la pedra màgica


















Des de fa tres anys, el primer cap de setmana de febrer me'n vaig a fer un tomb pel mercat medieval que munten al barri de Campanar. Abans jo vivia just al davant de la plaça de l'església i recordo el primer cop que em vaig despertar amb el soroll dels cascavells, l'olor del formatge i els embotits i el rumor de les veus amunt i avall. Va ser deliciós notar aquella escalforeta gairebé màgica, com d'altres temps.

Ara, com sabeu, visc en un altre barri, a Benicalap, però continuo escapant-me a Campanar sempre que puc, perquè és el meu punt de referència a València, com si hi hagués nascut, vaja.

I un ritual que compleixo cada cop que vaig al mercat medieval, i que no he deixat de fer enguany, és anar a la paradeta de l'endevina dels ulls clars i esperar que, amb les pedres i la seva psicologia tan especial, em digui alguna coseta sobre mi i sobre el que he de fer o em pot passar.

També he de confessar que aquesta mena de tractament màgic amb pedres ja l'havia provat a Barcelona, en una botigueta petita que hi havia a les Rambles. I és sorprenent com sempre t'encerten alguna cosa, com si fossin capaços, aquests endevins amb minerals, de llegir a través dels teus ulls o dels gestos que fas, o de la postura que carregues.

Aquest any, l'endevina de Campanar m'ha donat una citrina (una mena de quars groc) perquè diu que em troba molt cansada, molt esgotada, que em falta energia i tornar a recuperar la confiança en mi mateixa. I es veu que la citrina recupera la força i la felicitat. El cert és que la pedra és molt bonica. A diferència d'altres anys, en què acostumava a renyar-me per valorar tan poc allò que tinc i en què em parlava de coses que havien de passar i que havia de treballar, ha considerat que necessito un tractament extra i m'ha manat un elixir de quars blanc. L'he hagut de netejar amb aigua i sal sota la lluna i beure'n una miqueta avui. A recarregar les piles amb la teràpia de les pedres!

Això sí, no sé què passa que cada cop que m'hi planto al davant, l'endevina em cohibeix i em tanco en banda. És difícil llegir-me i a mi m'entren unes ganes terribles de plorar endins. Al final, quan ja em posa la pedra al coll, m'agafen les tremolors i vergonyetes, i em sento fatigada. Crec que com que no m'agrada que em mirin, doncs això em deixa nua davant d'una gran observadora.


Però bé, és una experiència molt bonica, i us aviso que encara sou a temps d'anar-hi i que us reconciliï amb una pedra que us pugui servir de talismà. Fins aquesta nit l'endevina dels ulls clars us llegirà l'ànima al mercat medieval de Campanar. No hi falteu! (i compreu-hi pastís de formatge, nyaaam!).

2 caminants:

Monique LaMer ha dit...

Quina llàstima no haver pogut anar....em fa falta una endevina...

german ha dit...

és molt interessant que compares [no sé si conscientment] l'endevinadora amb una "gran observadora"; és a dir, que ho fiques a un plànol de percepció tan "entenible" i al mateix temps tan allunyat de l'enteniment! :) els ulls són l'espill de l'ànima, com se sol dir... no és estrany que et sentes incòmoda quan et miren als ulls: és com si t'estigueren llegint el pensament! [no crec que em done temps a passar pel mercat, però prenc nota!!!] ;)

 

passejant barcelona