peixos

Això no és pas un tancat per vacances, perquè aniré passejant per aquí sempre que pugui, però ara mateix el temps va massa ràpid-lent, segons el moment, i necessito nedar i nedar molt, com un peix... L'estiu és sempre d'un blau espetegant!
A reveure!

respirar

i apareixerà entre la fullaraca aquell estrany respirar que va caure de les meves orelles. l'havia sentit sovint a l'escorça d'una nit calenta, però em feia mal com un pes dens al ventre. amb ungles i ungles vaig esgarrapar la terra; deslliurada de la ranera vaig estornudar pols d'estel. i ara per què m'encalça el teu estrany respirar? el teu estrany entregar? hauria d'haver-lo esclafat (que fes crec-crec com una fulla morta de tardor).

de vegades jo mateixa m'aparto a un racó, no entenc algunes coses. no n'entenc gairebé cap. just quan tinc ganes de veure algú, aleshores no pot ser.

meteorits arreu



















en el jardí que he inventat per a un ocell amb un bec molt gros, omplo d'éssers imaginaris les pàgines d'aquest diari. és quan estic trista que els animals em parlen. i recordo una cançó de Crowded House:

I have all I want is that simple enough,
there's a whole lot more I'm thinking of.
Every night about six o'clock
the birds come back to the palm to talk.
They talk to me, birds talk to me
if I go down on my knees.
I will run for shelter
endless summer lift the curse.
It feels like nothing matters
in our private universe...

després, ajeguda damunt dels llençols arrugats, allargo la mà a la coincidència dels mots recitats. t'he buscat darrere de la porta i he vist la teva mirada pendent de la meva. aleshores em parla Gioconda Belli:

Te quiero como gata boca arriba,
panza arriba te quiero,
maullando a través de tu mirada,
de este amor-jaula
violento,
lleno de zarpazos
como una noche de luna
y dos gatos enamorados
discutiendo su amor en los tejados,
amándose a gritos y llantos,
a maldiciones, lagrimas y sonrisas
(de esas que hacen temblar el cuerpo de alegría)


són dies de dispersió i de trobar bocinets de poesia en cada cantonada. una estona de mirar el cel, buit, i coincidir en uns versos. aleshores cau la nit en una terrassa a la ciutat, que s'ha convertit en una bonica coincidència de colors, entrem al cine i amaguem el cotxe entre l'arbreda.


(P.s. I love you és una pel·lícula tendra que fa plorar moltíssim. Sí, segurament és un altre producte al gust creat des dels Estats Units per fer-nos commoure, però és que és de veritat que commou, i els actors i les actrius estan fabulosos -feu una ullada al repartiment, val la pena.
En una època de cine avorrit, i això val tant per al de qualitat com per al de patxanga visual, en què m'estimo més quedar-me a casa llegint blocs, aquesta pel·lícula converteix una estona de cap de setmana xafogós en un dolcet salt d'aigua).


un dia, fa dos anys, estirada damunt del llit, sola a la capseta blanca, vaig sentir que em desdoblava. va ser una sensació física, d'expulsió, com si alguna cosa que tingués profundament enganxada a l'ànima se n'hagués anat per sempre. i em vaig adonar que la solitud era allò: per fi, cara a cara amb mi mateixa, buida de res més. com si el rellotge de la vida s'hagués aturat. una llarga respiració de tristesa. la necessitat, des d'aleshores, de buscar-me el fons per conèixer-me i deixar de reflectir-me en altres persones.
de vegades és feixuc viure. d'altres, puja la sal als llavis, tanques els ulls, i dius

endavant.

