sa lluna amb paraigües al cel despenjava neons

i aleshores avui seria un altre dia, diferent, i no estaria mirant el cel des d'aquesta orientació, tot i que també estaria núvol i hi hauria molta xafogor.

segurament dormiríem fins més tard, o probablement el nostre fill en tindria gairebé tres i no ens deixaria dormir. és segur que viuríem al mateix lloc de sempre veient passar la vida, a poc a poc, entre maons d'obra nova i pols de les antigues hortes abandonades.
aquella jo que viu en aquell dia, que és el mateix que avui però fa olor de xurreria d'un carrer molt lleig i solitari, no té tanta por de reinventar-se la ciutat, no pensa en Girona ni en una acadèmia de pis a les 15 de la tarda, ofegada entre l'avorriment i l'olor penetrant dels geranis. aquella jo viu amb la gana de l'absència que no coneix, és feliç però continua en la gàbia de la tranquil·litat que suposa tenir-ho tot sota ordre.

i aquella jo, que travessa la meva mirada si giro ràpidament el coll cap al vidre del balcó, sembla que em suplica que busqui un terme mitjà, i em demana quantes vegades s'atura la vida i si una té la valentia suficient per atrevir-se a dir: que després no hi ha res. que això és el que vull.

Ell a la via 2

Mishima és un grup català que no m'entusiasma gaire, però a partir d'un vídeo que en vaig descobrir, m'he quedat enganxada a la seva cançó Miquel a l'accés 14. I, a sobre, remenant per sant Internet, va i trobo aquesta explicació del grup barceloní sobre la gravació en qüestió:

Mario Camerini, en la seva versió cinematogràfica de l'Odissea d'Homer, va fer interpretar tots els personatges femenins (Circe, Nausica, i finalment, Penèlope) per la mateixa actriu, l'esplèndida Silvana Mangano. Era la seva manera de donar a entendre que, en algun lloc de la nostra consciència, totes les dones que passen per la vida d'un home (tots els homes que passen per la vida d'una dona) només son versions d'una mena d'"etern femení" (o d'etern masculí). La dona estimada és un misteri per l'home de la mateixa manera que l'home estimat ho és per la dona.

Després d'això, no podia fer res més que compartir-lo amb els meus passejants.

t'estim com un locu i m'aguant

I quin ens ho anava a dir, tan rodat com anava tot, que de cop i volta i sense esperar-ho, the doubtful guest entraria a casa. Sí, senyores i senyors, nosaltres fèiem la nostra vida i se'ns ha colat a dins del pis. Mira que no m'agrada veure'l moix contra les parets, ajegut al terra tristoi, ni estripant papers i altres estris i, tanmateix, no sé com fer-lo sortir. Em fa pena i alhora em fa nosa. Què puc fer-hi? Com posar-hi remei? Com ens el podem treure del damunt? Un any després, el tenim trencant coses com una fera, instal·lat a les nostres vides, tan incert i tan barrut que ja no sé com dir-li que va sent hora de marxar. Deixa'ns respirar, hoste incert!

Bojament trasbalsada m'he quedat amb la traducció del Jordí Puntí de The doubtful guest, de l'Edward Gormey (Angle editorial), trasbalsada perquè no deixo de pensar-hi amb enigmàtica passió. Es tracta, per explicar-ho d'alguna manera, si és que es pot explicar, d'una història gràfica molt breu i molt inquietant, una metàfora dels monstres que desem a l'armari.
I, per amanir-ho, el Joan Miquel Oliver m'arriba (a través de L'aixeta) i em canta a l'orella el que tu véns reflexionant de camí a casa. Va, vinga, que entre els dos acabarem per trobar-li una llar decent a l'hoste incert.

