meteorits arreu



















en el jardí que he inventat per a un ocell amb un bec molt gros, omplo d'éssers imaginaris les pàgines d'aquest diari. és quan estic trista que els animals em parlen. i recordo una cançó de Crowded House:

I have all I want is that simple enough,
there's a whole lot more I'm thinking of.
Every night about six o'clock
the birds come back to the palm to talk.
They talk to me, birds talk to me
if I go down on my knees.
I will run for shelter
endless summer lift the curse.
It feels like nothing matters
in our private universe...

després, ajeguda damunt dels llençols arrugats, allargo la mà a la coincidència dels mots recitats. t'he buscat darrere de la porta i he vist la teva mirada pendent de la meva. aleshores em parla Gioconda Belli:

Te quiero como gata boca arriba,
panza arriba te quiero,
maullando a través de tu mirada,
de este amor-jaula
violento,
lleno de zarpazos
como una noche de luna
y dos gatos enamorados
discutiendo su amor en los tejados,
amándose a gritos y llantos,
a maldiciones, lagrimas y sonrisas
(de esas que hacen temblar el cuerpo de alegría)


són dies de dispersió i de trobar bocinets de poesia en cada cantonada. una estona de mirar el cel, buit, i coincidir en uns versos. aleshores cau la nit en una terrassa a la ciutat, que s'ha convertit en una bonica coincidència de colors, entrem al cine i amaguem el cotxe entre l'arbreda.


(P.s. I love you és una pel·lícula tendra que fa plorar moltíssim. Sí, segurament és un altre producte al gust creat des dels Estats Units per fer-nos commoure, però és que és de veritat que commou, i els actors i les actrius estan fabulosos -feu una ullada al repartiment, val la pena.
En una època de cine avorrit, i això val tant per al de qualitat com per al de patxanga visual, en què m'estimo més quedar-me a casa llegint blocs, aquesta pel·lícula converteix una estona de cap de setmana xafogós en un dolcet salt d'aigua).


un dia, fa dos anys, estirada damunt del llit, sola a la capseta blanca, vaig sentir que em desdoblava. va ser una sensació física, d'expulsió, com si alguna cosa que tingués profundament enganxada a l'ànima se n'hagués anat per sempre. i em vaig adonar que la solitud era allò: per fi, cara a cara amb mi mateixa, buida de res més. com si el rellotge de la vida s'hagués aturat. una llarga respiració de tristesa. la necessitat, des d'aleshores, de buscar-me el fons per conèixer-me i deixar de reflectir-me en altres persones.
de vegades és feixuc viure. d'altres, puja la sal als llavis, tanques els ulls, i dius

endavant.

Mr. Darcy: So, what do you recommend to encourage affection?
Lizzy: Dancing. Even if one's partner is barely tolerable.


3 caminants:

german ha dit...

els diumenges de vesprada són moments propicis per a la tristesa i per això un bon moment per a llegir blocs… potser siga un melefici, perquè fa més ràbia pensar que només siga pura contradicció… vull dir, que sembla que per a poder trobar la poesia als racons un/a haja de sentir [en el grau que siga] la sol·litud.

per cert, una amiga que no és gens sospitosa [sinó tot el contrari] d’anar al cinema a consumir “americanades”, ha fet una anàlisi de la pel·lícula molt semblant al teu. Deixe l’enllaç per si tens(iu) curiositat:
http://sargantanaxpress.blogspot.com

Elena ha dit...

I parlant de vesprades (en realitat jo puc dir que són dies, setmanes...) diperses, absurdes, incomprensibles, de sobte em trobe en una col·lecció d'aquestes marrons de seix barral de tota la vida per fer bonic a la prestatgeria, un llibre de Simone De Beauvior. Es diu "La mujer rota". Com me'l trobe? Buscant qualsevol cosa per anar-me'n sola a la platja i oblidar-me del món sencer (o quasi sencer). Em cautiva, m'encisa i de sobte se m'encén la bombilla...el depasseig ha parlat d'aquest llibre. Busque el post i em quede de pedra...la dona trencada.
"Niña, adolescente, los libros me salvaron de la desesperación; eso me ha persuadido de que la cultura es el más alto de los valores..."
bespetons!!

elisabet ha dit...

l'amiga gens sospitosa té molta raó, german!

els llibres et busquen; és curiós com en el mateix moment que s'estan escrivint ja es transformen en futures frases d'algú que s'hi sentirà identificat, alleujat, inspirat o enrabiat: però ja hi ha algú a qui han de pertànyer, sigui del segle que sigui. a més, sempre arriben en el moment adient.
bespetons gegantins!

 

passejant barcelona