el meu llibre del 2007


Hajime té un gran amor, Shimamoto.
Però, com tot allò de la infància, com tot allò que la memòria corromp i modifica al seu gust, com tot allò que per extravagant ho convertim en màgic, sembla que Shimamoto és un gran amor inabastable, condemnat a ser sempre el seu gran amor més enllà de qualsevol vida feliç que assoleixi Hajime.
Després dels desencants de convertir-se en un adult, de la recerca del propi jo, de l'amputació dels sentiments de la seva primera nòvia, Izumi, i de moltes altres situacions agredolces, Hajime arriba a ser un home ben casat, amb fills i un negoci propi.
I només aleshores reapareix Shimamoto.
I només en aquell moment, quan tota la vida va endavant i el jazz omple de tranquil·litat el complex univers interior del protagonista, entra en escena aquest gran amor, aquesta atracció irrefrenable, el que és màgic i envoltat de misteri.
És de debò Shimamoto o és només l'altre jo de Hajime, que, malgrat tot, pugna per escapar de la bombolla còmoda i protectora d'una vida quasi perfecta?
Meravellós el capítol de la recerca del riu i la barreja que fa l'autor, sense que ens adonem en un principi, del que podria ser realitat amb el que podria ser un somni.
Quina és la història real? On està la mentida?
Sense cap mena de dubte, la meva novel·la del 2007 i el descobriment d'un escriptor que m'apassiona.

Haruki Murakami, Al sur de la frontera, al oeste del sol, Tusquets (compra'l a la catalonia!)

la meva cançó del 2007

caigut del cel el mes de maig, com una mena de tel protector, el darrer cd de travis va fer-me companyia els dies llargs i difícils de mitjan any, durant aquelles tardes inacabables a pau claris i les passejades sola per la meva ciutat tractant de recol·locar-ho tot (no és un gran CD, però va fer el seu paper).
"Closer" és, sens dubte, la cançó que identifico amb el 2007 i, qualsevol que em conegui bé, sabrà que encara (encara!) va amb mi a tot arreu...

nos casaremos en invierno

Nos casaremos ahora que llueve a carcajadas.
Vos y yo y la tierra celebraremos juntos
el verdor de los cuerpos,
el sexo de las flores,
el polen de la risa
y todas las estrellas
que vienen confundidas
en la gota de lluvia.
Pondremos inviernos en el amor
para verlo crecer
al ritmo de las plantas.
Uniremos las nubes
para formar el trueno,
uniremos la tierra con el agua.
Nos casaremos con el cielo cerrado,
cuando suenen los techos
como ametralladoras
y el canto de las ranas
suba desde el jardín
junto con un cortejo de hormigas voladoras.
Nos casaremos sin sombrillas, amor,
con la cabeza descubierta,
en un patio mojado,
oloroso de tierra,
sin otra sed más que la del uno por el otro,
con la ropa empapada,
juntando nuestros quehaceres
para que se venga el temporal
que lo va a lavar todo,
como la lluvia, amor, de cuando nos casemos.

Gioconda Belli

he llegit

iris murdoch, el castillo de arena, alianza literaria


compra'l a la catalonia!!!

encanteri

i a última hora, ens miràvem les mans,
com aquells qui en secret
han comès un crim
i busquen un mocador entre teranyines
per eixugar-se els dits amb delicadesa.

un silenci després
passaves aquests dits pels meus cabells
i ja tornava a fer olor de perfum,
engegat el motor,
el soroll de l'aigua
―el soroll de l'aigua―.

el meu últim llibre del 2007

Per motius diferents, Iris Murdoch va causar cert aldarull en les meves aficions literàries fa cosa de dos anys. Algú me la va vendre molt bé: «si llegeixes "dones", si t'agrada la literatura anglosaxona i si trobes molt interessant la psicologia dels personatges, la barreja entre la racionalitat i la sensualitat, la realitat i allò oníric, és impossible que no adoris les novel·les d'Iris».

Ara per ara només n'he llegit dues, que m'han despertat sentiments molt diferents però que, com era d'esperar, m'han deixat completament atrapada i en silenci. El silenci és la reflexió: encara no he aconseguit no quedar-me quieta, mirant endins i fent net després de llegir-la.

He de dir que «El mar, el mar», la primera que en vaig llegir, a més a més en un moment vital certament cap per avall, em va colpir. Les imatges de somni, les actuacions impossibles, els desitjos irrealitzables i una increïble sensació d'ofec giraven com a fantasmes al voltant d'una trama molt real, malgrat tot, i d'uns personatges espectacularment vius assetjats constantment pel mar. Els pensaments, els diàlegs, les actuacions i sobretot les obsessions... tot hi pren un sentit vivíssim. Em vaig quedar de pedra davant de la que em va semblar una senyora novel·la imprescindible en qualsevol biblioteca, prestatgeria o tauleta de nit.

Aleshores vaig començar a indagar sobre Iris Murdoch i vaig descobrir que va ser professora i filòsofa, que va escriure més de vint llibres, i que va morir després de patir alzheimer. Aquesta darrera dada, per la importància que té en la meva biografia, em va fer sentir encara més una atracció fascinant cap a l'escriptora i els seus treballs, una mena d'unió extratemporal i de comprensió més enllà de les línies de la seva narrativa.

Ara tinc entre les mans, i acabaré probablement aquesta setmana, «El castillo de arena» (Alianza literaria), un altre llibre de boca oberta però silenci. Ben diferent de l'anterior, em va recordar moltíssim el dilema de C.S. Lewis i l'estimada Joy, molt ben pintat a la meva pel·lícula preferida de tots els temps, Shadowlands (insuperable Anthony Hopkins). Per què acaba algú de moral irrefutable, racionalitat absoluta i vida organitzada lliure de perills atret sense remei per allò que s'aproxima a la bogeria, a l'absurd, al somni? No deu ser perquè de vegades aquest món de cristall, protegit i càlid, no és més que una enganyifa, una màscara d'infelicitat i asfíxia? No deu ser que es miren les flors quan es passeja però que realment no es veuen ni s'oloren? I no resulta embriac l'aroma d'allò que ens fascina?

Mor, el protagonista d'«El castillo de arena», no és Lewis, però també és un professor d'Oxford, també porta una vida com cal, s'enorgulleix de cara a la galeria (i per autoafirmar-se) de la seva racionalitat i moral intatxables, però viu un matrimoni i una paternitat que l'oprimeixen. No deixa de ser un ésser incomprès, incapaç d'expressar els sentiments propis perquè és incapaç d'analitzar-los des d'un punt de vista que no sigui el prudent, que no sigui el socialment convingut dins del seu cercle de relacions. Però, just quan no tocava, apareix en la seva vida Rain. I aquesta Rain-Joy (es podrien dir mil coses sobre la semàntica dels noms dels personatges femenins, oi?!) ve per agafar-lo de la mà i fer-li olorar les flors.