obsessions intrínseques

a na Pepi

Con nuestros compañeros del mundo de los espíritus -aquellos con quienes teníamos especial afinidad- éramos casi siempre felices, porque flotábamos en la corriente verdemar del amor. Jugábamos con los faunos, las hadas y los seres hermosos. Tiernas sibilas, duendes benignos y la serena presencia de nuestros antepasados nos acompañaban siempre, bañándonos en el resplandor de sus distintos arcos iris. Son muchas las razones para que los bebés lloren cuando nacen, y una de ellas es la repentina separación del mundo de los sueños incorpóreos, donde todo está lleno de hechizos y no existe el sufrimiento. Cuanto más felices éramos más próximo estaba nuestro nacimiento. Al acercarse una nueva encarnación nos comprometíamos mediante pactos a regresar al mundo de los espíritus tan pronto como se presentara una oportunidad. Hacíamos esas promesas en encendidos campos de flores y bajo el dulce claro de luna de aquel universo. Los mortales nos llamaban abiku, niños espíritus. No todo el mundo nos reconocía. Éramos los que no cesábamos de ir y venir, reacios a aceptar la vida. Teníamos la facultad de provocarnos la muerte y la obligación de cumplir nuestros pactos. Quienes los rompían sufrían alucinaciones y el acoso de sus compañeros. Sólo encontraban consuelo cuando regresaban al mundo de los nonatos, el lugar de las fuentes, donde sus seres queridos los esperaban en silencio. Aquellos de nosotros que prolongábamos nuestra estancia en el mundo, seducidos por el anuncio de memorables acontecimientos, atravesábamos la vida con ojos cargados de muerte y belleza, llevando en nuestro interior la música de una hermosa y trágica mitología. De nuestras bocas brotaban oscuras profecías. Imágenes del futuro invadían nuestras mentes. Éramos los extraños, siempre a medias en el mundo de los espíritus.
(...)
Todos descendimos al gran valle. Era un día en el que se celebraban fiestas desde tiempo inmemorial. Espíritus maravillosos danzaron al compás de la música de los dioses, y con sus cánticos dorados y sus encantamientos de lapislázuli protegieron nuestras almas durante el tránsito y nos prepararon para el primer contacto con la sangre y la tierra. Todos hicimos solos la travesía. Teníamos que sobrevivirla solos: superar las llamas y el mar, el contacto con las ilusiones. Había empezado el destierro. Tales son los mitos de los orígenes. Historias y estados de ánimo muy enraizados en quienes creen en tierras ricas y creen todavía en los misterios. Nací no sólo porque hubiera concebido la idea de quedarme, sino porque, finalmente, después de tantas idas y venidas, sentía ya, asfixiándome, la presión de los grandes ciclos temporales. Recé para que se me concediera la risa, pedí una vida sin hambre y recibí paradojas por respuesta. Sigue siendo para mí un enigma por qué nací sonriendo.

Ben Okri, La carretera hambrienta

recomanacions infantils o no tant

ja sabeu que no tinc gaire temps per escriure, però vaig enganxant cosetes que trobo interessants i que m'agrada compartir amb vosaltres, com el poema de Benedetti, la cançó de la Jonatha, el fragment de Ben Okri o les tires àcides del Tatay. Us faig cas, i intento que això continuï viu.
Sí que hi ha tres troballes relacionades amb la literatura infantil que voldria que coneguéssiu.
Una, gràcies a l'antologia de textos que estic editant, ha arribat a mi i m'ha fet riure molt. Es tracta de la pàgina web d'un poeta americà que es diu Jack Prelutsky (http://www.jackprelutsky.com/). La pàgina, tota ella, ja és la mar de divertida, però alhora conté un fum de poemes per infants que val la pena tenir, tant si sou mestres d'anglès com si els voleu traduir per treballar amb els alumnes. Els trobo originals i una mica salvatges, això sí, sense passar-se de la ratlla. Un botó:

Ballad of a boneless chicken

I'm a basic boneless chicken,
yes, I have no bones inside,
I'm without a trace of rib cage,
yet I hold myself with pride,
other hens appear offended
by my total lack of bones,
they discuss me impolitely
in derogatory tones.

I am absolutely boneless,
I am boneless through and through,
I have neither neck nor thighbones,
and my back is boneless too,
and I haven't got a wishbone,
not a bone within my breast,
so I rarely care to travel
from the comfort of my nest.

I have feathers fine and fluffy,
I have lovely little wings,
but I lack the superstructure
to support these splendid things.
Since a chicken finds it tricky
to parade on boneless legs,
I stick closely to the hen house,
laying little scrambled eggs.

Més coses: llegint escrits dels meus passejants preferits (que teniu a la dreta), he descobert el llibre Juan Oveja también quiere tener una persona, una metàfora sobre el tracte a les mascotes :D

hotel porquí, de Tatay

i tu, també te'n vas...

ara mateix algú m'ha dit que no li agrada llegir poesia, però que amb Mario Benedetti tot és més fàcil, més profund, més desitjable. I llegir la seva poesia es converteix en una activitat de gran plaer.
hi ha molts poemes seus que vull penjar o que vull compartir, però per mi Benedetti és el primer poema que en vaig llegir, ja fa molt de temps, un dels pocs tresors que una carrera de cinc anys ha donat entre tantes mòmies avorrides. i em porta records de peixos taronges, d'escales a classes de dos quarts de nou del matí, de passadissos amb olor de vell, de biblioteques i abraçades i cigarretes i un croissant al pato loco...

no desapareix aquell qui resta en la memòria.

