vermell

La dona s’estava asseguda al sofà, amb les cames creuades i la mirada clavada al sostre. Just en el cantó, allà on es feia un angle de noranta graus, en el lloc concret en què el color vermell de la paret finalitzava per donar pas al blanc del sostre, hi havia una teranyina.
Quan de temps havia deixat d’alçar-hi la vista? Perquè, ara que se n’adonava, era una teranyina molt gran i ampla, perfectament filada, amb unes cel·les enormes on s’hi podia quedar atrapada qualsevol bèstia. Aleshores va pensar en l’aranya que l’havia cosida.
Era molt probable que es tractés d’un insecte fora del normal i per això mateix li estranyava no haver-se-la topat per algun indret del pis. On era? D’on havia sortit? L’angúnia li va fer venir basques, però era inevitable seguir mirant amb delit, quasi obssessió, aquella xarxa que penjava de la paret.
Fixant-hi la mirada, va descobrir que un mosquit, en la part més alta, lluitava per escapar-ne. Massa tard, s’hi havia enganxat sense escapatòria i aviat seria àpat d’aquella bruixa capaç d’inventar una trampa tan mortal. L’imaginava batent les ales fins a esgotar-se, pugnant com un boig per intentar fugir, aixecant una pota i caient de l’altra, perdent les forces i acceptant la derrota.
Es va enfonsar en el sofà, arraulida com un gat, i va sentir una punxada de por. I si ella mateixa visqués en la teranyina? I si hagués estat ella mateixa qui l’havia cosida, emportada per la soledat dels dies de reclusió, avorrida del pas inclement d’unes hores buides de qualsevol altra cosa? Es posaria dreta i aniria cap a aquella cantonada, d’un cop de mà desfaria l’escultura, trepitjaria el mosquit i netejaria les restes del crim, impertorbable, i després tornaria a començar. Fila que fila, com una Penèlope, per després tornar a començar. I així hauria passat un altre dia, que no sabia ben bé com s’havia colat en l’habitació l’olor d’absència vella i abandonada.