Existeix una pel·lícula de fa poc que es diu Iris i que protagonitzen Kate Winslet (una de les meves actrius preferides) i Judi Dench i que tracta de l'etapa final de la vida de l'escriptora, quan va estar malalta. De vegades tinc moltes ganes de buscar-la i veure-la, i d'altres em fa una mica de por. Crec que, de moment, prefereixo conèixer-la a través de les seves lletres i, més endavant, ja intentaré descobrir-la com algú de carn i ossos. Per a vosaltres, lectors que passegeu, us deixo un post ple de referències a on trobar-la i, si no us sembla suficient, també he robat un fragment d'una de les seves darreres novel·les:

«Estic tan sol, va pensar ell, ningú m'ajuda, ningú em pot ajudar, ni tan sols demano l'ajut de ningú. Però què serà de mi, no estaré millor mort? Estic simplement incomodant i contaminant la terra. Sóc un mort en vida, la gent ha de veure-ho, per què no corren allunyant-se de mi? Ells sí que se n'allunyen, ells m'eviten. Cap veu no pot agafar-me, no seré capaç de pensar novament, no seré capaç de treballar novament, estic ferit permanentment. La meva ment ja no és lliure, la meva imaginació està completament enverinada, embussada amb un verí negre. Sóc una minúscula maquinària, ja no sóc un esperit humà, el meu esperit ha mort, el meu pobre esperit ha mort». The good apprentice.

nadalejant

Ja ha passat la primera part de les festes de nadal.
M'encanta el nadal.
A casa meva sempre hem sigut poc familiars, però hem fet pinya els quatre que érem més el gos i el lloro (quan hi eren). El nadal sempre va ser la part màgica de la infantesa: amb el novembre arribava el fred temible, que no suporto, i només volia quedar-me a casa, sota les flassades, i dormir i llegir. Però, de sobte, alguna cosa fantàstica s'esdevenia, els carrers de l'Eixample s'omplien de llum, la gent s'amuntegava a les botigues, l'olor de les xurreries de la Gran Via s'alçava al cel. Una permanent sensació de «sé que ha de passar alguna cosa, sé que ha de passar alguna cosa», envaïa l'ambient de la ciutat.

I passava, perquè caminant cap a la catedral a peu anaves a topar amb la fira de Santa Llúcia. Aleshores sabies que ja havia arribat el nadal.
A partir d'aquell moment tot feia voltes com els cavallets i surava l'alegria fent repicar les orelles. Sortíem a passejar, una vegada i una altra, per les paradetes de joguines i hippies, on sempre acostumes a trobar gent del barri que havies desat al bagul de les persones que ja no formen part de la teva vida. Et vénen al cap records d'altres èpoques, mentre prens dolços, escoltes nadales en català, i et refugies del fred en alguna granja de cantonada a fer un cacaolat.
La nit de nadal a casa sempre hi va haver cagatió, de la manera que fos (normalment amb forma de capsa de cartó enorme de televisor). Al col·le també en fèiem, però es disfressava de pot de dixan, perquè el tió és un ésser a qui li agrada vestir-se de qualsevol manera segons el lloc i les circumstàncies. El fèiem cagar, després d'alimentar-lo, i ens portava llaminadures, neules, torrons, massapans i alguna joguina.

El dia de nadal menjàvem sopa de galets gegantins i la pilota ―que bona.
Després, la tarda es feia llarga però tornaven els dies de passejar. Els canelons de sant Esteve o les llufes al carrer del dia dels innocents (érem el perill de la zona: bombes fètides, xiclets, llufes, trucades telefòniques...).
Amb el cap d'any començava la sensació que alguna cosa ja estava arribant al final, però sempre va ser molt emocionant prendre el raïm a casa, barallant-nos, competint, brindant i veient els espectacles lamentables de la televisó.

El millor, però, estava per venir.
La nit de reis. Pot haver-hi res de més fantàstic?
Primer la cavalcada, que la vèiem des de casa de la Clàudia i la senyora Teresa, les porteres, i que passava pel carrer Sepúlveda. Amb aquella emoció, sopàvem en algun bar amb els pares i després marxàvem a casa amb la iaia, a dormir.
Els reis dels petits són fabulosos, no recordo cap sensació millor. Dormia, i a les cinc de la matinada ja ens llevàvem, sortíem de les habitacions i descobríem un menjador farcit fins al sostre de regals. Era com entrar en un món màgic de joguines, disfresses, dolços...
Els reis de gran també són fabulosos. Vaig esbrinar, sense remei possible, el que passava durant aquell interval de son d'infant: els pares baixaven a la Gran Via, on les paradetes bullien de gent. L'ajuntament tallava el trànsit i tots els bars posaven xiringuitos amb frànkfurts al carrer. La gent jove i la gent gran anava amunt i avall, passejant, rient, menjant, fent les darreres compres. Molts compraven un regal i el deixaven als cotxes que es posaven en cada cantonada, que els recollien per als infants dels hospitals.

Ara la meva nit de reis també és així: paradetes fins a ben entrada la matinada, frànkfurts, cerveses, xerrades, darrers detallets, una pileta de regalets a casa del carrer Consell de Cent...
El dia sis sempre es lleva trist i cansat. Les paradetes són tancades o n'hi ha que les desmunten. Alguns aprofiten per vendre a preu de saldo el gènere que els queda. Passejar-hi és moure's entre fantasmes de cava de la nit anterior. Només resta el tortell, farcidet de massapà, fava i rei, i la tornada quilomètrica a casa amb la sensació, un any més, que el nadal és màgia.
El nadal m'encanta, no ho puc evitar.

sí, sí, sí!

la meva mitja pera m'ha regalat

la minisèrie de Pride and Prejudice de la BBC!

Oooh, quines tardes, senyor Darcy!

bones festes!


blocs de lletres


el depasseig ja apareix al blocsdelletres!

la crítica de l'aigua a la revista faristol

ROIG, Elisabet. L'aigua. Picanya: Ed. del Bullent, 2007.
96 p. (Esplai; 37) ISBN 978-84-96187-67-2


Elisabet Roig descriu l'evolució psicològica d'una adolescent i la superació del seu trauma. Ho fa en una narració breu, sense digressions gratuïtes i amb un ritme ràpid. Dosifica la intriga i aconsegueix mantenir l'interès fins al final: el descobriment del motiu de la seva fòbia a l'aigua.
A l'automarginació de la Marta, que ja no es troba a gust amb la seva colla d'amics superficials, contraposa la marginació del nouvingut Nahuel, rebutjat per motius racistes i classistes. Un i altra s'ajudaran mútuament a trobar el seu propi lloc.
D'altres subtrames són incloses hàbilment, encaixant-les amb el tronc central de l'acció: l'adopció, la necessitat de la identificació amb el grup, la confusió sentimental o el prejudici contra certs grups juvenils. Potser la figura paterna, absent durant el temps de la narració i a la qual es fa referències, era una altra subtrama que no va arribar a quallar.
Amb tot, cal felicitar-se per una novel·la de i per a adolescents, escrita amb coneixement de causa, talent narratiu i respecte pels lectors, que també es pot llegir com una novel·la de misteri.

