nabius

mentre espero que algú m’acompanyi a veure Millenium en català, la setmana passada Ell i jo vam tenir una sessió de cine al sofà de casa. Darrerament tot són sèries, s’han posat tant de moda i són de consum tan ràpid i breu, que enganxen perfectament amb la nostra concepció de món occidental estressat.
Tanmateix, vam fer un parèntesi i vam anar al videoclub de Campanar, com fèiem abans, a veure quines novetats hi havia. He de confessar que Ell i jo tenim gustos oposats pel que fa al cinema i, a més a més, jo sóc menys cinèfila que Ell. Però aquest cop vam coincidir: My blueberry nights, de Wong Kar Wai. A mi, perquè la temàtica em cridava l’atenció, a Ell perquè això de veure la Norah Jones convertida en actriu l’intrigava.
Després de tot, la pel·lícula puc dir que va estar bé, que va estar molt ben interpretada (sobretot per la Rachel Weisz, que és espectacular), potser massa sobreactuada per part de la Natalie Portman (crec que no li fa falta exagerar, ella és bona actriu), i estupendament debutada per la Jones, que fa un paper molt típic però molt dolcet. Del Jude Law només puc dir que... deunhidoret!
Per situar-vos, us diré que és una pel·lícula amb una història perifèrica i dues grans històries centrals (o, com apunta millor Ell, amb tres grans històries centrals). Partim del cas de sempre (persona amb cor trencat fuig de la rutina i s’endinsa en una vida que li ensenyarà l’autèntic valor de les coses i de l’amor, d’allò que tenim a prop i no veiem o no valorem) que, malgrat tot, ni es fa pesada ni peca de repetitiva, i culmina amb l’escena del petó que, perdoneu la meva ignorància respecte a l’ús de les càmeres, trobo d’una bellesa indescriptible pel que fa als plànols i als moviments!
Això sí, pel meu gust, les històries centrals són massa profundes o massa llargues o fins i tot tracten de filar tan prim que sembla que vulguin ofegar la història de la Jones i el Law, perquè podrien navegar soles en dues pel·lícules diferents i no passaria res. Això em va cansar una mica, i potser va «trencar» el clec final d’aquest trencaclosques agredolç.
En resum, una pel·lícula bonica per pensar una estoneta i parar atenció al qui tens al voltant, no fos cas que t’estiguessis oblidant de dir t’estimo a algú a qui fa molt de temps que no li dius... Ah, i amb una banda sonora que val la pena tenir.

3 caminants:

Vicent ha dit...

Wong Kar Wai cuida molt l'estètica, fins l'últim detall. És una pel·lícula visualment molt agradable. La història -i històries- està prou bé. En conjunt, a mi em va agradar.

Monique LaMer ha dit...

Reina!!! no pots anar a vore a la Lisbeth sense mí!!! que seràs capaç d´esperar una setmana, 7 dies?? si jo torne enseguida, t´ho promet!

L'Espolsada llibres ha dit...

La peli no ho sé, però la foto del pastís mmmmmmmmmmmmmmm!

 

passejant barcelona