de nervis, d'astènia primaveral, o de retorn de cicle. el cicle de cada any: el mes de maig, el bon temps, els ànims renovats. la presa de consciència d'una mateixa. ai, i vinga a reconvertir-nos com llangardaixos, una nova pell cada mes de calor. flors a la panxa. coneixement i reconeixement de les pròpies pors.
com veieu, el meu cap treu fum a l'estil d'una locomotora vella vella vella. després de llegir l'autobiografia de la Janet Frame, gairebé un vademècum per escriptores, he assumit que jo mateixa sóc la primera que posa pedres, obstacles i flors a la panxa de la meva escriptura.
a l'hora, no coincideixen les meves ànsies amb els desigs quotidans. siguem sincers, la vida tampoc està muntada per dedicar-se lliurement a escriure, ni per plaer ni per menjar, però a sobre si ets dona i passes la trentena... un tòpic? no ho sé pas.
diu la Frame:
¿Y mi escritura? En un futuro en el que nunca estuviera sola, en el que trabajara todos los días recogiendo uvas, ocupándome de los niños, cocinando para mi familia...¿cómo podría volver a disfrutar de soledad, entrar otra vez en ese mundo de la imaginación para explorarlo e intentar describirlo?
Poca cosa més per afegir. Una part de mi corre cap a l'interior, dins de coves fresques, l'altra, neda en el mar, busca peixos cecs.
He intentat abandonar aquest passeig uns quants cops, per la malaltia, per l'obsessió, per trobar altres lletres. No diré pas que això és un altre punt i final, perquè sembla ser que no acabo de complir les meves promeses.
Però el temps s'escurça, la primavera passa, i és ara. O potser no cal ser tan radical, i, tanmateix, tinc ganes de plantar un arbre, tenir un fill i escriure un altre llibre.
com veieu, el meu cap treu fum a l'estil d'una locomotora vella vella vella. després de llegir l'autobiografia de la Janet Frame, gairebé un vademècum per escriptores, he assumit que jo mateixa sóc la primera que posa pedres, obstacles i flors a la panxa de la meva escriptura.
a l'hora, no coincideixen les meves ànsies amb els desigs quotidans. siguem sincers, la vida tampoc està muntada per dedicar-se lliurement a escriure, ni per plaer ni per menjar, però a sobre si ets dona i passes la trentena... un tòpic? no ho sé pas.
diu la Frame:
¿Y mi escritura? En un futuro en el que nunca estuviera sola, en el que trabajara todos los días recogiendo uvas, ocupándome de los niños, cocinando para mi familia...¿cómo podría volver a disfrutar de soledad, entrar otra vez en ese mundo de la imaginación para explorarlo e intentar describirlo?
Poca cosa més per afegir. Una part de mi corre cap a l'interior, dins de coves fresques, l'altra, neda en el mar, busca peixos cecs.
He intentat abandonar aquest passeig uns quants cops, per la malaltia, per l'obsessió, per trobar altres lletres. No diré pas que això és un altre punt i final, perquè sembla ser que no acabo de complir les meves promeses.
Però el temps s'escurça, la primavera passa, i és ara. O potser no cal ser tan radical, i, tanmateix, tinc ganes de plantar un arbre, tenir un fill i escriure un altre llibre.