Eulàlia Barbosa ***

REVISTA FARISTOL NÚM. 59

la meva història de la literatura infantil particular (part II)

enllà del fred i de boirosos mons,
vers coves velles i calabossos fons,
ens cal partir ans surti el sol
per rescatar d'oblit el nostre or

així deia la coberta del meu llibre d'El hòbbit. Ara mateix sóc incapaç de recordar-ne l'editorial, però aquest exemplar no l'he perdut; aquest llibre (plastificat, evidentment) corre per casa dels meus pares a Barcelona i el fotografiaré com cal. El que no he pogut oblidar mai han sigut aquests versets que l'iniciaven. I és que la meva història amb Tolkien marca el meu inici de lectora gran. Podria haver sigut el final, podria haver detestat la lectura. Però no. Tot un seguit de fets van convertir-lo en "el meu llibre" i, després, tota la literatura del món ja es va poder obrir davant meu.

fèiem sisé d'EGB i el llegíem obligatòriament a la classe de català. Cal dir, per aclarir-ho, que el meu germà i jo vam estudiar fins als 9 i 11 anys respectivament en allò que s'anomena "una acadèmia de pis", que ni era un col·le privat, ni un col·le religiós, ni un col·le concertat ni un col·le públic. Era, senzillament, una acadèmia, i en els vuitanta encara n'hi havia un grapat a Barcelona i tenien fama de formar nens i nenes intel·ligents, educats, polits i laics. No toca en aquest post parlar-ne, perquè la cosa té tela, però almenys laics sí que som tots aquells que encara ens coneixem...

bé, doncs una o dues tardes a la setmana, no ho recordo, fèiem lectura en veu alta. I llegíem El hòbbit. Evidentment, per a canalla d'aquestes edats era una lectura feixuga, avorrida i molts cops, incomprensible. Si encara ens haguessin volgut il·lustrar amb un còmic que existeix sobre l'obra en qüestió... Però no. Teníem a les mans un llibre de persones grans, sense dibuixos, amb moltes pàgines, lletra petita, i que utilitzava un vocabulari català d'allò més purista. Teníem pànic al càstig, i llegíem per rigorós ordre, pronunciant amb tota la soltesa de què érem capaços i intentant entendre alguna cosa.

aleshores, a mi El hòbbit ni fu ni fa. Era avorrit perquè era obligatori, perquè l'havíem de llegir en veu alta, perquè hi havia qui llegia molt a poc a poc o no pronunciava bé les comes i això entorpia el seguiment del fil de la història... Bé, mil coses que no ajudaven a estimar-lo ni una mica.

i tanmateix, jo de petita era una nena malaltissa, una asmàtica típica de passar-se dies i setmanes al llit avorrida, de pastilles i xarops fins a l'últim pèl del cap i tipa de veure programes avorrits de la tele. però, de tant en tant passava, queia malalta i, au, aïllada a casa sense parlar amb ningú més que amb la iaia o amb la salut. I vaig tenir una crisi asmàtica a l'inici de la lectura d'El hòbbit. I estant al llit (encara al de l'habitació de davant de la cuina, amb el prestatge que m'havia de caure al cap), vaig pensar que no hi havia res més per fer que llegir. I només tenia El hòbbit. La resta, me'ls sabia ja de memòria (vegeu el post anterior).

va ser un autèntic plaer. la millor lectura que he tingut mai per ser la primera lectura important que vaig fer sola. no em va caler l'esforç inicial d'enganxar-m'hi: coneixia el principi de la història. I aleshores ja va ser apuntar-me a la colla d'en Bilbo Baggins i els nans i marxar a buscar l'Smaug. No puc dir res més que fantàstic. Absolutament fantàstic. La tria d'un camí, i la petjada de moltes coses que sóc ara. Després, d'una manera inevitable, van haver de venir El senyor dels anells (aquell mateix estiu me'l van regalar els meus pares: en català també), el Silmaril·lion, els àlbums il·lustrats, el joc de rol, altres contes, els documentals de la tele, una sèrie de dibuixos que en van fer...

Mil coses que li vaig transmetre també a mon germà, que fins i tot va aprendre a escriure tengwar, i que compartíem quan ens imaginàvem com seria de fantàstic que hi hagués una pel·li de tota l'obra i jugàvem a decidir quins actors i actrius podrien protagonitzar-la. He de reconèixer que les pel·lícules que es van fer després de veritat, van deixar-me plenament satisfeta, però no puc evitar pensar que una part d'un món que "era meu" i que formava part de la meva evolució tant com a lectora com a adolescent, es va fer pública i va deixar de tenir el regust màgic de les coses que els altres no entenen.

què en recordo més? doncs precisament una escena que jo no sabia que seria fonamental... les endevinalles de Bilbo i Gòl·lum! La bu-bu-butxaca!

sigui com sigui, puc dir molt contenta que va ser El hòbbit el meu primer llibre de persona gran, i avui, gràcies a aquesta classe de dissabte de matí, he pogut recuperar la dolça sensació de sentir-me estirada al llit, el pijama posat, les ulleres de miop, el Toni xisclant i el volum tovet a la mà. I ressonaven amb una veu ja menys infantil aquells versos enllà del fred i de boirosos mons...



Fe d'errates

Al post "when the hunger's gone" diu que la cançó de Damien Rice és "5 crimes". Ja estaria bé que només en fossin cinc, malauradament en són 9, el títol autèntic és "9 crimes". En què pensava la que passeja? Vés tu a saber! De fet amb la loteria de nadal m'ha passat igual, jo vinga a dir que 5, i resulta que a Barcelona ha sortit el 9. Sóc de lletres pures.

la meva història de la literatura infantil particular (part I)

des del mes de novembre estic fent un postgrau que es diu Diploma en cultura, lectura i literatura per a infants i joves que m'ha aportat experiències enriquidores (sobretot en l'escolta d'opinions i projectes tan interessants com els de Pau Rausell, la Fundación Germán Sánchez Ruipérez, Teresa Duran...) i d'altres de nostàlgia al més pur estil magdalena proustiana.

avui, per exemple, a la Gemma Lluch se li ha acudit preguntar-nos quin llibre ens va marcar en la infància (ja abans se'ns va interrogar sobre quin llibre ens havia fet prendre consciència de ser lectors adults) i això ha causat una mena de daltabaix emocional important carregat d'ohs i ais, jo també el vaig llegir, tens raó quins records, l'havia oblidat, etc.
jo tenia clara una cosa: havia de parlar d'El hòbbit, de Tolkien.

però abans d'explicar-ho, val a dir que he recuperat la meva veritable literatura infantil (vuit anys, penso). deixant de banda Superhumor de tota mena, els imprescindibles Tria la teva aventura de Timun Mas, Las Torres de Mallory, Els Hollister i d'altres que anaven bé per acompanyar les nits d'insomni, hi ha dos tipus de lectures que van marcar la meva història de la literatura infantil prèvia a la presa de consciència de lectora adulta.

1. El pequeño Nicolás. El llegíem al col·le, una vegada i una altra, fins atipar-nos-en. Me'l sabia de memòria. Ara no en tinc cap record concret, només de la coberta i de la forma especial com el plastificava el meu pare, que era molt diferent de com el duien plastificat la resta de nens (sí, era obligatori plastificar-se TOTS els llibres).

