escrivint d'amagat
















crec que al depasseig li toquen unes reformes i un parèntesi. això sí, aniré actualitzant a la dreta l'ESTIC LLEGINT, amb enllaços a altres pàgines que parlen de llibres molt recomanables.

bon viatge i ens veiem aviat!


jordi valls (ell que està ple de paraules)

Un poema del magnífic escriptor català Jordi Valls, dedicat a mon germà, a la pàgina del qual podeu llegir-ne més coses.

BETLEM

A l'Ivan Roig

Exposaren els morts al peu de l’església,
esquelets amb la boca desencaixada
arrenglerats com eixuts arbres sagrats.

Els van filmar per oferir l’agonia
d’una superstició antiga i misteriosa.

La guerra però, els va girar la garba
i l’esllavissada va esborrar-los tots,
un a un, sota munts de calç i vergonya.

Queda la imatge sinistra, el tabú
destruït d’un episodi perdut conscientment.

Però d’on ve la fosca satisfacció
del milicià que aixeca el puny amb el rostre
d’un Crist trencat a culatades de màuser?

Si això no va passar, què som a hores d’ara?

mirant el carrer

ara sec mirant el carrer. no és el meu lloc, però faig de guardiana. massa dies en silenci, però amb molts escrits començats. tinc pendents moltes coses, tot de castanyes calentes a la butxaca enmig de la calor pseudoestiuenca.
us recomano, com sempre, la lectura de l'Iris Murdoch i que aneu al cinema a veure Àgora. No us en puc dir més coses, hi ha altres blocs on en parlen millor o més extensament. ara mateix, jo estic reorganitzant tot el que ha esclatat, acostumant-me a la feina sense la senyora v., inquietant-me per la situació d'Ell, esperant amb il·lusió que l'operació cranc acabi bé. I, sobretot, estic estudiant i estic caminant, corrent, pedalant i nedant. Segurament hauria d'escriure més coses, però he de dir que em trobo de cine així.
no és pas un comiat de bloc, és que, de vegades, necessito hivernar.

ara un peu que s'alça,
de la nit estant
ha vingut la neu,
des del carrer he vist
com una dona franca
que trepitjaves
allò que reies
que destrossaves
el que escrivies.
no renuncio al sol.
però el cargol a la closca
s'estima.
ara un peu que s'alça,
surt el sol, es lleva.
la mandra de l'hivern
he fet presonera
la paraula.

el misteriós cas de la senyora v.

el món de l'edició en aquest país nostre i en aquest estat on ens trobem és un desastre absolut. la figura de l'editor, confosa i malentesa fins i tot pels del gremi, és un espècim difícil de trobar (hi ha pocs estudis que realment t'ensenyin a ser editor) i difícil de comprendre i de suportar pel mateix editor (sobretot si edites llibre de text). Per acabar-ho d'adobar, la situació de l'editor acostuma a ser precària. Els sous no són gaire engrescadors i la feina dura el que li interessa a una editorial, que sol ser durant una pujada de volum de publicacions, que dura un sospir. Això és especialment cridaner a les editorials de llibre de text. Sembla ser que l'editor és un personatge inventat que val per a una campanya, se'n torna a casa, se'l torna a reclamar, se'l torna a engegar, i així fins a l'infinit. Pocs editors compten amb contractes de llarga durada. Quan no hi ha feina, tothom al carrer. Això sí, l'any vinent, quan torna a haver-hi un paquet inacabable, contracten algú per fer més hores que un rellotge, encara que realment necessitin un equip de moltes persones més.
i no, els editors no som correctors. tot i que, tal i com està el panorama, l'editor fa un fum de feines en un temps rècord i se n'espera una pulcritud i una perfecció impecables: crear continguts, revisar continguts, traduir continguts, corregir continguts, buscar il·lustradors, triar fotografies, revisar dissenys, corregir maquetes, programar cursos, resoldre activitats, pressupostar feines, elaborar plans, cercar autors, fer propostes didàctiques, triar lectures...


aquesta matinada m'he despertat amb una mena d'aturada enmig de la panxa. tenia por. no sé què pot passar demà, ni d'aquí un mes, ni l'any vinent, només sé que jo sé fer això i que, si no... a on aniré a parar?
 

passejant barcelona