respirar

i apareixerà entre la fullaraca aquell estrany respirar que va caure de les meves orelles. l'havia sentit sovint a l'escorça d'una nit calenta, però em feia mal com un pes dens al ventre. amb ungles i ungles vaig esgarrapar la terra; deslliurada de la ranera vaig estornudar pols d'estel. i ara per què m'encalça el teu estrany respirar? el teu estrany entregar? hauria d'haver-lo esclafat (que fes crec-crec com una fulla morta de tardor).

de vegades jo mateixa m'aparto a un racó, no entenc algunes coses. no n'entenc gairebé cap. just quan tinc ganes de veure algú, aleshores no pot ser.

8 caminants:

Mirielle ha dit...

si ho poguéssim entendre potser seria encara més difícil, potser ja està bé així. Hi ha cert orgull i cert espant, un llenguatge tens que no vol renunciar, encara.
Sempre és un plaer llegir aquests escrits. petons!

elisabet ha dit...

algun cop hauríem de fer un recull de relats plegades! ;)
per cert, estic absolutament captivada pel diari de la Katherine Mansfield...
petons!

Ann Rizzm ha dit...

Hola,

feia temps que no passejava per ací i ara he vist aquest post amb la frescor de sempre,

vos deixe un link a un article interessant al fil del contingut d'aquest post:

"Anomia, extrañamiento y desarraigo en la literatura del siglo XX: Un análisis sociológico" Martínez Sahuquillo, Irene (REIS Nº 84. NOTAS DE INVESTIGACIÓN-CIS)
Autor:Martínez Sahuquillo, Irene

http://www.reis.cis.es/REIS/PDF/REIS_084_14.pdf

JOAN CALSAPEU ha dit...

M'agrada molt, aquesta prosa poètica,Elisabet. Les respiracions perdudes i retrobades sens profit, les respiracions alienes que asfixien, com a símbol -¿m'equivoco?- de l'àrdua, quasi inassumible, feina d'exisitir també dins la consciència.

(Si dic cap bestiesa, esmena'm, per favor.)

german ha dit...

"no entendre"... la primera condició per a la veritat i l'última del trellat! :) molt bonic!

L'Espolsada llibres ha dit...

Veig que la Mansfield està fent feina :)
Quina prosa més bonica, continua, continua...

Mirielle ha dit...

seria tot un plaer, elisabet! i continua amb el diari de la Mansfield, un cop t'hi endinses no vols (ni pots) deixar-lo anar.

elisabet ha dit...

hola! perdoneu que hagi trigat tant a respondre uns comentaris tan interessants!
per pams:

ann(otacions) rizz(o)m(àtiques): he descarregat l'article que em recomanes i el tinc a mig llegir, em sembla molt encertat el tema que s'hi tracta (i quanta raó, una persona sola, un món hostil, un munt de lletres que van caient per darrere de les orelles com si fossin gotes de suor àcida; la incomprensió verbal...).

Joan: gràcies, m'afalagues! No t'equivoques gens ni miqueta: les respiracions són el missatge del post, i jo no ho hauria sabut expressar d'una forma tan contundent com tu. I, malgrat tot, quan l'escrivia, la meva consciència no era completament qui guiava la reflexió. Són escrits que gairebé es vomiten, i després fan mal i et deixen baldada. petons!

german: només sé que no sé res; però és tan màgic sortir al balcó de casa, sentir que el món s'esfondra, desconèixer el significat de tot el que succeeix i, de cop i volta, albirar un estel fugaç sobre el cap. pam!

Fe: hola reina! La Mansfield està fent molta feina. Quina dona tan fantàstica, quina prosa tan deliciosa... He volgut penjar milers d'escrits del seu diari, i, quan me n'he adonat, he pensat que per poder compartir la meravella del que diu, caldria penjar-lo TOT.

mirielle: no el puc deixar, aquest diari, ha remogut coses, o ha posat lletra, a moltes coses que no sabia definir! petons gegantins!

 

passejant barcelona