Mr. Darcy: So, what do you recommend to encourage affection?
Lizzy: Dancing. Even if one's partner is barely tolerable.


intrusos


a través de les venes
reflecteix la inquietud
d'un pressentiment.
m'ha caigut damunt
com una llosa.
no deixis que passi
no ho deixis,
tanca la porta
del nostre recer.
el negre de la llàstima
es cola pels forats
malgastats pel temps
a la sola de les sabates.
no escoltis els plors
tot són argúcies
el dia tremola
de tanta humitat.
surten els nans
de sota les roques
es fiquen a les orelles
i hi volen fer un tap.
no escoltis sirenes
no miris la màgia,
no és màgia el que sents
són hàbils lligams.
apropa't a casa,
vull portar-te al ventre
que neixi la pluja
d'un fill de tots dos,
la casa, la terra, el somriure.
delícia de veure't
(i encenc el llum
per espantar els dimonis).

doris lessing i l'amor

He començat mil vegades en el meu cap aquest escrit sobre De nuevo, el amor, de la Doris Lessing. "Una novel·la d'aparença senzilla però estrictament complicada". Doncs em quedo amb aquest principi per no embolicar la troca.
La meva recuperada afició malaltissa per la lectura (confesso que amb fragments de poesia enmig, i molts molts blocs) ha estat difícil per culpa-gràcies a aquest llibre de la Lessing triat a l'atzar. Però ja ho diu la mateixa novel·la, de vegades agafes un llibre, l'obres per una pàgina qualsevol, i parla d'alguna cosa que en aquell moment angoixa tota la teva vida i necessites respostes, miralls. És una qüestió de fat. L'has de llegir.
Tres temes, al meu parer, es barregen en l'obra: l'amor en majúscula, la depressió i la vellesa. I tots tres estan comunicats: vivim en les pàgines del llibre una evolució al voltant de la creació, representació i èxit d'una obra de teatre inspirat en la figura d'una dona que no va ser acceptada en el seu temps. A partir d'aquí, i amb un personatge principal, la Sara Durham (també de les anomenades independents, d'uns seixanta i pico anys), tot d'històries d'amor complicades, impossibles, secretes, ardents, emocionants, tristes, dramàtiques, etc., amb el punt en comú de ser veritables històries d'amor romàntic, prenen vida i causen efectes devastadors en els qui les pateixen.
Com a lectora sento reflectitcs fragments del meu jo arreu, salvant distàncies i personatges, i he marcat massa paràgrafs o frases del llibre que em resultarà impossible reproduir. Penso que l'autora volia transmetre aquesta universalitat del pesar de l'amor, que està en totes les cultures i que sentim per igual, en una època o en una altra, i que l'identifiquéssim. Estem mal acostumats a viure l'amor pur en un silenci palpitant, que encara causa una ansietat major. No és el mateix el que els llavis deixen anar que el que els ulls confessen, però les persones tenim aquesta mania, com si fos una vergonya que ens passa únicament a nosaltres, i callem.
Al llibre també són importants les reflexions parlades o pensades pels personatges sobre el perquè de la pena associada a aquests grans enamoraments, i un referent conscient o no tant, a una infància infeliç com a possible causa (la recerca de l'abraçada de la qual s'està mancat, per exemple). Enmig d'aquest caos de sentiments, esclata la depressió límit en algun dels casos, molt alarmant en uns altres però sense arribar a consolidar-se com a veritable perill. És la depressió lligada a l'amor més irracional però més pur, per les dificultats que s'hi experimenten: si és dolorós estimar algú a qui no podràs tindre per mil obstacles, encara ho és més estimar algú que és mort.
També s'hi dóna una gran rellevància a la presa de consciència de la vellesa, del pas del temps, de la capacitat d'estimar de la mateixa manera amb una edat avançada, amb bogeria, dolor físic, apassionament adolescent, malgrat el cos en declivi, malgrat la força minvada, tot i la falta de sexe. L'amor es viu de maneres similars en tots els personatges, i són més aviat les circumstàncies vitals les que en determinen el final, i no pas els anys de cadascú.
Aquest llibre sobre l'amor no té capítols, i segueix i segueix i es fa feixuc en moltes ocasions per la quantitat de referències literàries que conté, algunes amagades i d'altres citades (Proust, Stendhal o Goethe) sobre els tres temes principals. Requereix molt de temps i silenci.
De nuevo, el amor és un treball difícil, doncs. Difícil de comprendre per la seva profunditat, i difícil de pair per les reflexions a què aboca. Jo sabia que quan acabés la darrera pàgina em quedaria molt tocada, amb una sensació d'embriaguesa i mal gust de boca, com si hagués fet alguna cosa terrible o algú m'hagués explicat un secret tan i tan pesat que no fos capaç de suportar-lo a dins. De vegades, aquest tipus de novel·les tan perfectes, ho són perquè saben transmetre l'experiència d'anys amb una capacitat literària pocs cops igualada, i et preguntes si és possible que algú t'hagi estat espiant darrere del pany de la porta quan t'arrossegaves pel terra demanant per què el dolor emocional fa tan de mal com el físic.
En rescato un fragment:
"Las palabras, que ella ya escuchaba cantadas, corrían por su cabeza. Esta es la aflicción de los consumidores y hacedores de palabras. Las palabras aparecen en tu mente y allí bailan a ritmos de los que tú conscientemente nada sabes. Cabos y rabos de palabras: pueden ser una indicación de un estado de ánimo oculto. Pueden removerse o cantar durante días, enloqueciéndote. Pueden ser como una película invisible, entre tú y la realidad".