2. Les noies detectives. Deu ser per això que m'agrada tafanejar, ficar el nas a tot arreu, descobrir coses abans que ningú. Deu ser per això que m'agraden les coses ocultes, els misteris, tot allò esotèric que no té una explicació lògica, el romanticisme en el sentit estricte. No puc deixar de citar les meves detectives infantils preferides. D'una, la Meg, no n'he trobat foto, però adorava "Las trece brujas", llibre que llegia i rellegia i que causava una intriga que no disminuïa mai. De les altres, la Trixie Belden i la Puck, us en deixo les cobertes que jo mateixa vaig tenir a les mans fa anys i panys.
Quan hi penso, em ve al cap l'habitació del carrer Sepúlveda, davant de la cuina, amb un prestatge damunt del llit que semblava que havia de caure en qualsevol moment... Per cert, de la Trixie recordo un volum que parlava d'un genet que no tenia cap. Espero que no dubteu ni un segon sobre el fet que Sleepy Hollow és una de les pel·lis que em tornen boja.

when the hunger's gone

estic recuperant velles cançons de fa any i mig, dos anys, que tenia amagades al meu portàtil i que era incapaç d'escoltar (envà d'orella).
entre elles la d'Anthony and the Johnsons que vaig penjar el dia 12(Hope there's someone, de la pel·li "La vida secreta de las palabras", increïble), L'ultimo baccio (de la Consoli), qualsevol del Parachutes de Coldplay (des del concert de novembre del 2005 a BCN, impossible), el Damien Rice (si "The blower's daughter" impressionava, el "5 crimes" et deixava mut), i, al fons fons del calaix, aquesta.
recuperada quan ja ni me'n recordava, esbrino que forma part de la BSO de la pel·li de la Bridget Jones (nefasta, d'altra banda, res a veure a com vaig riure amb el llibre fa anys, quan el va comprar mon pare, que jo encara vivia a BCN).
bé, sense més, "I eat dinner", una tristíssima preciositat del magnífic Ruffus i la Dido. jo no en diré res, jutgeu vosaltres, anònims lectors i no tant.

de tornada

Li agradava caminar quan enfosquien els carrers i semblava que el fum s'havia condensat en un núvol gris i blau marí de tempesta. El perill assetjant a les cantonades de pedra, gotes de pluja regalimant entre les costures que fan els arbres del riu i les bombetes blanques. Allò era caminar de debò l'esfalt, ensopegar-lo en cada passa curta i ràpida, sense collir flors grogues de pas de vianants, esclafades i amb aspecte de bonobús. El cel abaixava les mans i recollia els cabells humits. L'alenada es convertia en un llarg so de tub d'escapament antic i els balcons feien una reverència.

manifest

Em declare submís
al teu esguard,
que m’atrapa i m’empeny
com una nova força
vers l’infinit.

Em declare rebel
a aquest estat
en el que em trobe,
si no et trobe,
quan te’n vas.

No diré res, no vull saber
d’un altre cos que no siga el teu.

Em declare fidel
al nostre estel
que és qui ens guia despert
camí d’una alta glòria,
des de la nit.

Em declare submís
al teu esguard,
que m’atrapa i m’empeny
com una nova força
vers l’infinit.

No diré res, no vull saber
d’un altre cos que no siga el teu

Feliu Ventura

caga tió, tió de nadal...

Des del depasseig us desitgem...

BONES FESTES!!!

el tió està a tot arreu! com? que no en teniu encara? el nostre el vam comprar a la fira de santa llúcia, i ara ja el tenim a casa, a valència, menjant-se unes bones galetes de xocolata... no perdeu el temps, que si no l'alimenteu bé no hi haurà regals el dia de nadal...!


letra para cantar un día de domingo

Y a última hora no quedaba nada:
ni siquiera las hojas de los árboles
-acacias-, ni el viento de la tarde,
ni la alegría, ni la desesperanza.
La caricia que pudo haber rozado
aquella piel, no se produjo porque
aquella piel no era la tuya,
ni los ojos que me miraban eran
tus ojos, ni el deseo
-que en otro tiempo hubiera sido
suficiente-
tenía sentido, desviado
del cauce de ti misma.

A última hora había pasado un día,
y al sentirlo hecho sombra, y polvo, y nada,
comprendí que la luz que había llenado
sus horas,
y todas las palabras
que ocuparon mi boca, y los gestos
de mis manos,
y la fatalidad de mis designios,
y las calles que anduve paso a paso,
y el vino que bebí, y la alegría
de saber que existías en el mismo
instante,
no eran sólo el fracaso repetido
del Día del Señor, sino que eran
un día más sin ti:
comprendí con dolor que jamás, nunca
para mi habría domingos ni esperanza
fuera de tu mirada y tu sonrisa,
lejos de tu presencia tibia y clara.

Ángel González
Palabra sobre palabra

tinuviel












el passadís fosc
que ha deixat a frec de camí
es buida de pedres.
ella hi camina,
prudent,
però la foscor la calla.
a on van a parar els esvorancs
on s'esfondren les cames,
flonges,
de la sensació d'estranyesa?
van cap a una formiga de llum,
més ben dit,
un estel.
ella hi penetra, conscient,
i aleshores el món
s'encén de cop i volta.

la vida va fent espirals

ja fa més d'un any que aquesta cançó es va colar a la meva vida. ara mateix tot és tan diferent, fins i tot el fet d'escoltar-la, que podria dir allò tan evident que la vida fa espirals, roda i roda, amunt i avall, i que segons com bufa el vent una melodia sona d'una manera o d'una altra. et parla o, senzillament, t'ennuega.

no fue un sueño, lo vi: la nieve ardía









Fa gairebé dos anys, en el mateix tren, sortia el sol i no sabia quina força m'impulsava endavant. Tot volia saltar pels aires; però era bonic deixar-ho explotar, trencar-ho, estripar-ho, fer petits bocinets d'una cosa que, evidentment, era prohibida.
De vegades, t'aixeques ben d'hora i penses que no et reconeixes a tu mateix, que no ets tu qui guia la manera de vestir-te, de pentinar-te, de parlar amb els altres. Has canviat?
Potser has canviat, potser has estat tu qui ha esquitxat el panorama de grisos, ha fet mal a aquest i a l'altre, ha caigut de nassos contra les rajoles. Sí, devia ser així, però era una sensació de vida, una qüestió de permanència.
Així ho ha demostrat el temps, malgrat el que ens vam fer, el que vas fer. I sempre recordem els reis d'aleshores, i l'hivern fred entre cançons d'amor, passeigs, poemes i silencis. Girona.
Dos anys després, en el mateix tren però amb tu, estic convençuda que no vam canviar. El que passa és que ens havíem de conèixer i, al final, havíem d'estar junts.

a girona

He vist
pel forat del pany de casa meva
que entrava una ombra
vestida d'hivern.
D'una puntada de peu,
arraulida entre desitjos,
l'he fet fora.

passeig de novembre



A les novel·les de Sándor Márai no hi ha acció, ni sobresalts.
A les seves novel·les hi ha un ús quasi plàstic del llenguatge on tot el que s'explica parteix sempre del passat i no té solució, però ens atrapa sense remei, ens fa caure mot rere mot en el misteri del que s'amaga entre línies.
Tots els personatges necessiten, d'una manera o d'una altra, tancar un capítol.

Molt i molt recomanables L'última trobada, L'herència d'Eszter i La dona justa (tots tres en català a 62).

tres mesos











E ti vengo a cercare

anche solo per vederti o parlare
perché ho bisogno della tua presenza
per capire meglio la mia essenza.

Questo sentimento popolare
nasce da meccaniche divine
un rapimento mistico e sensuale
mi imprigiona a te.

