t'enviarem a sant boi

De petita, a casa meva, quan no et portaves bé t'amenaçaven de dur-te a Sant Boi, on hi va haver un important manicomi, o més finament, un important institut frenopàtic.
Si reviso part dels meus ídols, per anomenar-los d'alguna manera, de la meva edat adulta, la majoria paren "bojos" o són considerats "malalts mentals". Fixem-nos, per exemple, en els casos alarmants de magnífiques escriptores, de les quals he parlat en aquest bloc, com ara Sylvia Plath o Janet Frame, injustament tractades com a boges.

Per acabar-ho d'adobar, ahir també van decidir tancar en el psiquiàtric el meu doctor preferit (de ficció, s'entén, perquè en primer lloc hi ha el doctor Gilabert...). La cinquena temporada de House s'acaba amb el doctor ingressat en un manicomi i, com ja anunciaven en el capítol anterior, disposat a sotmetre's a cures d'electroxoc per la seva addicció als medicaments, que l'ha portat sense remei a tenir al·lucinacions.

Bé, no cal dir que considero absolutament injust el que s'ha fet amb aquest geni. Novament se'ns mostra que la millor solució davant de ments que raonen d'una manera diferent que les de les persones normals i corrents, és anul·lar-les. Posa-li un cervell mig mort a un geni boig, i mantindràs a ratlla un ésser potencialment perillós per a la societat. Era necessari tancar el doctor House en un manicomi?
Anem més enllà: calia resumir el caràcter extraordinàriament desagradable però genial d'aquest personatge com el d'un boig que és incapaç de sobreviure en el seu medi? Una persona que, un cop perd el control del seu do, es converteix en algú altament rebutjable a qui cal tractar perquè està com un llum? Una vegada més, les persones diferents no encaixen en la societat.
Segurament no hauria estat un final espectacular, però hagués preferit un doctor House enamorat, o un doctor House que s'agafa una excedència per anar-se'n a una illa paradisíaca uns mesos. Però no pas un doctor House tancat en una gàbia, una campana de vidre, tractat com un dement, sotmès a teràpies que acabaran per reduir-lo a l'absurditat del qui no sap res ni vol saber-ho. Si seguim la trajectòria d'altres genis maltractats, sabrem que la destinació final del meu ídol, quan prengui consciència de la seva anul·lació, és el suïcidi.


"La doctora Nolan m’havia dit, amb tota franquesa, que molta gent em tractaria amb mà enguantada, i que fins i tot m’evitarien, com si fos una leprosa amb campaneta i tot. La cara de la meva mare se m’apareixia, com una pàl·lida lluna plena de retrets, durant la seva darrera i primera visita a la clínica després del meu vintè aniversari. Una filla en un manicomi! Jo li ho havia fet, allò. De tota manera, era obvi que havia decidit perdonar-me.
- Ens hi tornarem a posar allà on ho vam deixar, Esther -m’havia dit, amb la seva dolça rialleta de màrtir-. Farem veure que tot això ha estat un malson.
Un malson.
Per a la persona de la campana de vidre, deturada i buida com un nadó mort, el mateix món és un mal somni."



Sylvia Plath, La campana de vidre

7 caminants:

Anònim ha dit...

El tema de la bogeria és fascinant. Pot ser ens atreuen aquets ídols "bojos" perquè ens hi idenfiquem. Quan penses massa ets un "pensador" (despectivament) o "raru". Si ets diferent no encaixes, has de ser un "borregu", vaja.
No penso que el House acabi suïcidant-se, ni tan sols internat al manicomi. Però queda bé com a final de temporada, oi? Seria massa senzill "matar-lo" o embogir-lo definitivament. Ha de ser un joc dels guionistes. Ja se'ls acudirà alguna cosa, o pot ser s'acabi així, de manera oberta.
Diuen que els bojos són els més feliços... quina bogeria!!!

Vicent ha dit...

Molt interessant el que comentes, elisabet.

Efectivament, les malalties mentals han servit -i continuen servint- per etiquetar comportaments que s'aparten d'un patró determinat.

Aquests dies estic llegint a l'especialista en sexe, i ex-prostituta, Valérie Tassó. Parla dels termes despectius emprats per a referir-nos a la dona que mostra apetència sexual. Antigament, eren "histèriques"; avui són "nimfòmanes".

Per cert, he llegit al diari que Murakami ha publicat una nova novel·la. Ho dic perquè sé que t'agrada.

Ah, i gràcies pel correu que em vas enviar sobre II.

elisabet ha dit...