sopa de lletres





















ahir el dia es va llevar núvol, d'humor capcot, com el meu: la ressaca després del viatge augmentava la pressió (segurament aquesta síndrome deu tenir un nom, però no me'l sé). com que la xafogor i la manca de sol acostumen a provocar inestabilitat i esgotament, vaig decidir dedicar-me una estona per mi soleta i regalar-me llibres, a veure si aconseguia arrencar-li al dia un fragment de Roma i posar-me'l per barret (que tothom al carrer digués: "com enlluerna el record que porta aquesta noia").
la destinació final va ser la FNAC, un viatge espacial a l'acte que es feia en el mateix establiment, però a Barcelona, al voltant del llibre de La Catosfera literària, i al qual no hi vaig poder anar. una manera muda de participar-hi.

avui, quan les coses ja tornen a rutllar i ha passat el perill de manca d'equilibri, exhibeixo els meus regals lectors de la tarda d'ahir i un darrer regal d'última hora, que també ha entrat a formar part del meu tresor particular, i us en faig cinc cèntims.

viatges i flors, mercè rodoreda (labutxaca): narracions molt breus dividit en dues parts que resumeixen allò que marca l'estil i personalitat de l'escriptora, els viatges (que es veié obligada a fer a causa de l'exili) i les flors (una passió que heretà del seu avi quan vivien plegats a Sant Gervasi).
usos amorosos de la postguerra española, carmen martín-gaite (anagrama): obra d'assaig però amb la prosa inconfusible de l'autora, qui va fer un estudi de com van modificar-se els hàbits de parella, coqueteig, de fer la cort... durant el franquisme.
diario, katherine mansfield (lumen): recull que va fer el marit d'aquesta magnífica contista de tots els escrits personals que corrien per casa. una bona manera de descobrir els pensaments i reflexions més íntims d'una autora que no ha estat encara valorada tot el que es mereix. (gràcies per recordar-me-la, Mirielle!)
el ojo de la mujer, gioconda belli (visor): poemes carregats d'energia, gairebé comestibles, molt visuals i càlids, eròtics i plens de la força femenina d'aquesta escriptora de Nicaragua. (gràcies, parella!)

i mentre acabo, em vénen al cap unes frases que es repeteixen al ciberespai i que se citen del diari de la Mansfield que he comprat. escriure, escriure, llegir, llegir, la vida com una sopa de lletres que escalda la llengua. bona passejada...

Me pregunto ¿escribo ahora peor que antes? ¿Es menos urgente el ansia que siento de escribir? ¿Sigue siendo natural en mi el buscar esta forma de expresión?

no sé parlar italià


aquesta sí que és una cara de feliç aniversari.

dissabte de bon matí.

paper embolicat. l'obro, un stargate. el creuo: un avió (sense vaques) i en dues hores una ciutat bellíssima. un letto impressionant. un gelato cremós. colosseu sense adjectius (no calen, oi?).

de passeig dia i nit

depasseig.

piazze plenes d'encant. racons que no podia imaginar. una primera impressió de brutícia. una darrera impressió de viatge en el temps. adrià. dolce fare niente.

un cel tan blau. la calor als porus. la màgia de camponeschi.

