tinc una capseta plena de cançons



















a Laia, Bernat, Sergi, Oriol, Manel i les dues boletes que han de venir

Tinc una capseta
plena de cançons;
si vols escoltar-les
fes-me un gran petó.

En sé més de trenta,
què dic?, més de mil!
En una bosseta
guardades les tinc.

Si vols que les cante
deslliga el cordill,
que al cor ja no em caben
i volen eixir.

En tinc a l'armari,
en tinc al bagul;
si tu pots obrir-los
te'n cantaré un fum.

Mira com s'escapen,
vine i les veuràs,
com de les butxaques
cauen a grapats.

Tinc una capseta
plena de cançons;
si tu vols cantar-les
totes teues són.

Eva Dénia

la fira del llibre a València





no oblideu que aquesta setmana encara tenim la fira del llibre als jardins de Vivers. El cartell d'aquest any l'ha fet Marta Antelo, una il·lustradora que ha treballat en molts dels nostres llibres i que és un encant i que fa coses molt i molt interessants que podeu consultar en el seu bloc.

I si amb la fira no en teniu prou, demà podeu afegir-vos a la mani per l'ensenyament de qualitat al País Valencià.

manel, pulp i el mercat de sant antoni

gràcies per l'enllaç, Vicent!

vull estar a les rambles!
















vull estar a les rambles!, com diu la carmeta, però com que no podia ser, anit me'n vaig anar Al mar, a veure els Manel en concert a la sala El Loco. Perquè, escolta, va ser demanar un trosset de Barcelona per sentir-me menys enyorada en el meu dia preferit de l'any i, patapam!, m'ho van concedir! deu ser el meu "invocador d'àngels" personal (l'Elena, que porta un Manel a dins...). el concert, fantàstic, divertit i molt fresquet!
d'altra banda, i tornant a les rambles, no tinc gaire temps per analitzar llibres de sant Jordi, però vull fer-ho i m'hi dedicaré quan acabi de passar tota l'astènia primaveral de plena campanya. sí que m'agradaria insistir en una autora a qui ja admiro moltíssim, i de qui ja he parlat, la Janet Frame, perquè ha estat el meu sant Jordi d'enguany. Un ángel en mi mesa (Seix Barral) és una autobiografia que val molt la pena llegir, sobretot si us agraden les paraules més que cap altra cosa al món. hi penso insistir fins a fer-me pesada.
ah! una cosa més: ahir vaig ser una de les afortunades que va comprar l'Avui i aviat podré gaudir del meu cd de poemes de Maria Mercè Marçal musicats, que també voldré compartir amb vosaltres. El llibre sorpresa que em va tocar es diu Emma (això deu voler dir alguna cosa, oi metre?), una novel·la juvenil de la Sophie Tasma.
m'acomiado amb una altra sopresa, aquesta molt divertida i que té molt a veure amb un dels darrers posts que he penjat: els Manel van tocar una versió de la cançó Common people, dels Pulp, un grup dels noranta que m'entusiasma i que va ser la meva banda sonora durant força temps (tot i que coincideixo amb el Vicent en el fet que en Jarvis Cocker en solitari no m'acaba de fer el pes...). amb la cançó dels Manel i un fragment de la Janet Frame, us desitjo molts llibres i moltes roses tots els dies de l'any!

I la meva escriptura? En un futur en què mai estigués sola, en què treballés tots els dies recollint raïm, ocupant-me dels nens, cuinant per la família... com podria tornar a gaudir de la solitud, entrar un altre cop en aquell món de la imaginació per explorar-lo i intentar descriure'l?


sant Jordi al depasseig

Gràcies a totes i a tots els que heu participat en el relat del dijous del depasseig! Això és un homenatge de sant Jordi. Visca els llibres!


