la vida en espiral


Más que amor,
lo que siento por ti
es el mal del animal,
no la terquedad del jabalí,
ni la furia del chacal...
Es el alma que se encela
con instinto criminal,
es amar hasta que duela,
como un golpe de puñal...
ay, amor, ay, dolor...
yo te quiero con alevosía...
Necesito confundir tu piel
con el frío del metal,
o tal vez con el destello cruel
de un fragmento de cristal...
Quiero que tus sentimientos
sean puro mineral,
polvo de cometa al viento
del espacio sideral...
ay, amor, ay, dolor...
yo te quiero con alevosía.
Nada envidio a la voracidad
de tu amante más letal,
ella espera tu fatalidad,
yo pretendo lo inmortal,
el espíritu que habita
tu belleza más carnal,
esa luz que resucita
el pecado original...
ay, amor, ay, dolor.





clica-hi

brucia sul viso come gocce di limone

escolta carmen consoli mentre s'arrecera al despatx de barcelona
després surt a estirar les cames i estrena les mitges marrons amb forats
compra floretes de llum
al carrer no s'està malament
la gent també passeja i penja de la butxaca l'mp3
fa olor d'oli de les xurreries i se li fa estrany estar bé
els cabells segueixen humits i s'enreden malament entre les pilotetes de la llana de l'abric
et penses sola i potser no ho estàs tant
i aleshores anar enrere li provoca desànim i anar endavant, una por molt profunda
el que hi ha, hi és
brucia sul viso come gocce di limone
el que hi ha, és l'únic que té, els peus l'empenten
arriba a una paradeta amb un llençol verd menta
i el dia s'arregla i surt el sol
potser li ve de gust obrir la bitlletera i pagar aquell regal
se'l dóna, i no sap per què, però se l'emporta, enganxat al pit amb una agulleta rodona, brillant
i què en farà? què? on anirà?
el que hi ha, hi és, on anirà?
amagat en una maleta, s'esperarà perquè el trenqui a terra i hi balli descalça
l'escampi davant d'una cervesa embolicat en paper de color morat



i s'acaba



Què portarà aquest any que ve? Quants estels queden per observar?
Es pentina davant del mirall, gira lleument el rostre, i el serrell li cobreix la meitat de l'ull. Rodó.
Porta un jersei de color marró xocolata i unes arracades de plata.
Li fa molt de mal l'esquena i s'ha d'asseure al llit.
Què portarà aquest any que ve? Quantes llàgrimes queden per vessar?
Estira una cama, curteta, i el mitjó negre fa arruguetes d'ulls dins de la sabata.
Què portarà aquest any que ve? Que fàcil que és arrencar el full del que se'n va, on tot van ser mentides, on el camí s'acabava de cop i hi havia una tanca en construcció.
En construcció.
Tot en construcció, a trossos, bocins, pegats. No sap encara cap a on va. S'atura a la cruïlla i arrufa el nas. Es troba bonica amb aquests texans de cintura baixa. Mira a la dreta, la primavera, mira endavant, la llibertat, mira a l'esquerra i veu sis desitjos. Cap a on porta el 2007, cap a on el 30, cap a on tot el que es pensava que no era i és?
Torna a néixer. Es repassa les galtes amb la punta del dit, molleta, i se n'adona d'aquesta nova oportunitat de fer-ho bé.
Què portarà aquest any que ve?
















(portem a la bossa la cançó "L'eccezione", de Carmen Consoli)

anthony hopkins




vivim en terres de penombra,

el sol sempre surt en una altra banda






(portem a la bossa la pel·lícula "Tierras de penumbra", del Richard Attenborough)

intimitat

mal de cap
mal d'esquena
mal de cames.
El dolor s'estén com les llums de colors
a l'arbre de nadal.
A l'arbre de nadal.
Mal de cap
explosió de celles
un dolor insuportable als malucs
com un gelat
de torró
pres
a poc a poc
o massa de pressa
en una gelateria la nit de nadal.
Vull intimitat.
Deixa'm estar sola.
Deixa'm estar.
El dolor es passeja i no em deixa,
tu no em deixes
i el dolor es fa crònic.
I d'aquesta manera no hi ha qui dormi,
amor meu.
El nadal passa, per fi,
el nada passa, el dolor roman
pampallugues fan els llums de l'arbre
se m'enreden
es desenreden
cuquetes de llum
van passejant orella endins.
S'encenen.
Surten, a poc a poc, o de pressa
a través de les ungles;
mal de cap
mal de cap
mal de tot