Dovrei cambiare l'oggetto dei miei desideri
non accontentarmi di piccole gioie quotidiane
fare come un eremitache rinuncia a sé.

E ti vengo a cercare
con la scusa di doverti parlare
perché mi piace ciò che pensi e che dici
perché in te vedo le mie radici.

Questo secolo oramai alla fine
saturo di parassiti senza dignità
mi spinge solo ad essere migliore
con più volontà.

Emanciparmi dall'incubo delle passioni
cercare l'Uno al di sopra del Bene e del Male
essere un'immagine divinadi questa realtà.

E ti vengo a cercare
perché sto bene con te
perché ho bisogno della tua presenza.

Franco Battiato

l'espàtula

El dolor ha començat abans. És dilluns al vespre i em fallen les cames. La tremolor em deixa quieta, immòbil, enmig del menjador. Estic sola i sento esgarrapades a dins, ben endins, en carn viva. Com explicar una cosa que no sé? Només sé la presència del dolor, un dolor tangible, més potent que els propis pensaments, que es van apagant, la consciència queda inerta. Morta. Vaig a poc a poc. M'ho noto. Noto que em fallen els genolls, les punxades intermitents a les cuixes fan mal. Mal. No puc aixecar les cames. Com explicar una cosa que no sé? El dolor es fa espés, cobreix amb un tel la meva panxa i esquerda el terra.
Sí, el terra s'esquerda a poc a poc, però no d'una forma dura i recta, no pas d'una forma greu. S'esquerda com en una dilatació de pupil·la, a formatjades, ondulat com un toll d'aigua. Em sento defallir i vull fer-ho, vull engrandir amb els dits les esquerdes sinuoses. Gairebé no m'hi veig i l'esquerda fa clec i s'obre. Aleshores començo a ser petita, petita. M'encongeixo i sento un pànic glacial a fer-me rodona. La soledat és inminent.
Tanmateix, quan sóc un miratge m'alleuja l'escalfor del formatge fos embolicant-me les cames i pujant cintura amunt. Que apaivagui el malestar que m'impedeix de fer una passa, que m'engoleixi el buit del no-pensament, del no-sentiment. No vull que em faci més mal.
Però el dolor no s'atura. L'espàtula es va clavant i irradia espasmes d'impotència a músculs i ossos.
Aixeco la vista. No hi ha cap més esquerda que la meva pròpia ruptura, la incomunicació, la incomprensió. Com explicar una cosa que no sé? De quatre grapes arribo fins el llit, m'hi fico dins amb esforç, tanco els ulls, penso en formatges amb forats per caure-hi, les ones del mar, el tacte de la lluna.
I m'entren ganes de plorar.

L'aigua televisada

pídeme que esté alegre



Aún me entra cielo azul,
y lo miro en mis charcos
reflejado a jirones.


Carmen Martín-Gaite

plany de calipso











Jo veig la teva terra nua i roent, deserta,
vora la mar en fúria sota un penya-segat,
el teu palau de pedra com una boca oberta
i l’erm on brunz la vespa i on famejà el ramat.

Jo sóc allò que es deixa, allò que fuig i passa:
l’oreig entre les fulles, l’estel que ha desistit,
el doll que riu i plora i aquella tendra massa
dels xuclamels que aturen un instant més la nit.

T’he volgut meu per sempre, cansat de mar i onada,
segur en la meva carn, corba i mel exaltada,
estranger que t’entornes cap a la teva mort.

Ara voldria ésser lleó que juga i mata
o l’olivera immòbil en son furor retort,
però al pit m’agonitza un escorpí escarlata.

Mercè Rodoreda

bufa









Passava les hores mirant el terra i el terra era blanc i estava buit.
La fredor emplenava els forats de les orelles i li hagués agradat tenir les cames més llargues i ser capaç de córrer. Però era massa covarda.
Quina solitud tan estranya. És la mateixa solitud de sempre, te’n recordes?
Em pregunto què vaig fer malament, mentre agafo un guix i tracto de pintar cases amb teulada a les rajoles. I només cauen flocs de neu.
Quina gelor.
Quanta gent que camina amunt i avall i jo no els conec.
No em surten paraules dels llavis massegats. Potser no importa, pensa, i té la sensació que mai serà suficientment bona.
Una i una dos. La platja té escuma de paper.
Una i una dos. La casa es converteix en una brossa; bufa, i surt volant.

cerco un centre de gravetat permanent

Cerco un centro di gravità permanente che non mi faccia mai cambiare idea sulle cose sulla gente,
avrei bisogno di...



sé que ets a prop
perquè t'oloro.
tens l'olor del passat i de l'ara
i tot plegat eriça els ulls
oberts com fars que cerquen
l'olor del futur, barrejada amb la meva.



la dona que mirava













descorres amb la punta dels dits
la flassada que fa de cortina
per descobrir a càmera lenta
que el dia que s'aixeca fa olor d'aigua.
et cobreixen els cabells la cintura
perquè mentre observis
no siguis vista
no t'intueixin
i puguis quedar-te quieta, nua
empassant glopades d'intencions.
podria clavar-te el pensament,
es diu a si mateixa.
i enforteix el ventre i alça les mans.
avui ets una dona poderosa.
algú que camina clava les passes.

profecia d'autoacompliment










vuit graus. sobre una tauleta de nit més punts de llibre que cinc llibres. buscant la teva mà noto que dorms. aleshores estic sola i és una sensació confortant. de vegades, sovint, necessito sentir aquest silenci entre persianes, i escoltar passes al carrer, veure escolar-se la llum dels fanals per les escletxes del serrell. agafar-te les mans, calentes de la son, i deixar que comencin històries, inventar fars de cotxe al sostre.
nou graus. la nit és tendra i estic sola. les pestanyes ja es posen a recitar. i si tinguessis els ulls oberts, veuries versos que se m’escapen quan respiro i es van penjant de les portes, finestres, estenedors, mobles...
el pis sembla buit i es despulla de colors. un bloc en blanc, un sofà que riu.
és la meva bola de vidre.
un món de lletres de neu.

de coses per fer quan les tardes s'escurcen

llibres
La vida amb en Jan, Marianne Fredriksson
L'herència d'Eszter, Sándor Márai
Usos amorosos de la postguerra española, Carmen Martín-Gaite
El castell de sorra, Iris Murdoch

cançó

teatre
La plaça del diamant, Mercè Rodoreda
(obra de Benet i Jornet al TNC)

bloc
blocs de lletres (premi lletra'07)

pel·lis
sylvia, de John Brownlow

as strong as you were, tender you go














s'ha estripat la darrera fulla sota la finestra
després de navegar un instant de boira.
i és que la tardor té aquesta contundència
d'esborrar uns quants colors de la mirada.
però aleshores giro el coll i veig passar,
veig que passa l'ombra del teu braç
vora el carrer que porta a casa meva.
i és que la tardor té aquesta contundència

passeig d'octubre




Madrid i Barcelona van vibrar amb els dos concerts espectaculars dels Crowded House, quinze anys després (com hem crescut!).