Los formales y el frío

Quién iba a prever que el amor ese informal
se dedicara a ellos tan formales

mientras almorzaban por primera vez
ella muy lenta y él no tanto
y hablaban con sospechosa objetividad
de grandes temas en dos volúmenes
su sonrisa la de ella
era como un augurio o una fábula
su mirada la de él tomaba nota
de cómo eran sus ojos los de ella
pero sus palabras las de él
no se enteraban de esa dulce encuesta

como siempre o casi siempre
la política condujo a la cultura
así que por la noche concurrieron al teatro
sin tocarse una uña o un ojal
ni siquiera una hebilla o una manga
y como a la salida hacía bastante frío
y ella no tenía medias
sólo sandalias por las que asomaban
unos dedos muy blancos e indefensos
fue preciso meterse en un boliche

y ya que el mozo demoraba tanto
ellos optaron por la confidencia
extra seca y sin hielo por favor

cuando llegaron a su casa la de ella
ya el frío estaba en sus labios los de él
de modo que ella fábula y augurio
le dio refugio y café instantáneos

una hora apenas de biografía y nostalgias
hasta que al fin sobrevino un silencio
como se sabe en estos casos es bravo
decir algo que realmente no sobre

él probó sólo falta que me quede a dormir
y ella probó por qué no te quedás
y él no me lo digas dos veces
y ella bueno por qué no te quedás

de manera que él se quedó en principio
a besar sin usura sus pies frío los de ella
después ella besó sus labios los de él
que a esa altura ya no estaban tan frío
y sucesivamente así
mientras los grandes temas
dormían el sueño que ellos no durmieron.

Mario Benedetti

jonatha brooke i neil finn

per fi, aquest cap de setmana fa sol.




Shatter the plate now
Crush the glass
And all the things I've carried
I put them down at last

I keep my promise
Some days better than my heart
But like little paper valentines
This is where we start

Cuz you take me to the window, love
And you leave the light on
You take off my uniform
And say baby put this new dress
Baby put this new dress on

You pull me from my corner
You promise not to laugh
I'm afraid you'll see right through me
But I'm afraid that I will never get enough

Cuz you take me to the window, love
And you leave the light on
You take off my uniform
And say baby put this new dress
Baby put this new dress on

From your window I can see the endless ocean blue
From your window I can finally see that I love you
I love you

So take me to the window, love
And leave the light on
Come take off my uniform
And say baby put this new dress
Take me to the window, love
And leave the light on
Come take off my uniform
And say baby put this new dress
Baby put this new dress
Baby put this new dress on...

un enllaç molt interessant

us adjunto als passeigs de la dreta, l'adreça del bloc de la llibreria Al·lots. El petit príncep, perquè trobo que val la pena passejar-hi si us interessa, com a mi, la literatura infantil i juvenil i els àlbums il·lustrats.

Al·lots. El petit príncep es tracta d'un bloc col·lectiu i bilingüe (català-castellà) on persones interessades en la literatura infantil i juvenil (bibliotecaris, mestres, llibreters, etc.) ressenyen novetats de llibres, tant en català com en castellà.

flors a la panxa

de nervis, d'astènia primaveral, o de retorn de cicle. el cicle de cada any: el mes de maig, el bon temps, els ànims renovats. la presa de consciència d'una mateixa. ai, i vinga a reconvertir-nos com llangardaixos, una nova pell cada mes de calor. flors a la panxa. coneixement i reconeixement de les pròpies pors.
com veieu, el meu cap treu fum a l'estil d'una locomotora vella vella vella. després de llegir l'autobiografia de la Janet Frame, gairebé un vademècum per escriptores, he assumit que jo mateixa sóc la primera que posa pedres, obstacles i flors a la panxa de la meva escriptura.
a l'hora, no coincideixen les meves ànsies amb els desigs quotidans. siguem sincers, la vida tampoc està muntada per dedicar-se lliurement a escriure, ni per plaer ni per menjar, però a sobre si ets dona i passes la trentena... un tòpic? no ho sé pas.
diu la Frame:

¿Y mi escritura? En un futuro en el que nunca estuviera sola, en el que trabajara todos los días recogiendo uvas, ocupándome de los niños, cocinando para mi familia...¿cómo podría volver a disfrutar de soledad, entrar otra vez en ese mundo de la imaginación para explorarlo e intentar describirlo?

Poca cosa més per afegir. Una part de mi corre cap a l'interior, dins de coves fresques, l'altra, neda en el mar, busca peixos cecs.
He intentat abandonar aquest passeig uns quants cops, per la malaltia, per l'obsessió, per trobar altres lletres. No diré pas que això és un altre punt i final, perquè sembla ser que no acabo de complir les meves promeses.
Però el temps s'escurça, la primavera passa, i és ara. O potser no cal ser tan radical, i, tanmateix, tinc ganes de plantar un arbre, tenir un fill i escriure un altre llibre.