(portem a la bossa el nostre regal preferit del tió: "Persuasión", de la Jane Austen)

bon nadal






un any del revés
un nadal del revés
però bonic








(portem a la bossa el disc de Jarvis Cocker en solitari, magnífic regal de reis!)

caminant d'esquena


Se sent la inutilitat. Què fa i per què, no ho controla ella. Ja no. No té prou seguretat. Fermesa. Terra de formatge. Fos. Fosc.
Què fa i què vol va de la mà del que es diu. Una opinió. Un llum de nadal. I tot a les fosques. Fos. No es pot refiar de cap sentiment.
Tothom l'enganya.
La buidor del que és fictici.
Cadascú pensa en allò que cadascú amaga. El que no se sap.
T'està mentint.
Se sent la frisança. Aquell arbre del revés, aquell desig incomplert. Demana un floc de neu. El sol la fon. Fos. Fosc. S'ha apagat el que demana. Ella se sent inútil.
Cau cap avall, desfeta la il·lusió.
Què més li queda per inventar? Un paratge que enyora, tu enyores el paratge de fa un any, què enyoren els altres? Tan lluny.
Ja no pot opinar, ja no sap opinar. Ja res no té una continuïtat.
Tot són mentides. Ho sap. Inútil. Entre paraules entén que no l'enyores a ella la nit de nadal. Ja no l'enyores a ella. I és tan fosc, el que no es diu, però s'esbrina.
Quina tristesa.
Per què no s'acaba, per fi, aquest any tan malalt?
Somia amb insectes que inflamen de vermell una nit que no va venir la lluna.

(portem la bossa buida...)

confusió

quan es mira
al mirall
i es mira
i es remira
i s'enfonsa
es fa petita
quan es talla
amb les tisores
un tros d'orella
un tros de cara
per no saber-se
que és culpable
arrenca del serrell
una idea
equivocada
aquella idea
equivocada.
Amb les tisores
no et vol veure
no es pot creure
que vagis amunt
pujant sense alè
cabells amunt,
es talla el serrell
perquè caiguis,
la idea equivocada,
perquè abandonis.
Ella no es creu
que vindràs
a buscar-la
que enfilaràs
la cabellera
i no te'n desfaràs mai.

(portem a la bossa un viatge de tres hores en tren)

hi havia una vegada

un matí que no s'aixecava, i aleshores el llit, de sucre recremat empastifant rajoles, sonava com un despertador elèctric avorrit. I el sol decidia dir que sí, i amunt, i tots amunt. Els arbres, capçades cadavèriques, tractaven de fer un somriure, una ratlla de colom, i el matí, per fi, es llevava.

Però a una banda, i a l'altra, on hi ha núvols i pel·lícules i terrats de cases i un tren de gran velocitat, la gana creixia per moments. Era molt necessari posar-se dreta, nua, completament nua, reflectint la pell en l'escletxa dels porticons. Amb una bata negra, de ras, asseure mitja cama a la cadira de folre de vellut, servir-se un earl grey amb sucre de canya, badallar mirant al sud, balancejar el nas de pol·len.

La cabellera negra, enredada, llarga i espessa, es desfeia entre el paper pintat i sonaven melodies de taxi. La corba de l'esquena es convertia en aquell camí que les formigues volen rosegar.

Hi havia una vegada que obria els ulls, si forçava les pestanyes afilades, i se sentia una lletra d'impremta, relliscant amb els braços amunt a través de pàgines que s'havien de corregir.








