les vides que vivim

sovint passen coses que et traslladen, com en un forat negre que s'obre de sobte als teus peus, a una vida que vas deixar de tenir per saltar-ne a una altra. i, com si sortissis fora de tu mateixa, pots veure't vivint-la. et sents l'alè i les ganes, i també la felicitat immensa i la decepció amagada. que no tot són flors i violes i que potser els esglaons no t'han conduït on pensaves però sí on tu volies.
l'important és la llibertat.
les mancances no t'han de fer enyorar. les mancances et van portar a botar en una altra direcció.
i ara que prens la decisió, amb més dubtes que mai, el cos se sent cansat, se sent poruc, i tu has de ser com la torre alta damunt de la muntanya. i...

el cos es forada
i una veu fluixeta
traspassa el ventre,
el prem
se l'emporta
i em fa mal.
la vida, al capdavall,
passeja
i la fredor
del llac espès
traspassa el ventre,
entre granotes
d'alenades
que salten
(podria ser estiu
i també saltarien).


us recomano la pel·lícula Once, de la qual ja n'he parlat però que ara ja he vist, perquè ajuda a fer aquesta mena de salts virtuals. i de la seva banda sonora, un fragment. Carme, t'he vist a la pel·li.

7 caminants:

Vicent ha dit...

Un bon ús del que alguns anomenen "intel·ligència emocional" ens duria a no recrear-nos en la nostàlgia. No és pràctic, i moltes vegades és important saber ser pràctic. Saber gaudir del que és real i palpable: el present.

Per cert, a la meua llista de blocs, el teu no apareix actualitzat, no sé per què. Saps si et passa en altres blocs on estàs també enllaçada?

Salutacions!

elisabet ha dit...

Tens tota la raó del món, Vicent. Però jo sóc un desastre en intel·ligència emocional. Per molt que ho intenti, la melangia cau com un sac i m'hi deixa tancada... Això sí, faré un esforç per ser pràctica. :D
Doncs no sé què passa amb el meu bloc, ja m'ho han comentat abans... Mmmh, ara hi faré una ullada. Gràcies! B777

elisabet ha dit...

He canviat l'adreça del feed, a veure si així... Ja em diràs què.

Vicent ha dit...

Hola! Ara ja apareix el teu enllaç actualitzat!

Pel que fa al comentari anterior, potser he donat la impressió de defensar la racionalitat freda. La melangia és creativa, i de vegades ens agrada escoltar una cançó i sentir-nos així; pense que això no és roin. El problema vindria més en el nostre dia a dia, evitar caure en una recreació excessiva.

I dit això, pense que escrius amb molt de sentiment, d'una manera intensa i bonica.

german ha dit...

a l'estiu vaig llegir una compil·lació de textos d'Aldous Huxley que ha publicat Edhasa, 'Moksha'. Ell, senzillament, diu que "som sempre transformant-nos en un món que es transforma" i trobe que és una forma molt adequada de descriure el que tu has fet tan bellament. La melangia no és dolenta... si no dura. Les persones amb intel·ligència emocional, solen tindre erm el camp de la percepció i la sensibilitat. Un post molt bonic.

Elena, professora de valencià. ha dit...

La pel·li Revolutionay Road de Sam Mendes, també parla d'açò. Recomanació cinèfila, això sí, cal anar ben fort i preparat emocionalment. El que ens mostra el film no és res agradable, encara que ho fa amb bellesa i sabiesa cinematogràfica (hi ha plànols preciosos)
Ja en parlarem del tema.
Elena
Besets a tu i a tots els seguidors del depa

elisabet ha dit...

Teniu raó tots dos, German i Vicent. La melangia, per al procés creatiu, és una bona aliada. Però és com les drogues, si no te'n saps desfer, et destrossa. A mi m'agradaria ser més racional o més pràctica, més capaç de desenganxar-me de pensaments o emocions que carrego com una motxilla.
El bloc, al cap i a la fi, és una manera de deixar-los posats en alguna banda i que no em pesin!

Gràcies per la recomanació del llibre, German. I gràcies per la de la pel·li, Elena. Jo tinc ganes de veure-la, ja n'havia sentit cosetes interessants.

Bespetons...

 

passejant barcelona