Gràcies a Dani, Elena i Ivan per les fotos. Kiaora!

dos mesos










les nits són com de parlar
però dorms despert i ets tendre.
la lluna (ara per fi)
s'escola entre els llençols
fent carícies a quatre mans,
les nostres mans, a casa nostra.
va passant el temps
entre tictacs a les fosques;
totes les converses que vindran.
tots els sols que ja han sortit.


el que diuen els arbres

no he trobat cap vídeo sencer de "No sé què sent" i he decidit penjar aquesta altra. "No sé què sent" és una de les millors cançons de Feliu Ventura i existeix una versió en directe amb Lluís Llach que és preciosa. Busqueu-la, val molt la pena.

la cançó més bonica

you've got a way of talking...

coneixerà la renfe?

Jack Johnson i el seu Breakdown.

a Paul Hester

com que trigarem uns dies a poder escriure amb comoditat, i com que no volem tancar la paradeta, us deixem tot un seguit de vídeos perquè us aneu entretenint.
Comencem amb el darrer senzill dels Crowded House: She called up.

un tel a la sopa

encara que el matí sembla més brillant, i els detalls finíssims de núvols esparracats caient contra les teulades aconsegueixen una forma gairebé artística i manipulada, malgrat l'autenticitat, hi ha una coberta membranosa tenuíssima que em recorda que fa núvol i que he de tenir paciència. jo ja tinc ganes de fer cops de pinzell a les hores de la tardor i obrir els ulls encara tímids a una visió insospitada. però ara, la natura, que segueixi mirant a través meu.

l'operació ha anat molt bé, de moment, a esperar amb ànsia! gràcies a totes i tots pels missatges d'ànims. Gràcies Mo.

incapaces de ver un camello en el ojo de una aguja

dringa la paret que s’esfondra de matinada i no puc aclucar els ulls a través del tel de pluja que tamborileja en el teu respirar. sort que encara es troben deu dits sota les flassades i un poeta antic que recita Topant de cap en una i altra soca / avançant d'esma pel camí de l'aigua / se'n ve la vaca tota sola. És cega.

després dels silenci, silenci, borrós, vine de pressa a trobar-me que per fi ha arribat el dia, que per fi ho he pintat tot de colors nous.

I abraça’m.

nodrir














El prisma especular del record és un doll ardent

que sorgeix de la pupil·la. Per un instant, la passió

tendra i tímida encén la nit, l'univers d'aquells

que estimen intensament. L'obscuritat de l'hivern

entre onades ens farà tastar el gust a sal marinada.

L'atzar navegarà la impaciència continguda de les venes.

Sempre hem lluitat en condicions incertes. La paraula

és un fragment d'esperances en el bressol de la llum.

Nosaltres som la imatge d'una força inèdita.

Rodamons infatigables d'un desig compartit.

Hem après a adaptar-nos dins l'ull d'una agulla. La vida

es tornà espessa entre banalitats. La pluja metal·litzada

ens impregna de contradiccions complexes i absurdes.

Sovint hi ha una tendresa perduda en l'abisme més fosc.


Carme Arnau, a Clissar les hores


avui encara més

tremolen les rajoles
i sembla que es fa de gelea
el sostre de l'habitació
es glacen els vidres sota les galtes
i els dits de les mans allarguen
una esgarrapada.
el temps sense tu
enyora,
i encara que sigui un minut
enyora,
perquè tu ets,
avui encara més,
tota la meva vida.

becoming Jane?

S'estrena al cinema una pel·lícula sobre la magnífica escriptora Jane Austen i una apassionada relació amorosa que va viure en la seva joventut. Jo encara no l'he vista, la pel·lícula, però ja començo a sospitar que alguna cosa no rutlla gaire bé. El primer que n'he sentit a dir (a la ràdio) és com Jane Austen escrivia "cosetes" sense importància abans de conèixer l'home en qüestió (sobre el qual gira l'argument) i com després ella es va convertir en l'escriptora que finalment va ser.


I ja tornem a ser-hi. És que no és prou creïble que una dona per ella mateixa pugui, a començaments del segle XIX, ser una escriptora de talent sense necessitar l'ajut d'un home que li arrabassi els sentits i li insufli alguna mena de gas de la inspiració excepcional? Deu ser que no, si tenim en compte que la història de la literatura (femenina?) ja n'està plena, d'aquestes coses.

Incrèdula davant de l'afirmació radiofònica, he anat a Internet a llegir l'argument de la pel·lícula i sembla que aquí ho pinten d'una altra manera. Diuen que en el film es fa una interpretació de la relació que va viure l'escriptora com si fos a través d'una de les seves novel·les (algú no coneix encara el senyor Darcy?). No sé no sé. L'haurem de veure per tenir-ne una opinió més clara.

Sigui cert o no que es vol fer entendre que va ser gràcies a un home que Jane Austen va acabar assolint la capacitat de novel·lar com ho va fer, el que no hauríem de perdre de vista és l'engany que hi ha darrere de totes aquestes afirmacions i comentaris per fer-nos caure en el romanticisme fàcil que ven molt i molt bé, i que no és precisament allò essencial que hi ha en una novel·la de l'Austen.

Jane Austen va ser una psicòloga abans de la psicologia, una coneixedora minuciosa del caràcter de les persones que l'envoltaven i una escriptora amb una capacitat espectacular de plasmar-ho sobre el paper. I, sobre tot això, hi ha la qüestió que Jane Austen va ser una feminista abans del feminisme, algú que va deixar clar en els seus llibres que la dona del segle XIX podia ser alguna cosa més que algú que es casava amb un bon partit. Ella defensava la racionalitat de la dona i la seva capacitat d'anar endavant sola, assolir un coneixement intel·lectual profitós i enamorar-se d'algú no pas per la posició social sinó pels sentiments.

bendita tu luz


ranci











Darrerament de totes i tots és sabut que la vida ens ha canviat de cop. Potser això afecta en gran manera el depasseig i totes les seves coses. Nascut com a espai de poesia personal, una mena de buit blanc enmig d'un paper de diari a casa (malaltia prematura de guixar tot allò guixable), va anar molt bé per abocar-hi cubells de pintura negra fins que no en va quedar ni gota.

Un buidatge de l'ànima trista embolcallat de versos i pintures i cançons. Però el cert és que mai no ha estat realment un espai angoixant o trist, al nostre parer aquesta criatura que encara no té l'any ha sortit lluminosa i plena de mots recargolats (com el llaç dels regals que, si l'estires amb l'ungla, es transforma en una espiral divertida, un rínxol de color llampant).

Ara, però, potser comença a fer-li falta una reforma.

Tot, al final, canvia, i no és recuperable de la mateixa manera. El depasseig és com és i, arran de la contracoberta de L'aigua, ara és una mica més "públic".

Això ja lliga bé amb la personalitat del lloc, perquè avui pensem una cosa i d'aquí a una estona n'haurem decidit una altra, però ja està bé que aquest espai en català es converteixi en un punt eclèctic de trobada de buidatges d'ànimes, de concerts amb amics, de poemes a la parella, d'encontres d'escriptors o d'exposicions al País Valencià, i tot allò que sorgeixi i que sembli que té cabuda en aquest món propi.

Per exemple, pispar a un bloc amic un fragment que ens pugui haver encantat. Mon germà, com bé sabreu els que ja ens seguiu, té un bloc personal on ben sovint s'hi poden trobar paràgrafs tan interessants com aquest. Aprofito per picar l'ullet, i us en deixo la referència.

