flors a la panxa

de nervis, d'astènia primaveral, o de retorn de cicle. el cicle de cada any: el mes de maig, el bon temps, els ànims renovats. la presa de consciència d'una mateixa. ai, i vinga a reconvertir-nos com llangardaixos, una nova pell cada mes de calor. flors a la panxa. coneixement i reconeixement de les pròpies pors.
com veieu, el meu cap treu fum a l'estil d'una locomotora vella vella vella. després de llegir l'autobiografia de la Janet Frame, gairebé un vademècum per escriptores, he assumit que jo mateixa sóc la primera que posa pedres, obstacles i flors a la panxa de la meva escriptura.
a l'hora, no coincideixen les meves ànsies amb els desigs quotidans. siguem sincers, la vida tampoc està muntada per dedicar-se lliurement a escriure, ni per plaer ni per menjar, però a sobre si ets dona i passes la trentena... un tòpic? no ho sé pas.
diu la Frame:

¿Y mi escritura? En un futuro en el que nunca estuviera sola, en el que trabajara todos los días recogiendo uvas, ocupándome de los niños, cocinando para mi familia...¿cómo podría volver a disfrutar de soledad, entrar otra vez en ese mundo de la imaginación para explorarlo e intentar describirlo?

Poca cosa més per afegir. Una part de mi corre cap a l'interior, dins de coves fresques, l'altra, neda en el mar, busca peixos cecs.
He intentat abandonar aquest passeig uns quants cops, per la malaltia, per l'obsessió, per trobar altres lletres. No diré pas que això és un altre punt i final, perquè sembla ser que no acabo de complir les meves promeses.
Però el temps s'escurça, la primavera passa, i és ara. O potser no cal ser tan radical, i, tanmateix, tinc ganes de plantar un arbre, tenir un fill i escriure un altre llibre.


7 caminants:

Mirielle ha dit...

Fa poc en un rampell que em va agafar vaig plantar tres tomaqueres i un llimoner al terrat de casa. No és el mateix que si tingués un jardí, es clar, però és ben bonic veure com s'estiren les branques i noves fulles més verdes i més brillants van traient el cap.

Ah, i la Janet Frame promet i molt!
És d'aquelles escriptores que conviden a escriure? pel que he llegit del teu bloc ho sembla...

Anònim ha dit...

Pots plantar l´arbre, tenir el fill i escriure un altre llibre.
El blog depasseig anirà agafant el seu tempo.
Imma

Monique LaMer ha dit...

Ja saps la meua opinió respecte a tancar o deixar el Depasseig...afortunadament jo puc disfrutar de la teu veu quan vullga, però no em sembla just que tu, que em vares animar a obrir Hidden Planet, vullgues tancar el teu bloc......què passará en la Teoria dels Blocs Comunicants? I què faré, com diu Guille, el germanet de Mafalda, en el vuit que deixaràs en el ciberespai?
Però cada cosa té el seu moment i ja saps que si vols escriu-re un altre llibre, jo llegiré els esborranys, si vols plantar un arbre, et portaré a la Calderona a un lloc que conec, i si vols tenir un fill....estic començant les pràctiques per saver camviar bolquers....Com diu Estiba "no vas a tener brazos suficientes para acunar sobrinos".
B7s

Héctor Monteagudo ha dit...

La verdad es que echaría mucho de menos "Depasseig", porque pienso que con ello aportas mucho más de lo que crees. Entiendo que cuesta llevar un blog, ya que con "Aguja de marear" no puedo erigirme en modelo de constancia (durante el mes de abril no publiqué una sola entrada), pero lo mantengo porque, en algún momento, me hace feliz y me siento realizado. Por tanto, no me planteo el abandono, aunque sea por motivos un tanto egoístas y puntuales.
Sin embargo, comprendo que tus dudas van más allá. Lo de plantar un árbol no tiene mayor misterio, pero tampoco te abre las puertas a los demás; lo de tener un hijo, es un hecho biológico, natural, muy personal en el que, por razones profesionales, no voy a ahondar; en cambio, sí que me gustaría leer otro libro tuyo, uno de relatos, a poder ser, que trataran sobre otros libros y sobre estas dudas tan humanas, tan femeninas, tan tuyas. Un libro "Depasseig".
Un abrazo, Eli.

Vicent ha dit...

Va, elisabet, no estigues pesimista... No tanques el bloc, eh? Si vas ser tu qui va fer que m'animara amb això dels microrelats i ja en tinc deu a la web www.relatsencatala.com (la coneixes?).

Sé que sona a tòpic, però una mateixa realitat la podem veure de moltes maneres. Sembla que tu ara la veus tirant a negre; segur que en un altre moment la contemples de forma diferent.


Ànim!!

elisabet ha dit...

gràcies a totes i a tots! no vull semblar una ploranera que cada pocs mesos fa el gest de tancar el bloc perquè li pugin la moral, no, no! a mi el bloc em fa molt feliç i m'ajuda a endreçar pensaments i escrits. però reconec que també em treu una miqueta de temps per escriure "més seriosament". aleshores, suposo que he de tenir més constància, posar-me uns horaris de feina, i escriure en privat.
no tancaré aquesta part de mi, però suposo que hi escriuré menys.

mirielle: fa setmanes que pensava a plantar un ametller, llimoner o algun altre arbre al balcó! deu ser un rampell, però crec que la primavera que ve el compliré! i sí, la janet frame m'ha fet entrar ganes d'escriure a tot arreu.

monique: el que són les coses! llegeixo més el hidden-planet que no pas escric al depasseig i... m'encanta!

héctor: he empezado a recopilar todos los relatos y poemas "publicables" del depasseig y de otro bloc muy parecido que tuve. luego vendrá la criba. me está resultando una faena muy gustosa! gracias!

vicent: caram! jo crec que ens un gran redactor de microrelats, m'alegra haver-te animat a fer-ho! me'n vaig corrents a la pàgina que dius.

imma: ets l'optimista del grup! muà. per cert, t'agrada el llibre de montse banegas?

PETONS!!!

german ha dit...

d'un lector intermitent i poc constant i eixamorat, massa vegades, d'idees buides de trellat: faces el que faces, ben fet estarà!!! ;) [tant de bo t'ho repenses!!]. Salut!!

 

passejant barcelona