Hajime té un gran amor, Shimamoto.

dal balcone ammiravo il vuoto che ogni tanto un passante riempiva, è stato solo un presentimento...
caigut del cel el mes de maig, com una mena de tel protector, el darrer cd de travis va fer-me companyia els dies llargs i difícils de mitjan any, durant aquelles tardes inacabables a pau claris i les passejades sola per la meva ciutat tractant de recol·locar-ho tot (no és un gran CD, però va fer el seu paper).
"Closer" és, sens dubte, la cançó que identifico amb el 2007 i, qualsevol que em conegui bé, sabrà que encara (encara!) va amb mi a tot arreu...
sí, sí, sí!
la meva mitja pera m'ha regalat
la minisèrie de Pride and Prejudice de la BBC!
Oooh, quines tardes, senyor Darcy!
Fe d'errates
Al post "when the hunger's gone" diu que la cançó de Damien Rice és "5 crimes". Ja estaria bé que només en fossin cinc, malauradament en són 9, el títol autèntic és "9 crimes". En què pensava la que passeja? Vés tu a saber! De fet amb la loteria de nadal m'ha passat igual, jo vinga a dir que 5, i resulta que a Barcelona ha sortit el 9. Sóc de lletres pures.
estic recuperant velles cançons de fa any i mig, dos anys, que tenia amagades al meu portàtil i que era incapaç d'escoltar (envà d'orella).
entre elles la d'Anthony and the Johnsons que vaig penjar el dia 12(Hope there's someone, de la pel·li "La vida secreta de las palabras", increïble), L'ultimo baccio (de la Consoli), qualsevol del Parachutes de Coldplay (des del concert de novembre del 2005 a BCN, impossible), el Damien Rice (si "The blower's daughter" impressionava, el "5 crimes" et deixava mut), i, al fons fons del calaix, aquesta.
recuperada quan ja ni me'n recordava, esbrino que forma part de la BSO de la pel·li de la Bridget Jones (nefasta, d'altra banda, res a veure a com vaig riure amb el llibre fa anys, quan el va comprar mon pare, que jo encara vivia a BCN).
bé, sense més, "I eat dinner", una tristíssima preciositat del magnífic Ruffus i la Dido. jo no en diré res, jutgeu vosaltres, anònims lectors i no tant.
el tió està a tot arreu! com? que no en teniu encara? el nostre el vam comprar a la fira de santa llúcia, i ara ja el tenim a casa, a valència, menjant-se unes bones galetes de xocolata... no perdeu el temps, que si no l'alimenteu bé no hi haurà regals el dia de nadal...!
ja fa més d'un any que aquesta cançó es va colar a la meva vida. ara mateix tot és tan diferent, fins i tot el fet d'escoltar-la, que podria dir allò tan evident que la vida fa espirals, roda i roda, amunt i avall, i que segons com bufa el vent una melodia sona d'una manera o d'una altra. et parla o, senzillament, t'ennuega.
Molt i molt recomanables L'última trobada, L'herència d'Eszter i La dona justa (tots tres en català a 62).
no he trobat cap vídeo sencer de "No sé què sent" i he decidit penjar aquesta altra. "No sé què sent" és una de les millors cançons de Feliu Ventura i existeix una versió en directe amb Lluís Llach que és preciosa. Busqueu-la, val molt la pena.
Jack Johnson i el seu Breakdown.
com que trigarem uns dies a poder escriure amb comoditat, i com que no volem tancar la paradeta, us deixem tot un seguit de vídeos perquè us aneu entretenint.
Comencem amb el darrer senzill dels Crowded House: She called up.
dringa la paret que s’esfondra de matinada i no puc aclucar els ulls a través del tel de pluja que tamborileja en el teu respirar. sort que encara es troben deu dits sota les flassades i un poeta antic que recita Topant de cap en una i altra soca / avançant d'esma pel camí de l'aigua / se'n ve la vaca tota sola. És cega.
després dels silenci, silenci, borrós, vine de pressa a trobar-me que per fi ha arribat el dia, que per fi ho he pintat tot de colors nous.
I abraça’m.
I ja tornem a ser-hi. És que no és prou creïble que una dona per ella mateixa pugui, a començaments del segle XIX, ser una escriptora de talent sense necessitar l'ajut d'un home que li arrabassi els sentits i li insufli alguna mena de gas de la inspiració excepcional? Deu ser que no, si tenim en compte que la història de la literatura (femenina?) ja n'està plena, d'aquestes coses.
Incrèdula davant de l'afirmació radiofònica, he anat a Internet a llegir l'argument de la pel·lícula i sembla que aquí ho pinten d'una altra manera. Diuen que en el film es fa una interpretació de la relació que va viure l'escriptora com si fos a través d'una de les seves novel·les (algú no coneix encara el senyor Darcy?). No sé no sé. L'haurem de veure per tenir-ne una opinió més clara.