Ell i jo.

per fi espagueti all'italiana!

(perdoneu que no sàpiga italià).

hem caminat tantes coses que no cabrien en un espai real. i el dolor de les cames és avui alegria.

pot ser que això estigui quedant massa sentimental. però ROMA desperta qualsevol sensació que no esperàvem. necessita temps. és infinita.


Quaeris, quot mihi basiationes tuae,
Lesbia, sint satis superque.
quam magnus numerus Libyssae harenae
lasarpiciferis iacet Cyrenis
oraclum Iouis inter aestuosi
et Batti ueteris sacrum sepulcrum;
aut quam sidera multa, cum tacet nox,
furtiuos hominum uident amores:
tam te basia multa basiare
uesano satis et super Catullo est,
quae nec pernumerare curiosi
possint nec mala fascinare lingua.


(poema de Catul que m'agrada molt i que està en llatí i que podeu llegir en català aquí).


no eren les vaques les qui volaven amb avió










una nit, mirant el cel nocturn des del balcó de casa, Ell em va preguntar pels avions. jo tenia son, i m'imaginava que anaven carregats de vaques enormes i marrons, com les dels Pirineus, i que el terra era una catifa llarguíssima d'herba fresca. i anaven de prat en prat, carregant i descarregant vaques enormes i marrons...

quan dissabte vam pujar a l'avió que ens havia de dur a Roma, no m'ho podia creure. no hi havia cap catifa d'herba fresca, però tot resultava fascinant i pintat de molts colors. Ell ha fet un quadre per sempre d'aniversari feliç. obrir un paquet amb un llaç i treure-hi una guia plena de passejades antigues, flors d'olors intenses, façanes de mantega groga, piazze, vie, latini, avions...

(avui hauria sigut l'aniversari de Chagall... bonica coincidència en uns dies de sorpreses i regals màgics)

caminant

Ai, ai, l'espiral vital, els blocs comunicants, la vida és un panyuelo... Ahir des de la meva llibreria virtual preferida em regalaven un cantautor anomenat Roger Mas.
Ràpidament vaig anar a l'eficient youtube i en vaig trobar, d'entrada, patapam!, una cançó anomenada Caminant. És clar, el meu caparró em va dir: ideal per a una banda sonora del depasseig! I quan hi entro, resulta que està basada en el poema d'en Verdaguer, del seu poemari Al cel. I més poesia cap a casa...!
I estirant cireres, quan vaig sentir-lo cantar vaig pensar: o bé és de la zona Solsona o bé és de la de Benicarló. Coses de la vida, la meva cunyada és solsonina i pronuncia gairebé igual que la Patri, de Castelló...
En fi, que prometo parlar-ne més, del Roger Mas. De moment, que parli i ell i compartim el camí...




Ah! I podeu escoltar-lo versionant la Paulina Rubio, tot curiós.

preaniversari








aquest és un any en què sembla que les coses que s'esperen són portadores de corbs negres. t'entren unes ganes irreprimibles de no esperar-les. tot allò lluent i desitjat és una trampa en si mateix cap a la caiguda més funesta. em desperto d'un malson amb les barres premudes i els ulls esbatanats ―oh, mare meva, quina sensació de final a l'estómac i aquest dolor tan insuportable al fetge. on podria subjectar-me?
tinc ganes de dimarts i alhora no tinc ganes de dimarts.
per això voldria posar-me una capa inventada, abaixar el cap i comptar les rajoles (m'encanta mirar rajoles als carrers de la infantesa: n'hi ha de xocolata blanca), fer saltets discrets i
que arribi el vespre sense massa esgarrifances.
de cap a la piscina, em despullaré de malastrugança
i dispararé a la tristesa amb purpurina blanca.


un hemisferi en una cabellera









Deixa’m mossegar-te llargament
les trenes feixugues i negres.
Quan et rosegue els cabells eslàstics i rebels,
em sembla que menge records.


Baudelaire (fragment de X. Berenguel)

 

passejant barcelona