De moment, seguim passejant.



el conte


"No, o no enteneu què és un conte o no enteneu el goig que és un conte i el goig que és escriure curt. Que moltes de les idees d'un conte es podrien allargar, sí; però seria com allargar un xiclet."







Diu Quim Monzó en una entrevista a Vilaweb (gràcies a Per a lectura i decoració)


tarda a casa











improvisa un cloure d’ulls
i s’arrecera en un sofà de tons malves.
no sé ben bé si la pluja li traspassa el pensament,
però la cobreix d’una quietud d’estàtua.
i és tan dolça...
callen aquests darrers minuts de la tarda lenta
cosida de cabells negres i una aigua amb gas.
els peus a l’estora
el fred a l’escala.
la darrera carícia feia gust de pomes verdes.
encara es besen els llavis
arrabassant-se els mots amb delit,
mossegant els punts de les frases.
ella vol dir-li un poema
i a cau d’orella del sol ponent
s’alça del sofà i es prepara un got de llet
(una cullerada de cafè, un sobre de sucre).

Tú la música, yo la letra...

I love you dawn

Durant molts anys he tingut la sensació que al meu voltant tot navegava per un camí planer i que la vida anava passant sense massa misteris ni contratemps. La vida s’havia convertit en la senzillesa del que és conegut i fàcil, de la seguretat d’un matí rere cada nit, una cadira marró al costat d’una finestra amb fàbrica darrere, una cadira groga al davant d’una taula blava. I tot anava bé.
Però el meu cap sempre bull a mil per hora, i el que penso ara no val per cinc minuts abans ni deu minuts després. Els meus passos no van en línia recta: trien pel pont dels espirals, dels espirals de colors en bicicleta per tot un corriol de branques d’arbres de colors indefinibles.
Un bon dia, vaig decidir aixecar-me de la cadira marró i ja no m’hi vaig tornar a seure. L’angoixa d’anar a peu dret després de tant de temps de submissió va crear certa incertesa emocional en els meus budells. La malaltia, però, no va aturar el moment implacable del canvi. Havia d’assumir, com un adult, que m’agrada fer mots amb els dits, anar saltant promeses de pedra en pedra, i prendre dreceres de vegades i d’altres recórrer novament el camí fet (i pujar als arbres, i parlar als ocells -birds talk to me...).
Els canvis són dolorosos. S’ha de ser conscient i molt fort per passar una tempesta que et ve de cara. Normalment no portes l’equipatge adequat ni acostuma a brillar cap lluna a les nits. Plorar acostuma a ser una forma pràctica de deixar de sentir-se sol. Escoltar-se un mateix, caure a terra, embolcallar-se en fang brut i humit, enfonsar-hi el cap, empassar-se’l. I, després, tornar-se a aixecar.
De la cadira groga vaig trigar una mica més a saltar. En alguns llocs es fan arrels més profundes. I no és que no m’hi sentís còmoda. Però el camí planer no m’ha semblat mai massa excitant. M’agrada ballar enfront d’una finestra oberta.
Un cop vaig haver recollit tots els meus embalums, els meus ocells, les meves confusions i els meus desitjos, va ser senzill esclatar adéus a dojo per les parets de molts llocs antics i posar-me en marxa cap a una altra banda. Com un passeig molt llarg sense final (o amb el final indestriable de la mort, però això és una altra cosa). Aquest passeig és molt curiós. Encara me’l conec poc però m’agrada. Tinc la sensació conhortadora que per bé o per mal la seguretat està dins meu, no pas a les senderes del camí. Ara pujo un turó, ara nedo en una deu d’aigua. Demà passo fred sense recer i l’altre brilla un sol esplèndid damunt d’una arbreda ben espessa. Ja tot em va bé, i m’agrada haver de fer-m’hi forta, acostumar-m’hi cada dia.
Em quedo recta com un pal (qui necessita ara mateix una cadira?), tanco els ulls i alço els braços als núvols. Ocells verds i blaus fan espirals al voltant dels meus cabells llargs, que el vent bressola amb impaciència. Així sí, em dic. I el camí d’avui no se sap on porta, ni si l’hauré perdut demà.
I ara sí que va tot bé.
Després, teclejo unes paraules i la vida continua. Com sempre, però més autèntica.

Portem a la bossa Bendita tu luz, de Manà

your skin is like water on a burning beach...




A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i de nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.





Portem a la bossa els poemes de Maria Mercè Marçal, Nails in my feet de Crowded House i Gradiva descubre las ruinas antropomórficas de Dalí

trenta-tres nenes caçant papallones

En el libro escolar con tapas duras de color azul, hay pegada una foto de carnet. Seguro que esa niña con cara de interrogación en algún momento supo resolver problemas de Matemáticas; si no, no la habrían aprobado. Pero ella no entendía de números. Los números eran un mero dibujo inalterable y los nombres que los designaban no daban pie a la fantasía. Volví a mirar a la ventana y se empezó a recomponer el hilo de la memoria. Una niña en clase de Matemáticas y el profesor que dice: «Está usted en la nubes, señorita Montalvo.»

A ella le gustaba inventar palabras y desmontar las que oía por primera vez, hacer combinaciones con las piezas resultantes, separar y poner juntas las que se repetían. Las palabras un poco largas eran como vestidos con corpiño, chaleco y falda, y se le podía poner el chaleco de una a la falda de otra con el mismo corpiño, o al revés, que fuera la falda lo que cambiase. Alternando la «f» y la «g», por ejemplo, salían diferentes modalidades de paz, de muerte, de santidad y de testimonio: pacificar y apaciguar, mortificar y amortiguar, santificar y santiguar, testificar y atestiguar; era un juego bastante divertido para hacerlo con diccionario. Algunos corpiños como «filo», que quería decir amistad y «logos», que quería decir palabra, abrigaban mucho y permitían variaciones muy interesantes. Ella un día los puso juntos y resultó un personaje francamente seductor: el filólogo o amigo de las palabras. Lo dibujó en un cuaderno tal como se lo imaginaba, con gafas color malva, un sombrero puntiagudo y en la mano un cazamariposas grande por donde entraban frases en espiral a las que pintó alas. Luego vino a saber que la palabra «filólogo» ya existía, que no la había inventado ella.

— Pero da igual, lo que ha hecho usted es entenderla y aplicársela —le dijo don Pedro Larroque, el profesor de Literatura—. No deje nunca el cazamariposas. Es uno de los entretenimientos más sanos: atrapar palabras y jugar con ellas.

O sea, que le daba alas. Y ella les daba alas a las palabras, porque era su amiga, y porque ser amigo de alguien es desearle que vuele. Dibujó otra versión del filólogo más detallada, y esta vez tenía trenzas. A su espalda, un ángel de pelo escaso y nariz aguileña le estaba prendiendo en los hombros unas alas plateadas.

Al profesor de Matemáticas, en cambio, no le divertían nada estos juegos de palabras, le parecían una desatención a los problemas serios, una manipulación peligrosa del dos y dos son cuatro, una pérdida de tiempo. Cuando un buen día, sin más preámbulo, empezó a hablar de logaritmos, hubo en clase una interrupción inesperada y un tanto escandalosa. La niña del cazamariposas se había puesto de pie para preguntar si aquello, que oía por primera vez, podía significar una mezcla de palabra y ritmo. Las demás alumnas se quedaron con la boca abierta y el profesor se enfadó.

