microrelat anònim

El fred mostra el seu sospir en l’aire. Des de la terrassa ho veu tot, cada teulada i les siluetes en les finestres. Repenjada a la barana, deixa córrer els seus pensaments, que la turmenten dia i nit, mentre els raigs de sol il·luminen el seu rostre i senyalen la seva ombra. Sense ganes, entra a la habitació per la porta que havia deixat oberta, una petita habitació, ara amb bona temperatura gràcies al sol que entra des de bon matí. Ella tanca les portes i es queda mirant per la finestra, per no acomiadar-se sobtadament de la tranquil·litat del plein air.

Hi té tot de llibres, damunt la taula, llibres que pretén llegir i viure en la ficció, però els pensaments no reposen en la seva ment i així li impedeixen submergir-se en altres històries. Qui pogués tornar enrere, saber el futur, tenir les mans per modular-ho tot...

Quan veu que el rellotge marca les quatre s’apressa a fer el llit. Ha dormit moltes hores, avui, sense ni tan sols anar cansada, però no volia despertar-se per no veure el mateix. La realitat sovint és maliciosa i no deixa respirar. Preferia quedar-se somniant o en estat inconscient abans que afrontar la vida; ella ja ho sap que és covarda. Abans d’aixecar-se pensava que no deu ser només ella la que es troba així, mai ha entès la raó de l’existència humana, però mentre és potser val la pena que sigui. Com més passa el temps més s’allunya aquell bri d’esperança...

Amb el llit fet i tot al seu lloc, surt de l’habitació i agafa la bossa, plena d’objectes personals, els necessaris per sortir de casa i no tornar fins que es faci fosc.

2 caminants:

elisabet ha dit...

en realitat, aquest text es podria considerar, per la llargària, un relat.

Vicent Terol ha dit...

Està bé, tot i que és una mica trist...L'habitació sembla ser el màxim exponent de la presó que per a ella és l'existència...

 

passejant barcelona