avui, en girar la cantonada


no hi havia res.

Aleshores, perdut el coll entre els fils verds-grisos-violetes d'una bufanda foradada, he tancat els ulls i he pensat que no importava, però que seguia caminant. Falten guants a les mans quan glaça la carretera, empenyen rugits de rodes i el camí s'obre sol. S'inventa.

Si vaig amunt, t'hi trobo; s''hi vaig avall, t'hi trobo.

Et desdibuixo perquè vull anar-hi sola, i aquest no-res de color de préssec a la nevera em fa sentir una mica insegura. Però ni toca lamentar-se ni tinc ganes de donar explicacions.

Senzillament jugo a fer veure que tot és verd de molsa en un pessebre i que les ganes de remenar la xocolata desfeta amb el dit -després, llepar-lo com si no fossis tu- tenen a veure amb la infantesa que no torna, l'estiu que no torna, tot el que no torna perquè s'ha caigut. Plomes de coloms de colors, de coloms grisos. S'esfumen i volen, si bufes, si volen.

Has estripat el darrer semàfor verd.

Faig nova la drecera i, encara que t'intueixo, miro cap a una altra banda i em sento magnífica.

Sóc magnífica.

Aquesta cantonada és meva, i aquesta altra, i aquella, i aquella, i la de més enllà...

Com que puc i invento, avui quan giris la cantonada no hi haurà res. Jo ja seré en una altra història.

(a la bossa portem la segona temporada de la sèrie "House")

1 caminants:

Iacobus ha dit...

Por si decides quedarte, ¿qué número de pie gastas?

 

passejant barcelona