(portem a la bossa unes làmines de Hayley Brown, pintora neozelandesa)







barcelona és nadal

com l'aigua que queia avui
com els tacons al carrer
com uns blens a la cara
com un ull que no hi veu
com una ombra de rectangles
com un coll blanc de llana
com una faldilla amb lluentons
com un aire que glaça
com un autobús que va ple
com una fira a mig muntar
com moltes paraules
com tantes paraules
véns d'aquí, vas i vas
no surt el sol
i t'imagines que brilla ample
fa olor de santa llúcia
se senten crits de nits de reis
la casa està calenta
tantes persones al carrer
com una tarda apagada
com una música a l'auricular
com uns quadres que malpengen
com una pedrera de gairell
com tu
com nosaltres
com tantes paraules
sempre és nadal aquí
malgrat l'aigua
malgrat una mateixa
com tantes paraules
com moltes paraules
com la volta al tibidabo
com l'olor d'humitat
com el taxi que s'espera
com un croissant
i cafè amb llet

(portem la bossa buida...)

no ser perfecta em fereix

Tinc, a l'armari, un vestit de núvia sense estrenar.
A mig cosir.
El cos de sota s'ajusta a la cintura, com una mà per ballar.
El cos de dalt balla, però ho fa sol. Ha de pertànyer a una altra dona.
Perdoni, m'he equivocat.

Dos senyals inequívocs pengen de la branca d'un arbre que he plantat en la mentida. Pengen, hi hagi vent, fred. Pengen. Són dos senyals. Minúsculs. Els senyals.

Passin i vegin. És color trencat. Era bonic, aquell dissabte.

Ara ni fu ni fa. Podria haver estat més bonic.

Carai, recordo que mai no he volgut casar-me. Jo sempre he volgut escriure.

No sóc perfecta.

El primer senyal és evident. Per primer cop, un vuit de juliol plovia. Plovia i plovia i plovia. I ni tan sols vam poder estrenar aquella piscina, tan preciós, tan màgic. I van robar-li la cartera. Què està passant? Vam tenir una discussió angoixant. I plovia. Però l'anell restava cobert, arrecerat. Plovia i jo movia, al compàs, la faldilla morada. Però van ficar la mà per la finestreta del cotxe i es van emportar la cartera. No deixava de ploure. Vint-i-vuit anys de sol i un dia de pluja.

El segon senyal té a veure amb el mes de febrer. El camí ja es feia ample.

Qui no vol parlar, segella la boca d'altres maneres. Asseguda, una vorera, sabates marrons, jersei de coll alt. Adéu, adéu. El camí es feia ample i anàvem poc carregats, en silenci. Un costum no fa la vida.

Per què?
Recordes Barcelona, a la tarda nit?

Jo recordo Quart i una sensació de pluja constant.

Sembla que s'ha quedat la vida aturada un mes de febrer. Plou, plou, plou. Hi ha dos senyals penjats de la branca d'un arbre. Jo tracto d'atansar-ne un, tu ni tan sols t'alces del terra per impedir-ho.


(Sylvia Plath va escriure la frase "No ser perfecta, em fereix" en un dels seus diaris)

avui, en girar la cantonada


no hi havia res.

Aleshores, perdut el coll entre els fils verds-grisos-violetes d'una bufanda foradada, he tancat els ulls i he pensat que no importava, però que seguia caminant. Falten guants a les mans quan glaça la carretera, empenyen rugits de rodes i el camí s'obre sol. S'inventa.

Si vaig amunt, t'hi trobo; s''hi vaig avall, t'hi trobo.

Et desdibuixo perquè vull anar-hi sola, i aquest no-res de color de préssec a la nevera em fa sentir una mica insegura. Però ni toca lamentar-se ni tinc ganes de donar explicacions.

Senzillament jugo a fer veure que tot és verd de molsa en un pessebre i que les ganes de remenar la xocolata desfeta amb el dit -després, llepar-lo com si no fossis tu- tenen a veure amb la infantesa que no torna, l'estiu que no torna, tot el que no torna perquè s'ha caigut. Plomes de coloms de colors, de coloms grisos. S'esfumen i volen, si bufes, si volen.

Has estripat el darrer semàfor verd.

Faig nova la drecera i, encara que t'intueixo, miro cap a una altra banda i em sento magnífica.

Sóc magnífica.

Aquesta cantonada és meva, i aquesta altra, i aquella, i aquella, i la de més enllà...

Com que puc i invento, avui quan giris la cantonada no hi haurà res. Jo ja seré en una altra història.