Hola anònim (ets de ses Illes...?). Jo tampoc penso que House acabi boig. Però els americans ja les tenen, aquestes coses, i House és cert que s'estava convertint en algú massa "atrevit", massa addicte a substàncies perilloses.
Moments de bogeria els tenim tots, crec que forma part de l'ésser humà, sobretot perquè en realitat vivim força reprimits, sense adonar-nos-en. I això passa factura. No crec que "el boig" sigui més feliç per no "assabentar-se" de moltes coses, de la mateixa manera que no penso que els nens, pel fet de tenir pocs anys de vida, siguin tots feliços. En fi, el debat seria massa llarg... Petonets!!!

Vicent! Gràcies per dir-me això de Murakami. Hehehe, com bé apuntava la Fe de l'Espolsada, deu ser l'únic escriptor masculí de literatura molt masculina (ep!, que a mi aquestes etiquetes tampoc m'agraden, però és per entendre'ns) que em té absolutament fascinada!
Sobre Valérie Tassó, ja n'investigaré coses, són molt interessants tots els escrits al voltant del tema que encetes: els masclisme aplicat a la lingüística.
Espero llegir-ne alguna cosa al teu bloc!
Calla, vinc del teu bloc i ja has escrit sobre ella. Me'n vaig a llegir-ho! B777

Anna Maria V. ha dit...

Tot i que el tema de la bogeria em sembla tan interessant com a vosaltres i malgrat que estic d'acord amb el que dieu des del punt de vista filosòfic i social, no puc acabar de combregar amb el tema House.
Jo n'era una fan addicta des dels primers capítols, una de les primeres fans quan poca gent el coneixia perquè el veia al canal digital i encara no el feien a les cadenes com 4.
Ara bé, aquesta temporada 5 ja no l'he vista. Crec que els guionistes eren els qui s'havien tornat bojos i prenien el pèl a l'audiència per tal de fer quelcom de diferent. I no ho dic pel personatge de House només (que per cert, interpreta un actor que m'encanta des de fa molts anys, en Hugh Laurie), sinó perquè la versemblança brillava per la seva absència. Tot plegat ratllava el surrealisme: l'actitud d'en Wilson i la Cuddy, el tracte amb els dos-cents mil aspirants, etc. Jo la temporada 4 ja vaig pensar que podien haver plegat a la tercera.
Poques sèries americanes que intenten innovar saben trobar un camí digne. I House no ha estat una excepció.
Crec que, a banda de les reflexions serioses i encertades que feu sobre la bogeria i el fet social que l'envolta, hem de ser més crítics amb els productes televisius que ens fan empassar.
Anna

elisabet ha dit...

Hola Anna!
Estic d'acord i en desacord amb tu. A veure, sí, caldria que fóssim més crítics amb molts productes televisius americans. I sí, també crec que la sèrie House l'han portada a uns extrems extravagants i inversemblants. Però, malgrat tot, en parlo perquè a mi em continua agradant molt, i això que també la segueixo des del començament.
Reconec que aquesta darrera temporada ja frega l'absurditat, i perd l'encant principal per mi, que són els casos i la forma de resoldre'ls del doctor House. Ara ja costa acabar d'entendre quina malaltia té cadascú ni a què ve tanta tortura gratuïta ni per què de vegades es comporta així.
Però a mi la temporada dels aspirants em va agradar molt, em va semblar que s'arriscaven a modificar una mica la sèrie, que s'estancava en el mateix, sempre en el mateix.
Potser aquesta cinquena és la que menys m'ha robat el cor, però encara tinc l'esperança que els guionistes no s'hagin tornat bojos del tot!
petons

Anna Maria V. ha dit...

Sí, ja dic que la pretensió d'innovar hi és, però no troben el camí digne. Precisament una de les coses que més inversemblant em sembla i més absurda trobo és aquesta tortura a la qual són sotmesos els pacients. No és que jo entengui de medicina, però tinc algun amic metge. Sovint, els metges fan moltes proves i s'asseguren molt abans d'aventurar un diagnòstic estrany o de fer segons quin tractament.
D'altra banda, a la sèrie sembla que els medicaments siguin com una mena de miracle constant que, així que els administren, ja funcionen. Quan en realitat normalment es necessita un temps, i de vegades un temps considerable.
Però jo quan parlo d'inversemblança em refereixo sobretot a les relacions humanes i a les relacions laborals i professionals dins l'hospital. Vaja, que no s'ho creu ningú.
Una altra cosa és que sigui un gran plaer veure funcionar un gran actor com en Hugh Laurie a la pantalla.
Amb això, estem d'acord.
Petons.

elisabet ha dit...

Estic absolutament d'acord amb tu, Anna Maria, el Hugh Laurie és una delícia! Gràcies pels comentaris!

 

passejant barcelona