doris lessing i l'amor

He començat mil vegades en el meu cap aquest escrit sobre De nuevo, el amor, de la Doris Lessing. "Una novel·la d'aparença senzilla però estrictament complicada". Doncs em quedo amb aquest principi per no embolicar la troca.
La meva recuperada afició malaltissa per la lectura (confesso que amb fragments de poesia enmig, i molts molts blocs) ha estat difícil per culpa-gràcies a aquest llibre de la Lessing triat a l'atzar. Però ja ho diu la mateixa novel·la, de vegades agafes un llibre, l'obres per una pàgina qualsevol, i parla d'alguna cosa que en aquell moment angoixa tota la teva vida i necessites respostes, miralls. És una qüestió de fat. L'has de llegir.
Tres temes, al meu parer, es barregen en l'obra: l'amor en majúscula, la depressió i la vellesa. I tots tres estan comunicats: vivim en les pàgines del llibre una evolució al voltant de la creació, representació i èxit d'una obra de teatre inspirat en la figura d'una dona que no va ser acceptada en el seu temps. A partir d'aquí, i amb un personatge principal, la Sara Durham (també de les anomenades independents, d'uns seixanta i pico anys), tot d'històries d'amor complicades, impossibles, secretes, ardents, emocionants, tristes, dramàtiques, etc., amb el punt en comú de ser veritables històries d'amor romàntic, prenen vida i causen efectes devastadors en els qui les pateixen.
Com a lectora sento reflectitcs fragments del meu jo arreu, salvant distàncies i personatges, i he marcat massa paràgrafs o frases del llibre que em resultarà impossible reproduir. Penso que l'autora volia transmetre aquesta universalitat del pesar de l'amor, que està en totes les cultures i que sentim per igual, en una època o en una altra, i que l'identifiquéssim. Estem mal acostumats a viure l'amor pur en un silenci palpitant, que encara causa una ansietat major. No és el mateix el que els llavis deixen anar que el que els ulls confessen, però les persones tenim aquesta mania, com si fos una vergonya que ens passa únicament a nosaltres, i callem.
Al llibre també són importants les reflexions parlades o pensades pels personatges sobre el perquè de la pena associada a aquests grans enamoraments, i un referent conscient o no tant, a una infància infeliç com a possible causa (la recerca de l'abraçada de la qual s'està mancat, per exemple). Enmig d'aquest caos de sentiments, esclata la depressió límit en algun dels casos, molt alarmant en uns altres però sense arribar a consolidar-se com a veritable perill. És la depressió lligada a l'amor més irracional però més pur, per les dificultats que s'hi experimenten: si és dolorós estimar algú a qui no podràs tindre per mil obstacles, encara ho és més estimar algú que és mort.
També s'hi dóna una gran rellevància a la presa de consciència de la vellesa, del pas del temps, de la capacitat d'estimar de la mateixa manera amb una edat avançada, amb bogeria, dolor físic, apassionament adolescent, malgrat el cos en declivi, malgrat la força minvada, tot i la falta de sexe. L'amor es viu de maneres similars en tots els personatges, i són més aviat les circumstàncies vitals les que en determinen el final, i no pas els anys de cadascú.
Aquest llibre sobre l'amor no té capítols, i segueix i segueix i es fa feixuc en moltes ocasions per la quantitat de referències literàries que conté, algunes amagades i d'altres citades (Proust, Stendhal o Goethe) sobre els tres temes principals. Requereix molt de temps i silenci.
De nuevo, el amor és un treball difícil, doncs. Difícil de comprendre per la seva profunditat, i difícil de pair per les reflexions a què aboca. Jo sabia que quan acabés la darrera pàgina em quedaria molt tocada, amb una sensació d'embriaguesa i mal gust de boca, com si hagués fet alguna cosa terrible o algú m'hagués explicat un secret tan i tan pesat que no fos capaç de suportar-lo a dins. De vegades, aquest tipus de novel·les tan perfectes, ho són perquè saben transmetre l'experiència d'anys amb una capacitat literària pocs cops igualada, i et preguntes si és possible que algú t'hagi estat espiant darrere del pany de la porta quan t'arrossegaves pel terra demanant per què el dolor emocional fa tan de mal com el físic.
En rescato un fragment:
"Las palabras, que ella ya escuchaba cantadas, corrían por su cabeza. Esta es la aflicción de los consumidores y hacedores de palabras. Las palabras aparecen en tu mente y allí bailan a ritmos de los que tú conscientemente nada sabes. Cabos y rabos de palabras: pueden ser una indicación de un estado de ánimo oculto. Pueden removerse o cantar durante días, enloqueciéndote. Pueden ser como una película invisible, entre tú y la realidad".

6 caminants:

Anònim ha dit...

potser no hi haja res més difícil “d’explicar” que l’amor. potser, només potser, per això és fàcil no tindre paraules quan llegim el que una altra persona ha aconseguit “racionalitzar”… perquè pense que l’escriptura dels sentiments és així. ens pot ajudar e entendre millor, a pensar millor, a reflexionar millor allò que nosaltres mateixos també hem sentit i que encara estem en camí de poder “fixar amb paraules”.

i, també potser, l’amor, al capdavall, siga una realitat massa complexa per a traslladar-la als nostres quotidians dia-a-dia… perquè s’estavella contra una eternitat de vicis i costums.

m’han entrat moltes ganes de llegir el llibre!

-io

pd. per cert, realment, fa poc de temps que faig passejos pel teu bloc i, cada vegada, m’agrada més.

;)

elisabet ha dit...

tens molta raó -io, crec que no hi ha res més difícil d'explicar que l'amor. gràcies per tornar a passar per aquí.
i, per cert, rellegint el teu darrer comentari, me n'adono que des de L'Espolsada et deien a tu que havies fet una bona tria amb el llibre de la Gioconda Belli. Un cop entès el malentès, crec que si t'ho diuen des de L'Espolsada, te l'has de llegir!
petons

L'Espolsada llibres ha dit...

Me l'apunto :)

german -io ha dit...

doncs el llegiré! :)
-io

gulchenruz ha dit...

Fa dies, però dies i dies, que només llegeixo poesia (Dante, Byron, Verlaine, Rimbaud). Potser provi amb aquesta novel·la. No es mandra, es, poser, peresade trobar-ne mils de dolents, i alhora de saber-ne milins de bons i no saber per on començar.
En fi, "La Divina Comèdia" es un bon entremig, una gran història.

També fa dies que estic amb u post i no hi ha manera...

elisabet ha dit...

de vegades arriba el temps d'encallar-se, no se sap massa bé per què, però els llibres es fan feixucs per l'angoixa de no connectar-hi, l'escriptura es torna tan difícil que sembla que haguem oblidat lligar paraules...
sense saber per què, tendim a recórrer a la poesia, com si fos una sortida fàcil, com si alleugés l'embús, i la poesia té una digestió, la major part dels cops, llarga i complicada.
tanmateix, compensa!

 

passejant barcelona