— No hace al caso, señorita Montalvo. Está usted siempre en las nubes —dijo con gesto severo—. Le traería más cuenta atender.

La niña, que ya estaba empezando a pactar con la realidad y a enterarse de que las cosas que traen cuenta para unos no la traen para otros, se sentó sin decir nada más y apuntó en su cuaderno: «Logaritmo: palabra sin ritmo y sin alas. No trae cuenta.»


Carmen Martín-Gaite, Nubosidad variable
Max Ernst, 33 little girls chasing butterflies

KIAORA

La Riviera, Madrid, 30 setembre

Razzmatazz, Barcelona, 1 d'octubre

fotos amb Neil Finn després dels concerts de Crowded House


un mes

En tu estime el món,
la terra i la gent d'on véns,
en tu estime.
I sé que en tu és més fort el dolor
i més intensa l'alegria de viure,
i és en tu on creix la vida
i és en tu on em sent lliure.
En tu estimaria fins i tot
l'absurda vinguda de la mort,
i és en tu que estime
les dolces dimensions del teu cos.
En tu estime el món,
la terra i la gent d'on véns,
en tu estime, en tu,
perquè a tu t'estime,
en tu, en tu, en tu...


Raimon



passeig de setembre





Cueja l'estiu i encara es pot passejar a la tarda per una platja mig plena escoltant Jack Johnson i menjant banana pancakes.



Portem a la bossa Better together, la nostra cançó

no ho vam poder evitar












T'estimo perquè sí. Perquè el cos m'ho demana.

Perquè has vingut de l'ona sense ordre ni concert.

Perquè el brull del boscatge t'enrama la cabana

sense panys ni bernats, en un desvari verd.

Perquè vull. Perquè em xucla la rel de la follia.

Perquè és l'amor, dallat, que ha granat el meu llit.

Perquè duc, ben reblat, el bleix de l'escorpit

que provoca el salobre i encrespa la badia.

Perquè sóc massa fràgil per bastir l'aturall

a la marea viva que em nega a l'endeví.

Perquè sóc massa forta perquè em blegui un destí

que han signat, sense mi, les busques de l'estrall.

Perquè l'aigua més fonda no vol ni pau ni treva

i pregona ben fort que sóc d'estirp romeva.


Maria Mercè Marçal

vermell



La dona s’estava asseguda al sofà, amb les cames creuades i la mirada clavada al sostre. Just en el cantó, allà on es feia un angle de noranta graus, en el lloc concret en què el color vermell de la paret finalitzava per donar pas al blanc del sostre, hi havia una teranyina.
Quan de temps havia deixat d’alçar-hi la vista? Perquè, ara que se n’adonava, era una teranyina molt gran i ampla, perfectament filada, amb unes cel·les enormes on s’hi podia quedar atrapada qualsevol bèstia. Aleshores va pensar en l’aranya que l’havia cosida.
Era molt probable que es tractés d’un insecte fora del normal i per això mateix li estranyava no haver-se-la topat per algun indret del pis. On era? D’on havia sortit? L’angúnia li va fer venir basques, però era inevitable seguir mirant amb delit, quasi obssessió, aquella xarxa que penjava de la paret.
Fixant-hi la mirada, va descobrir que un mosquit, en la part més alta, lluitava per escapar-ne. Massa tard, s’hi havia enganxat sense escapatòria i aviat seria àpat d’aquella bruixa capaç d’inventar una trampa tan mortal. L’imaginava batent les ales fins a esgotar-se, pugnant com un boig per intentar fugir, aixecant una pota i caient de l’altra, perdent les forces i acceptant la derrota.
Es va enfonsar en el sofà, arraulida com un gat, i va sentir una punxada de por. I si ella mateixa visqués en la teranyina? I si hagués estat ella mateixa qui l’havia cosida, emportada per la soledat dels dies de reclusió, avorrida del pas inclement d’unes hores buides de qualsevol altra cosa? Es posaria dreta i aniria cap a aquella cantonada, d’un cop de mà desfaria l’escultura, trepitjaria el mosquit i netejaria les restes del crim, impertorbable, i després tornaria a començar. Fila que fila, com una Penèlope, per després tornar a començar. I així hauria passat un altre dia, que no sabia ben bé com s’havia colat en l’habitació l’olor d’absència vella i abandonada.

ens veiem a Madrid i Barcelona

Tell me all the things you would change
I don't pretend to know what you want
when you come around and spin my top
time and again, time and again.
No fire where I lit my spark
I am not afraid of the dark.
Where your words devour my heart
and put me to shame, put me to shame...

When your seven worlds collide
whenever I'm by your side
the dust from a distant sun
will shower over everyone

Still so young to travel so far
old enough to know who you are
wise enough to carry the scars
without any blame, there's no one to blame.
It's easy to forget what you learned
waiting for the thrill to return
feeling your desire burn
and drawn to the flame.

the dust from a distant sun
will shower over everyone

And I'm lying on the table
washed out in a flood
like a Christian fearing vengeance from above

I don't pretend to know what you want
but I offer love...


Seven worlds will collide
whenever I'm by your side
the dust from a distant sun
will shower over everyone.



branques




allargues els braços i em semblen branques
de les quals pengen la nostra casa i tu i jo,
un farcell de cançons abans de dormir
i els acords de la guitarra com les fulles.

floreixen els meus dits quan m’hi penjo,
bressolada entre els mots dels teus llavis
aconsegueixes fer-te tan gran com la nit
per engolir-me i arrecerar-me en els sons.

no deixis de venir a buscar els meus peus,
no deixis que els sons entre la fullaraca,
que els sons entre el cloure dels ulls
facin muda la nit i m’abracis,

cantant, i m’abracis.

l'humor












L’humor t’enganya. Com la gana. Aixeques el dia de bon humor i un mot sobtat, sense cap importància, arrenca un terrabastall d’inquietuds. La inquietud enganya: arriba l’ansietat. La voracitat del que té gana constantment es fomenta en una inquietud imparable, és a dir, en una pluja irremissible de mots que algú li ha penjat a l’esquena i l’han anat foradant. Aleshores, tracta d’omplir-ne els buits sense mastegar. L’humor no retorna fins que no es buida l’inquietud de la llàgrima.

setembre

És un sol que entra de cap per avall, i sembla com si anuncia un setembre que s'ha de marcir, però no vol fer-ho. El calendari oneja amb parsimònia i els dies passen a l'espera d'una intenció de fulla caiguda. De crec-crec. A casa encara envolten els mobles aromes de camins amb automòbil i el capvespre tenyit de llum taronja. Així, d'aquesta manera, a l'aguait, la setmana dóna el tret de sortida. Hi ha amanida i verdures. Tots els colors de la primavera en un pot tancat de vidre, a la vista de tothom.


walking on the spot

propostes aquàtiques


Ja tenim la proposta didàctica de L'aigua, feta per Pilar Puchades.


bon dia

hi ha dies que les coses són com de llençol, però sense arrugar-se, només deixant a l'aire dels nostres besos una lleu flaireta de suavitzant, igual que una papallona fent-nos pessigolles als palmells.




Portem a la bossa "
Your song", versió de Rod Stewart.
 

passejant barcelona