(a la bossa portem la segona temporada de la sèrie "House")

no se senten

no se senten
no
i passen les hores;
la gelor cobreix
la minutera de la tarda
l’espera en silenci
la parada d’un autobús
i l’ombra
que deixen
els fanals
quan s’encenen
a les cinc
perquè la nit
perquè l’hivern
aixopluga la paraula
en el llavi;
no se senten
les passes que dono
i m’atanso
perquè penso en tu
i faig mitja volta
la paraula al cau
és millor
no
és millor
tot el gel
pinta un gris pàl·lid
al pas de vianants;
camino cap a casa
m’oblido de trucar-te
frena
un
cotxe
i no se senten
les persones que van
al meu costat
i no se senten
les coses que callem

(a la bossa portem el conte "El gelat rosa", de Mercè Rodoreda)

que sexi, que dolça, que freda

Vull que vinguin els reis.
Vull de regal unes botes de canya alta de color verd ampolla.
Vull comprar-me una faldilla per sota els genolls, que tingui vol i que porti alguna costureta divertida.
Vull posar-me una samarreta fins als malucs de color violeta.
Vull pintar-me les pestanyes d'un negre molt fosc i fer-me la ratlla a la part de sota dels ulls perquè sembli que estic indefensament malalta.
Vull tòrcer un somriure tímid i abaixar la mirada quan em miris.
Vull que em miris i apropar-te la mà de l'anell de plata fosca.
Vull mitges de color negre que m'arribin per la cuixa.
Vull alçar-me la faldilla amb vol i costureta divertida per damunt del genoll perquè esbrinis la mitja negra.
Vull alçar un braç mandrosa i acaronar-me els cabells amb la punta de la màniga violeta de la samarreta.
Vull que el primer que em treguis siguin les botes verd ampolla.
Vull fer moltes coses que tinc moltes ganes de fer només amb tu.
Vull que se'm marqui el melic en la samarreta quan em posi a ballar.
Vull que sigui avui i demà i passat i anem a comprar junts molta roba -perquè és nadal- i em demanis tots aquests petons que et faig amb les mans i que ni te n'adones.
Vull reflectir l'anell de plata fosca en el vidre del teu cotxe si anem de viatge perquè sembli la lluna.
Vull fer-te posar vermell.


(portem la bossa buida...)

qui hi ha

qui hi ha
no avisa i arriba de puntetes
i estranya els visitants
tot removent les fulles
que han caigut a terra
desfet el viarany
qui hi ha
no avisa i s'escola
a través del matí humit
un nus als cabells
convertit en mocador
de paper
confetis
confetis
convertit en mocador
de paper
qui hi ha
no avisa i cull d'un en un
un dia que ja va passar
el recordes?
tu el recordes?
és estrany i el segueix la tardor
una ombra que t'empaita
qui hi ha
ve sense avisar
es fa amo de casa teva
no et deixa dormir
i fa rams de dies
les flors del silenci
més pertorbador











(a la bossa portem el llibre "Donde las mujeres", d'Álvaro Pombo)

a les nits, com aquesta

A les nits
la casa sembla més gran,
però també més desolada.
S'hi està confosa.
Respira temença
i passa algun cotxe,
de lluny, sota, al carrer.
A les nits, com avui,
hi ha una lluna molt gran
que acarona la vorera.
Sembla un tros de formatge
florit, mossegat,
amb forats profunds
on ficar-hi el cap
i no tornar-lo a treure.
La guia aquesta lluna de llet,
mig vermella mig groga,
i va com una zombi
resseguint-ne els senyals.
Gairebé no queda ningú a fora.
Fa tant de fred aquesta nit.
A les nits, com abaixa els ulls,
a les nits, com abaixa els ulls.
Es posa el segon coixí
cobrint-li l'esquena,
no vol agafar un refredat.

(portem la bossa buida...)