vindràs

i t'hauré d'anomenar, deixar-te passar al rebedor, fer-te seure en una cadira que no existeix. posa't còmode, recordes un concert a sants? jo hi era, però ara vindràs tu, aviat, i tot el sol caurà damunt del balcó des d'un altre eix. i com serà olorar el camp de cireres de la infantesa? potser tindràs la forma d'algú que dormia en una habitació de caoba i és probable que estimis tant el meu país que jo no sabré com fer-te entendre que el forat que tinc dins es diu pànic, però serà omplert per tot un seguit de fulles de plantes d'interior que hi ha al menjador, quan, a les nits, somio que aviat.


consol

Després de dos dijous sense relat, reprenem aquest bon costum amb un relat molt especial de l'Anna Maria Villalonga. Segur que us agrada tant com a mi!

Només cal prémer un botó.
Llavors sorgeix del no res i ens inunda. Sobrevola els mobles, les làmpades, les cortines. S’entreté una estona en les motllures dels armaris i de cop fa un salt i s’enlaira enjogassada, gronxant-se amb plaer dins espirals invisibles. Mai no té pressa. Rebota contra el sostre i retorna, a voltes entremaliada i juganera com una criatura, a voltes solemne i greu com una reina. Li agrada escampar-se pels racons, lànguida. I sovint, quan en té moltes ganes, gaudeix travessant murs i parets i esmunyint-se amb una rialla fugissera pel panys de les claus i les escletxes de les finestres.
Mai ningú no ha pogut imitar-la. Mai ningú no l’ha vist. És intangible, incorpòria. Única. Al llarg dels segles, molts han estat els qui han intentat definir-la, però ha resultat en va, un repte inassolible. Hi ha qui diu que és fum. O aire. Dolçor, fortalesa, energia, un codi matemàtic. Hom ha escrit llibres per parlar-ne. Hom ha utilitzat adjectius, substantius i adverbis, però sempre, tothom, ha fracassat. Perquè ella és més llesta, i els enganya. Ultrapassa les contingències de l’espai i del temps, de la història i de l’existència efímera de l’home. I es manté ferma, vibrant. Tan valuosa que res no pot afectar-la. Immortal, eterna.
Quan arriba al més alt nivell de majestat, brillant com una estrella a l’antesala del cel, esdevé un bàlsam alliberador que s’escola furtivament, inadvertidament, sense que li ho demanis. I si ella t’ho permet –perquè t’ha concedit, generosa, una guspira de sensibilitat suprema–, tal vegada és possible, tancant els ulls, compartir-hi un instant de comunicació perfecta.
Alguns homes cèlebres l’han conegut molt bé. Ella els ha triat i els ha fet famosos. Han treballat plegats per a tota la resta, per als pobres mortals capaços de copsar, tan sols, una petita engruna del seu valor incommensurable. Han treballat i han lluitat, però ha valgut la pena. Perquè han estat els elegits, i ella els ha regalat la llum, l’art de la creació, la vida.
L’herència de la humanitat sencera, de la humanitat perduda i sola. Quelcom per compartir, per preservar, quelcom universal que alimenta l’esperit. L’esclat enlluernador dels sentits que ens desborda i ens inunda l’ànima.
L’obra més perfecte dels imperfectes déus. Sempre hi és per salvar-nos.
El consol del món, del món sencer.

L’espai i el temps s’esvaeixen. Enmig de la foscor, res no té sentit fora de la nota plena d’un piano, el plany afligit d’un cello o l’acord sostingut, màgic, brillant d’un delicat violí...

de davant els aparadors

no abaixis la vista, que tens l'ala
a tocar de les vores d'un pantaló;
que la vida fa pampallugues
que t'enyores,
que de vegades quan trepitges
intermitentment la vorera,
abaixes la vista a l'aparador.
amagues el blens de penediment
sota la cua de la venjança.
davant dels aparadors on tot
es fa espurna en passar.
alça l'ala, balla amb mi, no abaixis la vista
alça el vol, davant els aparadors.
digues que encara m'estimes
que t'enyores
que de vegades quan navegues
entre soles de gravetat porpra
busques els nostres noms.
sota la cua de la venjança
no abaixis la vista davant dels aparadors.
sí, que sóc jo.
demana'm a crits alçar el vol.
espurneja la tarda a barcelona.
tens l'ala a tocar de terra.
t'he passat de llarg,
que m'enyores.
no abaixis la vista.
encara prems amb força el camal;
he vist que has ensopegat amb una fulla.