Sigui cert o no que es vol fer entendre que va ser gràcies a un home que Jane Austen va acabar assolint la capacitat de novel·lar com ho va fer, el que no hauríem de perdre de vista és l'engany que hi ha darrere de totes aquestes afirmacions i comentaris per fer-nos caure en el romanticisme fàcil que ven molt i molt bé, i que no és precisament allò essencial que hi ha en una novel·la de l'Austen.
Jane Austen va ser una psicòloga abans de la psicologia, una coneixedora minuciosa del caràcter de les persones que l'envoltaven i una escriptora amb una capacitat espectacular de plasmar-ho sobre el paper. I, sobre tot això, hi ha la qüestió que Jane Austen va ser una feminista abans del feminisme, algú que va deixar clar en els seus llibres que la dona del segle XIX podia ser alguna cosa més que algú que es casava amb un bon partit. Ella defensava la racionalitat de la dona i la seva capacitat d'anar endavant sola, assolir un coneixement intel·lectual profitós i enamorar-se d'algú no pas per la posició social sinó pels sentiments.
Razzmatazz, Barcelona, 1 d'octubre
T'estimo perquè sí. Perquè el cos m'ho demana.
Perquè has vingut de l'ona sense ordre ni concert.
Perquè el brull del boscatge t'enrama la cabana
sense panys ni bernats, en un desvari verd.
Perquè vull. Perquè em xucla la rel de la follia.
Perquè és l'amor, dallat, que ha granat el meu llit.
Perquè duc, ben reblat, el bleix de l'escorpit
que provoca el salobre i encrespa la badia.
Perquè sóc massa fràgil per bastir l'aturall
a la marea viva que em nega a l'endeví.
Perquè sóc massa forta perquè em blegui un destí
que han signat, sense mi, les busques de l'estrall.
Perquè l'aigua més fonda no vol ni pau ni treva
i pregona ben fort que sóc d'estirp romeva.
La dona s’estava asseguda al sofà, amb les cames creuades i la mirada clavada al sostre. Just en el cantó, allà on es feia un angle de noranta graus, en el lloc concret en què el color vermell de la paret finalitzava per donar pas al blanc del sostre, hi havia una teranyina.
Quan de temps havia deixat d’alçar-hi la vista? Perquè, ara que se n’adonava, era una teranyina molt gran i ampla, perfectament filada, amb unes cel·les enormes on s’hi podia quedar atrapada qualsevol bèstia. Aleshores va pensar en l’aranya que l’havia cosida.
Era molt probable que es tractés d’un insecte fora del normal i per això mateix li estranyava no haver-se-la topat per algun indret del pis. On era? D’on havia sortit? L’angúnia li va fer venir basques, però era inevitable seguir mirant amb delit, quasi obssessió, aquella xarxa que penjava de la paret.
Fixant-hi la mirada, va descobrir que un mosquit, en la part més alta, lluitava per escapar-ne. Massa tard, s’hi havia enganxat sense escapatòria i aviat seria àpat d’aquella bruixa capaç d’inventar una trampa tan mortal. L’imaginava batent les ales fins a esgotar-se, pugnant com un boig per intentar fugir, aixecant una pota i caient de l’altra, perdent les forces i acceptant la derrota.
Es va enfonsar en el sofà, arraulida com un gat, i va sentir una punxada de por. I si ella mateixa visqués en la teranyina? I si hagués estat ella mateixa qui l’havia cosida, emportada per la soledat dels dies de reclusió, avorrida del pas inclement d’unes hores buides de qualsevol altra cosa? Es posaria dreta i aniria cap a aquella cantonada, d’un cop de mà desfaria l’escultura, trepitjaria el mosquit i netejaria les restes del crim, impertorbable, i després tornaria a començar. Fila que fila, com una Penèlope, per després tornar a començar. I així hauria passat un altre dia, que no sabia ben bé com s’havia colat en l’habitació l’olor d’absència vella i abandonada.
allargues els braços i em semblen branques
de les quals pengen la nostra casa i tu i jo,
un farcell de cançons abans de dormir
i els acords de la guitarra com les fulles.
floreixen els meus dits quan m’hi penjo,
bressolada entre els mots dels teus llavis
aconsegueixes fer-te tan gran com la nit
per engolir-me i arrecerar-me en els sons.
no deixis de venir a buscar els meus peus,
no deixis que els sons entre la fullaraca,
que els sons entre el cloure dels ulls
facin muda la nit i m’abracis,
cantant, i m’abracis.