el perill


El llit crema. No sap quan ha començat a cremar. Ja pot presentir plantes enfiladisses verinoses pujant pels llençols arrugats. Sua. No vol dormir. No vol tancar els ulls. Si s'està a les fosques, si tanca els ulls, si cau la nit, de sobte deixa el camí obert a un perill.
I el perill entra pel finestral mig obert i s'acumula a les seves celles premudes amb força. Es passeja pel front i li clava les dents. Com es pot descriure aquest dolor? No podria. Aleshores esclata a cridar, i no s'escapa l'esgarip. El silenci no alleuja el mal i el perill encara avança. Al sostre, passen unes diapositives antigues que contenen secrets. Una vida real en petites imatges quadrades. L'ha perdut, és lògic.
I on es pot recuperar? El camí, un envà, la nit en blanc. El sostre. Asseguda en una roca en unes muntanyes inhòspites. No es pot recuperar. Es mossega els llavis i es fa sang. Damunt del coixí el perill li deixa caure les parpelles. Aleshores s'incorpora de cop.
No ho soporta. Es desespera. S'ofega. S'aixeca. Camina amunt i avall. El perill. Una cigarreta. No vol. Té gana. El mòbil. Té por. La llum. El mòbil. No ho soporta. Fa mal. Plora. Sisplau, aire. S'ofega. El mòbil. No vol el dia. No veu el dia. I com es llevarà després?
Massa tard. 4,36 de la matinada, ha encès el mòbil i ho ha tornat a fer. elmòbilelmòbilelmòbil.

El mòbil.
És possible tanta tristesa?
El perill l'embolcalla i fa d'ella un paquet que rodola escales avall. Un fardell.
Quan desperti les llàgrimes cauran novament i els ulls faran mal com si milers d'ungles, de porcellana?, amb estelets verds, se li haguessin clavat a les pupil·les. El perill, igual que un cuc, rellisca per la canonada i s'esmunyeix, paret avall, fins al proper passi.



(portem la bossa buida...)

ràpid-lent

Un segon.
Una muntanya.
Un botó.
Una campana.
Un silenci.
Un malestar.
Una llàgrima.
Una espera.
Un fantasma.
Un malson.
Una mosca.
Una llum.
Un cotxe.
Una alenada.
Un silenci.
Un malestar.
Un sofà.
Una estança.
Una platja.
Un miratge.
Un malestar.
Una pastilla.
Un llibre.
Una persona.
Un silenci.
Un malestar.
Li tremolaven els llavis.
Els matins que s'aixecava d'aquella manera,
tot era escombrar de pressa,
tot era empassar-se coll avall la decepció.

(a la bossa portem galetes de mantega Walkers)

vent, fulles i aigua a les soles

I on és la neu?

Ni idea, però s'havia posat el jersei vermell de desembre sobre la samarreta interior blava de gener i ja es calçava les sabates quan va entendre que el nadal l'havia esquitxat i no podria rentar-se'l. Abans, els nadals potser volien esclatar alguna imatge: llumetes i música, milers de paradetes en filera a la Gran Via de reis. I ara què? El vent que li despentinava els cabells sense pentinar.
El pare noel dibuixa peus de tela que pengen, el compte corrent mig buit treient el cap per la butxaca i les ganes de sucar en xocolata desfeta aquell any caòtic.

I on és la neu?

Si nevés sobre l'aigua del mar se sentiria potser una mica més alleugerida: caminaria per la Malva-rosa i aniria pensant en coses que han quedat esclafades a la sorra, com de cantonet ho mira un patge reial que s'espera la carta. Han quedat amagades en un bitllet vell de tren amb data de desembre, les promeses. Però no hi ha flocs, ni postals, i qui vol comprar regals i qui vol sopar amb els altres i qui vol penjar-se un hola què tal?
Tria un calendari nou ple de pintures molsoses, una pel·lícula i no troba el llibre que busca.
La gent va a empentes. No hi ha neu, guspires de ceguesa.
I la neu? Neu, neu!

L'inici del fred esgarrapa les fulles dels arbres i de tornada a casa té enganxades a les soles les adreces d'un país escandinau, les tiges del grèvol, l'aigua de la pluja escarransida. Els desitjos absurds de persones que no té ganes de conèixer.


al matí feia sol i hem sortit a passejar













el teló va caure, però s'ha tornat a alçar



Oh, benvinguts i benvingudes, hem agafat els rems i riu amunt, pel llit sequíssim del Túria trist i pudent, hem anat a parar al cel de Campanar, i cada quart sona un dong-dong i a prop hi ha cases baixes i una mica més lluny els arbres i els passeigs, i tants camins fins al centre, i la ciutat propera i alhora amagada, un cau de trenta metres quadrats de color de nata (i hi ha xurros al congelador).


Comencem, un peu, un altre, la ciutat. I ja passegem, ens encanta passejar.

(a la bossa portem un quadre de Pissarro)



 

passejant barcelona