gairebé tres mesos

ja fa gairebé tres mesos que em van fer una laparoscòpia per l'endometriosi que pateixo, després de vuit metges diferents que no me la van saber diagnosticar i tres anys de patiment continuat. des d'aleshores, visc en un paradís sense dolor: estic contenta, m'he engreixat i tinc plans. tot i així, el fantasma camina a prop, i me l'he trobat regirant vells escrits meus que m'han clavat aquest coltell:

dimarts, 22 / juliol / 2008

avui tinc massa dolor com per poder pensar. em costa fer les coses. hi ha un pes molt i molt voluminós dins del meu ventre. no sé com podria treure'l d'aquí, desfer-me'n. només em vénen ganes de plorar, com una nena petita. i se'm pinta gris el dia i no vull que se m'apropi ningú. incongruent, perquè desitjaria que tothom sapigués què sento perquè em bressolessin com ho necessito.

divendres, 1 / agost / 2008

el dolor és penetrant, molt penetrant. forma part de tu, va fent xup-xup a l'interior. entranyes massacrades. el dolor, més de deu dies de dolor. quan ha de parar?


ara ja sé què tinc i, almenys, m'han regalat aquests tres mesos. val la pena que ens escoltin, no amagueu el dolor si pot desaparèixer: demaneu ajut!

hi havia una vegada un gat

no he tingut mai gats, però alguns dels passejants del bloc en tenen, i en parlen, i potser sí que hauria estat una bona mestressa de gats.
fa cosa d'unes setmanes, Ell i jo vam marxar de viatge al camí de sant Jaume i, coses que passen, vam topar amb molts gats. N'hi havia tants i ens feien tanta companyia, que vam decidir (per què no?) parlar-hi. I aquells gats ens parlaven a nosaltres. I va ser una divertida tertúlia entre nosaltres i els gats que ens vam emportar a l'hostal.
Aquella mateixa nit vaig començar a llegir (després de dos mesos tocant-li la coberta) Kafka a la platja. Nakata parla amb els gats. Vaig girar el llibre i, rellegint la contracoberta, ja ho avisava que en Nakata parlaria amb els gats.
Han estat uns dies estranys de converses més enllà del que és racional, a mig camí entre el somni, la veritat i un món paral·lel que sempre ve d'equipatge.
Acabar Kafka a la platja ha suposat una muntanya russa de sensacions en el meu cos: he sentit por, una mena de connexió poètica amb altres mons, un aleph sobtat a les rajoles de casa. I mil preguntes: per què? com? per què com? per què com...
Aleshores el gat i jo vam viatjar lluny, vam conèixer moltes persones, ens vam esgotar, vam somriure i vam entrar en una dimensió que suposàvem que exisitia però que no ho feia.
I al coixí, deixant regalimar la sang de les genives gastades, pensava en l'altra jo que estava vivint en un altre lloc i que mai va decidir anar-se'n de viatge a l'Empordà ni parlar amb els gats.
Em vaig adormir, tranquil·la. Perquè aquest és el món on vull estar.
Murakami sempre m'ha agradat fins al delit, no he avorrit mai cap de les novel·les que n'he llegit, al contrari, les he gaudit com una autèntica devoradora de paraules i les he recomanat a crits. No m'esperava que la quarta vegada que ens trobèssim tornaria a bellugar-me d'aquesta manera les entranyes.

A casa hi ha un silenci feixuc i humit. És el murmuri de la gent que no existeix, l'alè dels qui no viuen.


 

passejant barcelona