sa lluna amb paraigües al cel despenjava neons

i aleshores avui seria un altre dia, diferent, i no estaria mirant el cel des d'aquesta orientació, tot i que també estaria núvol i hi hauria molta xafogor.

segurament dormiríem fins més tard, o probablement el nostre fill en tindria gairebé tres i no ens deixaria dormir. és segur que viuríem al mateix lloc de sempre veient passar la vida, a poc a poc, entre maons d'obra nova i pols de les antigues hortes abandonades.
aquella jo que viu en aquell dia, que és el mateix que avui però fa olor de xurreria d'un carrer molt lleig i solitari, no té tanta por de reinventar-se la ciutat, no pensa en Girona ni en una acadèmia de pis a les 15 de la tarda, ofegada entre l'avorriment i l'olor penetrant dels geranis. aquella jo viu amb la gana de l'absència que no coneix, és feliç però continua en la gàbia de la tranquil·litat que suposa tenir-ho tot sota ordre.

i aquella jo, que travessa la meva mirada si giro ràpidament el coll cap al vidre del balcó, sembla que em suplica que busqui un terme mitjà, i em demana quantes vegades s'atura la vida i si una té la valentia suficient per atrevir-se a dir: que després no hi ha res. que això és el que vull.


5 caminants:

Vicent ha dit...

Crec que ho entenc, però potser no. Si és el que em sembla comprendre, supose que li has de fer cas a aquella jo. I si és així, l'existència d'aquesta entrada demostra que encara no li has fet cas. Així que... en marxa.

Monique LaMer ha dit...

Porte dos dies pensant en este post. Ja saps que este present que estic (estem) vivint m´agrada, i ja parlarem fa uns dies de les casualitats i causalitats en ens unixen...la teua altra jo i la que sóc ara no s´hagueren conegut, recordes? Jo també pense "cap enrrere" moltes vegades i ultimament no pare de fer-me preguntes sobre l´atzar, el destí, "el per què de tot plegat"......no trobe respostes...

Anònim ha dit...

Hola,
bon escrit i ben escrit.

Crec que hi ha persones analítiques. Algunes sempre estem donant voltes, que si això o allò, fent coses i encara en voldríem fer més. A vegades penso que tranquils que viuen els que ho tenen tot clar, no és el meu cas.

Joan Miquel Oliver és un encant.
Imma

elisabet ha dit...

Hola, parròquia!

Vicent, sí que li vaig fer cas, i no me'n penedeixo, però aquella jo, de tant en tant, ve de visita... Coses dels universos paral·lels.

Monique, és cert, no hi ha respostes. I tens raó, tant parlar del destí, i vinga a llegir blocs amics sobre les casualitats, el temps, els encontres... En fi, que el caparró sempre fent voltes...

Imma, d'acord amb tot. Massa anàlisis... Potser si no hi donéssim tantes voltes, ni tindríem blocs ni en llegiríem.

Petonets!!!

Anònim ha dit...

Per que no:)

 

passejant barcelona