de dones (les meves)

De temps ençà no puc pujar al porxo. No tinc força a les cames i l'escala és massa llarga. Avui sent la necessitat de mirar el meu rostre d'abans, el rostre que estimà Luigi. El miraré per darrera vegada. Vés i baixa amb compte una capsa grossa que hi ha al darrere unes posts de ropero. La capsa està embolicada mb paper d'embalar.

Vaig davallar-la. Ella, tremolosa, emocionada, desféu els cordills, llevà els papers, obrí la capsa i tragué la tela. Una adolescent molt bella, amb els ulls baixos, els cabells amollats, seia mirant unes violetes que tenia a la mà. El seu cos semblava nu sota un mantó de seda groga que el cobria.


Carme Riera
















Després de llegir els contes de Te deix, amor, la mar com a penyora, recupero les ganes de llibres que aquestes setmanes d'incertesa havien fet desaparèixer dels meus passeigs. Els ulls se m'havien abaixat cap a la molseta que creix, salvatge, intentant respirar a través de les escletxes de les rajoles de ciutat. Sense ennuegar-nos, ens ha tornat l'aire (de vegades oblidem que no som res més que floretes de ciutat, com deia aquella professora...). I aquests contes deliciosos, escrits des del més profund de les emocions, amb un llenguatge d'imatges, records, melangia (gràcies, E.!), tendresa i enyorament m'han fet venir al cap, tot d'una, les dones magnífiques que m'envolten i que estan profundament arrelades a la terra més fèrtil i humida de les hortes i a terra mullada, profunda i salada del mar.

A E.F., en una carrossa de cavalls entre tomàquets i carxofes, gaudint ara que ha aprés a donar vida a personatges de teatre, fent intensa la seva gran història d'amor entre paraules, la literatura feta vida, el cor al paper.

A C., amb els ulls enfonsats al mar de la costa andalusa, respirant el salobre amb els porus, ulls tancats d'intensitat, amb un amor que creix a poc a poc, perquè ve de la profunditat marina i acabarà esclatant com l'escuma de les ones.

A M., viatgera d'hiperbòrees, amb la pell dividida entre oliveres, ciutats d'alts edificis, la mar mediterrània, els rius antics d'històries que no deixa que s'oblidin, encara no sap que darrere d'una flor de llarg aroma hi ha el blau, blau, blau que està desitjant cridar-la, i deixar enrere illes de Calipso, per ser la reina d'un món sencer.

A P., la reina dels espàrrecs, en un territori tancat, clos a les mirades de sol, a mitja llum entre camps d'herba fresca, tomàquets, gelats d'albercoc, una delícia de colors de verdura i una nova vida que batega, amb força, i que creix ràpidament per envair-ho tot de rialles.

A E.T., amb el do de la comprensió als dits, la mirada clara, el cor tan gran, reposada, alegre, la vida aïllada en una bombolla de feliç dependència, i ara una més, quatre potetes.

i també a Ell, que no em va pintar un quadre, però va portar-me'n un, i és com una història completa de final feliç, sense reixes que ens separin. A plena llum.

2 caminants:

C ha dit...

Espero que l'escuma ens envolti a tots i ens empleni el nas, com si fos merenga, dolceta i tendra.

Elena ha dit...

I Eli: Amb ulls grans, fondos, immensos, capaços de captar els rius de sentiment i poesia que flueixen per la vida; en el paisatge, en les mirades, en la vida quotidiana...i capaços de fer literatura amb majúscula. Ulls que entenen la bellesa de la melangia, també de la tristesa, per què no, i, és clar, de l'amor i la felicitat, ulls que no entenen l'un sense l'altre.
Tot des d'un huité pis, des d'on quasi toca la lluna amb les mans.

 

passejant barcelona