'Eszter i La dona justa (tots tres en català a 62).

tres mesos











E ti vengo a cercare

anche solo per vederti o parlare
perché ho bisogno della tua presenza
per capire meglio la mia essenza.

Questo sentimento popolare
nasce da meccaniche divine
un rapimento mistico e sensuale
mi imprigiona a te.

Dovrei cambiare l'oggetto dei miei desideri
non accontentarmi di piccole gioie quotidiane
fare come un eremitache rinuncia a sé.

E ti vengo a cercare
con la scusa di doverti parlare
perché mi piace ciò che pensi e che dici
perché in te vedo le mie radici.

Questo secolo oramai alla fine
saturo di parassiti senza dignità
mi spinge solo ad essere migliore
con più volontà.

Emanciparmi dall'incubo delle passioni
cercare l'Uno al di sopra del Bene e del Male
essere un'immagine divinadi questa realtà.

E ti vengo a cercare
perché sto bene con te
perché ho bisogno della tua presenza.

Franco Battiato
 

passejant barcelona